Arxius de Consells i tractaments - BLOG DE FISIOTERÀPIA HOLÍSTICA

15 abril, 202415 abril, 2024

LA FLEXIBILITAT METABÒLICA

La flexibilitat metabòlica és la capacitat del cos per a canviar eficientment entre diferents substrats energètics, com carbohidrats i greixos, segons les demandes energètiques i les condicions de l’entorn. Una persona amb bona flexibilitat metabòlica pot adaptar-se fàcilment a diferents situacions, com el dejuni, l’exercici intens o el consum de diferents tipus d’aliments. Això és important per a mantenir un bon equilibri energètic.

A nivell cel·lular, a l’interior de les mitocòndries, la flexibilitat metabòlica es reflecteix en la capacitat d’adaptar les reaccions bioquímiques per a utilitzar diferents substrats energètics. Per exemple, durant la glucòlisi, els carbohidrats es descomponen en piruvat, què després es converteix en acetil-CoA per a entrar en el cicle de Krebs i produir ATP. En canvi, quan els nivells de glucosa són baixos, les mitocòndries poden canviar a l’oxidació dels àcids grassos, per a poder aconseguir l’ATP. Aquesta capacitat de canviar entre diferents substrats és essencial per a mantenir l’homeòstasi energètica i la salut cel·lular.

Com pot ser flexible el nostre metabolisme?

Per a millorar la nostra flexibilitat metabòlica podem seguir alguns consells i canvis en els nostres hàbits de vida, com per exemple:

Mantenir una dieta variada què incloguin hidrats de carboni , proteïnes i greixos saludables.

Realitzar dejunis intermitents supervisats i controlats, promouen la crema de greixos i la conservació de glucogen.

Entrenar la força pot augmentar la sensibilitat a la resistència a la insulina i millorar la capacitat del cos per a utilitzar glucosa com a font d’energia. A més, l’entrenament en intervals d’alta intensitat, ha demostrat millorar la producció de mitocòndries, i per tant promou una millor flexibilitat metabòlica.

Controlar l’estrès.

Dormir les nostres hores de son.

La flexibilitat metabòlica i el Klotho

Hem de tenir en compte la relació de la flexibilitat metabòlica i el Klotho, o gen supressor de l’envelliment. Aquest gen està directament relacionat amb una millor capacitat per a metabolitzar la glucosa i la sensibilitat a la insulina, en la regulació del metabolisme de l’energia i en l’homeòstasi del calci. Si vols saber més sobre el gen Klotho i la seva importància en l’envelliment cel.lular, clica a l’enllaç

Treballa la força

Investigacions recents han demostrat què l’entrenament de la força pot tenir un impacte positiu en la flexibilitat metabòlica i la salut en general. L’entrenament de la força, què inclou exercicis de pesos i resistència, així com amb el propi cos, pot millorar la sensibilitat a la insulina i la utilització de la glucosa per les cèl·lules musculars. Això pot ajudar a mantenir nivells estables de sucre a la sang i prevenir problemes metabòlics com la diabetis. A més, en augmentar la massa muscular magra, el cos té més facilitat a poder cremar més calories, fins i tot en repòs, permetent ajudar a la pèrdua de pes d’una manera saludable a llarg termini.

Twitter

Facebook

30 maig, 202230 maig, 2022

MAL D’ESQUENA…ENFORTIM?

Després d’una lesió o per superar una molèstia física, generalment posem molt d’èmfasi a l’hora d’entendre la recuperació a enfortir la regió on tenim el problema. Però realment, la estabilitat de qualsevol zona depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció.

Per exemple, quan hem patit mals d’esquena, es tendeix a a aconsellar a enfortir la zona abdominal i lumbar. Ara bé, ens deixem una característica del teixit què és essencial en tot aquest procés per entendre perquè tot i enfortir, encara podem arrossegar molèsties, o tot i enfortir, perdre mobilitat.

Ja hem comentat en moltes ocasions, què la gran majoria de dolències del teixit no són la causa del problema (excloem les traumàtiques i fortuïtes òbviament), sinó què són les conseqüències a una sèrie de compensacions i desequilibris que genera el cos. El cos constantment busca adaptar-se el millor què pot als estímuls que li estem demanant, en un joc de desequilibris i compensacions.

