Categoria: Camp Estructural i Fascial

L’ articulació temporo-mandibular o ATM, és la única articulació del cos humà què sent bilateral i simètrica, només involucra a un sol ós i a la vegada s’articula amb els óssos temporals del crani. És en aquestes articulacions on la càpsula, l’estructura lligamentosa i els meniscos tenen una gran importància en la seva funcionalitat i viabilitat. La complexitat estructural i funcional de l’ATM, fa què tothom en major o menor mesura, hagi patit alguna dolència o pugui patir-hi en algún moment algún tipus de tensió i/o desequilibri.

Els trastorns relacionats amb la regió de l’articulació temporo-mandibular (ATM), en la majoria de casos són els símptomes i no la causa en sí mateixa. No es poden separar la patologia detectada a nivell d’ATM de les compensacions de la resta del cos, en especial incidència de la regió cranial, cervical i toràcica-diafragmàtica. Per entendre aquesta interacció amb la resta d’estructures, cal observar els músculs pterigoides, responsables de l’elevació i protusió de la mandíbula. Les expansions fascials d’aquests músculs s’insereixen en la primera vèrtebra cervical, l’atles, què a la vegada també està connectada fascialment amb la mobilitat de l’esfenoide, responsable de l’equilibri membranós cranial i on s’hi allotja la glàndula hipòfisi.

Cal tenir en compte què per a què la biomecànica d’aquesta articulació tan complexe tingui un bon funcionament, depèn de l’equilibri i harmonia de totes les estructures i teixits què hi intervenen. Com per exemple, la correcte oclusió dental, els bloquejos capsulars, el to de la musculatura de la cara i de la masticació, la mobilitat mandibular, l’hiodes, i sense menystenir els óssos del crani, les cervicals i el diafragma. Per tant, el bon funcionament mecànic depèn de què totes aquestes estructures treballin de manera coordinada.

Les dolències en l’ATM també tenen altres orígens

D’altra banda, no tots els problemes en aquesta regió són d’origen mecànic o postural. Patologies com el bruxisme poden tenir un orígen mecànic o tensional, però la gran majoria de vegades cursen en cercles compensatoris viciosos, on el component psico-emocional, químic i nerviós tenen una importància cabdal.

El sistema miofascial s’encarrega d’aquest joc de compensacions i desequilibris i pot abastar-hi una patologia molt diversa. Des de trastorns mecànics cranials i cervicals, a disfuncions d’òrgans, trastorns posturals, nutricionals o emocionals, entre d’altres. Sigui quin sigui l’origen, la patomecànica en la regió de l’ATM es pot caracteritzar per dolor al mastegar, hipo o hipermobilitat mandibular, cruiximents i crepitacions meniscals o articulars, asimetries, males oclusions, acúfens, àlgies en la cara, cefalees, tensions suboccipitals, etc.

En el tractament és important observar on és el bloqueig miofascial, amb l’objectiu de mobilitzar i alliberar les tensions fascials adaptatives, per tal de facilitar una millor resposta funcional i reequilibrar l’homeostasi de tota l’articulació.

La composició i funció de la microbiota intestinal juga un paper molt important en el cervell. Això és possible gràcies a la connexió recíproca de l’axis budell-cervell, un sistema bidireccional què comunica el budell i el cervell.

Hi ha diverses rutes de connexió què conformen aquest sistema budell-cervell, incloent-hi el nervi vague, el sistema immunològic, els metabòlits microbians i també el sistema endocrí.

Moltes d’aquestes rutes de comunicació involucren el sistema circulatori, conformant així, una sèrie de barreres entre la microbiota intestinal i el cervell.

Les barreres cerebrals tenen la funció de deixar passar nutrients i de barrar el pas a patògens

Les molècules i bacteris poden circular lliurement per aquestes rutes, però el propi cervell té les seves barreres fisiològiques especialitzades, amb l’objectiu d’evitar, què molècules no benvingudes i patògens, puguin entrar-hi. Aquestes barreres les conformen la BBB (en anglès barrera sang-cervell), les meninges, el líquid cefaloraquidi (LCR) i els plexes coroïdals.

