El tacte és un dels cinc sentits clàssics de l’ésser humà, però el cert és què ara com ara la comunitat científica avala fins a 12 sentits, com per exemple el propioceptiu (capacitat de saber la posició exacta de totes les parts del nostre cos en cada moment), nocicepció (percepció conscient del dolor) o l’interoceptiu (capacitat de percebre els senyals interns del nostre cos), entre d’altres. La idea què només tenim cinc sentits, es fonamenta en el concepte d’explicar la ciència d’una manera simplificada, què pot comportar a l’immobilisme.
Fins ara, es reconeixen fins a dotze sentits, però també existeixen altres percepcions, encara què avui no es puguin demostrar com a sentits. El sentit humà és entès com aquells mecanismes biològics què ens permeten percebre, reaccionar i adaptar-nos al nostre entorn i el nostre cos.
Tot i què encara no hi ha evidència empírica sòlida què recolzi el sentit de la intuïció o la detecció de camps subtils com un sistema fisiològic independent en l’ésser humà, poden ser interpretats com a processos combinats de percepció implícita.
En el cas de l’entrenament del tacte, terapeutes de diverses especialitats, poden entrenar i desenvolupar matisos molt profunds d’aquest sentit, què van més enllà del simple tocar.
Aquestes percepcions es consideren extensions del tacte, modulades per la propiocepció, i fins i tot per un processament predictiu del cervell. No es poden considerar avui en dia sentits separats, sinó, què són complexes combinacions de percepcions entrenades i de plasticitat neural.
Aquest entrenament es basa en un diàleg constant entre la percepció i el cervell, on hi intervenen mecanoreceptors clau com els Merkel, Meissner, Pacini, Ruffini, els fusos musculars i terminacions nervioses lliures. La plasticitat cerebral, permet què l’experiència repetida vagi refinant les connexions entre neurones i augmenti la sensibilitat i discriminació del terapeuta.
En diversos estudis s’han pogut localitzar les regions cerebrals què hi intervenen en funcions com el tacte fi, la propiocepció, interocepció, atenció i presa de decisions ràpides i implícites (intuïció). Terapeutes experimentats, músics o cirurgians han evidenciat desenvolupar diferències adaptatives en aquestes regions.
ÀREES INVOLUCRADES DEL CERVELL
En terapeutes manuals i músics, hi ha un major representació cortical dels dits i les mans, i va sent més precisa amb l’us repetitiu i enfocat.
2 Còrtex somatosensorial secundari: participa de la informació tàctil amb la memòria i l’atenció
3 Ínsula: clau per a sentir el cos des de dins o interocepció.
4 Còrtex prefrontal: involucrada en l’anàlisi, presa de decisions i regulació atencional
5 Xarxa de modus per defecte (DMN): relacionada amb el pensament introspectiu, auto-referència i estats intuitius. Pot tenir un rol important en la intuició terapèutica sense què hi entri el raonament conscient
6 Sistema límbic (amígdala, hipocamp): participa en la memòria implícita, asociació emocional i intuició basada en l’experiència. S’activa quan es reconeix un patró en el cos del pacient què evoca alguna experiència viscuda en sesions anterios.
El cervell i el cos, en constant diàleg
La plasticitat sinàptica esdevé com a resultat de l’entrenament i d’un diàleg constant entre els sistemes propioceptius i el cervell. Aquest diàleg que forma la neuroplasticitat, es basa en una combinació constant de percepció-intuïció-predicció-expectació, i en tot moment és multidireccional. És a dir, el nostre sistema de creences intervé en les nostres expectatives i percepcions. Aquest fet, amb criteri científic és una eina molt poderosa per a obtindre resultats satisfactoris.
El nostre cervell no és un mirall del món, sinó un constructor de realitats. La nostra percepció es basa en prediccions apreses, experiències prèvies, context i creences.