Aquest joc de desequilibris i compensacions, generen un cercle viciós on costa veure al final quina és la causa i quina la conseqüència, sobretot, si el nostre únic focus d’observació és el dolor.

El dolor, causa o conseqüència

Aquest dolor segurament és la causa dels nostres mals i el motiu d’anar al metge, però ens hem d’adonar què certament és la conseqüència de què el nostre teixit no està bé i realment hauria de ser el motiu real per anar a l’especialista.

Per tant, el dolor què respon a dolències cronificades músculo-esquelètiques, és un símptoma què ens està dient que tenim un teixit que no pot realitzar les accions què li demanem, i què com les intentem fer igualment, es queixa. Hem de comprendre que tot moviment global depèn de petits moviments què estiguin lliures de restriccions: si no ho estan, el moviment global el fem igual però buscant adaptar-nos amb compensacions. Això suposa anar perdent elasticitat i qualitat de moviment, fins què per sobrecàrrega patim una lesió.

Així podem dir què en el contexte de les dolències cròniques i posturals del nostre teixit, tenim dolor, perquè prèviament hem perdut mobilitat. Aquesta pèrdua de mobilitat es tradueix en una pèrdua d’elasticitat del teixit, i per tant del seu rang de moviment.

*És important enfortir el teixit (esquerra), però és essencial, treballar i recuperar prèviament la elasticitat* (dreta)

Flexibilitzar abans d’enfortir

D’aquesta manera, si volem estabilitzar directament la nostra esquena, per exemple, amb planxes lumbars, sense haver recuperat prèviament la mobilitat lumbar, estarem treballant amb una elasticitat reduïda, i els nostres moviments generals es veuran afectats. Per tant, abans de tonificar hauríem de flexibilitzar l’esquena per exemple mobilitzant els “tres cinturons”.

Un cop recuperem el rang de moviment d’aquell teixit, les fibres d’aquell múscul tindran un major recorregut de contracció i per tant augmentaran la seva eficiència.

Twitter

Facebook

1 juliol, 20211 juliol, 2021

LA FÀSCIA TORACOLUMBAR

Sense entrar al detall d’insercions i orígens, us vull comentar la importància en la postura de la fàscia toracolumbar (TCL) amb la seva continuïtat funcional per la fàscia lata. La fàscia TCL és una estructura vital per mantenir una bipedestació i estabilitat correcta.

És tant important aquest teixit per a mantenir la bipedestació ja que fins que no ha madurat prou, és impossible aguantar el pes del cos. De fet, gatejar abans de caminar és un bon estímul per a estimular la maduració de la fàscia TCL. D’aqui és important la recomenació de no estimular la bipedestació en nadons fins que aquest teixit fascial maduri.

Imatge basada en la funcionalitat del teixit que connecta les fàscies TCL i lata. S’inicien bilateralment des del dit petit del peu, passant pel lateral de la cama i la cuixa, subjectant el gluti amb un suspensori, i es creua amb una X per la zona lumbar fins la base de les escàpules.

Tots els problemes discals a nivell lumbar, responen a les restriccions d aquest teixit, que s’endinsa i s’expandeix per totes les estructures fascials més profundes. La funció d’aquest teixit en particular és la de mantenir la bipedestació i la postura en extensió, així com permetre la dissociació de les cintures a l’hora de caminar. Tots els problemes en aquesta zona a nivell lumbar venen per una manca d’elasticitat i de pèrdua de mobilitat. La pèrdua d’elasticitat en aquest teixit ja sigui a conseqüència de lesions, cirurgies, actituds posturals, obligaran als discos intervertebrals a buscar adaptacions per no lesionar les estructures vertebrals i protegir el teixit noble, com el sistema nerviós. Quan veiem en una ressonància protrusions i/o hèrnies, si no han estat produïdes per un accident fortuït ni malalties rares, són generades per la continua adaptació de les estructures vertebrals al moviment, per manca d’elasticitat en aquest teixit. Per això és bàsic, mantenir la capacitat de fer moviments d’extensió d’esquena, ja que la bipedestació i la marxa és una postura fonamentada en l’extensió.

He esmentat abans la fàscia lata, què d’alguna manera actua com a estabilitzador del TCL, i que en moltes ocasions equilibra l’excés de càrrega de l’esquena.