La relació entre la microbiota intestinal i el sistema immunitari és molt estreta, el què s’anomena l’axis cervell-intestins.

El sistema axis cervell-intestins està conformat per diverses barreres epitelials i vasculars

Aquest sistema està composat per diverses barreres epitelials i vasculars, què inclouen la barrera intestinal, la barrera vascular dels intestins, la barrera vascular cerebral i la barrera vascular i fluids cerebroespinals.

És aquesta darrera barrera, la què conforma el sistema vascular i el sistema cerebroespinal o crani-sacre, per on passa el líquid cefaloraquidi (LCR), on s’ha evidenciat en experiments de laboratori, la interrelació entre els nostres bacteris intestinals i el LCR.

La permeabilitat entre el budell i aquesta barrera del LCR és clau per a mantenir la homeostasi del cervell i reduir l’avenç de les possibles inflamacions, evitant què arribi al sistema nerviós central.

Mantenir la viscoelasticitat del teixit és bàsic per a obtenir un sistema de comunicació de membranes saludable

Aquesta barrera es localitza en els plexes coroïdals, concretament en una regió cerebral anomenada quart ventricle. És en aquesta regió, on es produeix la major part de líquid cefaloraquidi del sistema nerviós, i és una zona on es pot rebre tractament crani-sacral amb efectes molt beneficiosos per a la salut.

El tractament miofascial i en aquest cas, amb tècniques crani-sacres, estimula la viscoelasticitat de les membranes col.lagenoses i teixit fascial. Per tant, podríem concloure què també es contribuirà a mantenir l’elasticitat i el bon estat d ‘aquestes barreres epitelials, i d’aquesta manera, ajudar al cos a mantenir la homeostasi entre els budells i el cervell.

El CORE (centre o nucli en anglès), es denomina a la regió del cos que té com a funció oferir el suport i l’estabilitat de tota la resta. Mantenint un centre estable, el nostre equilibri és més segur i amb millor resposta a qualsevol estímul o tensió. Segurament, alguna vegada, hem escoltat el concepte d’enfortir el “core”, per exemple per a evitar patir de mals d’esquena.

El core està format per tot un complexe de teixit miofascial, però què podem resumir en 4 grans músculs que el sustenten, què són: el transvers abdominal (cara anterior), el multífidus (cara dorsal), el diafragma (part superior) i l’obturador intern (posterior).

Cal esmentar la funció què fan el diafragma i l’obturador intern per entendre el joc d’equilibris que ha de realitzar l’abdòmen i les lumbars.

De fet, podríem dir què tenim dos “cores”

El diafragma amb la seva contracció i relaxació a l’hora de respirar, conjuntament amb la musculatura del sòl pèlvic que aguanta tot el pes dels intestins i l’aparell urogenital, són claus per a mantenir estable la nostra esquena. El diafragma en cada contracció inspiratòria s’obre com un paraigües, i com què aquest, està inserit en les costelles, la seva acció obre la caixa toràcica i així pot entrar l’aire i inflar els pulmons. Per contra, en la espiració , aquest “paraigües” es tanca i expulsem l’aire dels pulmons. Aquest obrir i tancar de la caixa toràcica, exerceix una pressió cap als budells que l’obturador intern i el sòl pèlvic han de contrarestar amb una contracció cap a dalt. D’aquesta manera els budells es van mobilitzant i es genera una respiració secundària,que activa el peristaltisme i facilita la reabsorció de gasos i líquids.

Ara bé, quan el diafragma té un rang de moviment escurçat, i treballa incorrectament, el pes visceral amb el temps va empenyent cap avall i fent claudicar poc a poc el nostre sòl pèlvic. Si a aquesta manca d’elasticitat del diafragma, li sumem exercicis d’impacte, salts, aixecar pesos, fer abdominals,… tot això amb un core inestable, la disfunció la tenim assegurada.

