CORTISOL I SISTEMA FASCIAL


Tothom és conscient dels efectes de l’estrès en la salut, però cada cop més es relacionen els efectes directes d’aquest estrès crònic i el cortisol, amb la qualitat i comportament biològic del teixit miofascial.

Els mecanismes què hi intervenen inclouen efectes directes de glucocorticoides sobre els fibroblastos, què són els encarregats de proliferar i sintetitzar la matriu extracel·lular i produir àcid hialurònic.

A més, el cortisol mantingut pot arribar a modificar aquests fibroblastos en miofibroblastos, amb una capacitat més contràctil, generant un teixit miofascial més tens i fibròtic.

Ja sabem que la fàscia no té només un rol estructural, sinó que també té funcions de nutrició, de repartició de forces, propioceptives i de comunicació neuro-inmuno-endocrina

El cortisol en petites dosis

El cortisol (glucocorticoide endogen) és una hormona secretada per la glàndula suprarenal, i en essència té un llogam directe amb el colesterol circulant en condicions basals. El cortisol s’eleva amb l’activació aguda i crònica de l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal. Té efectes metabòlics, immunomoduladors i sobre el metabolisme de les proteïnes.

El cortisol contribueix directament en la mobilització de glucosa i el manteniment hemodinàmic en situacions agudes d’estrès, facilitant una resposta adaptativa.

És essencial com a efecte inflamatori de curta durada, controlant l’excés d’inflamació en lesions agudes.

La secreció del cortisol augmenta en les primeres hores del matí i després de cada àpat. Quan la concentració d’aquesta hormona arriba a nivells de 220 a 300 g/l en sang, la globulina encarregada de fixar-la es satura i els nivells de cortisol plasmàtics augmenten ràpidament. És en aquest moment on l’excés de cortisol i a més a més mantingut, com per exemple en el cas de l’estrès crònic, té uns efectes perjudicials notables.

Efectes adversos del cortisol mantingut en el sistema miofascial

  1. Alteració de la funció de fibroblastos i reparació tissular: l’exposició crònica a glucocorticoides pot inhibir la proliferació de fibroblastos, reduir la síntesi proteica i alterar la producció de matriu extracel·lular (col·lagen, glicosaminoglicans), degradant la qualitat i funció del teixit connectiu. Per tant, hi hauria un enrederament de la reparació i un canvi de les propietats mecàniques de la fàscia
  2. Promoció d’estats pro-fibròtics per vies indirectes: tot i què els glucocorticoides són antiinflamatoris, l’estrés crònic també activa les vies neuroinmunes y TGF-β què poden afavorir la transformació fibroblast → miofibroblast (més contràctil) amb augment de la rigidesa local. La interacció entre cortisol, citocines i mecanotransducció pot facilitar estats de rigidesa i fibrosi local.
  3. Canvis en l’àcid hialurònic i viscoelasticitat fascial: les modificacions en la producció de l’àcid hialurònic poden alterar el lliscament entre fàscies i plans, contribuint a un teixit més dens i més propens a patir dolor miofascial.
  4. Efectes sistèmics: atròfia muscular, alteració del son, immunosupressió, alteracions metabòliques (hiperglucèmia, redistribució greix), osteoporosi i major risc cardiovascular. Tot això afecta la funció musculoesquelètica i la capacitat regenerativa del teixit miofascial.

Cal puntualitzar, què el cortisol endogen s’ha de diferenciar amb els glucocorticoides exògens (fàrmacs), què no són idèntics en concentració ni dinàmica temporal. Molts efectes descrits en estudis s’han realitzat amb els exògens per la dificultat que representa fer els estudis in vitro amb el cortisol l’endogen, però tot sembla indicar que els seus efectes tenen una repercussió clara.

El tractament miofascial com a eina per baixar el cortisol

Diversos estudis clínics observacionals i assajos pilot han mesurat el cortisol salival en pacients amb dolor miofascial. En concret un estudi es va enfocar en la tècnica d’alliberament suboccipital ha demostrat en fases agudes la reducció del cortisol salival i millora les mesures d’estrès.

Tècnica d’inducció suboccipital, on s’allibera el pont miodural

El tractament miofascial té les eines necessàries per alliberar els moviments entre capes de teixit fascial, promovent, entre d’altres, canvis estructurals i bioquímics.

Amb tècniques de fisioteràpia miofascial, estímuls mecànics i amb el moviment actiu del mateix pacient, el teixit fascial té la capacitat de modular aquesta resposta crònica de l’estrès. Aquesta modulació pot ser per via directa, amb la consegüent hidratació espontània de la fàscia, o per via indirecta en intervenir en respostes parasimpàtiques.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

EL SON, LA MICROBIOTA I LA FÀSCIA

Dormir, per a molta gent i en certs moments de la vida, pot semblar què és una pèrdua de temps, però de fet, és la millor inversió de salut. Dormir i descansar les hores necessàries és clau per a gaudir d’un bon estat de salut.