Si volem estimular de manera senzilla l’extensió d ‘esquena i una millor postura, podem incorporar aquests dos exercicis si prèviament hem treballat els tres cinturons o cintures, esmentats anteriorment en el bloc.

Com en l’exercici del cinturó pectoral, però augmentant lentament la rotació externa i extensió dels nostres braços, com si estiguéssim aguantant una gran pilota que es va fent cada cop més gran. La postura inicial amb lleugera flexió de genolls, peus paral·lels a l’alçada de les espatlles, lordosem lumbar i pelvis i extensió cervical.

Partint d’una postura de semi-squad de quàdriceps, amb lordosi lumbar i mantenint l’esquena recta, agafar amb les mans amb determinació el teixit de la fàscia lata arrossegant-lo lentament cap al maluc. Es pot afegir un component de basculació pèlvica.

Twitter

Facebook

23 febrer, 202123 febrer, 2021

ELS TRES CINTURONS

El cos humà està orientat al moviment. Gràcies a la verticalitat de la columna, disposem de gran llibertat de moviments amb totes les extremitats.

D’altra banda, molts cops hem escoltat aconsellar que fins i tot, per a fer un simple moviment com recollir un paper del terra, s’han de flexionar les cames i no pas el tronc, o a l’hora d’aixecar un pes, fer-ho amb l’esquena ben recta i la panxa ben plana?

Si ens aturem a observar els moviments lliures, com per exemple els d’un nen, o els moviments especialitzats d’un esportista d’èlit; podem veure que potser el problema no és en sí mateix un moviment en concret, sinó si el nostre cos tolera aquell moviment. Com sempre, hauríem de fer-nos la pregunta des d’on partim. És a dir, quines restriccions de moviment tinc i si aquestes em permeten realitzar eficientment el moviment que vull fer.

*En aquest llançament inversemblant, totes les cadenes fascials lliures de restriccions permeten fer el moviment.*

Les postures mantingudes, els moviments repetitius i l’excés de sobreprotecció a la llibertat de moviments dia rere dia, obliguen al nostre teixit fascial a instaurar un cercle viciós d’adaptacions i compensacions.

D’altra banda, socialment és més complicat fer-nos entendre que tenim esquenes limitades al moviment, i s’opta per alternatives compensatòries del moviment, pensant així que “ajudem” el nostre cos. De fet, l’objectiu general de moviment s’aconsegueix, però no ens importa massa el com.

Abans de realitzar qualsevol moviment exigent hauríem de saber d’on partim i fins on podem arribar en aquell moment. I això passa indispensablement, per un autoconeixement del nostre cos i teixit. La llibertat per a realitzar un moviment global o macroscòpic, depèn de la lliure mobilitat d’ altres regions més analítiques o microscòpiques.

Per a realitzar qualsevol moviment global d’una manera sana, ja sigui caminar, fer exercici, aixecar un pes, o per exemple, incorporar-se de la cadira, és necessari que les estructures fascials facilitadores d’aquell moviment no pateixin restriccions de mobilitat. Aquestes zones les podem englobar en tres àrees en forma de cinturó, que no responen a insercions musculars concretes, sinó més a un entramat fascial.

Aquestes àrees són: el cinturó cervical-clavicular, la cintura diafragmàtica i la cintura sacro-pèlvica.

Respiracions hipopressives costals-diafragmàtiques

Extensió cervical i rotació externa d’espatlles

Generalment, les postures diàries mantenen una flexió constant i per tant, és freqüent perdre poc a poc l’elasticitat en la retroversió pèlvica, en la mobilitat del diafragma i en l’extensió de la columna, afectant el nostre moviment general i el nostre estat de salut. Mantenint l’elasticitat i la mobilitat d aquestes tres regions, la nostra mobilitat global serà més fluida i eficient.

Twitter

Facebook

14 octubre, 202014 octubre, 2020

AXIS BUDELL-PULMÓ CONNEXIÓ COVID19

En el cos humà, dintre de la seva complexitat, tots els seus sistemes i òrgans estan interrelacionats, ja que funciona com un únic organisme i no com un conjunt de peces. En anteriors entrades del bloc, hem parlat dels budells com el segon cervell, per les seves funcions i interrelacions neuronals i químiques. Doncs, també cal dedicar una especial atenció a l’estreta relació que hi ha entre els budells i les mucoses pulmonars.

