IMPACTE, FORÇA I L’ARTROSI

El teixit miofascial és una xarxa de teixit connectiu, majoritàriament format de cèl·lules de col·lagen, què embolcalla, sosté i integra els músculs, òrgans i la resta d’estructures corporals. La salut d’aquest sistema miofascial està estretament relacionada amb la funció mitocondrial, i per tant, amb la nostra capacitat de generar energia i respostes als diversos estímuls.

Les mitocòndries són uns orgànuls cel·lulars essencials per a la producció d’energia (ATP) mitjançant la respiració cel·lular.

L’entrenament de la força i d’exercicis pliomètrics (exercicis on combinen moviments ràpids, explosius i intensos) augmenten la biogènesi mitocondrial així com una millor resposta a la generació d’ATP gràcies a millorar la seva força, resistència i capacitat elàstica. Per tant, una millor resposta adaptativa i eficient del sistema miofascial.

D’altra banda, els tractaments de fisioteràpia d’alliberament miofascial, tenen efectes molt positius en la funció mitocondrial en millorar la circulació i oxigenació del teixit, afavorint una millor elasticitat i comunicació entre les seves capes.

Per entendre la relació entre la qualitat del nostre teixit, l’exercici, i la degeneració articular o artrosi, hem de comprendre la capacitat del sistema miofascial què té per a modelar-se depenent dels estímuls què rep i els beneficis què hi suposen.

Les adaptacions metàboliques miofascials: essencials per a la salut.

El teixit miofascial juga un paper clau en la transmissió de forces i l’estabilització muscular, A més, conté una rica xarxa de nervis i vasos sanguinis què faciliten la seva funció metabòlica i sensorial.

  • Generació de mitocòndries
    • La proteïna co-activadora PGC-1α produeix més mitocòndria i augmenta la seva eficiència, gràcies a l’entrenament muscular. Tanmateix, una altra proteïna, l’AMPK, respon a l’estrès oxidatiu de l’exercici provocant la fosforilització de PGC-1a promovent d’aquesta manera, la biogènesi mitocondrial.
  • Remodelació del col·lagen
    • L’exercici indueix l’expressió d MMPs (Matrix Metalloproteinases), facilitant la remodelació del teixit miofascial i promovent un entorn més flexible i adaptatiu.
    • Tanmateix, els TIMPs (Tissue Inhibitors of Metalloproteinases) contraresten l’acció de les MMPs, equilibrant la degradació i síntesi de la matriu extracel·lular per a mantenir la integritat estructural del teixit miofascial.
  • Angiogènesi
    • L’exercici estimula el VEGF (Vascular Endothelial Growth Factor), un senyal clau per a l’angiogènesi. Això millora la vascularització del teixit miofascial, augmentant el subministrament d’oxigen i nutrients i facilitant l’eliminació de toxines.
    • El NO (Òxid Nítric) és un vasodilatador què millora la perfusió sanguínia en el teixit miofascial, promovent un entorn metabòlicament actiu i saludable.
  • Modulació de la inflamació i resposta autoimmune
    • L’exercici modula l’alliberament de citoquines com IL-6, TNF-α i IL-10, què juguen rols en la resposta inflamatòria i en la reparació tissular. La regulació d’aquestes citoquines pot reduir la inflamació crònica i millorar la regeneració del teixit miofascial.
    • Els macròfags i les cèl·lules satèl·lit són essencials per a la reparació i creixement del teixit miofascial. L’exercici estimula la seva activació i proliferació, facilitant la regeneració i el manteniment del teixit.

Beneficis de l’entrenament en el teixit miofascial

L’entrenament de la força i la pliometria no només milloren la potència muscular, sinó que també promouen la biogènesi mitocondrial, millorant la capacitat energètica del múscul. També, un teixit miofascial saludable pot facilitar aquestes adaptacions al millorar la circulació i oxigenació, beneficiant a les mitocòndries i a la funció muscular en general.

Tanmateix, els exercicis de pliometria milloren la tensió elàstica i la capacitat de memòria muscular d’aquesta energia elàstica, afavorint una millor resposta adaptativa.