Durant el son, el cos porta a terme diversos processos essencials per a la regeneració cel·lular, la consolidació de la memòria i la curació dels teixits. I evidentment, té una influència directa amb la qualitat i salut del nostre teixit miofascial.

Fases del son i la seva importància en la regeneració i curació

El son es divideix en 4 fases principals, cadascuna amb un paper clau en la recuperació física i mental:

  1. Fase NREM 1 (son lleuger): Transició de la vigília al son.
  2. Fase NREM 2 (son intermedi): Consolidació de la memòria i regulació del sistema cardiovascular.
  3. Fase NREM 3 (son profund o d’ones lentes): En aquesta fase s’inicien processos d’autofàgia, una major activitat dels fibroblasts i s’alliberen hormones com l’hormona del creixement. Tots aquests processos, són bàsics per a la regeneració cel·lular, la síntesi de col·lagen i el guariment muscular.
  4. Fase REM (son paradoxal o de somni): Implicada en la consolidació de la memòria, l’equilibri emocional i la integració neuromuscular. Patir insomni recurrent en aquesta fase, pot provocar una regulació emocional deficient, augmentant l’ansietat i l’estrès. Encara que el son profund (NREM 3) és essencial per a la curació, el REM també contribueix a l’equilibri del sistema nerviós i muscular.

Relació entre aquests processos i el teixit miofascial

El son profund i reparador influeix directament en la salut del sistema fascial i del col·lagen. Això es deu a diversos factors:

  • Reducció de la inflamació: El son disminueix la producció de citocines inflamatòries, afavorint la flexibilitat i la reparació de la fàscia.
  • Augment de la síntesi de col·lagen: La secreció de l’hormona del creixement afavoreix la formació i remodelació del col·lagen.
  • Equilibri del sistema nerviós autònom: El son facilita la relaxació del sistema nerviós simpàtic, evitant la tensió crònica de la fàscia i els músculs.

D’altra banda, aquests processos regeneratius estan directament vinculats a la nostra microbiota i com els hi afecta el nostre son.

El son i la nostra microbiota intestinal estan estretament connectats.

Un son reparador afavoreix la diversitat bacteriana i la producció de metabòlits antiinflamatoris, com el butirat, que protegeixen el col·lagen i la fàscia. A més, Els bacteris intestinals produeixen neurotransmissors com la serotonina i el GABA, què són essencials per a un son profund i relaxant.

En un budell amb disbiòsi intestinal (desequilibri), la permeabilitat intestinal permetrà el pas de toxines al torrent sanguini, desencadenant una inflamació sistèmica. Quan hi ha una alteració en la microbiota, es produeix una resposta inflamatòria que afecta directament el teixit fascial i la síntesi de col·lagen. Aquesta inflamació afectarà el nostre sistema fascial de la següent manera:

  • Major inflamació i degradació del col·lagen: Amb l’augment de citocines inflamatòries (IL-6, TNF-α), es redueix la flexibilitat de la fàscia i s’accelera el seu envelliment.
  • Pèrdua d’elasticitat i dolor miofascial: La inflamació crònica pot generar punts de tensió i rigidesa, afectant la mobilitat i resposta viscoelàstica del teixit.
  • Retard en la curació de lesions: Un microbioma en disbiòsi redueix la capacitat efectiva de regeneració dels teixits.

En definitiva, mantenir en el temps un son de mala qualitat altera la microbiota i augmenta la inflamació. En aquest entorn, queden afectats els processos de regeneració tissular i de producció de col·lagen, i per tant el nostre teixit miofascial. D’aquesta manera s’evidencia la profunda connexió entre el son reparador (cal garantir almenys 7-9 hores de son), la microbiota intestinal, el nostre sistema immunològic i la regeneració fascial.

Millorar la nostra microbiota amb probiòtics i una alimentació rica en fibra i exercici, pot afavorir la qualitat del son, reduir la inflamació, optimitzar la recuperació muscular i prevenir problemes osteoarticulars a llarg termini.



Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA FLEXIBILITAT METABÒLICA

La flexibilitat metabòlica és la capacitat del cos per a canviar eficientment entre diferents substrats energètics, com carbohidrats i greixos, segons les demandes energètiques i les condicions de l’entorn. Una persona amb bona flexibilitat metabòlica pot adaptar-se fàcilment a diferents situacions, com el dejuni, l’exercici intens o el consum de diferents tipus d’aliments. Això és important per a mantenir un bon equilibri energètic.