S’ha de tenir en compte també un fenomen psicològic conegut com a efecte ideomotor, en el qual una idea o pensament inconscient pot provocar moviments musculars automàtics totalment inconscients. Aquest efecte no és fingit, i la persona creu realment què no està fent res, encara que són els seus músculs què s’activen d’una manera subtil. Per exemple, terapeutes o geobiòlegs què inconscientment mouen un pèndol.
Estudis amb imatges per ressonància magnètica funcional han mostrat què hi ha activació en àrees motores del cervell quan les persones creuen no estar fent res. És a dir, la intenció inconscient pot activar el sistema motor sense passar per la consciència.
Per aquest motiu es podria explicar científicament la capacitat de percebre moviments subtils com el ritme crani-sacre, o els alliberaments fascials o palpacions encara més subtils com les energètiques.
La creença modela la percepció i la percepció modela el cos
Ens podem plantejar, què si tot és creença, si segueix sent vàlid, però el cert és què l’experiència subjectiva té efectes fisiològics objectius i mesurables.
En casos de paràlisi funcional, es pot rehabilitar el moviment a través de teràpies mirall o imaginació motora, sense haver-hi una intervenció física directa.
La clau en l’entrenament del tacte està en no confondre l’evidència subjectiva amb la certesa objectiva, perquè encara no la tenim. En no invalidar l’útil per no ser mesurable (encara), i no fer servir allò simbòlic com a ciència, però tampoc menysprear el seu poder terapèutic real.
La ciència és el mapa: et dona una referència més amplia, amb estructura i validació
Fer servir només la brúixola pot fer-te perdre en terrenys il.lusoris.
Fer servir només el mapa pot cegar-te al terreny “real”sota els teus peus.
Fer servir els dos permet navegar amb profuntat i responsabilitat.
Tacte sense tocar
Processos com la simulació corporal, activació de mapes sensorials sense estímuls externs, mecanismes de predicció, i neurones mirall, permeten activar sensacions tàctils en imaginar o posar l’atenció amb intensitat suficient.
La palpació subtil de la fluctuació del sistema crani-sacre podria percebre’s amb una combinació de senyals físiques subtils i expectatives cerebrals per plasticitat. La percepció sense contacte es pot donar en els casos per simulació motora, neurones mirall, interocepció projectada, o imaginació tàctil viscuda com a real, com és en el cas de la sinestèsia o imatges motores.
El cervell construeix una realitat percebuda a base d’expectatives, context i creences. Una experiència viscuda com a real pot generar efectes neurobiològics reals (analgèsia, benestar, activació de circuits sensoriomotors i molt més). Les creences compartides entre terapeuta i pacient, fins i tot sense ser conscients d’això, també poden actuar com a camp intersubjectiu què produeix efectes terapèutics, encara que el mecanisme no sigui físicament demostrable ara com ara.
La bidireccionalitat sensorial suggereix que allò què percebem no sempre reflecteix la realitat externa, sinó una construcció cerebral basada en l’experiència, predicció, context i entrenament.
Si per exemple, entrenem amb rigor el cervell a sentir camps energètics, el nostre sistema perceptiu l’incorporarà com a experiència subjectiva significativa, tot i que es pugui o no quantificar empíricament.
L’experiència del tacte va més enllà de la pell, es construeix en el cos, l’entorn i la ment, i en aquest sentit, l’entrenament dirigit, intencional i sensible pot expandir la frontera de què toquem i sentim. No es pot afirmar que aquestes palpacions no siguin reals, ja que l’experiència com a subjectiva què és, és totalment real i amb efectes objectius mesurables.
L’entrenament tàctil, l’atenció sostinguda al cos de l’altre, l’acumulació d’experiència implícita i la capacitat d’intuir amb precisió són neuroplàsticament reals.
Ara bé, és important per a qualsevol terapeuta no caure en la suggestió ni tancar-se portes que siguin impossibles d’obrir. És clau, no absolutitzar les percepcions i contrastar-les amb ciència, clínica i diàleg, per tal de seguir afinant la percepció com un instrument viu en constant evolució.
