DANI, autor a BLOG DE FISIOTERÀPIA MIOFASCIAL

14 juliol, 2018

EL SUCRE I LA INFLAMACIÓ

L’alimentació és bàsica pel nostre organisme, com el fet de respirar. Sense nutrir-nos, el nostre cos és incapaç de transformar l’energia i morim. Per tant, alimentar-nos és una necessitat vital. Ja parlarem en una altra entrada de les diverses vies de nutrició, però si ens centrem en l’aspecte químic de la nutrició, sense un equilibri en la nostra ingesta de nutrients, el cos podrà patir disfuncions i/o malalties.

El cos per aconseguir energia necessita d’una molécula clau per a la vida, la glucosa. Ara bé, l’excés és altament perjudicial i tòxic.

Sobretot en les societats occidentals, els hàbits alimentaris tan desproporcionats, amb ingestes molt elevades i constants de sucres i greixos saturats, és el causant de moltes patologies que ja es poden considerar de pandèmies, com pot ser la diabetes tipus II i la obesitat. A la vegada, aquestes patologies adquirides i cròniques, són el caldo de cultiu adient per a desenvolupar altres patologies com el càncer.

Darreres investigacions per científics de les universitats de Bonn i Massachussets, han demostrat la reacció de les nostres cèl.lules en front d’una dieta alta en sucres ràpids, greixos saturats i pobres en fibra . En aquest estudi, demostren en ratolins, com el cos es defensa amb una sobreestimulació constant del sistema immunològic, és a dir, està constantment en estat d’alerta, per tant, inflamat. Aquest fet, és molt perillós ja que mantentint en el temps aquesta situació, el cos pot acabar patint malalties com la diabetes II, ictus, infarts de miocardi o malalties autoimmunes. Així, aquest estadi inflamatori i defensiu constant, podria demostrar la raó de moltes intoleràncies i al.lèrgies.

A més, aquest estudi demostra, que l’excés de consum de sucres en la nostra dieta, pot arribar a modificar l’epigenètica de les nostres cèl.lules, ja que un cop es tornava a una dieta saludable, la inflamació baixava però les modificacions genètiques persistien, i es transmeten fins a dues generacions posteriors. De fet, les modificacions epigenètiques de diversos orígens són un constant a la vida, i la seva transmissió a generacions futures són claus per l’adaptació de l’espècie.

Un organisme en estat d’alarma per inflamació cronificada, desencadena una sèrie de compensacions químiques per tal de seguir sent funcional i eficient, a costa de petits retocs. Aquestes disfuncions, poden anar des de intoleràncies alimentàries, colesterol, hipertensió, dolors articulars, candidiàsi, paràsits intestinals, inflamacions cròniques de mucoses i teixits tous, malalties autoimmunes … Cal tenir en compte, que el nostre microbiòma intestinal és altament sensible als canvis, i que la inflamació cronificada i l’excés d’aliments que acidifíquen el medi, són una agressió als nostres bacteris, i per tant, el nostre sistema immune.

Ho reconec, és complicat menjar sense sucres ràpids en la nostra societat, però només que intentem reduir el seu consum, el nostre cos, ho agrairà. Sense entrar en debats, d’altra banda importants, d’índexs glucèmics en els aliments, si evitem o disminuim la ingesta d’aquell grup que es consideren d’absorció molt ràpida, ens farem un gran favor. Aquest grup hi entrarien el sucre blanc/morè, dolços, refrescs, sucs concentrats i altres begudes ensucrades, i els hidrats de carboni refinats (pa, pasta, arròs blanc..) També, els greixos saturats, provinents de l’alimentació processada, són altament perjudicials.

Tenint en compte, que l’excés de sucre en la nostra dieta, és altament perjudicial per a la salut actual, futura i de les nostres posteriors generacions i què a més, el trobem moltes vegades camuflat en els productes, fent que sigui molt difícil d’evitar en el dia a dia, crec que és necessari que prenguem consciència de la seva ingesta. Sobretot, hauríem de tenir cura de l’alimentació en la població infantil, consumidora d’altes dosis de sucre a diari. Sense entrar ni molt menys, en prohibicions ni dogmes estrictes, crec bàsic educar la societat d’aquest problema com s’ha fet amb altres substàncies com l’alcohol i el tabac.