A nivell cel·lular, a l’interior de les mitocòndries, la flexibilitat metabòlica es reflecteix en la capacitat d’adaptar les reaccions bioquímiques per a utilitzar diferents substrats energètics. Per exemple, durant la glucòlisi, els carbohidrats es descomponen en piruvat, què després es converteix en acetil-CoA per a entrar en el cicle de Krebs i produir ATP. En canvi, quan els nivells de glucosa són baixos, les mitocòndries poden canviar a l’oxidació dels àcids grassos, per a poder aconseguir l’ATP. Aquesta capacitat de canviar entre diferents substrats és essencial per a mantenir l’homeòstasi energètica i la salut cel·lular.

Com pot ser flexible el nostre metabolisme?

Per a millorar la nostra flexibilitat metabòlica podem seguir alguns consells i canvis en els nostres hàbits de vida, com per exemple:

  • Mantenir una dieta variada què incloguin hidrats de carboni , proteïnes i greixos saludables.
  • Realitzar dejunis intermitents supervisats i controlats, promouen la crema de greixos i la conservació de glucogen.
  • Entrenar la força pot augmentar la sensibilitat a la resistència a la insulina i millorar la capacitat del cos per a utilitzar glucosa com a font d’energia. A més, l’entrenament en intervals d’alta intensitat, ha demostrat millorar la producció de mitocòndries, i per tant promou una millor flexibilitat metabòlica.
  • Controlar l’estrès.
  • Dormir les nostres hores de son.

La flexibilitat metabòlica i el Klotho

Hem de tenir en compte la relació de la flexibilitat metabòlica i el Klotho, o gen supressor de l’envelliment. Aquest gen està directament relacionat amb una millor capacitat per a metabolitzar la glucosa i la sensibilitat a la insulina, en la regulació del metabolisme de l’energia i en l’homeòstasi del calci. Si vols saber més sobre el gen Klotho i la seva importància en l’envelliment cel.lular, clica a l’enllaç

Treballa la força

Investigacions recents han demostrat què l’entrenament de la força pot tenir un impacte positiu en la flexibilitat metabòlica i la salut en general. L’entrenament de la força, què inclou exercicis de pesos i resistència, així com amb el propi cos, pot millorar la sensibilitat a la insulina i la utilització de la glucosa per les cèl·lules musculars. Això pot ajudar a mantenir nivells estables de sucre a la sang i prevenir problemes metabòlics com la diabetis. A més, en augmentar la massa muscular magra, el cos té més facilitat a poder cremar més calories, fins i tot en repòs, permetent ajudar a la pèrdua de pes d’una manera saludable a llarg termini.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

DIETA I MICROBIOTA

Els nostres intestins estan colonitzats per bilions de microorganismes què conformen l’anomenada microbiota intestinal. Aquesta enorme comunitat de bacteris és essencial en molts aspectes de la fisiologia humana, incloent-hi aspectes crítics del metabolisme i immunitaris, de protecció i salut de les funcions cerebrals i del comportament emocional.

És important destacar la comunicació directa entre budell i cervell , amb el què es coneix com a axis microbiota-budell-cervell, i què comprèn diverses rutes neuroendocrines i immunitàries.

El nostre cos, gràcies a la microbiota, té la capacitat de produir àcids grassos de cadena curta (SCFAs en anglès) com a resultat de processar en el colon, les fibres vegetals indigeribles dels aliments què ingerim.

Aquests SCFAs actuen a diversos nivells, des d’una acció directa en la mucosa del colon, evitant la generació de cèl·lules canceroses i estimulant l’absorció del calci, fins a influir directament en el control dels centres hipotalàmics, encarregats d’actuar sobre el control dels hàbits alimentaris , i de l’equilibri energètic.

També, tenen la capacitat de regular la producció de citoquines i per tant, de regular els processos inflamatoris, i la producció de cèl·lules mieloides, responsables de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer.

A més a més, els SCFAs tenen funcions immunitàries, promovent una correcta integritat de la barrera intestinal i de la barrera vàsculo-cerebral, com ja veurem específicament en un proper article.

D’altra banda, la nostra microbiota sintetitza molècules neuro-actives essencials per la vida, com la noradrenalina, dopamina, serotonina…

Diversos estudis relacionen directament el tipus de dieta amb la salut de la microbiota

Sabent de la importància de mantenir una microbiota equilibrada en el nostre cos, cada cop s’estan realitzant més estudis intentant trobar vincles entre la nostra dieta i hàbits alimentaris i la salut dels nostres microbis. Encara falta molt terreny per investigar en aquest camp i també manquen recerques sobre bacteris específics i les seves influències en patologies concretes.

Tot i això, en diverses investigacions, s’han trobat vincles entre la milloria dels símptomes de la depressió en adults al fer un canvi a la dieta mediterrània amb suplements de greixos omega-3, així com amb el mateix estil de dieta millorar la qualitat òssia i cognitiva de la població de la tercera edat.