Remodelació i Enfortiment del Teixit Miofascial:

  • Síntesi de Col·lagen: L’exercici de força i pliomètric promou la síntesi i reorganització del col·lagen, enfortint el teixit connectiu i millorant la seva capacitat per a suportar càrregues.
  • Elasticitat i Resistència: La millora en l’elasticitat i resistència del teixit miofascial ajuda a prevenir lesions i millora la funcionalitat general del sistema musculoesquelètic.
  • Augment de la Biogènesi Mitocondrial:
    • Millora de la capacitat energètica: Augmenta la quantitat i eficiència de les mitocòndries, cosa que millora la producció d’energia i la resistència muscular, factors crucials per a la salut i la funció articular.
  • Reducció de la Inflamació:
    • Modulació de citoquines: L’exercici regular modula la resposta inflamatòria, reduint la inflamació crònica que és un factor contribuïdor en l’artrosi.
    • Millora de la funció immunològica: Promou un entorn antiinflamatori i facilita la reparació del teixit.
  • Angiogènesi i Millora de la Circulació:
    • Augment del flux sanguini: Millora la vascularització del teixit miofascial, cosa que facilita el subministrament de nutrients i l’eliminació de productes de rebuig, suportant la salut articular i del teixit connectiu.
  • Enfortiment Muscular i Estabilitat Articular:
    • Suport i Protecció de les Articulacions: Els músculs més forts i coordinats proporcionen millor suport i estabilitat a les articulacions, reduint el risc de dany articular.
    • Reducció de la Càrrega a les Articulacions: L’enfortiment muscular ajuda a distribuir les càrregues de manera més eficient, disminuint l’estrès directe sobre les articulacions.

El treball de Força és beneficiós per a l’artrosi

De sempre s’ha prohibit realitzar exercicis d’impacte i de força en persones amb artrosi a les articulacions, i encara avui en dia s’aconsellen exercicis amb baix impacte i desgravats, com nedar, o anar en bici. Aquestes activitats són perfectament recomanables i saludables, però amb les evidències científiques al davant, hauríem de promoure els entrenaments de força, elasticitat, i pliomètrics en tota la població de qualsevol edat, tenint-hi en compte una introducció progressiva.

Hem vist la potent capacitat de remodelació i millora de les condicions del teixit miofascial, quan és un teixit entrenat. Per tant, si exercitem el nostre cos, obtindrem un teixit elàstic, adaptable, fort i resistent. De la mateixa manera què els nostres ossos, què responen a les tensions del nostre teixit també ho serà.

En definitiva, l’entrenament de força i la pliometria (sempre d’una manera personalitzada i adequada), són altament recomanables per a persones de totes les edats i poden tenir un paper crucial en la prevenció i tractament de l’artrosi.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

L’ATM

L’ articulació temporo-mandibular o ATM, és la única articulació del cos humà què sent bilateral i simètrica, només involucra a un sol ós i a la vegada s’articula amb els óssos temporals del crani. És en aquestes articulacions on la càpsula, l’estructura lligamentosa i els meniscos tenen una gran importància en la seva funcionalitat i viabilitat. La complexitat estructural i funcional de l’ATM, fa què tothom en major o menor mesura, hagi patit alguna dolència o pugui patir-hi en algún moment algún tipus de tensió i/o desequilibri.

Els trastorns relacionats amb la regió de l’articulació temporo-mandibular (ATM), en la majoria de casos són els símptomes i no la causa en sí mateixa. No es poden separar la patologia detectada a nivell d’ATM de les compensacions de la resta del cos, en especial incidència de la regió cranial, cervical i toràcica-diafragmàtica. Per entendre aquesta interacció amb la resta d’estructures, cal observar els músculs pterigoides, responsables de l’elevació i protusió de la mandíbula. Les expansions fascials d’aquests músculs s’insereixen en la primera vèrtebra cervical, l’atles, què a la vegada també està connectada fascialment amb la mobilitat de l’esfenoide, responsable de l’equilibri membranós cranial i on s’hi allotja la glàndula hipòfisi.

Cal tenir en compte què per a què la biomecànica d’aquesta articulació tan complexe tingui un bon funcionament, depèn de l’equilibri i harmonia de totes les estructures i teixits què hi intervenen. Com per exemple, la correcte oclusió dental, els bloquejos capsulars, el to de la musculatura de la cara i de la masticació, la mobilitat mandibular, l’hiodes, i sense menystenir els óssos del crani, les cervicals i el diafragma. Per tant, el bon funcionament mecànic depèn de què totes aquestes estructures treballin de manera coordinada.