Twitter

Facebook

15 juny, 2018

EL RITME CRANI-SACRE I LES EMOCIONS

La palpació i tractament del ritme crani-sacral (RCS), com hem vist en una entrada anterior en el blog, es basa en un procés d’observació molt fi i subtil. Com a qualsevol tècnica de palpació profunda, l’experiència i sensibilitat del terapeuta es pot anar treballant amb el temps. De fet, podem parlar de tres moviments palpables, depenent de l’enfoc on es vulgui realitzar el tractament. És a dir, podem palpar el RCS d’expansió de membranes, un moviment o fluctuació de mitja marea o un més global, en forma de toroide o de llarga marea.

El primer nivell de palpació aniria enfocat a reestablir la mobilitat i elasticitat de les membranes intracrenials i meningees. Les palpacions més profundes, permeten esbrinar els possibles patrons de moviment, disfuncions i bloquejos, acompanyant en tot moment, les necessitats de guariment que demana (no conscientment) el pacient.

Hem vist, que mantenir un RCS sa, harmònic i vital és indispensable per a gaudir d’un estat òptim de salut. De fet, quan ens trobem malament, el nostre RCS també ho està. És tal, la interrelació entre els nostres sistemes o camps corporals, que fan de la palpació del RCS una eina molt valuosa de diagnòstic i tractament.

Quan tenim un pensament negatiu, destructiu o estressant, que realment ens està preocupant, el nostre RCS, per uns instants, s’atura sobtadament. D’alguna forma, és com si el nostre cos parés atenció a analitzar aquell problema que ens preocupa i volgués posar-hi remei. No cal dir, que no podem viure sense el RCS, per tant, aquesta aturada és momentània, però ens indica una possible disfunció. Per contra, un pensament agradable, vigoritza aquest ritme. A través de l’experimentació d’aquests bloquejos del ritme crani-sacre, el Dr. John Upledger, va realitzar moltíssimes investigacions per tractar el camp emocional i els seus alliberaments somato-emocionals.

Els alliberaments somato-emocionals, encara són un secret per la nostra Ciència, demostrar perquè el cos reacciona amb un alliberament emocional, a vegades molt enquistat en el temps, mitjançant un estímul físic i què gràcies a això es desencadeni i faciliti el guariment. Encara ens queda molt camí per davant , però modestament crec, que només ho podem entendre, comprenent la interacció de tots els camps corporals, tant intrínsecs com extrínsecs.

Tenint en compte el camp emocional, si portem una vida amb constats preocupacions, pors, i estrés elevat, afectaran la qualitat del nostre RCS, activant un cercle viciós, on el cos li costarà recuperar-se per sí mateix. Una via per tractar aquests problemes és reequilibrar i harmonitzar el ritme crani-sacre, intentant cercar (si el cos la vol mostrar) la preocupació o barrera que el frena.

Twitter

Facebook

18 maig, 2018

COM TENIR CURA DE LA FLORA INTESTINAL

Ja hem pogut veure en altres entrades al blog la importància del bon funcionament de la microbiota intestinal per l’equilibri amb la resta de sistemes del cos, com per exemple, el sistema immunològic. Per tant, la nostra salut dependrà de la salut de tot l’ecosistema de bacteris que viuen en el nostre cos. Sense aquests bacteris, la vida no seria possible.

Per a mantenir la salut dels nostres petits inquilins en òptimes condicions, haurem d’enfocar com sempre una mirada global, i no només quedar-nos en el camp químic, a priori més lògic en aquest cas. És obvi, que una nutrició desequilibrada no ens ajudarà en cap cas. Els alts consums de sucres, greixos saturats i hidrogenats, begudes alcohòliques, i aliments processats debiliten considerablement el nostre microbiòma. Per contra, obren la porta a que proliferin altres bacteris, càndides i/o paràsits que sí que prefereixen aquella dieta. D’altra banda, s’ha demostrat que l’excés de consum de proteïnes animals, també modifiquen la composició bacteriana de la flora, incrementant un tipus de bacteris que per poder metabolitzar els greixos, produeixen inflamació a llarg termini. Una dieta on predominin els vegetals, hidrats de carboni integrals i greixos de qualitat , afavoreixen a la llarga a mantenir un bon equilibri del microbiòma, així com la ingesta d’aliments fermentats (chucrut, iogurts,..).