Altres estudis demostren com una dieta rica en menjar fermentat (xucrut, iogurts, kèfir, kombucha, olives..) augmenta la diversitat de la microbiota i redueix les citoquines pro-inflamatòries en sang. En canvi, una dieta sense aliments fermentats, promouen un empitjorament dels símptomes depressius (estudi realitzat amb pacients psiquiàtrics).

Per tant, tot sembla indicar els grans beneficis a la nostra salut i al nostre ecosistema de microbis de mantenir una dieta (A)equilibrada i rica en vegetals, cereals integrals, complements nutricionals i aliments fermentats o probiòtics, davant d’una dieta (B)rica en greixos i proteïna animal.

Diet and the microbiota–gut–brain-axis: a primer for clinical nutrition. Ribeiro et al.
  • Dieta A : millor diversitat de microbiota, més producció de molècules neuro-actives i SCFAs, impermeabilitat barrera intestinal i cerebral, disminució inflamació, regulació hipotalàmica millorant simptomatologia depressió i malalties neurodegeneratives.
  • Dieta B: disminució de diversitat de la microbiota, alteració del metabolisme d’àcids biliars, disminució del mucus intestinal comprometent la integritat de la barrera de la mucosa, promoció d’inflamació sistèmica, què s’associen a diverses malalties mentals.

Tot i aquests avenços encara falta molt terreny per personalitzar tractaments i/o aplicar-los de manera generalitzada, però cada cop es va evidenciant què a través dels nostres hàbits alimentaris podem incidir a tots els nivells de salut del nostre cos . Per tant, poc a poc es van podent treure conclusions sobre la importància què te la dieta i els nostres hàbits alimentaris, ja no només per a tenir una millor salut digestiva sinó per a mantenir en bones condicions la colònia de microorganismes amb qui convivim, què en definitiva, fan possible la nostra vida.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA FÀSCIA: FIBROMIÀLGIA I EL DOLOR CRÒNIC

La fibromiàlgia és una malaltia que es caracteritza per la presència de dolor crònic generalitzat, fatiga i freqüentment presenta una sèrie de símptomes associats com per exemple disfuncions intestinals, insomni, cefalees.. A dia d’avui encara no es té una resposta clara del seu origen. Per trobar–hi una resposta, molt probablement hem d’observar el cos com una unitat i comprendre tant la multifactorietat d’aquesta patologia, com els cercles viciosos de causes-conseqüències que es generen.

Estudis recents proposen la inflamació de la fàscia com un dels causants principals en el dolor crònic en la fibromiàlgia. La fàscia inflamada esdevé font d’entrada nociceptiva perifèrica que acaba conduint a una sensibilització central. És a dir, la inflamació del teixit fascial a llarg termini acaba irritant de manera crònica el nostre sistema nerviós.

La fàscia està ricament innervada, i s’ha demostrat que la cèl·lula principal de la fàscia, el fibroblast, segrega citoquines pro-inflamatòries, particularment IL-6, en resposta a la tensió prolongada del teixit. D’altra banda, cal dir que la tensió del teixit miofascial pot venir de múltiples factors, i el terreny endocrí i emocional són causants molt importants en el desenvolupament d’aquesta malaltia. Un cop l’organisme genera un cercle viciós, tots els seus camps intervenen en el desequilibri.

La disfunció fascial en la fibromiàlgia, es deu a la producció inadequada d’hormones de creixement i la disfunció de l’eix Hipotàlam-Hipofisari-Adrenal.

En biòpsies, utilitzant tècniques de contrast (tinció immuno-histoquímica), han trobat majors nivells de col·làgen i mediadors inflamatoris en el teixit connectiu que envolta les cèl·lules musculars en pacients amb fibromiàlgia. Quan el teixit es veu agredit intenta defensar-se amb la generació de col.làgen extra per tal d’estabilitzar la zona. L’excés de col.làgen fa que la seva mobilització cel.lular sigui cada cop més complicada i per tant, augmenti la congestió i toxificació de la zona.

A falta d’una demostració definitiva , i observant les evidències clíniques en els tractaments, tot indica que el problema principal està en les condicions alterades en l’intercanvi de nutrients i toxines a nivell fascial. L’excés de citoquines en el teixit fascial, podrien generar una constant irritació a nivell central i per tant generar un cercle viciós.

El tractament miofascial com a eina contra el dolor crònic

El tractament d’alliberament miofascial, és una eina formidable per a accedir a trencar el cercle viciós instaurat en la fibromiàlgia i les patologies associades amb dolor crònic. Tractant la fàscia aconseguim elastificar, modificar i rehidratar el teixit, millorant la seva qualitat i funcionalitat, així com intervindre directament en qui s’encarrega de donar l’ordre per a generar col.làgen (tropocolàgen i Ilf-1).