Cada cop més s’està verificant la relació que hi ha entre diversos tipus de bacteris intestinals amb la simptomatologia del Covid-19. Ja sigui pel seu dèficit o excés, aquests bacteris poden desequilibrar tota la flora de la mucosa dels nostres budells i propagar-se posteriorment cap els nostres pulmons. Aquesta comunicació passa per un fet migratori i d’homeostasi entre mucoses. En el cas del Covid-19, en un tant per cent molt elevat de pacients, l’inici de la malaltia es produeix per via entèrica, ja sigui per contacte a nivell de boca o vertical (en casos de nadons infectats en el moment de néixer al passar pel canal del part). Depenent de l’equilibri de la microbiota, el virus tindrà més fàcil o més complicat, passar als pulmons i/o posteriorment a altres òrgans.

COVID19 pot afectar múltiples òrgans amb conseqüències devastadores. “Gastrointestinal symptoms, pathophysiology and treatment in COVID19” J.Zhang et al. University of Illinois

En estudis realitzats sobre el microbioma en pacients infectats de covid19, s’ha evidenciat una disbiosi generalitzada, predominant bacteris perjudicials i amb molt dèficit de bacteris saludables com els lactobacil.lus i els bifidobacterium. Hem de tenir en compte, que el bon equilibri del nostre ecosistema intestinal és essencial per al bon funcionament immunològic. Un bon equilibri en la dieta de prebiòtics i probiòtics suggereixen ser una barrera important per a frenar la possible migració dels patògens a altres òrgans, tot i què els trasplantaments de femta sana estan demostrant els seus grans efectes regularitzadors del microbioma d’un pacient amb gran desequilibri.

INTEGRANT EL TRACTAMENT

En els hospitals d’arreu del món s’està combatent amb tots els fàrmacs disponibles que a dia d’avui estan demostrant bon resultats, com els retrovirals, els tractaments amb plasma i les immunoglobulines. D’altra banda, són molt interessants els bons resultats i evidències clíniques amb suplements minerals i vitamínics i la medicina tradicional xinesa. En aquest darrer cas, parlo de preparacions com la Lianhuaquingwen, ja administrada en anteriors crisis sanitàries com la del SARS l’any 2004. Aquesta preparació de fitoteràpia xinesa, suposadament té la capacitat d’inhibir la replicació del virus i ha demostrat en diferents estudis, ser molt eficaç en disminuir l’excés de citoquines proinflamatòries, causants de la coneguda tempesta de citoquines. No en va, a principis d’any, el govern xinès va administrar preventivament als seus sanitaris aquest complement natural.

D’altra banda, fins que no tinguem una vacuna eficaç, els complements de certes vitamines i minerals són de gran ajuda tant per combatre la infecció viral, com per disminuir la inflamació en el nostre cos, i com a mètode preventiu. En aquest grup s’ha realitzat molta recerca, però destaquen entre d’altres:

Vitamina C, pel seu poder antioxidant i per ajudar a l’organisme a combatre els atacs virals

Vitamina D, a més de ser efectiva en la protecció del tracte respiratori, i de la barrera de les mucoses intestinals, destaca en recents estudis amb infeccions de covid19, per la seva capacitat de generar citoquines anti-inflamatòries, disminuint les cito-quines proinflamatòries i d’inhibir les replicacions del virus.

Zinc, per les seves propietats antivirals i d’estimulació del sistema immunològic .

Magnesi, bàsic per a moltes reaccions bioquímiques i amb capacitat vaso i broncodilatadora.

En definitiva, si volem mantenir uns pulmons saludables, primer hem de tenir cura dels nostres budells. De l’ecosistema que hi viu dins, depèn el 80% del nostre sistema immunològic i la qualitat de les nostres mucoses, i per tant dels nostres pulmons. Entrant a la tardor, és un bon moment per sembrar unes bones condicions per a preparar-nos per a l’hivern, i en el moment actual, encara amb més raó. Una dieta rica en pre i probiòtics, ens mantindran la microbiota en bon estat i la suplementació de vitamines C i D, el zinc i el magnesi, ajudarà el nostre sistema immunològic a combatre possibles atacs patògens.