La relació directa d’una disbiòsi intestinal amb patologies del sistema nerviós , com per exemple, l’ansietat, insomni, depressions, o l’alzhèimer, ha quedat evidenciada en els avenços en microbiologia en les darrers anys. Però, aquest procés també és bidireccional, ja que les emocions negatives o destructores, perjudiquen notablement el nostre microbioma. Per tant, en aquests casos es genera un cercle viciós.

També, s’ha pogut comprovar, que el microbiòma intestinal d’atletes d’èlit és diferent al d’una persona corrent. I les darreres investigacions, apunten a personalitzar els probiòtics necessaris a cada cas, per afavorir el rendiment esportiu. De fet, la kinesiologia ja realitza aquest procés personalitzat. D’altra banda, la manca d’exercici i el sedentarisme té un impacte en la població del microbiòma.

El 43% del cos està format de cèl.lules , la resta, és vida microbiana

Un altre aspecte, però molt important i que passa totalment desapercebut, és el camp energètic. Les geopaties, i en major importància, les corrents d’aigua subterrànies que generen un fluxe constant d’ions que travessen la nostra estructura atòmica. Això, genera radicals lliures en el nostre cos debilitan a la llarga i principalment, el sistema immunològic. L’ecosistema intestinal, altament sensible als canvis en el seu medi, reacciona negativament sota la influència d’aquest fluxe iònic, deixant pas a una possible proliferació de càndides o altres organismes perjudicials. Per fer-nos una idea de la sensibilitat de la nostra flora als canvis externs, és la demostració del deteriorament dràstic que pateix la gent que realitza asiduament vols d’avió intercontinentals, probablement pels canvis de pressió.

D’altra banda, la pràctica de tècniques de meditació ha evidenciat un augment important de la serotonina, afavorint les funcions antiinflamatòries i regeneratives del nostre cos. És de suposar doncs, que ja que les grans productores de serotonina de l’organisme el realitza la flora intestinal, també hi haurà un vincle de reciprocitat amb la meditació.

És important destacar, que tots els bacteris que estan en el nostre cos, tenen una funció en concret, no són ni bons ni dolents per si mateixos. És l’equilibri harmònic del microbioma el que ens fa gaudir d’un estat de salut òptim. Només, el desequilibri d’aquesta composició, per excés i/o dèficit de diversos tipus de bacteris, fan que el microbiòma sencer es decanti per un sistema saludable o un de malalt. Un exemple d’això, ho podem veure en les càndides, ja que són necessàries quan treballen com a llevats (per metabolitzar l’acohol), però en desequilibri, es transformen en fongs, alterant per complert la salut del nostre cos.

Arribem doncs, a la conclusió que per tenir cura de nosaltres mateixos és bàsic tenir cura de la salut del nostre microbiòma. Aquestes cures, fonamentalment passen per practicar exercici satisfactòri amb regularitat, evitar les situacions estressants continuades i emocions destructives, fer practiques de meditació, tenir uns bons hàbits nutricionals, evitar ingesta de tòxics i evitar zones geopàtiques en el nostre descans nocturn.

Twitter

Facebook

20 abril, 2018

L’INTERSTICI. UN NOU ÒRGAN?

En un estudi publicat a la revista Scientific Reports, investigadors de la Universitat de Medicina de Nova York, van afirmar haver descobert fa unes setmanes, un nou òrgan del cos humà, l’interstici.

Aquesta troballa ha estat difosa pels mitjans de comunicació, i la seva importància pot tenir molta rellevància amb l’estudi de la propagació en el cos de patologies com el càncer.

L’interstici, el defineixen com un entramat en forma de xarxa, que recobreix les estructures internes com venes, artèries, visceres, i que el trobem des del teixit més profund fins el més superficial, la pell. Es van adonar de la troballa en una resonància de ronyó amb contrast. En la prova, van observar el desplaçament del contrast dins d’aquest teixit . Però, realment és un òrgan nou? Un teixit format essencialment amb proteïnes com el col.làgen i l’elastina, en disposició tridimensional de xarxa, altament hidratat, que comunica , revesteix i nutreix totes les estructures del cos, tant profundes com superfícials… Definitivament, estem parlant de la Fàscia.