Les dolències en l’ATM també tenen altres orígens

D’altra banda, no tots els problemes en aquesta regió són d’origen mecànic o postural. Patologies com el bruxisme poden tenir un orígen mecànic o tensional, però la gran majoria de vegades cursen en cercles compensatoris viciosos, on el component psico-emocional, químic i nerviós tenen una importància cabdal.

El sistema miofascial s’encarrega d’aquest joc de compensacions i desequilibris i pot abastar-hi una patologia molt diversa. Des de trastorns mecànics cranials i cervicals, a disfuncions d’òrgans, trastorns posturals, nutricionals o emocionals, entre d’altres. Sigui quin sigui l’origen, la patomecànica en la regió de l’ATM es pot caracteritzar per dolor al mastegar, hipo o hipermobilitat mandibular, cruiximents i crepitacions meniscals o articulars, asimetries, males oclusions, acúfens, àlgies en la cara, cefalees, tensions suboccipitals, etc.

En el tractament és important observar on és el bloqueig miofascial, amb l’objectiu de mobilitzar i alliberar les tensions fascials adaptatives, per tal de facilitar una millor resposta funcional i reequilibrar l’homeostasi de tota l’articulació.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA BARRERA CEREBROESPINAL I MICROBIOTA

La composició i funció de la microbiota intestinal juga un paper molt important en el cervell. Això és possible gràcies a la connexió recíproca de l’axis budell-cervell, un sistema bidireccional què comunica el budell i el cervell.

Hi ha diverses rutes de connexió què conformen aquest sistema budell-cervell, incloent-hi el nervi vague, el sistema immunològic, els metabòlits microbians i també el sistema endocrí.

Moltes d’aquestes rutes de comunicació involucren el sistema circulatori, conformant així, una sèrie de barreres entre la microbiota intestinal i el cervell.

Les barreres cerebrals tenen la funció de deixar passar nutrients i de barrar el pas a patògens

Les molècules i bacteris poden circular lliurement per aquestes rutes, però el propi cervell té les seves barreres fisiològiques especialitzades, amb l’objectiu d’evitar, què molècules no benvingudes i patògens, puguin entrar-hi. Aquestes barreres les conformen la BBB (en anglès barrera sang-cervell), les meninges, el líquid cefaloraquidi (LCR) i els plexes coroïdals.

La relació entre la microbiota intestinal i el sistema immunitari és molt estreta, el què s’anomena l’axis cervell-intestins.

El sistema axis cervell-intestins està conformat per diverses barreres epitelials i vasculars

Aquest sistema està composat per diverses barreres epitelials i vasculars, què inclouen la barrera intestinal, la barrera vascular dels intestins, la barrera vascular cerebral i la barrera vascular i fluids cerebroespinals.

És aquesta darrera barrera, la què conforma el sistema vascular i el sistema cerebroespinal o crani-sacre, per on passa el líquid cefaloraquidi (LCR), on s’ha evidenciat en experiments de laboratori, la interrelació entre els nostres bacteris intestinals i el LCR.

La permeabilitat entre el budell i aquesta barrera del LCR és clau per a mantenir la homeostasi del cervell i reduir l’avenç de les possibles inflamacions, evitant què arribi al sistema nerviós central.

Mantenir la viscoelasticitat del teixit és bàsic per a obtenir un sistema de comunicació de membranes saludable

Aquesta barrera es localitza en els plexes coroïdals, concretament en una regió cerebral anomenada quart ventricle. És en aquesta regió, on es produeix la major part de líquid cefaloraquidi del sistema nerviós, i és una zona on es pot rebre tractament crani-sacral amb efectes molt beneficiosos per a la salut.