En definitiva, amb el tractament miofascial es generen canvis en l’estructura física i química del teixit, afavorint no només guanys en el nostre sistema músculo-esquelètic, sinó directament en el nostre sistema bioquímic, i per tant a la resta de sistemes corporals.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

AXIS BUDELL-PULMÓ CONNEXIÓ COVID19

En el cos humà, dintre de la seva complexitat, tots els seus sistemes i òrgans estan interrelacionats, ja que funciona com un únic organisme i no com un conjunt de peces. En anteriors entrades del bloc, hem parlat dels budells com el segon cervell, per les seves funcions i interrelacions neuronals i químiques. Doncs, també cal dedicar una especial atenció a l’estreta relació que hi ha entre els budells i les mucoses pulmonars.

Cada cop més s’està verificant la relació que hi ha entre diversos tipus de bacteris intestinals amb la simptomatologia del Covid-19. Ja sigui pel seu dèficit o excés, aquests bacteris poden desequilibrar tota la flora de la mucosa dels nostres budells i propagar-se posteriorment cap els nostres pulmons. Aquesta comunicació passa per un fet migratori i d’homeostasi entre mucoses. En el cas del Covid-19, en un tant per cent molt elevat de pacients, l’inici de la malaltia es produeix per via entèrica, ja sigui per contacte a nivell de boca o vertical (en casos de nadons infectats en el moment de néixer al passar pel canal del part). Depenent de l’equilibri de la microbiota, el virus tindrà més fàcil o més complicat, passar als pulmons i/o posteriorment a altres òrgans.

COVID19 pot afectar múltiples òrgans amb conseqüències devastadores. “Gastrointestinal symptoms, pathophysiology and treatment in COVID19” J.Zhang et al. University of Illinois

En estudis realitzats sobre el microbioma en pacients infectats de covid19, s’ha evidenciat una disbiosi generalitzada, predominant bacteris perjudicials i amb molt dèficit de bacteris saludables com els lactobacil.lus i els bifidobacterium. Hem de tenir en compte, que el bon equilibri del nostre ecosistema intestinal és essencial per al bon funcionament immunològic. Un bon equilibri en la dieta de prebiòtics i probiòtics suggereixen ser una barrera important per a frenar la possible migració dels patògens a altres òrgans, tot i què els trasplantaments de femta sana estan demostrant els seus grans efectes regularitzadors del microbioma d’un pacient amb gran desequilibri.

INTEGRANT EL TRACTAMENT

En els hospitals d’arreu del món s’està combatent amb tots els fàrmacs disponibles que a dia d’avui estan demostrant bon resultats, com els retrovirals, els tractaments amb plasma i les immunoglobulines. D’altra banda, són molt interessants els bons resultats i evidències clíniques amb suplements minerals i vitamínics i la medicina tradicional xinesa. En aquest darrer cas, parlo de preparacions com la Lianhuaquingwen, ja administrada en anteriors crisis sanitàries com la del SARS l’any 2004. Aquesta preparació de fitoteràpia xinesa, suposadament té la capacitat d’inhibir la replicació del virus i ha demostrat en diferents estudis, ser molt eficaç en disminuir l’excés de citoquines proinflamatòries, causants de la coneguda tempesta de citoquines. No en va, a principis d’any, el govern xinès va administrar preventivament als seus sanitaris aquest complement natural.

D’altra banda, fins que no tinguem una vacuna eficaç, els complements de certes vitamines i minerals són de gran ajuda tant per combatre la infecció viral, com per disminuir la inflamació en el nostre cos, i com a mètode preventiu. En aquest grup s’ha realitzat molta recerca, però destaquen entre d’altres:

  • Vitamina C, pel seu poder antioxidant i per ajudar a l’organisme a combatre els atacs virals
  • Vitamina D, a més de ser efectiva en la protecció del tracte respiratori, i de la barrera de les mucoses intestinals, destaca en recents estudis amb infeccions de covid19, per la seva capacitat de generar citoquines anti-inflamatòries, disminuint les cito-quines proinflamatòries i d’inhibir les replicacions del virus.
  • Zinc, per les seves propietats antivirals i d’estimulació del sistema immunològic .
  • Magnesi, bàsic per a moltes reaccions bioquímiques i amb capacitat vaso i broncodilatadora.