Tot sembla, que inicialment els científics van establir el descobriment com una part de l’estructura del teixit col.lagenós desconegut fins ara, i la premsa nordamericana, ho va publicar en aquell momento, com un nou òrgan. Fins i tot, aquest teixit “desconegut” no ho és pas per altres científics que porten molts anys estudiant el teixit fascial. Així, ho va argumentar la Dra Helene Langevin en una conferència en la Harvard Medical School , on va matissar la nova troballa. “Tot depèn de l’enfoc que fem a l’observar el cos humà. Si el veiem com un conjunt en la seva funcionalitat, o l’estudiem en segments individualitzats i especialitzats. De fet, aquest és el punt clau de la qüestió. En ciència, segons què vulguis mirar, on miris i com ho miris, trobaràs les respostes”.

Les estructures anomenades, interstici, són els espais altament hidratats de tot l’entramat de col.làgen del teixit conjuntiu. És capaç de transmetre les tensions i pressions tridimensionalment, i no perdre la seva estructura aquosa. Això és el que sempre hem parlat de les propietats del teixit conjuntiu o fàscia.

Per tant, si observem el cos com si d’un trencaclosques es tractés i només observem els arbres individualment, en comptes d’observar la funcionalitat del bosc en el seu conjunt, tindrem una mirada incomplerta. És molt important estudiar i especialitzar i saber diferenciar les propietats intrínseques entre un tendó i la fàscia superficial, per exemple. Però si només ens aturem aquí, pasarem per alt, que tot aquest entramat, funcionalment, forma part d’una unitat. És llavors, quan a l’observar el bosc en el seu conjunt, ens adonem de la importància dels arbres.

Twitter

Facebook

18 març, 2018

EL RITME CRANI-SACRE

A l’observar detingudament l’estructura de la volta cranial, no ens hauríem de passar per alt les sutures que conformen el seu conjunt d’óssos (occipital, temporals, parietals i frontal). Aquestes sutures, en un inici molt elàstiques i mòbils (fontaneles), van perdent plasticitat per anar consolidant-se en una estructura més rígida. La funció principal del crani és la de protegir el nostre cervell. Tot i aquesta aparent rigidessa, podem observar un moviment molt subtil, entre les sutures cranials. Aquest moviment es fa més evident en el crani d’un nadó. De fet, aquestes sutures, responen a l’entramat de membranes fascials que conformen les regions i els tabics cerebrals. Cada una d’aquestes membranes és la continuació de la duramàter.

Les meninges, són les membranes que recobreixen el Sistema Nerviós Central i el cervell (duramàter, aracnòides i piamàter). La duramàter, és la capa més externa, i entre les dues més profundes hi trobariem la major quantitat de líquid céfalo-raquidi. Anatòmicament, la duramàter embolcalla tota la volta cranial, trobem insercions en el foràmen magnum, les cervicals C2 i C3 i a la regió sacre en S2. El canvi de tensió en les membranes internes es poden palpar en tot el recorregut de la columna vertebral, i d’aquesta manera, poder observar el moviment o respiració crani-sacral.

Aquest moviment, el genera, a través de les tensions recíproques del teixit, la fluctuació del líquid céfalo-raquidi (LCR). Hi ha diverses teories sobre com es generen aquests moviments fluctuants del LCR (d’uns 12 cicles per minut), però la més acceptada és la que considera el complexe crani-sacre com un sistema de respiració semi-tancat autorregulable. És a dir, està generat i equilibrat per les pressions constants d’absorció i formació de líquid, en unes zones molt concretes de l’encèfal.

El LCR està format bàsicament d’aigua, i s’encarrega de nutrir i protegir el SNC

Quan, les membranes intracraneals i del canal medular fins el sacre, no realitzen els moviments harmònics, dinàmics i amb vitalitat, podem començar a patir disfuncions del sistema crani-sacre, i per tant, a la llarga, qualsevol altre afectació o disfuncions a la resta de sistemes corporals. Per exemple, una restricció en l’esfenoides (una membrana-os cranial), la seva disfunció afectarà en major o menor grau el bon funcionament de la glándula hipòfisi (important en la segregació d’hormones com la melatonina).

