El teixit miofascial és una xarxa de teixit connectiu, majoritàriament format de cèl·lules de col·lagen, què embolcalla, sosté i integra els músculs, òrgans i la resta d’estructures corporals. La salut d’aquest sistema miofascial està estretament relacionada amb la funció mitocondrial, i per tant, amb la nostra capacitat de generar energia i respostes als diversos estímuls.

Les mitocòndries són uns orgànuls cel·lulars essencials per a la producció d’energia (ATP) mitjançant la respiració cel·lular.

L’entrenament de la força i d’exercicis pliomètrics (exercicis on combinen moviments ràpids, explosius i intensos) augmenten la biogènesi mitocondrial així com una millor resposta a la generació d’ATP gràcies a millorar la seva força, resistència i capacitat elàstica. Per tant, una millor resposta adaptativa i eficient del sistema miofascial.

D’altra banda, els tractaments de fisioteràpia d’alliberament miofascial, tenen efectes molt positius en la funció mitocondrial en millorar la circulació i oxigenació del teixit, afavorint una millor elasticitat i comunicació entre les seves capes.

Per entendre la relació entre la qualitat del nostre teixit, l’exercici, i la degeneració articular o artrosi, hem de comprendre la capacitat del sistema miofascial què té per a modelar-se depenent dels estímuls què rep i els beneficis què hi suposen.

Les adaptacions metàboliques miofascials: essencials per a la salut.

El teixit miofascial juga un paper clau en la transmissió de forces i l’estabilització muscular, A més, conté una rica xarxa de nervis i vasos sanguinis què faciliten la seva funció metabòlica i sensorial.

• Generació de mitocòndries
  • La proteïna co-activadora PGC-1α produeix més mitocòndria i augmenta la seva eficiència, gràcies a l’entrenament muscular. Tanmateix, una altra proteïna, l’AMPK, respon a l’estrès oxidatiu de l’exercici provocant la fosforilització de PGC-1a promovent d’aquesta manera, la biogènesi mitocondrial.
• Remodelació del col·lagen
  • L’exercici indueix l’expressió d MMPs (Matrix Metalloproteinases), facilitant la remodelació del teixit miofascial i promovent un entorn més flexible i adaptatiu.
  • Tanmateix, els TIMPs (Tissue Inhibitors of Metalloproteinases) contraresten l’acció de les MMPs, equilibrant la degradació i síntesi de la matriu extracel·lular per a mantenir la integritat estructural del teixit miofascial.
• Angiogènesi
  • L’exercici estimula el VEGF (Vascular Endothelial Growth Factor), un senyal clau per a l’angiogènesi. Això millora la vascularització del teixit miofascial, augmentant el subministrament d’oxigen i nutrients i facilitant l’eliminació de toxines.
  • El NO (Òxid Nítric) és un vasodilatador què millora la perfusió sanguínia en el teixit miofascial, promovent un entorn metabòlicament actiu i saludable.
• Modulació de la inflamació i resposta autoimmune
  • L’exercici modula l’alliberament de citoquines com IL-6, TNF-α i IL-10, què juguen rols en la resposta inflamatòria i en la reparació tissular. La regulació d’aquestes citoquines pot reduir la inflamació crònica i millorar la regeneració del teixit miofascial.
  • Els macròfags i les cèl·lules satèl·lit són essencials per a la reparació i creixement del teixit miofascial. L’exercici estimula la seva activació i proliferació, facilitant la regeneració i el manteniment del teixit.

Beneficis de l’entrenament en el teixit miofascial

L’entrenament de la força i la pliometria no només milloren la potència muscular, sinó que també promouen la biogènesi mitocondrial, millorant la capacitat energètica del múscul. També, un teixit miofascial saludable pot facilitar aquestes adaptacions al millorar la circulació i oxigenació, beneficiant a les mitocòndries i a la funció muscular en general.

Tanmateix, els exercicis de pliometria milloren la tensió elàstica i la capacitat de memòria muscular d’aquesta energia elàstica, afavorint una millor resposta adaptativa.