En definitiva, si volem mantenir uns pulmons saludables, primer hem de tenir cura dels nostres budells. De l’ecosistema que hi viu dins, depèn el 80% del nostre sistema immunològic i la qualitat de les nostres mucoses, i per tant dels nostres pulmons. Entrant a la tardor, és un bon moment per sembrar unes bones condicions per a preparar-nos per a l’hivern, i en el moment actual, encara amb més raó. Una dieta rica en pre i probiòtics, ens mantindran la microbiota en bon estat i la suplementació de vitamines C i D, el zinc i el magnesi, ajudarà el nostre sistema immunològic a combatre possibles atacs patògens.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA INFLAMACIÓ CRÒNICA

Inflamació, del llatí inflamattio, que significava literalment incendi, i del grec empyresis, que significava òrgan que entra en flames, ens donen una pista de com se sent el nostre cos durant aquest sistema de defensa. Sense un procés inflamatori, el nostre cos seria incapaç de respondre eficientment contra patògens ni de tenir els recursos suficients per a poder regenerar-se, però mantingut en el temps és altament perillós.

És important diferenciar entre el que seria la inflamació aguda de la crònica. La inflamació aguda apareix després d’una lesió traumàtica i sobtada, on hi veiem els símptomes clàssics de rubor, tumor, calor, dolor i limitació funcional. El fet que hi hagi un augment de substàncies inflamatòries és essencial per a què el cos pugui tenir els recursos per a reparar-se.

D’altra banda, la inflamació crònica és un estat mantingut i constant del nostre cos que lluita per mantenir-se en defensa i protecció de factors externs i/o interns. Les dietes altes en greixos saturats, els menjars processats, gran quantitat de fàrmacs com els antibiòtics, l’estrès, les emocions patològiques, el tabaquisme i l’alcohol, la contaminació, l’excés d’esport o el sedentarisme, les intoleràncies alimentàries i un llarg etcètera, creen un llistat força extens de causes inflamatòries, que es poden resumir en el nostre dia a dia habitual.

Cada cop més coneixem més substàncies pro-inflamatòries que el nostre cos secreta per a una resposta de lluita i defensa del nostre sistema immunològic. Substàncies com les histamines, citoquines (interleuquines o l’interferon), la substància P, els factors de creixement, les Ig en les respostes al.lèrgiques, el TNF per les respostes tumorals…

Totes elles, generen canvis en el nostre cos i en el nostre teixit en particular. Alts nivells mantinguts d’aquestes substàncies inflamatòries a la llarga generen diverses patologies en el nostre teixit i salut en general. Per ex, un alliberament continuat d’interleuquines IL-1 i IL-6 i de TNF, acaben deteriorant el cartíleg articular, produint una artritis inflamatòria i si es manté l’estrés inflamatori en el temps, una possible reumatoide.

Un organisme amb tota aquesta bateria de substàncies inflamatòries pot acabar desenvolupant en el temps des d’una diabetis, a una artritis, fibromialgia, migranyes… i en definitiva qualsevol malaltia degenerativa i/o amb resposta autoimmune. Per tant, en certa manera, aquestes malalties són el producte d’anys d’inflamació cronificada, on el cos ja no pot donar resposta.

Un estat d’inflamació crònica dificulta una correcta nutrició del nostre teixit fascial i la matriu extracel.lular amb restriccions metabòliques, generant canvis en el to, àlgies i restriccions. El sistema visceral, altament sensible a nivell neuronal, rep constantment aquests inputs inflamatoris i irrita constantment el nostre sistema nerviós. És molt important la relaxació de les distensions abdominals en processos inflamatoris. Per posar un exemple concret, en una dismenorrea, l’alta sensibilitat del sistema visceral pèlvic de la dona envia una distensió de tot el teixit viscerofascial i un ordre de dolor constant, que rep el teixit lumbar i ho tradueix en forma de lumbàlgia.

La sol.lució, un cop més no es basa en tractar només el símptoma, si no ajudar al nostre cos en disminuir, el màxim possible, totes aquestes entrades inflamatòries. L’exercici físic agradable i en entorns a l’aire lliure, mantenir un estat emocional positiu i empàtic amb els demés, el descans i una nutrició equilibrada, són factors importants que hi podem modificar directament. D’altra banda hauríem de plantejar-nos com a societat el nostre entorn del dia a dia que ens fa actuar en cercles viciosos, tant ambiental, com social i emocional, ja que com hem vist, és el generador dels nostres estats inflamatoris crònics ja sigui per exposició directa o indirecta.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

KLOTHO

Klotho o també conegut com el gen supressor de l’envelliment, va ser descobert l’any 1997 i va rebre el nom de la deessa de la mitologia grega Clotho , guardiana de la vida i del destí final dels humans.

Dins del mapa genètic s’ha localitzat la proteïna aKlotho, que té la capacitat de realitzar funcions enzimàtiques i hormonals, i sobretot es basen en la correcta administració dels minerals en el cos. De fet, l’administració de klotho ha demostrat augmentar la vida dels ratolins entre un 20 i un 30%. Cal destacar que l’expressió gènica del klotho entre ratolins i humans és gairebé idèntica.

