Tothom és conscient dels efectes de l’estrès en la salut, però cada cop més es relacionen els efectes directes d’aquest estrès crònic i el cortisol, amb la qualitat i comportament biològic del teixit miofascial.
Els mecanismes què hi intervenen inclouen efectes directes de glucocorticoides sobre els fibroblastos, què són els encarregats de proliferar i sintetitzar la matriu extracel·lular i produir àcid hialurònic.
A més, el cortisol mantingut pot arribar a modificar aquests fibroblastos en miofibroblastos, amb una capacitat més contràctil, generant un teixit miofascial més tens i fibròtic.
Ja sabem que la fàscia no té només un rol estructural, sinó que també té funcions de nutrició, de repartició de forces, propioceptives i de comunicació neuro-inmuno-endocrina
El cortisol en petites dosis
El cortisol (glucocorticoide endogen) és una hormona secretada per la glàndula suprarenal, i en essència té un llogam directe amb el colesterol circulant en condicions basals. El cortisol s’eleva amb l’activació aguda i crònica de l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal. Té efectes metabòlics, immunomoduladors i sobre el metabolisme de les proteïnes.
El cortisol contribueix directament en la mobilització de glucosa i el manteniment hemodinàmic en situacions agudes d’estrès, facilitant una resposta adaptativa.
És essencial com a efecte inflamatori de curta durada, controlant l’excés d’inflamació en lesions agudes.
La secreció del cortisol augmenta en les primeres hores del matí i després de cada àpat. Quan la concentració d’aquesta hormona arriba a nivells de 220 a 300 g/l en sang, la globulina encarregada de fixar-la es satura i els nivells de cortisol plasmàtics augmenten ràpidament. És en aquest moment on l’excés de cortisol i a més a més mantingut, com per exemple en el cas de l’estrès crònic, té uns efectes perjudicials notables.
Efectes adversos del cortisol mantingut en el sistema miofascial
- Alteració de la funció de fibroblastos i reparació tissular: l’exposició crònica a glucocorticoides pot inhibir la proliferació de fibroblastos, reduir la síntesi proteica i alterar la producció de matriu extracel·lular (col·lagen, glicosaminoglicans), degradant la qualitat i funció del teixit connectiu. Per tant, hi hauria un enrederament de la reparació i un canvi de les propietats mecàniques de la fàscia
- Promoció d’estats pro-fibròtics per vies indirectes: tot i què els glucocorticoides són antiinflamatoris, l’estrés crònic també activa les vies neuroinmunes y TGF-β què poden afavorir la transformació fibroblast → miofibroblast (més contràctil) amb augment de la rigidesa local. La interacció entre cortisol, citocines i mecanotransducció pot facilitar estats de rigidesa i fibrosi local.
- Canvis en l’àcid hialurònic i viscoelasticitat fascial: les modificacions en la producció de l’àcid hialurònic poden alterar el lliscament entre fàscies i plans, contribuint a un teixit més dens i més propens a patir dolor miofascial.
- Efectes sistèmics: atròfia muscular, alteració del son, immunosupressió, alteracions metabòliques (hiperglucèmia, redistribució greix), osteoporosi i major risc cardiovascular. Tot això afecta la funció musculoesquelètica i la capacitat regenerativa del teixit miofascial.
Cal puntualitzar, què el cortisol endogen s’ha de diferenciar amb els glucocorticoides exògens (fàrmacs), què no són idèntics en concentració ni dinàmica temporal. Molts efectes descrits en estudis s’han realitzat amb els exògens per la dificultat que representa fer els estudis in vitro amb el cortisol l’endogen, però tot sembla indicar que els seus efectes tenen una repercussió clara.
El tractament miofascial com a eina per baixar el cortisol
Diversos estudis clínics observacionals i assajos pilot han mesurat el cortisol salival en pacients amb dolor miofascial. En concret un estudi es va enfocar en la tècnica d’alliberament suboccipital ha demostrat en fases agudes la reducció del cortisol salival i millora les mesures d’estrès.

El tractament miofascial té les eines necessàries per alliberar els moviments entre capes de teixit fascial, promovent, entre d’altres, canvis estructurals i bioquímics.
Amb tècniques de fisioteràpia miofascial, estímuls mecànics i amb el moviment actiu del mateix pacient, el teixit fascial té la capacitat de modular aquesta resposta crònica de l’estrès. Aquesta modulació pot ser per via directa, amb la consegüent hidratació espontània de la fàscia, o per via indirecta en intervenir en respostes parasimpàtiques.



