Les pressions que realitza el terapeuta són molt subtils i en moltes ocasions és una simple intenció de moviment. A nivell de neurotransmissors, hem de tenir en compte, que a vegades per arribar a estructures nobles profundes no serveix la força, ja que determinats neurotransmissors estan preparats per rebre determinats estímuls i no d’altres. Una palpació encara més subtil, però a la vegada més profunda, permet observar el que s’anomenen fluctuacions de marea mitja i llarga, on podríem valorar altres sistemes com l’energètic, la qualitat i vitalitat del ritme, o patrons de fluctuacions de líquids.

El tractamemt crani-sacral, no només té l’objectiu de mobilitzar, i reeducar les restriccions membranoses i de les sutures cranials, per tal que el ritme sigui harmònic, fort, dinàmic i amb vitalitat, i per tant, transmeti a tot el cos aquesta força; si no que també és una eina important de diagnòstic i de tractament global. Palpar el ritme i la qualitat de les fluctuacions, així com observar els patrons de moviment interns, permet al terapeuta treballar d’una manera més profunda i amb resultats molt sorprenents.

Twitter

Facebook

20 febrer, 2018

CICATRIUS (II) TRAUMES I COS SUBTIL

Hem vist com de necessari és tractar el teixit fascial per afavorir les cèl.lules de col.làgen a fer una bona cicatrització, i evitar problemes que ens poden descompensar altres zones corporals. Si tenim en compte la multifactorietat que conforma el cos humà, no hem de pasar per alt les possibles disfuncions tant emocionals com energètiques.

Una cicatriu sempre amaga una història darrera. Si acceptem aquesta premisa, ens será més fàcil entendre, com el nostre inconscient pot bloquejar o “enllaçar” certs traumes amb una ferida, intervenció, fractura, etc. En ocasions, una cicatriu que es va produir en la infància pot necessitar un tractament emocional, per assolir una recuperació satisfactòria d’aquell teixit. Cal dir, que és freqüent, que durant el tractament d’aquella cicatriu, el pacient recordi clarament com s’ho va fer, i/o quina situació emocional podia tenir relacionada. Aquest fenòmen es pot explicar com un alliberament somato-emocional (Upledger).

D’altra banda, si ampliem una mica més la nostra mirada, no cal generar una ferida física, per deixar una cicatriu. En certa manera, el nostre inconscient pot reaccionar enllaçant una agressió psicològica rebuda, per exemple, amb una disfunció concreta. El cos, la tractaria com una cicatriu. És posible, que si s’enfoquèssin els problemes traumàtics emocionals, com una cicatriu sense una ferida física, mal cicatritzada, que genera un fulcre o interferència en el nostre cos, seria més senzill acotar el problema; ja que en moltes ocasions, és complicat comprendre la relació recíproca i estreta que juguen tots els nostres camps corporals.

Si ampliem encara, una mica més la nostra mirada holística del cos, observarem com una cicatriu pot generar forats en el nostre camp electromagnètic o també conegut com a cos sutil. Aquest cos sutil, no reconegut actualment per la ciència convencional, ja que encara no l’ha pogut localitzar, encara és una incógnita. Però és cert que tenim moltes evidències científiques i terapèutiques: com per exemple, els experiments del científic rus Semion Kirlian, que van evidenciar el nostre camp electromagnètic, o els avenços en el camp de la Bioelectrografia del Dr. Korotkov, o fins i tot, la opinió els darrers anys d’un gran corrent de físics prestigiosos que anomenen aquest cos subtil com a cos quàntic.

D’altra banda, estudis de la neurocientífica Helene Langevin, demostren l’exactitud del 90% dels punts d’acupuntura ubicats a les cames, amb petits orificis en l’entramat de la fàscia superficial i profunda. Amb aquesta evidència, podríem suposar que una cicatriu pogués interferir algún meridià energètic de l’acupuntura xinesa, i produir una debilitat a alguna regió anatómica associada.