Twitter

Facebook

14 juny, 202014 juny, 2020

LA INFLAMACIÓ CRÒNICA

Inflamació, del llatí inflamattio, que significava literalment incendi, i del grec empyresis, que significava òrgan que entra en flames, ens donen una pista de com se sent el nostre cos durant aquest sistema de defensa. Sense un procés inflamatori, el nostre cos seria incapaç de respondre eficientment contra patògens ni de tenir els recursos suficients per a poder regenerar-se, però mantingut en el temps és altament perillós.

És important diferenciar entre el que seria la inflamació aguda de la crònica. La inflamació aguda apareix després d’una lesió traumàtica i sobtada, on hi veiem els símptomes clàssics de rubor, tumor, calor, dolor i limitació funcional. El fet que hi hagi un augment de substàncies inflamatòries és essencial per a què el cos pugui tenir els recursos per a reparar-se.

D’altra banda, la inflamació crònica és un estat mantingut i constant del nostre cos que lluita per mantenir-se en defensa i protecció de factors externs i/o interns. Les dietes altes en greixos saturats, els menjars processats, gran quantitat de fàrmacs com els antibiòtics, l’estrès, les emocions patològiques, el tabaquisme i l’alcohol, la contaminació, l’excés d’esport o el sedentarisme, les intoleràncies alimentàries i un llarg etcètera, creen un llistat força extens de causes inflamatòries, que es poden resumir en el nostre dia a dia habitual.

Cada cop més coneixem més substàncies pro-inflamatòries que el nostre cos secreta per a una resposta de lluita i defensa del nostre sistema immunològic. Substàncies com les histamines, citoquines (interleuquines o l’interferon), la substància P, els factors de creixement, les Ig en les respostes al.lèrgiques, el TNF per les respostes tumorals…

Totes elles, generen canvis en el nostre cos i en el nostre teixit en particular. Alts nivells mantinguts d’aquestes substàncies inflamatòries a la llarga generen diverses patologies en el nostre teixit i salut en general. Per ex, un alliberament continuat d’interleuquines IL-1 i IL-6 i de TNF, acaben deteriorant el cartíleg articular, produint una artritis inflamatòria i si es manté l’estrés inflamatori en el temps, una possible reumatoide.

Un organisme amb tota aquesta bateria de substàncies inflamatòries pot acabar desenvolupant en el temps des d’una diabetis, a una artritis, fibromialgia, migranyes… i en definitiva qualsevol malaltia degenerativa i/o amb resposta autoimmune. Per tant, en certa manera, aquestes malalties són el producte d’anys d’inflamació cronificada, on el cos ja no pot donar resposta.

Un estat d’inflamació crònica dificulta una correcta nutrició del nostre teixit fascial i la matriu extracel.lular amb restriccions metabòliques, generant canvis en el to, àlgies i restriccions. El sistema visceral, altament sensible a nivell neuronal, rep constantment aquests inputs inflamatoris i irrita constantment el nostre sistema nerviós. És molt important la relaxació de les distensions abdominals en processos inflamatoris. Per posar un exemple concret, en una dismenorrea, l’alta sensibilitat del sistema visceral pèlvic de la dona envia una distensió de tot el teixit viscerofascial i un ordre de dolor constant, que rep el teixit lumbar i ho tradueix en forma de lumbàlgia.

La sol.lució, un cop més no es basa en tractar només el símptoma, si no ajudar al nostre cos en disminuir, el màxim possible, totes aquestes entrades inflamatòries. L’exercici físic agradable i en entorns a l’aire lliure, mantenir un estat emocional positiu i empàtic amb els demés, el descans i una nutrició equilibrada, són factors importants que hi podem modificar directament. D’altra banda hauríem de plantejar-nos com a societat el nostre entorn del dia a dia que ens fa actuar en cercles viciosos, tant ambiental, com social i emocional, ja que com hem vist, és el generador dels nostres estats inflamatoris crònics ja sigui per exposició directa o indirecta.

Twitter

Facebook

28 març, 202028 març, 2020

HOME, SWEET HOME

Mai hauríem pensat que aquesta frase tingués tanta raó en dies com els que estem vivint. Està clar, que quedar-nos a casa és la millor sol.lució a no contagiar ni contagiar-nos, però hauríem de tenir en compte, que allò que ens sembla un lloc molt segur podria ser un microcosmos de tot tipus de patògens. De fet, nosaltres mateixos som un microcosmos.