Encara hi ha molt terreny per investigar i moltes incògnites sobre el comportament real del Klotho, però ja s’ ha demostrat que el seu dèficit i/o mutació, intervé directament en els símptomes més severs de l’envelliment, com per exemple: arteriosclerosi, fragilitat òssia, atròfia i calcificacions de la pell, displàsies, infertilitat, calcificacions en mucoses, cardíaques i en la glàndula pineal, insuficiència renals, augmenta la toxicitat mitocondrial, genera resistència a la insulina i càncer.

El klotho, se l’associa directament amb el procés de l’envelliment, ja que la seva manca i també les seves alteracions epigenètiques, afecten directament en tots aquests processos. Per contra, ja s’està investigant la manera de revertir aquest procés i ja hi ha científics que pronostiquen en uns 10 anys un increment de l’esperança de vida, i fins i tot encara que sembli ciència ficció, asseguren la immortalitat en un futur no molt llunyà.

Aquesta proteo-hormona, es genera majoritàriament en els ronyons i en els plexus coroidals del cervell. En aquesta regió del cervell també es genera la gran part del líquid cefaloraquidi. Per tant, podríem fer la hipòtesi que un bon funcionament del sistema crani-sacre, i una correcta elasticitat de les membranes cranials, sempre serà un estímul positiu per a la producció de klotho.

Clotho, Lachesis i Athropos. Les tres filles de Zeus que filen el destí de la humanitat

Però a dia d’avui, sabem que el klotho comença a disminuir la seva producció al voltant dels 40 anys, i de moment els avenços científics on estan trobant millors resultats per estimular la seva producció fan referència a substàncies com el resveratrol i la curcumina.

D’altra banda, sembla ser que l’augment de fosfats inhibeix la generació de klotho. Això realment és un problema, ja que el llistat de fosfats és molt extens i gairebé es poden localitzar en tot el menjar processat.

Tot i això, en el nostre dia a dia, fins que no aparegui la hipotètica “pastilla màgica”, podem estimular la nostra producció i qualitat del klotho. Hem de tenir en compte que els canvis de comportament han d’estar orientats de manera holística, ja que cada aspecte suma en el resultat final i dependrà de les característiques de cada persona. De manera general i a dia d’avui podem fer unes quantes cosetes per estimular el nostre klotho. A part del resveratrol (polifenol que es localitza a la pell del raïm) i de la cúrcuma, també ajuden al klotho: el mantenir un bon equilibri de la microbiota intestinal, el cordyceps, la vitamina D, els nabius, els dejunis controlats en les seves fases d’autofàgia i anabolisme, l’exercici, les vibracions i compressions d’hipotàlam i la teràpia crani-sacre, dormir a les fosques, prendre el sol, i també mantenir una actitud empoderada davant la vida.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

LA CARA I LES EMOCIONS

Una expressió o un gest, en moltes ocasions pot comunicar més que moltes paraules. Les expressions facials són bàsiques en la nostra comunicació no verbal i empatia, ja que ens donen informació de com es pot sentir el nostre interlocutor.

Depenent de com ens sentim, hi ha determinats músculs associats a l’expressió de les nostres emocions. Però, aquest fet és bidireccional. L’activació de determinats músculs de la cara envien l’ordre al cervell de segregar cortisol, adrenalina i noradrenalina, i d’altres, per contra, endorfines i serotonines. Amb el ritme de vida estressat generalitzat, és freqüent que els músculs destinats a segregar cortisol, estiguin hipertònics, i que per tant, constantment estiguem enviant ordres de neguit, i por al nostre organisme. És l’activació constant i adaptada de determinats músculs, que fan que el cervell rebi l’ordre de secretar unes hormones o unes altres.

La musculatura de la cara, a diferència de la resta de musculatura del cos, no conté fàscia profunda. Aquest fet és important ja que les insercions de la musculatura facial són directes al teixit fascial superficial i la pell. D’aquí que les arrugues ens puguin donar pistes de quins músculs estem fent servir freqüentment, i per tant, de quines són les nostres emocions d’ús més freqüent.

Per exemple, en el cas de la musculatura del front (proceros) ens genera un estat de preocupació, o un to elevat de la musculatura inferior del llavi, ens genera tristessa de manera inconscient. Per tant, el nostre cervell obtindrà com a estímul, alliberar cortisol i noradrenalina. Un exercici simple per activar les nostres endorfines, és dur un bolígraf entre els llavis per mantenir un somriure forçat durant un minut. És sorprenent, si ens hi fixem, com canvien les nostres percepcions davant d’un mateix problema.