En definitiva, queda molt encara per comprendre el funcionament real del cos humà, però una mirada holística de la ciència, obre un ventall extraordinari a la seva comprensió

Twitter

Facebook

29 gener, 2018

LES CICATRIUS I LA FÀSCIA

Els avenços en la cirurgia i en la plàstica, han evolucionat cap a intervencions cada cop menys invasives, amb l’objectiu de deixar cicatrius que no generin complicacions. L’experiència dels cirurgians a l’observar les retraccions indesitjades dels teixits dels seus pacients en els post-operatoris, han generat, que es vigili més, a l’hora d’abordar el teixit fascial. Certament, si no hi ha més remei, les intervencions quirúrgiques s’han de realitzar, però si que és cert, que hi ha zones del cos on les retraccions del teixit són més agressives, un cop ha cicatritzat. El palmell de la mà, les plantes dels peus, o la zona lumbar, són zones molt delicades.

Un cop l’organisme ha patit una ferida o una lesió, i després de passada la primera fase inflamatòria (on es prepara el terreny per reparar el teixit), comença un procés de regeneració tisular. Sense entrar en masses detalls, les cel.lules anomenades fibroblasts, comencen a segregar col.làgen per a guarir la ferida. Aquests mateixos fibroblasts es transformen en miofibroblasts, ja que tenen capacitat contràctil, i per tant, poder mobilitzar les noves cel-lules de col.làgen i tancar la ferida. Un cop feta la feina, haurien de “suicidar-se” (apoptosi) per autorregular la qualitat del teixit, però aquest procés no sempre és satisfactori. En el moment que no hi ha una apoptosi correcte, l’excés de col.làgen amuntegat, generarà immobilitat i rigidessa, i a la llarga un teixit més fibrós.

Seqüència del procés metabòlic dels fibroblasts fins l’apoptosi final

Amb l’estímul adequat de tractament miofascial, es pot incidir directament a les membranes dels fibroblastes i per tant canviar la qualitat col.lagenosa d’aquell teixit, reeducant d’aquesta manera, la cicatriu. D’alguna forma, el tractament miofascial, incita a l’apoptosi de les cèl.lules de col.làgen. Aquest canvi cel.lular, a vegades es pot traduir en una lleugera inflamació de la zona o irritació post-tractament.

Una cicatriu fibrosada, genera una restricció en el teixit, que veient la composició en xarxa i funcionament tridimensional del teixit fascial, fa que per més superficial que sigui aquesta cicatriu, també pot afectar a capes més profundes. De fet, afecten totes, però el cos té la capacitat d’adaptar-se o no a aquella nova tensió. Per exemple, si al posar-nos un jersei apretat a sobre de la roba, se’ns fa una arruga al braç, quan intentem aixecar-lo notem una tibantor i hem de fer més esforç o modificar el moviment natural per aconseguir-ho. Òbviament, sabem que no tenim cap cicatriu, però aquella arruga i la tensió que genera el jersei, i les compensacions que busquem al fer el moviment, seria un exemple gràfic de com ens interfereix mecànicament una cicatriu. El nostre cos intenta adaptar-se a aquella restricció amb la màxima eficiència possible.

Cal esmentar que, no només poden generar problemes les cicatrius ocasionades per una intervenció quirúrgica, sinó tb, tota la resta (laceracions, talls, contusions, piercings…). Per exemple, un piercing umbilical, pot generar una sèrie de canvis compensatòris que desemboquin en una disfunció o problema. Tant la ferida generada, com la tensió del piercing en el teixit fascial abdominal (línea alba), en moltes ocasions són les responsables de dolors lumbars , disfuncions del sòl pèlvic i/o problemes ginecològics.

D’altra banda, el factor energètic i emocional que pot amagar una cicatriu, és un aspecte important a tenir en compte, que tractaré més endavant en un altre post.

Twitter

Facebook

8 gener, 2018

D’OBSERVADOR, A SUBJECTE

La física quàntica és una Ciència, que a part de teoritzar, evidenciar i buscar raonaments argumentats d’aspectes de la física que no es podien explicar de cap altre manera, obre la porta amb les seves interpretacions, a teories filosòfiques i molt més profundes.

La llum, encara a dia d’avui, té dues teories dintre de la física que expliquen què és i com es comporta. Per què hi ha dues teories vàlides? Doncs n’hi ha dues, senzillament perquè hi ha aspectes que només es poden demostrar amb la Tª A i altres només amb la Tª B, per entendre’ns. Doncs, la doble escletxa, és un experiment de la física quàntica molt revolucionador, que demostra el comportament de la llum.