La tensegritat és la base de l’estabilitat

Mantenir un core estable, no significa rígid, sinó que la estabilitat depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció. La integració de tensions o tensegritat és el factor clau per a mantenir aquesta estabilitat. De fet, la tensegritat és una característica implícita de la fàscia.

Tenint en compte que l’estabilitat passa per tenir una bona elasticitat i una correcta capacitat de contracció i de propiocepció, és bàsic per a estabilitzar el nostre core, seguir els mateixos conceptes en aquests 4 grups o músculs esmentats. És tant important tonificar el core com prèviament mantenir la elasticitat i el treball propioceptiu de la zona lumbar, abdominal, del diafragma i del sòl pèlvic.

Els exercicis d’elasticitat són aquells que van enfocats a recuperar la mobilitat o el rang de moviment perdut. Un cop tenim un major rang de moviment, podrem tonificar amb major eficiència i afiançar l’aprenentatge amb el treball propioceptiu.

En posteriors articles us comentaré quins exercicis podem fer per a mantenir un CORE estable i elàstic.

Un recent estudi de la Edith Cowan University i la NUHW de Japó, han demostrat què amb una sola contracció muscular màxima de tres segons al dia, és suficient per a veure beneficis a mig i llarg termini en l’augment de la força muscular.

En l’estudi van comprovar l’evolució de la força dels bíceps braquials de varis grups control. Un dels grups no realitzava cap exercici, i els altres tres grups realitzaven una dels tres tipus de contracció muscular: isomètrica (sense moviment), concèntrica (escurçament del múscul) i excèntrica (allargament del múscul).

En totes tres tipus de contraccions els resultats eren positius, però on el benefici era de més del 10% en l’augment de força, era en el grup que havia fet la contracció excèntrica.

Els excèntrics són molt bons estímuls per a remodelar el teixit fascial

El sistema fascial i el muscular no es poden separar ja què funcionalment treballen a la vegada, tot i què és important destacar que cada teixit respón diferent a determinats estímuls. En el cas de la contracció excèntrica, aquest estímul està regit per l’adaptabilitat dels mecanorreceptors de Golgi. Aquests mecanorreceptors sensitius es localitzen en el teixit fascial profund, lligaments, càpsules articulars i a les unions miotendinoses. Per tant, amb els estímuls excèntrics s’està incidint directament en el teixit fascial en totes les seves expressions.

D’altra banda, els exercicis excèntrics són un gran aliat per a remodelar i recuperar els tendons, ja què tenen la capacitat d’ incrementar la síntesis de col.làgen en major mesura que els concèntrics, així com milloren la degradació de la matriu extracel·lular, i a llarg termini redueix la neovascularització del teixit. Quan un tendó està en un procés del que anomenem “tendinitis” un dels problemes és l’excés de petits vasos sanguinis que augmenten la capil·laritat. Aquesta capil·laritat s’inicia com a resposta defensiva a una irritació/agressió però què a la llarga produeix una hipersensibilització del tendó. Els tendons necessiten respostes i adaptacions ràpides, i necessiten un teixit poc vascularitzat però ric en oxígen. Amb l’exercici excèntric es regula aquesta distribució tisular.

Tenint en compte aquestes evidències i observant les conclusions d’aquest estudi, tot i què encara manquen àrees d’estudi per aprofundir, podem afirmar que amb l’exercici excèntric de màxima intensitat i curta durada es produeix un augment de la força a llarg termini, i per tant, sembla indicar que el sistema fascial hi té molt a veure.

Aquestes fets resulten molt interessants ja no només a entendre millor el tipus d’entrenament que s’han de realitzar per a obtenir millors resultats, sinó també com a eina orientada a les persones grans que no tenen capacitat de fer molta estona exercici, i d’aquesta manera amb un minut al dia, poder frenar la pèrdua de to muscular.

La fàscia i l’estructura del teixit viu es basa en una complexe i caòtica organització de microtúbuls, fibres i microvacuols. Aquest caos ordenat és el pilar essencial de la formació i funció de la matèria viva.