El tractament miofascial i en aquest cas, amb tècniques crani-sacres, estimula la viscoelasticitat de les membranes col.lagenoses i teixit fascial. Per tant, podríem concloure què també es contribuirà a mantenir l’elasticitat i el bon estat d ‘aquestes barreres epitelials, i d’aquesta manera, ajudar al cos a mantenir la homeostasi entre els budells i el cervell.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

CORE

El CORE (centre o nucli en anglès), es denomina a la regió del cos que té com a funció oferir el suport i l’estabilitat de tota la resta. Mantenint un centre estable, el nostre equilibri és més segur i amb millor resposta a qualsevol estímul o tensió. Segurament, alguna vegada, hem escoltat el concepte d’enfortir el “core”, per exemple per a evitar patir de mals d’esquena.

El core està format per tot un complexe de teixit miofascial, però què podem resumir en 4 grans músculs que el sustenten, què són: el transvers abdominal (cara anterior), el multífidus (cara dorsal), el diafragma (part superior) i l’obturador intern (posterior).

Cal esmentar la funció què fan el diafragma i l’obturador intern per entendre el joc d’equilibris que ha de realitzar l’abdòmen i les lumbars.

Hem de tenir en compte, què més o menys un 75% de dolències cròniques lumbars, tenen un orígen de claudicació del sòl pèlvic.

De fet, podríem dir què tenim dos “cores”

El diafragma amb la seva contracció i relaxació a l’hora de respirar, conjuntament amb la musculatura del sòl pèlvic que aguanta tot el pes dels intestins i l’aparell urogenital, són claus per a mantenir estable la nostra esquena. El diafragma en cada contracció inspiratòria s’obre com un paraigües, i com què aquest, està inserit en les costelles, la seva acció obre la caixa toràcica i així pot entrar l’aire i inflar els pulmons. Per contra, en la espiració , aquest “paraigües” es tanca i expulsem l’aire dels pulmons. Aquest obrir i tancar de la caixa toràcica, exerceix una pressió cap als budells que l’obturador intern i el sòl pèlvic han de contrarestar amb una contracció cap a dalt. D’aquesta manera els budells es van mobilitzant i es genera una respiració secundària,que activa el peristaltisme i facilita la reabsorció de gasos i líquids.

Ara bé, quan el diafragma té un rang de moviment escurçat, i treballa incorrectament, el pes visceral amb el temps va empenyent cap avall i fent claudicar poc a poc el nostre sòl pèlvic. Si a aquesta manca d’elasticitat del diafragma, li sumem exercicis d’impacte, salts, aixecar pesos, fer abdominals,… tot això amb un core inestable, la disfunció la tenim assegurada.

Els símptomes cronificats en aquesta regió lumbo-pèlvica amb un core inestable i compromès poden ser entre d’altres: lumbàlgies, ciatalgies, incontinència de gasos, d’orina, fecals, hemorroides, prolapses, hèrnies…

La tensegritat és la base de l’estabilitat

Mantenir un core estable, no significa rígid, sinó que la estabilitat depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció. La integració de tensions o tensegritat és el factor clau per a mantenir aquesta estabilitat. De fet, la tensegritat és una característica implícita de la fàscia.

Tenint en compte que l’estabilitat passa per tenir una bona elasticitat i una correcta capacitat de contracció i de propiocepció, és bàsic per a estabilitzar el nostre core, seguir els mateixos conceptes en aquests 4 grups o músculs esmentats. És tant important tonificar el core com prèviament mantenir la elasticitat i el treball propioceptiu de la zona lumbar, abdominal, del diafragma i del sòl pèlvic.

Els exercicis d’elasticitat són aquells que van enfocats a recuperar la mobilitat o el rang de moviment perdut. Un cop tenim un major rang de moviment, podrem tonificar amb major eficiència i afiançar l’aprenentatge amb el treball propioceptiu.

En posteriors articles us comentaré quins exercicis podem fer per a mantenir un CORE estable i elàstic.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

MAL D’ESQUENA…ENFORTIM?

Després d’una lesió o per superar una molèstia física, generalment posem molt d’èmfasi a l’hora d’entendre la recuperació a enfortir la regió on tenim el problema. Però realment, la estabilitat de qualsevol zona depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció.

Per exemple, quan hem patit mals d’esquena, es tendeix a a aconsellar a enfortir la zona abdominal i lumbar. Ara bé, ens deixem una característica del teixit què és essencial en tot aquest procés per entendre perquè tot i enfortir, encara podem arrossegar molèsties, o tot i enfortir, perdre mobilitat.