Imaginem-nos una capsa de cartró on fem una escletxa a la tapa, la tanquem i la posem de costat. Bé, ara apliquem un feix de llum d’una llanterna sobre la tapa. Imaginem-nos també, que tenim una càmera a dintre la capsa i podem veure la llum al fons d’aquesta. Veuríem una línea de llum que seria el feix de llum de la nostra llanterna. Molt bé, aquest comportament s’explica entenent que la llum viatja a través de l’escletxa per fotons (petites boletes).

Ara fem dues escletxes i fem el mateix procediment. A l’aplicar la llum, per sorpresa, no apareixen dues ratlles de llum al fons de la capsa, sinó moltíssims. Això passa perquè al haver-hi més opcions d’entrada, es generen unes ones que fa que es propagui. La teoria que la llum es propaga per ones.

Doncs bé, què passaria si un de nosaltres estigues observant com entra el raig de llum per una de les dues ranures, per veure com es comporten aquestes ones? Doncs… que aparèixen dues ratlles al fons de la capsa… tornen a comportar-se com a fotons. Què significa tot això?

La resposta a aquest experiment, és que l’observador és esencial en la observació i és part indispensable en el resultat d’aquesta. És a dir, passa a ser subjecte.

Ara bé, què té a veure tot això amb el nostre cos?

Si em permeteu teoritzarè sobre això, i extrapolant aquest experiment quàntic, podríem argumentar, que cada un de nosaltres té l’habilitat de fer-se subjecte en tots els procesos. Com es fa això exactament? Encara no ho sabem del tot, però teòricament és posible. Tenim exemples extrems amb evidències en casos de curació espontània, on la Ciència els califica d’anomalies i no es busca una explicació; o qui sap, si pot ser la clau per entendre l’efecte placebo…

Em sorgeixen moltes preguntes després de comprendre la profunditat d’aquest descubriment científic, però crec que és millor que cadascú es faci les seves, que cregui oportunes, i passem a ser d’observadors a subjectes de les nostres vides.

Salut i bona entrada d’any!

Twitter

Facebook

15 desembre, 201711 febrer, 2020

L’INSOMNI

Com en tot procés, disfunció o patologia, hem de tenir en compte la seva multifactorietat. L’insomni, no pot ser menys.

D’insomnis hi ha de diferents tipus, d’aquells que la persona li costa conciliar el son a primera hora, o d’aquells que es desperten a mitja nit o fins i tot, que no poden dormir ni un minut. Però el comú denominador de tots ells, és una manca de descans en curt i/o llarg termini.

Dormir, és un procés bàsic per a poder mantenir la salut integral i hem de tenir clar que, no n’és ni molt menys perdre el temps. De fet, és bàsic per a mantenir l’equilibri de les nostres funcions químiques, físiques, mentals, emocionals i energètiques, per quan estem desperts. És el moment de reparació cel.lular, gràcies entre d’altres, a hormones com la melatonina i la serotonina.

També hem de tenir en compte, les varies teories sobre què passa realment durant el son profund, on s’activa la fase REM (Rapid Eye Movement). Ja sigui una reparació de les funcions neuronals, com «reordenar» les vivències i estímuls del dia, o reequilibrar el nostre cos energètic. Entrar en fase REM, és essencial per a gaudir d’un son reparador al llevar-nos.

L’orígen de l’insomni, pot quedar camuflat en el desequilibri global a què ha arribat l’organisme per a tenir dificultats per a dormir. Per exemple, la gran majoria d’insomnis poden tenir una causa emocional. Un estrés emocional mantingut en el temps, acabarà generant un desequilibri bioquímic i per tant un desequilibri en tots els demés camps corporals. L’estrés mantingut suposa segregar dosis constants de cortisol, adrenalina i/o noradrenalina que són les antagonistes o contraries a la melatonina, serotonina i les endorfines. En termes generals, les primeres tenen una funció d’activació i d’alerta, i les segones de sedació i regeneració.

Ja hem vist en una entrada anterior, la importància de la microbiota intestinal en la salut del cos humà. La disbiosi intestinal, intervé en la correcta producció de serotonina, afectant el nostre son i com no, el trànsit intestinal, entre d’altres reaccions metabòliques. Un símptoma comú en les persones amb problemes d’insomni, és el restrenyiment.