En l’article anterior, vaig posar l’èmfasi en com ens pot afectar la manca de mobilitat, a nivell fascial i emocional. En aquest, vull anar una mica més enllà.

L’equilibri en el nostre ph i microbiòma són essencials per a gaudir d’un bon estat de salut. Tothom sap que la neteja de l’interior d’una casa, ventilar, aspirar, fregar, desinfectar, és molt important per evitar la condensació de patògens en un lloc tancat, com àcars, bacteris, virus… Ara bé, per què generalment descuidem la nostra “casa interior”?

Durant el nostre dia a dia i amb els nostres hàbits, hem acceptat conviure i nutrir-nos de molts patògens ambientals com si fos un fet normal. Doncs és , aquesta “normalitat”, la que després ens obliga a enviar l’exèrcit de les nostres cèl.lules per a desinfectar-nos.

Un cop més, la naturalesa de l’ésser humà ens dóna una pista molt important de com s’haurien d’afrontar aquests “atacs” dels patògens.

El primer pas, i indispensable, passa en oferir les millors condicions a les nostres cèl.lules i microbiòta. Sense el material adequat, tot és molt més complexe, i el cos ha de realitzar autèntics malabarismes bioquímics, augmentant a la llarga el desequilibri.

El segon pas, i també bàsic, la cooperació i col.laboració de totes les cèl.lules del nostre cos.

És interessant observar com quan una o un grup de cèl.lules tenen un funcionament anòmal, el primer que fa el cos automàticament és enviar les seves cèl.lules especialitzades, per identificar-les i aïllar-les de la resta. És després, quan el cos intenta sol.lucionar el problema amb els recursos de què disposa.

Per tant, sense les millors eines i un sistema equilibrat, és complicat mantenir un estat òptim de salut.

Ara bé, per mantenir un nivell òptim de salut, hem de tenir presents tots els factors externs o ambientals, que incideixen en les nostres cèl.lules, i per tant, al nostre sistema immunològic. En aquest entorn, crec que hauríem de revisar i exigir, individual i col.lectivament: la contaminació en la nostra alimentació, la pol.lució química, la contaminació electromagnètica i radioactiva, la contaminació mental i/o informativa, el ritme de vida, i la distribució de recursos. Tot això, conjuntament ens afecta individual i col.lectivament com a humanitat. Si en algún moment algú s’ha plantejat un canvi de sistema, crec que tenim un exemple d’un funcionament eficient en la Natura.

Twitter

Facebook

18 març, 202018 març, 2020

DESCONFINEM L’ESQUENA

Les postures mantingudes, els moviments repetitius realitzats durant tot el dia, la manca de varietat d’estímuls, el sedentarisme i hores en el sofà davant la televisió, són els ingredients comuns en el que podria ser per exemple….. un confinament a casa? Però també són els components perfectes per a que el nostre sistema fascial vagi perdent elasticitat i eficiència.

La manca de mobilitat i d’estímuls i l’estrès emocional associat a un confinament a casa, ens produiran tensions indesitjades en el nostre cos. Per alleugerir una mica aquesta situació, és interessant aprofitar els moments “lliures” per exercitar el nostre cos amb estímuls diferents.

Hem de partir de la base que no hi ha cap moviment que sigui perjudicial per al cos, sempre i quan respectem la capacitat visco-elàstica del teixit. És a dir, saber de quina qualitat de moviment fascial i articular partim. Tendim a demonitzar certs moviments i d’altres els posem en un pedestal, però no hem d’oblidar que realitzem qualsevol moviment en funció de les nostres restriccions de mobilitat. Aquest fet, ens pot dur a patir lesions musculoesquelètiques cròniques, com hèrnies discals, pinçaments, lumbàlgies, etc.

Més que una pauta d’exercicis a seguir, crec més en donar el màxim ventall de moviments possibles al cos, respectant sempre la resposta del nostre teixit. La clau passa per recuperar la mobilitat perduda de les nostres zones restringides de moviment, i a partir d’aquí anar ampliant els exercicis de manera progressiva, sempre respectant com ho tolera el nostre cos. El factor temps i la paciència són determinants en el col.làgen.