Quan patim una lesió, una ferida o un traumatisme repetitiu i constant, com poden ser les nostres actituds posturals, el cos inicia un procés de reparació tissular. Però, hi ha un inconvenient, aquesta cicatrització es realitza sense seguir “l’ordre” original. És a dir, el cos no té la capacitat de reparar-se idènticament a com estava des de l’inici de lesionar-se.

Podem afirmar doncs, que el teixit cicatritzat introdueix el desordre en el caos fibril·lar, ja que les noves estructures, no tenen cap altra funcionalitat que soldar els teixits lesionats sense distincions. La reparació d’una ferida, o una lesió, trenca amb el determinisme funcional del sistema caòtic en què es fonamenta tot teixit viu.

Tot el sistema comença a generar un excés de fibres de col·lagen amb l’objectiu de reparar la regió lesionada i oferir estabilitat i seguretat.

Una vegada es consolida el teixit cicatritzat, amb el temps es transforma en un teixit dens i fibrositat, amb una manca de transmissió de les forces, d’elasticitat i de drenatge. En aquesta situació no només afecta la viscoelasticitat de la fàscia, sinó també la seva qualitat i eficàcia en les seves funcions nutricionals.

Gràcies a les propietats del teixit fascial de mecanotransducció, piezoelectricitat i viscoelasticitat, la teràpia miofascial i els estimuls mecànics, han demostrat la capacitat de remodificar el teixit reparat. A través dels estímuls a la pell, podem influir directament en les capes més profundes, per anar aprofondint en el seu component tridimensional de xarxa.

En definitiva, tot i què sabem que el teixit cicatritzat és de pitjor qualitat que l’original, ja que el cos no sap reparar-se amb la configuració inicial, també es pot remodelar i millorar la seva elasticitat i funcionalitat, amb l’adequada teràpia manual i exercici.

Quan observem l’estructura del cos humà, tot sembla disposat ordenadament i ben organitzat, però a la que ens endinsem dins dels nostres teixits, la sensació sembla tot el contrari. Gràcies als avenços tecnològics s’ha pogut observar el teixit fascial in vivo a través de laparoscòpies, com mai s’havia aconseguit fins ara. Aquestes observacions ens demostren a primera vista, un gran caos de fibres i cordes entrellaçades, formant nusos, xarxes, i unes distribucions sense cap ordre lògic aparent.

Les fibres de col.làgen i tota la xarxa miofascial, s’endinsa i expandeix per tot el cos, amb una diversitat de formes i continguts increïble. Aquesta xarxa de fibres de col.làgen van des de formes allargades, cil.líndriques, a cordes, en canya de bambú, arrodonides.. Aquestes fibres, s’entrellacen donant pas a unes estructures volumètriques anomenades microvacuols.

Els microvacuols, són estructures polihèdriques en un espai tridimensional, formades per la intersecció de les fibres de col.làgen. Els microvacuols estan altament hidratats, i gràcies a això tenen la capacitat d’adaptar-se a tensions i redistribuir eficientment les forces. El contingut d’aquests espais a part de col.làgen i gel proteoglicà, conté un 4%de lípids. Proporció bàsica, per la propietat hidrofòbica dels greixos, ja que permet mantenir constantment l’estructura tot i deformar-se. Aquesta capacitat d’integrar i adaptar les tensions sense perdre l’estructura, s’anomena Tensegritat, i és la clau de l’èxit del sistema fascial.

Hi ha un ordre dins de l’aparent desordre entre les interconexions de les nostres fibres?

Quan observem de més a prop aquestes estructures, veiem un caos de formes polihèdriques diverses. Però que en el nostre enteniment ens sembli una distribució caòtica no vol dir que ho sigui. Tota forma de vida ha de ser estructurada, però també necessita ser mòbil, adaptable, flexible i autosuficient. Precisament, el sistema fascial compleix aquests requisits gràcies a la seva distribució en l’espai de múltiples volums i formes, seguint una estructura fractal.

El fet que tot una xarxa tridimensional caòtica, tingui la capacitat de respondre permanentment a les diverses tensions amb una eficiència gairebé màgica, és la prova que el sistema fascial segueix un ordre, encara incomprès, en la seva estructura.