Ara bé, com he dit abans, l’insomni té multiples causes i moltes vegades poden anar lligades o interrelacionades, generant conseqüències que acaben agreujant el problema inicial. A vegades és complicat trobar una resposta a aquest insomni, però la majoria de casos una compressió del teixit del pont miodural, de les membranes intra-cranials i del seu trajecte fins el sacre, són un altre motiu a evaluar en cas d’insomni; ja que una limitació en la mobilitat d’aquest teixit posarà en compromís la capa fascial més profunda, les meninges.

D’altra banda, un camp que passa desapercebut en la gran majoria de casos, i que pot ser un dels principals desequilibrants de la salut, és l’aspecte energètic. Les geopaties, o enfermetats produïdes per corrents energètiques que alteren el nostre camp electromagnètic, ja siguin, corrents d’aigua subterrània, camps telúrics i/o aparells amb un fort camp electromagnètic; són un factor a tenir molt en compte, en casos cronificats d’insomni.

També, és important ajudar l’organisme contra l’insomni treballant aspectes com la nutrició i la manca de possibles nutrients químics, l’exercici físic i la meditació, per exemple.

En definitiva, el tractament hauria de ser el més global possible, valorant sempre els màxims camps que poden influir-hi. De fet, l’insomni és un símptoma i no la causa en sí del problema. Per tant, l’objectiu del tractament seria ajudar al cos a trobar el seu equilibri funcional.

Twitter

Facebook

27 novembre, 2017

ESTEM FETS DE BUIT

Socialment, parlar del cos humà des d’altres prismes sempre ha estat motiu de crítica des del món científic. Però, si partim de la premisa, que la ciència occidental és fonamentalment materialista, es fa imposible arribar a explicar evidències científiques que passen en la vida i en el cas que ens toca, en el cos humà.

Com deia, la ciència del cos humà, es basa en conceptes materialistes. Però des del mateix moment que ja s’assumeix científicament que la matèria, de fet, no deixa de ser energia però amb una freqüència vibratòria més densa; ens hauria de fer plantejar les nostres bases.

En els darrers anys, la física, la quàntica, la neurociència, entre d’altres, estan fent avenços exponencials. I tot, gràcies a fer un canvi en el seu punt d’observació. En no posar-se límits a la seva mirada, facilitant la teorizació. Pas indispensable, per a poder demostrar científicament qualsevol qüestió.

Sabem, que el nostre cos, en l’expressió més petita està compossat per àtoms. Àtoms que van i venen constantment, però que sempre mantenent la seva estructura, donant forma la matèria, tal com la coneixem. Aquest fet és essencial, ja que asumir això, d’alguna manera, significa, desmaterialitzar el cos. Endinsant-nos més en aquests àtoms, trobem tota una sèrie de partícules, on els quàntics poden explicar fets que amb la física fins ara, no entenia.

En el cos humà, hi ha evidències que fins ara no es podien argumentar. Com per exemple, com poden rebre la mateixa informació a la vegada totes les cèl.lules del cos. Ho podrien explicar teories, com per exemple els salts quàntics i/o els entrellaçaments quàntics.

També, tècniques i teràpies energètiques, com l’acupuntura, la kinesiologia holística, la teràpia crani-sacra, el reiki, i un llarg etcètera, on les evidències científiques que succeeixen no sabem explicar-les, agafen forma si la ciència mèdica fés un canvi de mirada. El no acceptar-les i desestimar-les perqùe creiem que no tenen cabuda en el nostre marc científic, correm el risc de caure en el ciencisme.

De fet, les Resonàncies Magnètiques Nuclears, s’utilitzen en medicina com a eina de diagnòstic. Doncs bé, la RMN aplica els conceptes quàntics per desmaterialitzar el cos i poder fer-ne una fotografia ja materialitzada. Un camp magnètic que aixeca molta controvèrsia en el món científic, ja que l’explicació realment, de com funciona la generació d’aquest camp, encara és difícil d’explicar a dia d’avui.

La sacsejada definitiva als nostres conceptes materialistes, ve quan s’estudia l’àtom, i un cop localitzades totes les partícules que la quàntica ha evidenciat, ens trobem que en el fons, o almenys fins el que sabem ara, hi ha un gran buit. En termes de fractalitat, podríem dir, que estem fets de buit.

Twitter

Facebook