Per mantenir lliure i estable la nostra esquena, us aconsello incorporar a la vostra activitat física que més us agradi, (i que aquests dies pogueu fer) els següents exercicis:

Gat-cavall: arquejem l’esquena en flexió i en extensió, buscant la lordosi i la mobilitat pèlvica.

CORE i paravertebrals: aguantar la planxa frontal uns 30 segons mantenint estable la cintura abdominal, i després aixecar en l’horitzontal, un braç i la cama contrària.

Rotacions d’espatlles d’ interna a externa, mantenint l’esquena recta.

Pont alternant les cames i propiorecepció en sedestació, realitzant basculacions pèlviques.

Relaxació col.lagenosa durant 5-10 minuts amb una pilota de roba o de tennis tova, en la regió subocciptal i lumbo-sacre.

Seguint l’exemple de l’exercici anterior, buscar la relaxació col.lagenosa de la zona lumbar, mantenint la lordosi lumbar amb un coixí, durant 30″ a 1 min.

Salut!

Twitter

Facebook

7 març, 20207 març, 2020

KLOTHO

Klotho o també conegut com el gen supressor de l’envelliment, va ser descobert l’any 1997 i va rebre el nom de la deessa de la mitologia grega Clotho , guardiana de la vida i del destí final dels humans.

Dins del mapa genètic s’ha localitzat la proteïna aKlotho, que té la capacitat de realitzar funcions enzimàtiques i hormonals, i sobretot es basen en la correcta administració dels minerals en el cos. De fet, l’administració de klotho ha demostrat augmentar la vida dels ratolins entre un 20 i un 30%. Cal destacar que l’expressió gènica del klotho entre ratolins i humans és gairebé idèntica.

Encara hi ha molt terreny per investigar i moltes incògnites sobre el comportament real del Klotho, però ja s’ ha demostrat que el seu dèficit i/o mutació, intervé directament en els símptomes més severs de l’envelliment, com per exemple: arteriosclerosi, fragilitat òssia, atròfia i calcificacions de la pell, displàsies, infertilitat, calcificacions en mucoses, cardíaques i en la glàndula pineal, insuficiència renals, augmenta la toxicitat mitocondrial, genera resistència a la insulina i càncer.

El klotho, se l’associa directament amb el procés de l’envelliment, ja que la seva manca i també les seves alteracions epigenètiques, afecten directament en tots aquests processos. Per contra, ja s’està investigant la manera de revertir aquest procés i ja hi ha científics que pronostiquen en uns 10 anys un increment de l’esperança de vida, i fins i tot encara que sembli ciència ficció, asseguren la immortalitat en un futur no molt llunyà.

Aquesta proteo-hormona, es genera majoritàriament en els ronyons i en els plexus coroidals del cervell. En aquesta regió del cervell també es genera la gran part del líquid cefaloraquidi. Per tant, podríem fer la hipòtesi que un bon funcionament del sistema crani-sacre, i una correcta elasticitat de les membranes cranials, sempre serà un estímul positiu per a la producció de klotho.

Clotho, Lachesis i Athropos. Les tres filles de Zeus que filen el destí de la humanitat

Però a dia d’avui, sabem que el klotho comença a disminuir la seva producció al voltant dels 40 anys, i de moment els avenços científics on estan trobant millors resultats per estimular la seva producció fan referència a substàncies com el resveratrol i la curcumina.

D’altra banda, sembla ser que l’augment de fosfats inhibeix la generació de klotho. Això realment és un problema, ja que el llistat de fosfats és molt extens i gairebé es poden localitzar en tot el menjar processat.

Tot i això, en el nostre dia a dia, fins que no aparegui la hipotètica “pastilla màgica”, podem estimular la nostra producció i qualitat del klotho. Hem de tenir en compte que els canvis de comportament han d’estar orientats de manera holística, ja que cada aspecte suma en el resultat final i dependrà de les característiques de cada persona. De manera general i a dia d’avui podem fer unes quantes cosetes per estimular el nostre klotho. A part del resveratrol (polifenol que es localitza a la pell del raïm) i de la cúrcuma, també ajuden al klotho: el mantenir un bon equilibri de la microbiota intestinal, el cordyceps, la vitamina D, els nabius, els dejunis controlats en les seves fases d’autofàgia i anabolisme, l’exercici, les vibracions i compressions d’hipotàlam i la teràpia crani-sacre, dormir a les fosques, prendre el sol, i també mantenir una actitud empoderada davant la vida.