Remodelació i Enfortiment del Teixit Miofascial:

• Síntesi de Col·lagen: L’exercici de força i pliomètric promou la síntesi i reorganització del col·lagen, enfortint el teixit connectiu i millorant la seva capacitat per a suportar càrregues.
• Elasticitat i Resistència: La millora en l’elasticitat i resistència del teixit miofascial ajuda a prevenir lesions i millora la funcionalitat general del sistema musculoesquelètic.
• Augment de la Biogènesi Mitocondrial:
  • Millora de la capacitat energètica: Augmenta la quantitat i eficiència de les mitocòndries, cosa que millora la producció d’energia i la resistència muscular, factors crucials per a la salut i la funció articular.
• Reducció de la Inflamació:
  • Modulació de citoquines: L’exercici regular modula la resposta inflamatòria, reduint la inflamació crònica que és un factor contribuïdor en l’artrosi.
  • Millora de la funció immunològica: Promou un entorn antiinflamatori i facilita la reparació del teixit.
• Angiogènesi i Millora de la Circulació:
  • Augment del flux sanguini: Millora la vascularització del teixit miofascial, cosa que facilita el subministrament de nutrients i l’eliminació de productes de rebuig, suportant la salut articular i del teixit connectiu.
• Enfortiment Muscular i Estabilitat Articular:
  • Suport i Protecció de les Articulacions: Els músculs més forts i coordinats proporcionen millor suport i estabilitat a les articulacions, reduint el risc de dany articular.
  • Reducció de la Càrrega a les Articulacions: L’enfortiment muscular ajuda a distribuir les càrregues de manera més eficient, disminuint l’estrès directe sobre les articulacions.

El treball de Força és beneficiós per a l’artrosi

De sempre s’ha prohibit realitzar exercicis d’impacte i de força en persones amb artrosi a les articulacions, i encara avui en dia s’aconsellen exercicis amb baix impacte i desgravats, com nedar, o anar en bici. Aquestes activitats són perfectament recomanables i saludables, però amb les evidències científiques al davant, hauríem de promoure els entrenaments de força, elasticitat, i pliomètrics en tota la població de qualsevol edat, tenint-hi en compte una introducció progressiva.

Hem vist la potent capacitat de remodelació i millora de les condicions del teixit miofascial, quan és un teixit entrenat. Per tant, si exercitem el nostre cos, obtindrem un teixit elàstic, adaptable, fort i resistent. De la mateixa manera què els nostres ossos, què responen a les tensions del nostre teixit també ho serà.

En definitiva, l’entrenament de força i la pliometria (sempre d’una manera personalitzada i adequada), són altament recomanables per a persones de totes les edats i poden tenir un paper crucial en la prevenció i tractament de l’artrosi.

Si vols compartir..

Email

Twitter

Facebook

Whatsapp

L’ articulació temporo-mandibular o ATM, és la única articulació del cos humà què sent bilateral i simètrica, només involucra a un sol ós i a la vegada s’articula amb els óssos temporals del crani. És en aquestes articulacions on la càpsula, l’estructura lligamentosa i els meniscos tenen una gran importància en la seva funcionalitat i viabilitat. La complexitat estructural i funcional de l’ATM, fa què tothom en major o menor mesura, hagi patit alguna dolència o pugui patir-hi en algún moment algún tipus de tensió i/o desequilibri.

Els trastorns relacionats amb la regió de l’articulació temporo-mandibular (ATM), en la majoria de casos són els símptomes i no la causa en sí mateixa. No es poden separar la patologia detectada a nivell d’ATM de les compensacions de la resta del cos, en especial incidència de la regió cranial, cervical i toràcica-diafragmàtica. Per entendre aquesta interacció amb la resta d’estructures, cal observar els músculs pterigoides, responsables de l’elevació i protusió de la mandíbula. Les expansions fascials d’aquests músculs s’insereixen en la primera vèrtebra cervical, l’atles, què a la vegada també està connectada fascialment amb la mobilitat de l’esfenoide, responsable de l’equilibri membranós cranial i on s’hi allotja la glàndula hipòfisi.

Cal tenir en compte què per a què la biomecànica d’aquesta articulació tan complexe tingui un bon funcionament, depèn de l’equilibri i harmonia de totes les estructures i teixits què hi intervenen. Com per exemple, la correcte oclusió dental, els bloquejos capsulars, el to de la musculatura de la cara i de la masticació, la mobilitat mandibular, l’hiodes, i sense menystenir els óssos del crani, les cervicals i el diafragma. Per tant, el bon funcionament mecànic depèn de què totes aquestes estructures treballin de manera coordinada.

Les dolències en l’ATM també tenen altres orígens

D’altra banda, no tots els problemes en aquesta regió són d’origen mecànic o postural. Patologies com el bruxisme poden tenir un orígen mecànic o tensional, però la gran majoria de vegades cursen en cercles compensatoris viciosos, on el component psico-emocional, químic i nerviós tenen una importància cabdal.

El sistema miofascial s’encarrega d’aquest joc de compensacions i desequilibris i pot abastar-hi una patologia molt diversa. Des de trastorns mecànics cranials i cervicals, a disfuncions d’òrgans, trastorns posturals, nutricionals o emocionals, entre d’altres. Sigui quin sigui l’origen, la patomecànica en la regió de l’ATM es pot caracteritzar per dolor al mastegar, hipo o hipermobilitat mandibular, cruiximents i crepitacions meniscals o articulars, asimetries, males oclusions, acúfens, àlgies en la cara, cefalees, tensions suboccipitals, etc.