Ja hem comentat en moltes ocasions, què la gran majoria de dolències del teixit no són la causa del problema (excloem les traumàtiques i fortuïtes òbviament), sinó què són les conseqüències a una sèrie de compensacions i desequilibris que genera el cos. El cos constantment busca adaptar-se el millor què pot als estímuls que li estem demanant, en un joc de desequilibris i compensacions.

Aquest joc de desequilibris i compensacions, generen un cercle viciós on costa veure al final quina és la causa i quina la conseqüència, sobretot, si el nostre únic focus d’observació és el dolor.

El dolor, causa o conseqüència

Aquest dolor segurament és la causa dels nostres mals i el motiu d’anar al metge, però ens hem d’adonar què certament és la conseqüència de què el nostre teixit no està bé i realment hauria de ser el motiu real per anar a l’especialista.

Per tant, el dolor què respon a dolències cronificades músculo-esquelètiques, és un símptoma què ens està dient que tenim un teixit que no pot realitzar les accions què li demanem, i què com les intentem fer igualment, es queixa. Hem de comprendre que tot moviment global depèn de petits moviments què estiguin lliures de restriccions: si no ho estan, el moviment global el fem igual però buscant adaptar-nos amb compensacions. Això suposa anar perdent elasticitat i qualitat de moviment, fins què per sobrecàrrega patim una lesió.

Així podem dir què en el contexte de les dolències cròniques i posturals del nostre teixit, tenim dolor, perquè prèviament hem perdut mobilitat. Aquesta pèrdua de mobilitat es tradueix en una pèrdua d’elasticitat del teixit, i per tant del seu rang de moviment.

És important enfortir el teixit (esquerra), però és essencial, treballar i recuperar prèviament la elasticitat (dreta)

Flexibilitzar abans d’enfortir

D’aquesta manera, si volem estabilitzar directament la nostra esquena, per exemple, amb planxes lumbars, sense haver recuperat prèviament la mobilitat lumbar, estarem treballant amb una elasticitat reduïda, i els nostres moviments generals es veuran afectats. Per tant, abans de tonificar hauríem de flexibilitzar l’esquena per exemple mobilitzant els “tres cinturons”.

Un cop recuperem el rang de moviment d’aquell teixit, les fibres d’aquell múscul tindran un major recorregut de contracció i per tant augmentaran la seva eficiència.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA FÀSCIA I LA FORÇA MUSCULAR

Un recent estudi de la Edith Cowan University i la NUHW de Japó, han demostrat què amb una sola contracció muscular màxima de tres segons al dia, és suficient per a veure beneficis a mig i llarg termini en l’augment de la força muscular.

En l’estudi van comprovar l’evolució de la força dels bíceps braquials de varis grups control. Un dels grups no realitzava cap exercici, i els altres tres grups realitzaven una dels tres tipus de contracció muscular: isomètrica (sense moviment), concèntrica (escurçament del múscul) i excèntrica (allargament del múscul).

En totes tres tipus de contraccions els resultats eren positius, però on el benefici era de més del 10% en l’augment de força, era en el grup que havia fet la contracció excèntrica.

Exercici d’empènyer la paret. Per exemple, en la fase excèntrica ens apropem a la paret mentre empenyem fort. La intensitat màxima la simulem mantenint una caiguda lenta i apretant la paret mentre fem la flexió

Els excèntrics són molt bons estímuls per a remodelar el teixit fascial

El sistema fascial i el muscular no es poden separar ja què funcionalment treballen a la vegada, tot i què és important destacar que cada teixit respón diferent a determinats estímuls. En el cas de la contracció excèntrica, aquest estímul està regit per l’adaptabilitat dels mecanorreceptors de Golgi. Aquests mecanorreceptors sensitius es localitzen en el teixit fascial profund, lligaments, càpsules articulars i a les unions miotendinoses. Per tant, amb els estímuls excèntrics s’està incidint directament en el teixit fascial en totes les seves expressions.