Twitter

Facebook

29 novembre, 201929 novembre, 2019

ANABOLISME I AUTOFÀGIA

El cos té una habilitat innata d’auto-regeneració i de reequilibrar-se constantment per a mantenir l’eficiència energètica i la seva permanència. Totes les civilitzacions conegudes, des dels antics egipcis, els grecs o els xinesos, per citar uns quants, han desenvolupat medicines i evidències de com mantenir el cos en plena salut. Totes elles, amb les seves diferències, les uneix un nexe comú que a dia d’avui, encara es comparteix; la certesa, que hi ha una sèrie d’aliments i hàbits que ens fan emmalaltir i que per contra, n’hi ha d’altres que ens fan sanar.

Certament, de teories de nutrició i de dietes hi ha per a tots els gustos, i totes són vàlides, sempre i quan tinguem en compte el punt de partida on paren l’atenció i el seu objectiu final. Però en moltes ocasions, que una dieta sigui vàlida no vol dir que sigui correcta per a nosaltres. Si partim de la base, que cada organisme cerca el seu equilibri en tots els camps, ens hauria de fer pensar, que realment, la millor dieta és aquella personalitzada. Una manera d’ajudar a reequilibrar el nostre metabolisme són els dejunis controlats, ja que sembla ser que tot i que allò què mengem és molt important per mantenir un estat òptim de salut, és determinant el com i sobretot, el quan.

Per a argumentar aquest raonament, es va realitzar un estudi amb ratolins, on dos grups s’alimentaven de la mateixa quantitat de pinso amb les mateixes calories i nutrients, però el grup A podia menjar-ne les 24 hores, i el grup B només 6. Els ratolins del grup A al finalitzar l’estudi havien doblat el seu pes i en canvi els del grup B amb horari restringit estaven en forma. Aquesta evidència ens demostra que el quan (les hores d’ingesta) és determinant per a afavorir l’equilibri en el nostre metabolisme.

Bàsicament, el nostre organisme funciona en etapes de creixement cel.lular (anabolisme) i en fases de destrucció cel.lular (autofàgia). L’equilibri i ajudar el cos durant aquests fases és clau per a poder gaudir d’un bon estat de salut. Aquest experiment, planteja seriosos dubtes sobre els beneficis de realitzar cinc ingestes diàries, o dels dejunis prolongats de dies sencers. El fet de respectar els estadis d’autofàgia i anabolisme cel.lular semblen ser essencials per a evitar un excés de creixement cel.lular i per tant de tumors, o un excés de suicidi cel.lular (toxicitat). L’equilibri entre anabolisme i autofàgia, afavoreix la regeneració cel.lular, millora la plasticitat neuronal, evita creixements tumorals, redueix l’excés de residus mitocondrials i afavoreix la pèrdua de pes mentre preserva la massa muscular.

D’altra banda, cada cop més, és habitual la ingesta de vitamines i antioxidants com a complement de les nostres dietes. Doncs bé, el que sembla que era fins ara un gran benefici, també s’ha evidenciat que l’excés d’antioxidants acaben alimentant els telòmers de les cèl.lules tumorals. Per tant,tornem a la premisa inicial, la base és l’equilibri.

De totes formes, la millor manera d’ajudar a equilibrar el nostre cos, és evitar que s’adapti a una rutina en concret, fins i tot, per més saludable que sigui aquesta. Òbviament, no cal dir que s’ha de fugir dels hàbits tòxics, però si som “massa estrictes” en els nostres hàbits saludables (cal destacar que, molts cops pensem erròniament que ho són) acabarem generant sense voler, una adaptació letàrgica del nostre metabolisme. Per tant, el fet de permetre’ns oxidar-nos de tant en tant, és més que recomanable.,

La millor manera d’estressar positivament el nostre cos per a què respongui millor en tots els nivells, és en certa manera en desequilibrar-nos, i després tornar als nostres hàbits saludables. Així, el nostre metabolisme està constantment actiu i preparat per als canvis. Per tant, ja sabeu, si més o menys us cuideu i havieu pensat en fer dieta aquest Nadal, potser no era bona idea..

Salut!

Twitter

Facebook