En el tractament és important observar on és el bloqueig miofascial, amb l’objectiu de mobilitzar i alliberar les tensions fascials adaptatives, per tal de facilitar una millor resposta funcional i reequilibrar l’homeostasi de tota l’articulació.

Si vols compartir..

Email

Twitter

Facebook

Whatsapp

La composició i funció de la microbiota intestinal juga un paper molt important en el cervell. Això és possible gràcies a la connexió recíproca de l’axis budell-cervell, un sistema bidireccional què comunica el budell i el cervell.

Hi ha diverses rutes de connexió què conformen aquest sistema budell-cervell, incloent-hi el nervi vague, el sistema immunològic, els metabòlits microbians i també el sistema endocrí.

Moltes d’aquestes rutes de comunicació involucren el sistema circulatori, conformant així, una sèrie de barreres entre la microbiota intestinal i el cervell.

Les barreres cerebrals tenen la funció de deixar passar nutrients i de barrar el pas a patògens

Les molècules i bacteris poden circular lliurement per aquestes rutes, però el propi cervell té les seves barreres fisiològiques especialitzades, amb l’objectiu d’evitar, què molècules no benvingudes i patògens, puguin entrar-hi. Aquestes barreres les conformen la BBB (en anglès barrera sang-cervell), les meninges, el líquid cefaloraquidi (LCR) i els plexes coroïdals.

La relació entre la microbiota intestinal i el sistema immunitari és molt estreta, el què s’anomena l’axis cervell-intestins.

El sistema axis cervell-intestins està conformat per diverses barreres epitelials i vasculars

Aquest sistema està composat per diverses barreres epitelials i vasculars, què inclouen la barrera intestinal, la barrera vascular dels intestins, la barrera vascular cerebral i la barrera vascular i fluids cerebroespinals.

És aquesta darrera barrera, la què conforma el sistema vascular i el sistema cerebroespinal o crani-sacre, per on passa el líquid cefaloraquidi (LCR), on s’ha evidenciat en experiments de laboratori, la interrelació entre els nostres bacteris intestinals i el LCR.

La permeabilitat entre el budell i aquesta barrera del LCR és clau per a mantenir la homeostasi del cervell i reduir l’avenç de les possibles inflamacions, evitant què arribi al sistema nerviós central.

Mantenir la viscoelasticitat del teixit és bàsic per a obtenir un sistema de comunicació de membranes saludable

Aquesta barrera es localitza en els plexes coroïdals, concretament en una regió cerebral anomenada quart ventricle. És en aquesta regió, on es produeix la major part de líquid cefaloraquidi del sistema nerviós, i és una zona on es pot rebre tractament crani-sacral amb efectes molt beneficiosos per a la salut.

El tractament miofascial i en aquest cas, amb tècniques crani-sacres, estimula la viscoelasticitat de les membranes col.lagenoses i teixit fascial. Per tant, podríem concloure què també es contribuirà a mantenir l’elasticitat i el bon estat d ‘aquestes barreres epitelials, i d’aquesta manera, ajudar al cos a mantenir la homeostasi entre els budells i el cervell.

Si vols compartir..

Email

Twitter

Facebook

Whatsapp

El CORE (centre o nucli en anglès), es denomina a la regió del cos que té com a funció oferir el suport i l’estabilitat de tota la resta. Mantenint un centre estable, el nostre equilibri és més segur i amb millor resposta a qualsevol estímul o tensió. Segurament, alguna vegada, hem escoltat el concepte d’enfortir el “core”, per exemple per a evitar patir de mals d’esquena.

El core està format per tot un complexe de teixit miofascial, però què podem resumir en 4 grans músculs que el sustenten, què són: el transvers abdominal (cara anterior), el multífidus (cara dorsal), el diafragma (part superior) i l’obturador intern (posterior).

Cal esmentar la funció què fan el diafragma i l’obturador intern per entendre el joc d’equilibris que ha de realitzar l’abdòmen i les lumbars.

De fet, podríem dir què tenim dos “cores”

El diafragma amb la seva contracció i relaxació a l’hora de respirar, conjuntament amb la musculatura del sòl pèlvic que aguanta tot el pes dels intestins i l’aparell urogenital, són claus per a mantenir estable la nostra esquena. El diafragma en cada contracció inspiratòria s’obre com un paraigües, i com què aquest, està inserit en les costelles, la seva acció obre la caixa toràcica i així pot entrar l’aire i inflar els pulmons. Per contra, en la espiració , aquest “paraigües” es tanca i expulsem l’aire dels pulmons. Aquest obrir i tancar de la caixa toràcica, exerceix una pressió cap als budells que l’obturador intern i el sòl pèlvic han de contrarestar amb una contracció cap a dalt. D’aquesta manera els budells es van mobilitzant i es genera una respiració secundària,que activa el peristaltisme i facilita la reabsorció de gasos i líquids.

