El CORE (centre o nucli en anglès), es denomina a la regió del cos que té com a funció oferir el suport i l’estabilitat de tota la resta. Mantenint un centre estable, el nostre equilibri és més segur i amb millor resposta a qualsevol estímul o tensió. Segurament, alguna vegada, hem escoltat el concepte d’enfortir el “core”, per exemple per a evitar patir de mals d’esquena.
El core està format per tot un complexe de teixit miofascial, però què podem resumir en 4 grans músculs que el sustenten, què són: el transvers abdominal (cara anterior), el multífidus (cara dorsal), el diafragma (part superior) i l’obturador intern (posterior).
Cal esmentar la funció què fan el diafragma i l’obturador intern per entendre el joc d’equilibris que ha de realitzar l’abdòmen i les lumbars.
De fet, podríem dir què tenim dos “cores”
El diafragma amb la seva contracció i relaxació a l’hora de respirar, conjuntament amb la musculatura del sòl pèlvic que aguanta tot el pes dels intestins i l’aparell urogenital, són claus per a mantenir estable la nostra esquena. El diafragma en cada contracció inspiratòria s’obre com un paraigües, i com què aquest, està inserit en les costelles, la seva acció obre la caixa toràcica i així pot entrar l’aire i inflar els pulmons. Per contra, en la espiració , aquest “paraigües” es tanca i expulsem l’aire dels pulmons. Aquest obrir i tancar de la caixa toràcica, exerceix una pressió cap als budells que l’obturador intern i el sòl pèlvic han de contrarestar amb una contracció cap a dalt. D’aquesta manera els budells es van mobilitzant i es genera una respiració secundària,que activa el peristaltisme i facilita la reabsorció de gasos i líquids.
Ara bé, quan el diafragma té un rang de moviment escurçat, i treballa incorrectament, el pes visceral amb el temps va empenyent cap avall i fent claudicar poc a poc el nostre sòl pèlvic. Si a aquesta manca d’elasticitat del diafragma, li sumem exercicis d’impacte, salts, aixecar pesos, fer abdominals,… tot això amb un core inestable, la disfunció la tenim assegurada.
La tensegritat és la base de l’estabilitat
Mantenir un core estable, no significa rígid, sinó que la estabilitat depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció. La integració de tensions o tensegritat és el factor clau per a mantenir aquesta estabilitat. De fet, la tensegritat és una característica implícita de la fàscia.
Tenint en compte que l’estabilitat passa per tenir una bona elasticitat i una correcta capacitat de contracció i de propiocepció, és bàsic per a estabilitzar el nostre core, seguir els mateixos conceptes en aquests 4 grups o músculs esmentats. És tant important tonificar el core com prèviament mantenir la elasticitat i el treball propioceptiu de la zona lumbar, abdominal, del diafragma i del sòl pèlvic.
Els exercicis d’elasticitat són aquells que van enfocats a recuperar la mobilitat o el rang de moviment perdut. Un cop tenim un major rang de moviment, podrem tonificar amb major eficiència i afiançar l’aprenentatge amb el treball propioceptiu.
En posteriors articles us comentaré quins exercicis podem fer per a mantenir un CORE estable i elàstic.