A l’esquerra, es poden observar els músculs encarregats d’alliberar cortisol, adrenalina i noradrenalina (proceros,el depresor del llavi inferior i de l’angle de la boca). A la dreta, ens podem fer una idea de quines hormones està secretan.

Per tant, podem afirmar que amb el tractament del teixit miofascial de la cara, a part de millorar la qualitat del teixit i les seves possibles restriccions, estem incidint directament a l’equilibri del nostre sistema hormonal cortisol-endorfines. Aquest fet és interessant, no només per ajudar a problemes estrictament d’orígen emocional, si no també en possibles cicatrius i adherències del teixit.

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp

ANABOLISME I AUTOFÀGIA

El cos té una habilitat innata d’auto-regeneració i de reequilibrar-se constantment per a mantenir l’eficiència energètica i la seva permanència. Totes les civilitzacions conegudes, des dels antics egipcis, els grecs o els xinesos, per citar uns quants, han desenvolupat medicines i evidències de com mantenir el cos en plena salut. Totes elles, amb les seves diferències, les uneix un nexe comú que a dia d’avui, encara es comparteix; la certesa, que hi ha una sèrie d’aliments i hàbits que ens fan emmalaltir i que per contra, n’hi ha d’altres que ens fan sanar.

Certament, de teories de nutrició i de dietes hi ha per a tots els gustos, i totes són vàlides, sempre i quan tinguem en compte el punt de partida on paren l’atenció i el seu objectiu final. Però en moltes ocasions, que una dieta sigui vàlida no vol dir que sigui correcta per a nosaltres. Si partim de la base, que cada organisme cerca el seu equilibri en tots els camps, ens hauria de fer pensar, que realment, la millor dieta és aquella personalitzada. Una manera d’ajudar a reequilibrar el nostre metabolisme són els dejunis controlats, ja que sembla ser que tot i que allò què mengem és molt important per mantenir un estat òptim de salut, és determinant el com i sobretot, el quan.

Per a argumentar aquest raonament, es va realitzar un estudi amb ratolins, on dos grups s’alimentaven de la mateixa quantitat de pinso amb les mateixes calories i nutrients, però el grup A podia menjar-ne les 24 hores, i el grup B només 6. Els ratolins del grup A al finalitzar l’estudi havien doblat el seu pes i en canvi els del grup B amb horari restringit estaven en forma. Aquesta evidència ens demostra que el quan (les hores d’ingesta) és determinant per a afavorir l’equilibri en el nostre metabolisme.

Bàsicament, el nostre organisme funciona en etapes de creixement cel.lular (anabolisme) i en fases de destrucció cel.lular (autofàgia). L’equilibri i ajudar el cos durant aquests fases és clau per a poder gaudir d’un bon estat de salut. Aquest experiment, planteja seriosos dubtes sobre els beneficis de realitzar cinc ingestes diàries, o dels dejunis prolongats de dies sencers. El fet de respectar els estadis d’autofàgia i anabolisme cel.lular semblen ser essencials per a evitar un excés de creixement cel.lular i per tant de tumors, o un excés de suicidi cel.lular (toxicitat). L’equilibri entre anabolisme i autofàgia, afavoreix la regeneració cel.lular, millora la plasticitat neuronal, evita creixements tumorals, redueix l’excés de residus mitocondrials i afavoreix la pèrdua de pes mentre preserva la massa muscular.

D’altra banda, cada cop més, és habitual la ingesta de vitamines i antioxidants com a complement de les nostres dietes. Doncs bé, el que sembla que era fins ara un gran benefici, també s’ha evidenciat que l’excés d’antioxidants acaben alimentant els telòmers de les cèl.lules tumorals. Per tant,tornem a la premisa inicial, la base és l’equilibri.

De totes formes, la millor manera d’ajudar a equilibrar el nostre cos, és evitar que s’adapti a una rutina en concret, fins i tot, per més saludable que sigui aquesta. Òbviament, no cal dir que s’ha de fugir dels hàbits tòxics, però si som “massa estrictes” en els nostres hàbits saludables (cal destacar que, molts cops pensem erròniament que ho són) acabarem generant sense voler, una adaptació letàrgica del nostre metabolisme. Per tant, el fet de permetre’ns oxidar-nos de tant en tant, és més que recomanable.,

La millor manera d’estressar positivament el nostre cos per a què respongui millor en tots els nivells, és en certa manera en desequilibrar-nos, i després tornar als nostres hàbits saludables. Així, el nostre metabolisme està constantment actiu i preparat per als canvis. Per tant, ja sabeu, si més o menys us cuideu i havieu pensat en fer dieta aquest Nadal, potser no era bona idea..

Salut!

Si vols compartir..Share on email
Email
Share on twitter
Twitter
Share on facebook
Facebook
Share on whatsapp
Whatsapp