Ara bé, quan el diafragma té un rang de moviment escurçat, i treballa incorrectament, el pes visceral amb el temps va empenyent cap avall i fent claudicar poc a poc el nostre sòl pèlvic. Si a aquesta manca d’elasticitat del diafragma, li sumem exercicis d’impacte, salts, aixecar pesos, fer abdominals,… tot això amb un core inestable, la disfunció la tenim assegurada.

La tensegritat és la base de l’estabilitat

Mantenir un core estable, no significa rígid, sinó que la estabilitat depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció. La integració de tensions o tensegritat és el factor clau per a mantenir aquesta estabilitat. De fet, la tensegritat és una característica implícita de la fàscia.

Tenint en compte que l’estabilitat passa per tenir una bona elasticitat i una correcta capacitat de contracció i de propiocepció, és bàsic per a estabilitzar el nostre core, seguir els mateixos conceptes en aquests 4 grups o músculs esmentats. És tant important tonificar el core com prèviament mantenir la elasticitat i el treball propioceptiu de la zona lumbar, abdominal, del diafragma i del sòl pèlvic.

Els exercicis d’elasticitat són aquells que van enfocats a recuperar la mobilitat o el rang de moviment perdut. Un cop tenim un major rang de moviment, podrem tonificar amb major eficiència i afiançar l’aprenentatge amb el treball propioceptiu.

En posteriors articles us comentaré quins exercicis podem fer per a mantenir un CORE estable i elàstic.

Si vols compartir..

Email

Twitter

Facebook

Whatsapp

Un recent estudi de la Edith Cowan University i la NUHW de Japó, han demostrat què amb una sola contracció muscular màxima de tres segons al dia, és suficient per a veure beneficis a mig i llarg termini en l’augment de la força muscular.

En l’estudi van comprovar l’evolució de la força dels bíceps braquials de varis grups control. Un dels grups no realitzava cap exercici, i els altres tres grups realitzaven una dels tres tipus de contracció muscular: isomètrica (sense moviment), concèntrica (escurçament del múscul) i excèntrica (allargament del múscul).

En totes tres tipus de contraccions els resultats eren positius, però on el benefici era de més del 10% en l’augment de força, era en el grup que havia fet la contracció excèntrica.

Els excèntrics són molt bons estímuls per a remodelar el teixit fascial

El sistema fascial i el muscular no es poden separar ja què funcionalment treballen a la vegada, tot i què és important destacar que cada teixit respón diferent a determinats estímuls. En el cas de la contracció excèntrica, aquest estímul està regit per l’adaptabilitat dels mecanorreceptors de Golgi. Aquests mecanorreceptors sensitius es localitzen en el teixit fascial profund, lligaments, càpsules articulars i a les unions miotendinoses. Per tant, amb els estímuls excèntrics s’està incidint directament en el teixit fascial en totes les seves expressions.

D’altra banda, els exercicis excèntrics són un gran aliat per a remodelar i recuperar els tendons, ja què tenen la capacitat d’ incrementar la síntesis de col.làgen en major mesura que els concèntrics, així com milloren la degradació de la matriu extracel·lular, i a llarg termini redueix la neovascularització del teixit. Quan un tendó està en un procés del que anomenem “tendinitis” un dels problemes és l’excés de petits vasos sanguinis que augmenten la capil·laritat. Aquesta capil·laritat s’inicia com a resposta defensiva a una irritació/agressió però què a la llarga produeix una hipersensibilització del tendó. Els tendons necessiten respostes i adaptacions ràpides, i necessiten un teixit poc vascularitzat però ric en oxígen. Amb l’exercici excèntric es regula aquesta distribució tisular.

Tenint en compte aquestes evidències i observant les conclusions d’aquest estudi, tot i què encara manquen àrees d’estudi per aprofundir, podem afirmar que amb l’exercici excèntric de màxima intensitat i curta durada es produeix un augment de la força a llarg termini, i per tant, sembla indicar que el sistema fascial hi té molt a veure.

Aquestes fets resulten molt interessants ja no només a entendre millor el tipus d’entrenament que s’han de realitzar per a obtenir millors resultats, sinó també com a eina orientada a les persones grans que no tenen capacitat de fer molta estona exercici, i d’aquesta manera amb un minut al dia, poder frenar la pèrdua de to muscular.

Si vols compartir..

Email

Twitter

Facebook

Whatsapp