D’altra banda, els exercicis excèntrics són un gran aliat per a remodelar i recuperar els tendons, ja què tenen la capacitat d’ incrementar la síntesis de col.làgen en major mesura que els concèntrics, així com milloren la degradació de la matriu extracel·lular, i a llarg termini redueix la neovascularització del teixit. Quan un tendó està en un procés del que anomenem “tendinitis” un dels problemes és l’excés de petits vasos sanguinis que augmenten la capil·laritat. Aquesta capil·laritat s’inicia com a resposta defensiva a una irritació/agressió però què a la llarga produeix una hipersensibilització del tendó. Els tendons necessiten respostes i adaptacions ràpides, i necessiten un teixit poc vascularitzat però ric en oxígen. Amb l’exercici excèntric es regula aquesta distribució tisular.

Tenint en compte aquestes evidències i observant les conclusions d’aquest estudi, tot i què encara manquen àrees d’estudi per aprofundir, podem afirmar que amb l’exercici excèntric de màxima intensitat i curta durada es produeix un augment de la força a llarg termini, i per tant, sembla indicar que el sistema fascial hi té molt a veure.

Aquestes fets resulten molt interessants ja no només a entendre millor el tipus d’entrenament que s’han de realitzar per a obtenir millors resultats, sinó també com a eina orientada a les persones grans que no tenen capacitat de fer molta estona exercici, i d’aquesta manera amb un minut al dia, poder frenar la pèrdua de to muscular.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA FÀSCIA: FIBROMIÀLGIA I EL DOLOR CRÒNIC

La fibromiàlgia és una malaltia que es caracteritza per la presència de dolor crònic generalitzat, fatiga i freqüentment presenta una sèrie de símptomes associats com per exemple disfuncions intestinals, insomni, cefalees.. A dia d’avui encara no es té una resposta clara del seu origen. Per trobar–hi una resposta, molt probablement hem d’observar el cos com una unitat i comprendre tant la multifactorietat d’aquesta patologia, com els cercles viciosos de causes-conseqüències que es generen.

Estudis recents proposen la inflamació de la fàscia com un dels causants principals en el dolor crònic en la fibromiàlgia. La fàscia inflamada esdevé font d’entrada nociceptiva perifèrica que acaba conduint a una sensibilització central. És a dir, la inflamació del teixit fascial a llarg termini acaba irritant de manera crònica el nostre sistema nerviós.

La fàscia està ricament innervada, i s’ha demostrat que la cèl·lula principal de la fàscia, el fibroblast, segrega citoquines pro-inflamatòries, particularment IL-6, en resposta a la tensió prolongada del teixit. D’altra banda, cal dir que la tensió del teixit miofascial pot venir de múltiples factors, i el terreny endocrí i emocional són causants molt importants en el desenvolupament d’aquesta malaltia. Un cop l’organisme genera un cercle viciós, tots els seus camps intervenen en el desequilibri.

La disfunció fascial en la fibromiàlgia, es deu a la producció inadequada d’hormones de creixement i la disfunció de l’eix Hipotàlam-Hipofisari-Adrenal.

En biòpsies, utilitzant tècniques de contrast (tinció immuno-histoquímica), han trobat majors nivells de col·làgen i mediadors inflamatoris en el teixit connectiu que envolta les cèl·lules musculars en pacients amb fibromiàlgia. Quan el teixit es veu agredit intenta defensar-se amb la generació de col.làgen extra per tal d’estabilitzar la zona. L’excés de col.làgen fa que la seva mobilització cel.lular sigui cada cop més complicada i per tant, augmenti la congestió i toxificació de la zona.

A falta d’una demostració definitiva , i observant les evidències clíniques en els tractaments, tot indica que el problema principal està en les condicions alterades en l’intercanvi de nutrients i toxines a nivell fascial. L’excés de citoquines en el teixit fascial, podrien generar una constant irritació a nivell central i per tant generar un cercle viciós.

El tractament miofascial com a eina contra el dolor crònic

El tractament d’alliberament miofascial, és una eina formidable per a accedir a trencar el cercle viciós instaurat en la fibromiàlgia i les patologies associades amb dolor crònic. Tractant la fàscia aconseguim elastificar, modificar i rehidratar el teixit, millorant la seva qualitat i funcionalitat, així com intervindre directament en qui s’encarrega de donar l’ordre per a generar col.làgen (tropocolàgen i Ilf-1).

