La idea que els teixits del cos poden contenir-hi memòries o traumes, és un fet molt controvertit en el camp de la medicina i la teràpia manual, ja què encara, a dia d’avui, no s’ha pogut demostrar empíricament. Però certament, molts terapeutes manuals hem experimentat fenòmens difícils d’explicar científicament durant els tractaments amb els pacients. No perquè siguin fenòmens paranormals, sinó probablement, per manca de coneixements científics. Amb tècniques d’alliberament miofascial, és freqüent que durant el tractament, el pacient pugui reviure emocions i sensacions que “bloquejaven” la mobilitat de certes estructures mecàniques, i què un cop tractades, pugui experimentar un alleugerament.
En un article publicat l’any 2014 al “Journal of Bodywork and Movement Therapies”, va recollir tota la informacio científica del moment amb l’objectiu d’obrir nous camps d’estudi i de teoritzar sobre la possibilitat que el nostre cos acumuli informació i esbrinar aquestes possibles vies.
En els darrers anys, moltes investigacions sobre la fàscia ens ensenyen que, a diferència del que es crèia fa temps, és un teixit altament inervat (sobretot en teixit nociceptiu). Aquest, té la capacitat d’influir en la textura del teixit connectiu, depenent dels estímuls que rebi, podent remodelar-lo, inflamar-lo i/o sensibilitzar-lo. A més, la interacció amb el sistema nerviós autònom, el central i el sistema endocrí, creen un sistema interrelacionat i altament intercomunicat, i que per tant, necessita d’una memòria neuro-fascial per mantenir la seva eficiència.
El propi teixit fascial, també conté una memòria de “mig termini”. El col.làgen, té la capacitat d’adaptar-se constantment als estímuls que més se li exigeixen. Gràcies a la seva capacitat viscoelàstica, pot anar deformant-se fins a adoptar les tensions desitjades.
A llarg termini, la matriu extracel.lular també disposa dels seus mecanismes d’autoadaptació i per tant, d’alguna manera, d’emmagatzemar informació. El fet que a nivell emocional hi hagi una comunicació química, vibracional i que adoptem certes postures depenent de l’emoció, són estímuls suficients per emmagatzemar aquella informació en un teixit.
O fins i tot, en el moment de patir un fet traumàtic, el nostre cos podria guardar certes emocions associades, per després generar disfuncions futures.
D’altra banda, podem parlar també d’una “memòria familiar”, o el que vindria a ser l’epigenètica. Els canvis en els cromatins epigenètics, es preserven en la divisió cel.lular i passen a ser informació heretable. És a dir, els estímuls que rebem afecten la informació de la nostra epigenètica i les passem a generacions futures.
També, si ens endinsem dins l’esquelet de les nostres cèl.lules, trobem una estructura anomenada microtúbuls, que s’encarreguen entre d’altres funcions, de la divisió cel.lular. Recents investigacions, suggereixen que aquests microtúbuls, poden actuar com a petits ordinadors, emmagatzemant informació(*). Aquests microtúbuls són polímers formats per unes estructures polaritzades anomenades tubulins monòmers. La informació guardada en un microtúbul, pot ser esborrada depolimeritzant i tornant a les seves unitats inicials. Amb la pressió mecànica i l’aplicació de calor, aquests microtúbuls es depolimeritzen. Per tant, l’alliberament miofascial i l’efecte viscoelàstic, d’alguna forma, podríen “resetejar” memòries disfuncionals atrapades en la matriu extracel.lular.
Un altre factor a tenir en compte, és la capacitat conductiva elèctrica de la fàscia. La disposició cristalina de la xarxa de col.làgen, la predisposen a ser altament sensible a pressions mecàniques, als camps electromagnètics, a canvis en el ph i a les càrregues iòniques. De fet, el fenòmen fisic de piezoelectricitat es basa en aquesta conductivitat. Aquesta característica, ofereix al cos una gran capacitat de comunicació amb totes les seves cèl.lules i per tant, la capacitat de generar respostes i recordar-les.
Finalment, si ens endinsem encara més en la cèl.lula, trobem un altre argument a respondre sobre la possibilitat de la fàscia a emmagatzemar memòries: l’aigua. L’aigua és essencial per a la correcta funció cel.lular. L’aigua polaritzada i els seus ions, estructuralment s’ordenen dins el cos, formant una cadena de filaments que sostenen a les proteines juntes. Aquest sistema permet la circulació rapidíssima de protons, a una velocitat molt més ràpida que els estímuls nerviosos.
Cada cop hi ha més evidències que els organimes poden comunicar-se entre les seves cél.lules a través de radiacions electromagnètiques, amb fonons i fotons. I que aquests, i la nostra arquitectura fascial, tenen un constant ball d’informació i d’aprenentatge.
En definitiva, si observem el cos com un tot, bàsicament tenim un funcionament elèctric i electromagnètic, que genera respostes bioquímiques i que constantment està gestionant informació i aprenentatges, necessitant memòries per a poder avançar. Amb les teràpies manuals, i els efectes en les propietats del sistema altament interrelacionat del teixit fascial, es poden generar canvis profunds a nivell cel.lular. Per tant, cal suposar que aquests canvis, podríen alliberar una memòria que estigués atrapada en un teixit malmés.