En definitiva, amb el tractament miofascial es generen canvis en l’estructura física i química del teixit, afavorint no només guanys en el nostre sistema músculo-esquelètic, sinó directament en el nostre sistema bioquímic, i per tant a la resta de sistemes corporals.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA FÀSCIA TORACOLUMBAR

Sense entrar al detall d’insercions i orígens, us vull comentar la importància en la postura de la fàscia toracolumbar (TCL) amb la seva continuïtat funcional per la fàscia lata. La fàscia TCL és una estructura vital per mantenir una bipedestació i estabilitat correcta.

És tant important aquest teixit per a mantenir la bipedestació ja que fins que no ha madurat prou, és impossible aguantar el pes del cos. De fet, gatejar abans de caminar és un bon estímul per a estimular la maduració de la fàscia TCL. D’aqui és important la recomenació de no estimular la bipedestació en nadons fins que aquest teixit fascial maduri.

Imatge basada en la funcionalitat del teixit que connecta les fàscies TCL i lata. S’inicien bilateralment des del dit petit del peu, passant pel lateral de la cama i la cuixa, subjectant el gluti amb un suspensori, i es creua amb una X per la zona lumbar fins la base de les escàpules.

Tots els problemes discals a nivell lumbar, responen a les restriccions d aquest teixit, que s’endinsa i s’expandeix per totes les estructures fascials més profundes. La funció d’aquest teixit en particular és la de mantenir la bipedestació i la postura en extensió, així com permetre la dissociació de les cintures a l’hora de caminar. Tots els problemes en aquesta zona a nivell lumbar venen per una manca d’elasticitat i de pèrdua de mobilitat. La pèrdua d’elasticitat en aquest teixit ja sigui a conseqüència de lesions, cirurgies, actituds posturals, obligaran als discos intervertebrals a buscar adaptacions per no lesionar les estructures vertebrals i protegir el teixit noble, com el sistema nerviós. Quan veiem en una ressonància protrusions i/o hèrnies, si no han estat produïdes per un accident fortuït ni malalties rares, són generades per la continua adaptació de les estructures vertebrals al moviment, per manca d’elasticitat en aquest teixit. Per això és bàsic, mantenir la capacitat de fer moviments d’extensió d’esquena, ja que la bipedestació i la marxa és una postura fonamentada en l’extensió.

He esmentat abans la fàscia lata, què d’alguna manera actua com a estabilitzador del TCL, i que en moltes ocasions equilibra l’excés de càrrega de l’esquena.

Si volem estimular de manera senzilla l’extensió d ‘esquena i una millor postura, podem incorporar aquests dos exercicis si prèviament hem treballat els tres cinturons o cintures, esmentats anteriorment en el bloc.

Atlas

Com en l’exercici del cinturó pectoral, però augmentant lentament la rotació externa i extensió dels nostres braços, com si estiguéssim aguantant una gran pilota que es va fent cada cop més gran. La postura inicial amb lleugera flexió de genolls, peus paral·lels a l’alçada de les espatlles, lordosem lumbar i pelvis i extensió cervical.

Pistoler

Partint d’una postura de semi-squad de quàdriceps, amb lordosi lumbar i mantenint l’esquena recta, agafar amb les mans amb determinació el teixit de la fàscia lata arrossegant-lo lentament cap al maluc. Es pot afegir un component de basculació pèlvica.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA REMODELACIÓ DE LA FÀSCIA

La fàscia i l’estructura del teixit viu es basa en una complexe i caòtica organització de microtúbuls, fibres i microvacuols. Aquest caos ordenat és el pilar essencial de la formació i funció de la matèria viva.

Quan patim una lesió, una ferida o un traumatisme repetitiu i constant, com poden ser les nostres actituds posturals, el cos inicia un procés de reparació tissular. Però, hi ha un inconvenient, aquesta cicatrització es realitza sense seguir “l’ordre” original. És a dir, el cos no té la capacitat de reparar-se idènticament a com estava des de l’inici de lesionar-se.

Podem afirmar doncs, que el teixit cicatritzat introdueix el desordre en el caos fibril·lar, ja que les noves estructures, no tenen cap altra funcionalitat que soldar els teixits lesionats sense distincions. La reparació d’una ferida, o una lesió, trenca amb el determinisme funcional del sistema caòtic en què es fonamenta tot teixit viu.

Tot el sistema comença a generar un excés de fibres de col·lagen amb l’objectiu de reparar la regió lesionada i oferir estabilitat i seguretat.

A l’esquerra, fàscia modificada per traumatismes repetitius. En la imatge de la dreta, teixit fascial sa. Realment, el cos en la seva reparació, no fa cap distinció. L’objectiu és reparar l’estructura malmesa. Architecture of Human Living Fascia. Jean-Claude Guimbertau. Endovivo.

Una vegada es consolida el teixit cicatritzat, amb el temps es transforma en un teixit dens i fibrositat, amb una manca de transmissió de les forces, d’elasticitat i de drenatge. En aquesta situació no només afecta la viscoelasticitat de la fàscia, sinó també la seva qualitat i eficàcia en les seves funcions nutricionals.

Gràcies a les propietats del teixit fascial de mecanotransducció, piezoelectricitat i viscoelasticitat, la teràpia miofascial i els estimuls mecànics, han demostrat la capacitat de remodificar el teixit reparat. A través dels estímuls a la pell, podem influir directament en les capes més profundes, per anar aprofondint en el seu component tridimensional de xarxa.

En definitiva, tot i què sabem que el teixit cicatritzat és de pitjor qualitat que l’original, ja que el cos no sap reparar-se amb la configuració inicial, també es pot remodelar i millorar la seva elasticitat i funcionalitat, amb l’adequada teràpia manual i exercici.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

ELS TRES CINTURONS

El cos humà està orientat al moviment. Gràcies a la verticalitat de la columna, disposem de gran llibertat de moviments amb totes les extremitats.

D’altra banda, molts cops hem escoltat aconsellar que fins i tot, per a fer un simple moviment com recollir un paper del terra, s’han de flexionar les cames i no pas el tronc, o a l’hora d’aixecar un pes, fer-ho amb l’esquena ben recta i la panxa ben plana?

Si ens aturem a observar els moviments lliures, com per exemple els d’un nen, o els moviments especialitzats d’un esportista d’èlit; podem veure que potser el problema no és en sí mateix un moviment en concret, sinó si el nostre cos tolera aquell moviment. Com sempre, hauríem de fer-nos la pregunta des d’on partim. És a dir, quines restriccions de moviment tinc i si aquestes em permeten realitzar eficientment el moviment que vull fer.

En aquest llançament inversemblant, totes les cadenes fascials lliures de restriccions permeten fer el moviment.

Les postures mantingudes, els moviments repetitius i l’excés de sobreprotecció a la llibertat de moviments dia rere dia, obliguen al nostre teixit fascial a instaurar un cercle viciós d’adaptacions i compensacions.

D’altra banda, socialment és més complicat fer-nos entendre que tenim esquenes limitades al moviment, i s’opta per alternatives compensatòries del moviment, pensant així que “ajudem” el nostre cos. De fet, l’objectiu general de moviment s’aconsegueix, però no ens importa massa el com.

Abans de realitzar qualsevol moviment exigent hauríem de saber d’on partim i fins on podem arribar en aquell moment. I això passa indispensablement, per un autoconeixement del nostre cos i teixit. La llibertat per a realitzar un moviment global o macroscòpic, depèn de la lliure mobilitat d’ altres regions més analítiques o microscòpiques.

Per a realitzar qualsevol moviment global d’una manera sana, ja sigui caminar, fer exercici, aixecar un pes, o per exemple, incorporar-se de la cadira, és necessari que les estructures fascials facilitadores d’aquell moviment no pateixin restriccions de mobilitat. Aquestes zones les podem englobar en tres àrees en forma de cinturó, que no responen a insercions musculars concretes, sinó més a un entramat fascial.

Aquestes àrees són: el cinturó cervical-clavicular, la cintura diafragmàtica i la cintura sacro-pèlvica.

Basculació pèlvica
Respiracions hipopressives costals-diafragmàtiques
Extensió cervical i rotació externa d’espatlles

Generalment, les postures diàries mantenen una flexió constant i per tant, és freqüent perdre poc a poc l’elasticitat en la retroversió pèlvica, en la mobilitat del diafragma i en l’extensió de la columna, afectant el nostre moviment general i el nostre estat de salut. Mantenint l’elasticitat i la mobilitat d aquestes tres regions, la nostra mobilitat global serà més fluida i eficient.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp