Inflamació crònica, teixit fascial i salut cerebral: entendre el cos com un sistema connectat

En els darrers anys, la recerca científica ha començat a posar el focus en un fenòmen que sovint passa desapercebut: la inflamació crònica de baix grau. Diversos estudis suggereixen que aquesta activació persistent del sistema immunitari podria estar implicada en el desenvolupament de diferents patologies, entre elles la malaltia d’Alzhèimer.

Encara caldran anys per entendre completament aquesta relació, però el que sí que sabem és que la inflamació persistent afecta múltiples sistemes del cos. Quan el sistema immunitari es manté activat durant llargs períodes, pot contribuir al desenvolupament de malalties cardiovasculars, alguns tipus de càncer, ictus, artritis inflamatòries o trastorns de salut mental com la depressió i l’ansietat.

Normalment, la inflamació és un mecanisme protector. Quan ens fem una ferida o hi ha una infecció, el cos activa processos immunitaris que provoquen calor, inflor o dolor a la zona afectada. Aquesta resposta és necessària per reparar el teixit i eliminar patògens.

El problema apareix quan aquesta resposta no s’apaga.

Quan la inflamació es manté durant mesos o anys, el cos entra en un estat d’alerta constant que pot alterar l’equilibri fisiològic. I aquí és on comencem a entendre que la salut no depèn només d’un òrgan o d’un sistema, sinó de la manera com tots els teixits interactuen entre si.

El teixit fascial: una peça sovint oblidada en la inflamació crònica

Quan parlem d’inflamació i salut sistèmica, sovint pensem en el sistema immunitari, el metabolisme o els òrgans interns. Però cada vegada hi ha més interès científic en el paper del teixit fascial, especialment del teixit fascial profund.

La Fàscia és una xarxa contínua de teixit connectiu que envolta músculs, òrgans, nervis i vasos sanguinis. Lluny de ser només un “embolcall”, avui se sap que és un teixit altament innervat, vascularitzat i metabòlicament actiu.

La fàscia profunda, que separa i connecta grups musculars i estructures corporals, té propietats viscoelàstiques que permeten que el cos distribueixi forces, absorbeixi càrregues i mantingui una mobilitat funcional.

Quan el moviment és variat i regular, aquesta xarxa manté la seva capacitat d’adaptació. Però quan apareix hipomobilitat, sedentarisme o patrons de moviment repetitius, el teixit fascial pot experimentar canvis mecànics i bioquímics.

Algunes investigacions han observat que la reducció de moviment pot afavorir:

augment de rigidesa fascial
alteracions en la hidratació del teixit
modificacions en l’organització del col·lagen
sensibilitat nociceptiva més alta

Aquests canvis poden contribuir a estats inflamatoris locals o persistents, que amb el temps poden participar en processos patològics més amplis.

Això no significa que la fàscia sigui l’origen de totes les malalties, però sí que forma part del sistema que regula l’equilibri mecànic i fisiològic del cos.

Hàbits que poden ajudar a reduir la inflamació crònica

1. Mou-te: el cos està dissenyat per al moviment

El cos està fet per moure’s. I probablement aquest és un dels factors més determinants en la regulació de la inflamació sistèmica.

Passar moltes hores asseguts —sigui davant l’ordinador o al sofà— s’ha associat amb nivells més elevats de marcadors inflamatoris. En canvi, nombrosos estudis mostren que l’exercici regular redueix diversos senyals inflamatoris en el cos.

Curiosament, algunes revisions científiques indiquen que la intensitat de l’exercici no és el factor més important. Tant el moviment moderat com activitats més intenses poden tenir efectes beneficiosos.

Pràctiques com el Ioga també poden ajudar a millorar la mobilitat, reduir l’estrès i modular la resposta inflamatòria.

Des d’una perspectiva fascial, el moviment regular manté la capacitat viscoelàstica del teixit, afavorint que la xarxa fascial distribueixi tensions i càrregues de manera eficient.

2. Mantenir una bona salut bucodental

La salut de les genives pot tenir un impacte molt més gran del que acostumem a pensar.

La malaltia periodontal és una inflamació crònica dels teixits que envolten les dents. Quan les genives sagnen, bacteris de la cavitat oral poden entrar al torrent sanguini i desencadenar respostes inflamatòries sistèmiques.

Diversos estudis han associat la malaltia periodontal amb malalties cardiovasculars i també amb la Malaltia d’Alzheimer.

Raspallar-se les dents regularment i utilitzar fil dental ajuda a reduir aquesta font potencial d’inflamació crònica.

3. Alimentació d’estil mediterrani

El que mengem té una influència directa en la manera com el sistema immunitari es regula.

Alguns aliments redueixen els senyals inflamatoris, mentre que altres poden augmentar-los, en part a través dels seus efectes sobre el microbioma intestinal. Els aliments porcessats i l’excés de sucres i hidrats de carboni refintas

Els aliments amb perfil antiinflamatori inclouen bàsicament tots aquells aliments que engloben la dieta mediterrània baixa en hidrats de carboni refinats. Els aliments processats i ultraprocessats, els sucres, i l’alcohol són proinflamatoris

4. Mantenir un pes corporal saludable

Molts estudis han observat que l’obesitat s’associa amb inflamació crònica de baix grau.

El teixit adipós pot produir molècules inflamatòries que alteren l’equilibri metabòlic de l’organisme.

Això ha generat interès sobre si alguns medicaments utilitzats per perdre pes podrien influir també en el risc de demència. Un exemple és la Semaglutide, comercialitzada en alguns casos amb el nom Ozempic, utilitzada principalment en el tractament de la Diabetis tipus 2.

Algunes investigacions suggereixen que les persones amb diabetis que utilitzen aquests fàrmacs poden tenir menor risc de demència, però encara no hi ha conclusions definitives.

De totes maneres, una manera saludable de reduir el greix visceral emmagatzemat com a reserva energètica. és realitzant exercicis de força i dejunis intermitents controlats.

5. Gestiona l’estrès i cuida l’equilibri emocional

L’estrès puntual forma part de la vida. Però quan es manté de forma crònica, pot activar de manera persistent els sistemes hormonals i immunitaris.

Diversos estudis han associat l’estrès sostingut amb nivells més elevats de marcadors inflamatoris.

Per això, mantenir espais de descans, relacions socials saludables i activitats que afavoreixin el benestar emocional pot contribuir a regular millor la resposta fisiològica del cos.

6. Treball miofascial i resposta viscoelàstica del cos

Si entenem el cos com una xarxa de teixits interconnectats, també és rellevant considerar intervencions que influeixin en la qualitat mecànica del teixit fascial.

Algunes teràpies manuals utilitzen enfocaments d’alliberament miofascial per treballar sobre aquesta xarxa de teixit connectiu.

La literatura científica suggereix que aquestes intervencions poden influir en:

la mobilitat dels teixits
la percepció del dolor
la hidratació fascial
la resposta mecànica del teixit

Encara cal més investigació per comprendre completament els mecanismes implicats, però el treball sobre la fàscia podria ajudar a millorar la resposta viscoelàstica del cos i facilitar la mobilitat global.

7. Vacunar-se

Diverses investigacions han observat que algunes vacunes podrien associar-se amb una reducció del risc de demència.

Per exemple, estudis indiquen que les persones vacunades contra l’herpes zòster amb Shingrix presentaven aproximadament un 17% menys de risc de desenvolupar demència en els anys següents en comparació amb les que havien rebut la vacuna més antiga Zostavax.

El mecanisme exacte encara no és clar, però una de les hipòtesis és que reduir determinades infeccions pot disminuir processos inflamatoris sistèmics.

Una mirada global al cos

Quan observem el cos des d’una perspectiva sistèmica, es fa evident que cap teixit funciona de manera aïllada.

La inflamació crònica, el sistema nerviós, el metabolisme, el teixit fascial i els patrons de moviment formen part d’una mateixa xarxa d’interaccions.

Potser encara no tenim totes les respostes sobre l’origen de moltes malalties, inclosa la Malaltia d’Alzheimer. Però el que sí que sabem és que cuidar el moviment, el metabolisme, la qualitat dels teixits i l’equilibri emocional crea un entorn biològic més favorable perquè el cos pugui autoregular-se.

Twitter

Facebook

24 setembre, 202524 setembre, 2025

CORTISOL I SISTEMA FASCIAL

Tothom és conscient dels efectes de l’estrès en la salut, però cada cop més es relacionen els efectes directes d’aquest estrès crònic i el cortisol, amb la qualitat i comportament biològic del teixit miofascial.

Els mecanismes què hi intervenen inclouen efectes directes de glucocorticoides sobre els fibroblastos, què són els encarregats de proliferar i sintetitzar la matriu extracel·lular i produir àcid hialurònic.

A més, el cortisol mantingut pot arribar a modificar aquests fibroblastos en miofibroblastos, amb una capacitat més contràctil, generant un teixit miofascial més tens i fibròtic.

Ja sabem que la fàscia no té només un rol estructural, sinó que també té funcions de nutrició, de repartició de forces, propioceptives i de comunicació neuro-inmuno-endocrina

El cortisol en petites dosis

El cortisol (glucocorticoide endogen) és una hormona secretada per la glàndula suprarenal, i en essència té un llogam directe amb el colesterol circulant en condicions basals. El cortisol s’eleva amb l’activació aguda i crònica de l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenal. Té efectes metabòlics, immunomoduladors i sobre el metabolisme de les proteïnes.

El cortisol contribueix directament en la mobilització de glucosa i el manteniment hemodinàmic en situacions agudes d’estrès, facilitant una resposta adaptativa.

És essencial com a efecte inflamatori de curta durada, controlant l’excés d’inflamació en lesions agudes.

La secreció del cortisol augmenta en les primeres hores del matí i després de cada àpat. Quan la concentració d’aquesta hormona arriba a nivells de 220 a 300 g/l en sang, la globulina encarregada de fixar-la es satura i els nivells de cortisol plasmàtics augmenten ràpidament. És en aquest moment on l’excés de cortisol i a més a més mantingut, com per exemple en el cas de l’estrès crònic, té uns efectes perjudicials notables.

Efectes adversos del cortisol mantingut en el sistema miofascial

Alteració de la funció de fibroblastos i reparació tissular: l’exposició crònica a glucocorticoides pot inhibir la proliferació de fibroblastos, reduir la síntesi proteica i alterar la producció de matriu extracel·lular (col·lagen, glicosaminoglicans), degradant la qualitat i funció del teixit connectiu. Per tant, hi hauria un enrederament de la reparació i un canvi de les propietats mecàniques de la fàscia
Promoció d’estats pro-fibròtics per vies indirectes: tot i què els glucocorticoides són antiinflamatoris, l’estrés crònic també activa les vies neuroinmunes y TGF-β què poden afavorir la transformació fibroblast → miofibroblast (més contràctil) amb augment de la rigidesa local. La interacció entre cortisol, citocines i mecanotransducció pot facilitar estats de rigidesa i fibrosi local.
Canvis en l’àcid hialurònic i viscoelasticitat fascial: les modificacions en la producció de l’àcid hialurònic poden alterar el lliscament entre fàscies i plans, contribuint a un teixit més dens i més propens a patir dolor miofascial.
Efectes sistèmics: atròfia muscular, alteració del son, immunosupressió, alteracions metabòliques (hiperglucèmia, redistribució greix), osteoporosi i major risc cardiovascular. Tot això afecta la funció musculoesquelètica i la capacitat regenerativa del teixit miofascial.

Cal puntualitzar, què el cortisol endogen s’ha de diferenciar amb els glucocorticoides exògens (fàrmacs), què no són idèntics en concentració ni dinàmica temporal. Molts efectes descrits en estudis s’han realitzat amb els exògens per la dificultat que representa fer els estudis in vitro amb el cortisol l’endogen, però tot sembla indicar que els seus efectes tenen una repercussió clara.

El tractament miofascial com a eina per baixar el cortisol

Diversos estudis clínics observacionals i assajos pilot han mesurat el cortisol salival en pacients amb dolor miofascial. En concret un estudi es va enfocar en la tècnica d’alliberament suboccipital ha demostrat en fases agudes la reducció del cortisol salival i millora les mesures d’estrès.

Tècnica d’inducció suboccipital, on s’allibera el pont miodural

El tractament miofascial té les eines necessàries per alliberar els moviments entre capes de teixit fascial, promovent, entre d’altres, canvis estructurals i bioquímics.

Amb tècniques de fisioteràpia miofascial, estímuls mecànics i amb el moviment actiu del mateix pacient, el teixit fascial té la capacitat de modular aquesta resposta crònica de l’estrès. Aquesta modulació pot ser per via directa, amb la consegüent hidratació espontània de la fàscia, o per via indirecta en intervenir en respostes parasimpàtiques.

Twitter

Facebook

30 juny, 202530 juny, 2025

EL TACTE I MÉS ENLLÀ

El tacte és un dels cinc sentits clàssics de l’ésser humà, però el cert és què ara com ara la comunitat científica avala fins a 12 sentits, com per exemple el propioceptiu (capacitat de saber la posició exacta de totes les parts del nostre cos en cada moment), nocicepció (percepció conscient del dolor) o l’interoceptiu (capacitat de percebre els senyals interns del nostre cos), entre d’altres. La idea què només tenim cinc sentits, es fonamenta en el concepte d’explicar la ciència d’una manera simplificada, què pot comportar a l’immobilisme.

Fins ara, es reconeixen fins a dotze sentits, però també existeixen altres percepcions, encara què avui no es puguin demostrar com a sentits. El sentit humà és entès com aquells mecanismes biològics què ens permeten percebre, reaccionar i adaptar-nos al nostre entorn i el nostre cos.

Tot i què encara no hi ha evidència empírica sòlida què recolzi el sentit de la intuïció o la detecció de camps subtils com un sistema fisiològic independent en l’ésser humà, poden ser interpretats com a processos combinats de percepció implícita.

En el cas de l’entrenament del tacte, terapeutes de diverses especialitats, poden entrenar i desenvolupar matisos molt profunds d’aquest sentit, què van més enllà del simple tocar.

Aquestes percepcions es consideren extensions del tacte, modulades per la propiocepció, i fins i tot per un processament predictiu del cervell. No es poden considerar avui en dia sentits separats, sinó, què són complexes combinacions de percepcions entrenades i de plasticitat neural.

Aquest entrenament es basa en un diàleg constant entre la percepció i el cervell, on hi intervenen mecanoreceptors clau com els Merkel, Meissner, Pacini, Ruffini, els fusos musculars i terminacions nervioses lliures. La plasticitat cerebral, permet què l’experiència repetida vagi refinant les connexions entre neurones i augmenti la sensibilitat i discriminació del terapeuta.

En diversos estudis s’han pogut localitzar les regions cerebrals què hi intervenen en funcions com el tacte fi, la propiocepció, interocepció, atenció i presa de decisions ràpides i implícites (intuïció). Terapeutes experimentats, músics o cirurgians han evidenciat desenvolupar diferències adaptatives en aquestes regions.

ÀREES INVOLUCRADES DEL CERVELL

1 Còrtex somatosensorial primari: procesa la informació tàctil bàsica.
En terapeutes manuals i músics, hi ha un major representació cortical dels dits i les mans, i va sent més precisa amb l’us repetitiu i enfocat.
2 Còrtex somatosensorial secundari: participa de la informació tàctil amb la memòria i l’atenció
3 Ínsula: clau per a sentir el cos des de dins o interocepció.
4 Còrtex prefrontal: involucrada en l’anàlisi, presa de decisions i regulació atencional
5 Xarxa de modus per defecte (DMN): relacionada amb el pensament introspectiu, auto-referència i estats intuitius. Pot tenir un rol important en la intuició terapèutica sense què hi entri el raonament conscient
6 Sistema límbic (amígdala, hipocamp): participa en la memòria implícita, asociació emocional i intuició basada en l’experiència. S’activa quan es reconeix un patró en el cos del pacient què evoca alguna experiència viscuda en sesions anterios.

El cervell i el cos, en constant diàleg

La plasticitat sinàptica esdevé com a resultat de l’entrenament i d’un diàleg constant entre els sistemes propioceptius i el cervell. Aquest diàleg que forma la neuroplasticitat, es basa en una combinació constant de percepció-intuïció-predicció-expectació, i en tot moment és multidireccional. És a dir, el nostre sistema de creences intervé en les nostres expectatives i percepcions. Aquest fet, amb criteri científic és una eina molt poderosa per a obtindre resultats satisfactoris.

El nostre cervell no és un mirall del món, sinó un constructor de realitats. La nostra percepció es basa en prediccions apreses, experiències prèvies, context i creences.

S’ha de tenir en compte també un fenomen psicològic conegut com a efecte ideomotor, en el qual una idea o pensament inconscient pot provocar moviments musculars automàtics totalment inconscients. Aquest efecte no és fingit, i la persona creu realment què no està fent res, encara que són els seus músculs què s’activen d’una manera subtil. Per exemple, terapeutes o geobiòlegs què inconscientment mouen un pèndol.

Estudis amb imatges per ressonància magnètica funcional han mostrat què hi ha activació en àrees motores del cervell quan les persones creuen no estar fent res. És a dir, la intenció inconscient pot activar el sistema motor sense passar per la consciència.

Per aquest motiu es podria explicar científicament la capacitat de percebre moviments subtils com el ritme crani-sacre, o els alliberaments fascials o palpacions encara més subtils com les energètiques.

La creença modela la percepció i la percepció modela el cos

Ens podem plantejar, què si tot és creença, si segueix sent vàlid, però el cert és què l’experiència subjectiva té efectes fisiològics objectius i mesurables.

En casos de paràlisi funcional, es pot rehabilitar el moviment a través de teràpies mirall o imaginació motora, sense haver-hi una intervenció física directa.

La clau en l’entrenament del tacte està en no confondre l’evidència subjectiva amb la certesa objectiva, perquè encara no la tenim. En no invalidar l’útil per no ser mesurable (encara), i no fer servir allò simbòlic com a ciència, però tampoc menysprear el seu poder terapèutic real.

L’ **experiència i percepció** són la brúixola: t’orienta, amb sensibilitat i intuïció.
La **ciència** és el mapa: et dona una referència més amplia, amb estructura i validació
Fer servir només **la brúixola** pot fer-te perdre en terrenys il.lusoris.
Fer servir només el mapa pot cegar-te al terreny “real”sota els teus peus.
**Fer servir els dos** permet navegar amb profuntat i responsabilitat.

Tacte sense tocar

Processos com la simulació corporal, activació de mapes sensorials sense estímuls externs, mecanismes de predicció, i neurones mirall, permeten activar sensacions tàctils en imaginar o posar l’atenció amb intensitat suficient.

La palpació subtil de la fluctuació del sistema crani-sacre podria percebre’s amb una combinació de senyals físiques subtils i expectatives cerebrals per plasticitat. La percepció sense contacte es pot donar en els casos per simulació motora, neurones mirall, interocepció projectada, o imaginació tàctil viscuda com a real, com és en el cas de la sinestèsia o imatges motores.

El cervell construeix una realitat percebuda a base d’expectatives, context i creences. Una experiència viscuda com a real pot generar efectes neurobiològics reals (analgèsia, benestar, activació de circuits sensoriomotors i molt més). Les creences compartides entre terapeuta i pacient, fins i tot sense ser conscients d’això, també poden actuar com a camp intersubjectiu què produeix efectes terapèutics, encara que el mecanisme no sigui físicament demostrable ara com ara.

La bidireccionalitat sensorial suggereix que allò què percebem no sempre reflecteix la realitat externa, sinó una construcció cerebral basada en l’experiència, predicció, context i entrenament.

Si per exemple, entrenem amb rigor el cervell a sentir camps energètics, el nostre sistema perceptiu l’incorporarà com a experiència subjectiva significativa, tot i que es pugui o no quantificar empíricament.

L’experiència del tacte va més enllà de la pell, es construeix en el cos, l’entorn i la ment, i en aquest sentit, l’entrenament dirigit, intencional i sensible pot expandir la frontera de què toquem i sentim. No es pot afirmar que aquestes palpacions no siguin reals, ja que l’experiència com a subjectiva què és, és totalment real i amb efectes objectius mesurables.

L’entrenament tàctil, l’atenció sostinguda al cos de l’altre, l’acumulació d’experiència implícita i la capacitat d’intuir amb precisió són neuroplàsticament reals.

Ara bé, és important per a qualsevol terapeuta no caure en la suggestió ni tancar-se portes que siguin impossibles d’obrir. És clau, no absolutitzar les percepcions i contrastar-les amb ciència, clínica i diàleg, per tal de seguir afinant la percepció com un instrument viu en constant evolució.

Twitter

Facebook

25 febrer, 202525 febrer, 2025

EL SON, LA MICROBIOTA I LA FÀSCIA

Dormir, per a molta gent i en certs moments de la vida, pot semblar què és una pèrdua de temps, però de fet, és la millor inversió de salut. Dormir i descansar les hores necessàries és clau per a gaudir d’un bon estat de salut.

Durant el son, el cos porta a terme diversos processos essencials per a la regeneració cel·lular, la consolidació de la memòria i la curació dels teixits. I evidentment, té una influència directa amb la qualitat i salut del nostre teixit miofascial.

Fases del son i la seva importància en la regeneració i curació

El son es divideix en 4 fases principals, cadascuna amb un paper clau en la recuperació física i mental:

Fase NREM 1 (son lleuger): Transició de la vigília al son.
Fase NREM 2 (son intermedi): Consolidació de la memòria i regulació del sistema cardiovascular.
Fase NREM 3 (son profund o d’ones lentes): En aquesta fase s’inicien processos d’autofàgia, una major activitat dels fibroblasts i s’alliberen hormones com l’hormona del creixement. Tots aquests processos, són bàsics per a la regeneració cel·lular, la síntesi de col·lagen i el guariment muscular.
Fase REM (son paradoxal o de somni): Implicada en la consolidació de la memòria, l’equilibri emocional i la integració neuromuscular. Patir insomni recurrent en aquesta fase, pot provocar una regulació emocional deficient, augmentant l’ansietat i l’estrès. Encara que el son profund (NREM 3) és essencial per a la curació, el REM també contribueix a l’equilibri del sistema nerviós i muscular.

Relació entre aquests processos i el teixit miofascial

El son profund i reparador influeix directament en la salut del sistema fascial i del col·lagen. Això es deu a diversos factors:

Reducció de la inflamació: El son disminueix la producció de citocines inflamatòries, afavorint la flexibilitat i la reparació de la fàscia.
Augment de la síntesi de col·lagen: La secreció de l’hormona del creixement afavoreix la formació i remodelació del col·lagen.
Equilibri del sistema nerviós autònom: El son facilita la relaxació del sistema nerviós simpàtic, evitant la tensió crònica de la fàscia i els músculs.

D’altra banda, aquests processos regeneratius estan directament vinculats a la nostra microbiota i com els hi afecta el nostre son.

El son i la nostra microbiota intestinal estan estretament connectats.

Un son reparador afavoreix la diversitat bacteriana i la producció de metabòlits antiinflamatoris, com el butirat, que protegeixen el col·lagen i la fàscia. A més, Els bacteris intestinals produeixen neurotransmissors com la serotonina i el GABA, què són essencials per a un son profund i relaxant.

En un budell amb disbiòsi intestinal (desequilibri), la permeabilitat intestinal permetrà el pas de toxines al torrent sanguini, desencadenant una inflamació sistèmica. Quan hi ha una alteració en la microbiota, es produeix una resposta inflamatòria que afecta directament el teixit fascial i la síntesi de col·lagen. Aquesta inflamació afectarà el nostre sistema fascial de la següent manera:

Major inflamació i degradació del col·lagen: Amb l’augment de citocines inflamatòries (IL-6, TNF-α), es redueix la flexibilitat de la fàscia i s’accelera el seu envelliment.
Pèrdua d’elasticitat i dolor miofascial: La inflamació crònica pot generar punts de tensió i rigidesa, afectant la mobilitat i resposta viscoelàstica del teixit.
Retard en la curació de lesions: Un microbioma en disbiòsi redueix la capacitat efectiva de regeneració dels teixits.

En definitiva, mantenir en el temps un son de mala qualitat altera la microbiota i augmenta la inflamació. En aquest entorn, queden afectats els processos de regeneració tissular i de producció de col·lagen, i per tant el nostre teixit miofascial. D’aquesta manera s’evidencia la profunda connexió entre el son reparador (cal garantir almenys 7-9 hores de son), la microbiota intestinal, el nostre sistema immunològic i la regeneració fascial.

Millorar la nostra microbiota amb probiòtics i una alimentació rica en fibra i exercici, pot afavorir la qualitat del son, reduir la inflamació, optimitzar la recuperació muscular i prevenir problemes osteoarticulars a llarg termini.

Twitter

Facebook

15 juliol, 202415 juliol, 2024

IMPACTE, FORÇA I L’ARTROSI

El teixit miofascial és una xarxa de teixit connectiu, majoritàriament format de cèl·lules de col·lagen, què embolcalla, sosté i integra els músculs, òrgans i la resta d’estructures corporals. La salut d’aquest sistema miofascial està estretament relacionada amb la funció mitocondrial, i per tant, amb la nostra capacitat de generar energia i respostes als diversos estímuls.

Les mitocòndries són uns orgànuls cel·lulars essencials per a la producció d’energia (ATP) mitjançant la respiració cel·lular.

L’entrenament de la força i d’exercicis pliomètrics (exercicis on combinen moviments ràpids, explosius i intensos) augmenten la biogènesi mitocondrial així com una millor resposta a la generació d’ATP gràcies a millorar la seva força, resistència i capacitat elàstica. Per tant, una millor resposta adaptativa i eficient del sistema miofascial.

D’altra banda, els tractaments de fisioteràpia d’alliberament miofascial, tenen efectes molt positius en la funció mitocondrial en millorar la circulació i oxigenació del teixit, afavorint una millor elasticitat i comunicació entre les seves capes.

Per entendre la relació entre la qualitat del nostre teixit, l’exercici, i la degeneració articular o artrosi, hem de comprendre la capacitat del sistema miofascial què té per a modelar-se depenent dels estímuls què rep i els beneficis què hi suposen.

Les adaptacions metàboliques miofascials: essencials per a la salut.

El teixit miofascial juga un paper clau en la transmissió de forces i l’estabilització muscular, A més, conté una rica xarxa de nervis i vasos sanguinis què faciliten la seva funció metabòlica i sensorial.

Generació de mitocòndries
- La proteïna co-activadora PGC-1α produeix més mitocòndria i augmenta la seva eficiència, gràcies a l’entrenament muscular. Tanmateix, una altra proteïna, l’AMPK, respon a l’estrès oxidatiu de l’exercici provocant la fosforilització de PGC-1a promovent d’aquesta manera, la biogènesi mitocondrial.
Remodelació del col·lagen
- L’exercici indueix l’expressió d MMPs (Matrix Metalloproteinases), facilitant la remodelació del teixit miofascial i promovent un entorn més flexible i adaptatiu.
- Tanmateix, els TIMPs (Tissue Inhibitors of Metalloproteinases) contraresten l’acció de les MMPs, equilibrant la degradació i síntesi de la matriu extracel·lular per a mantenir la integritat estructural del teixit miofascial.
Angiogènesi
- L’exercici estimula el VEGF (Vascular Endothelial Growth Factor), un senyal clau per a l’angiogènesi. Això millora la vascularització del teixit miofascial, augmentant el subministrament d’oxigen i nutrients i facilitant l’eliminació de toxines.
- El NO (Òxid Nítric) és un vasodilatador què millora la perfusió sanguínia en el teixit miofascial, promovent un entorn metabòlicament actiu i saludable.
Modulació de la inflamació i resposta autoimmune
- L’exercici modula l’alliberament de citoquines com IL-6, TNF-α i IL-10, què juguen rols en la resposta inflamatòria i en la reparació tissular. La regulació d’aquestes citoquines pot reduir la inflamació crònica i millorar la regeneració del teixit miofascial.
- Els macròfags i les cèl·lules satèl·lit són essencials per a la reparació i creixement del teixit miofascial. L’exercici estimula la seva activació i proliferació, facilitant la regeneració i el manteniment del teixit.

Beneficis de l’entrenament en el teixit miofascial

L’entrenament de la força i la pliometria no només milloren la potència muscular, sinó que també promouen la biogènesi mitocondrial, millorant la capacitat energètica del múscul. També, un teixit miofascial saludable pot facilitar aquestes adaptacions al millorar la circulació i oxigenació, beneficiant a les mitocòndries i a la funció muscular en general.

Tanmateix, els exercicis de pliometria milloren la tensió elàstica i la capacitat de memòria muscular d’aquesta energia elàstica, afavorint una millor resposta adaptativa.

Remodelació i Enfortiment del Teixit Miofascial:

Síntesi de Col·lagen: L’exercici de força i pliomètric promou la síntesi i reorganització del col·lagen, enfortint el teixit connectiu i millorant la seva capacitat per a suportar càrregues.
Elasticitat i Resistència: La millora en l’elasticitat i resistència del teixit miofascial ajuda a prevenir lesions i millora la funcionalitat general del sistema musculoesquelètic.
Augment de la Biogènesi Mitocondrial:
- Millora de la capacitat energètica: Augmenta la quantitat i eficiència de les mitocòndries, cosa que millora la producció d’energia i la resistència muscular, factors crucials per a la salut i la funció articular.
Reducció de la Inflamació:
- Modulació de citoquines: L’exercici regular modula la resposta inflamatòria, reduint la inflamació crònica que és un factor contribuïdor en l’artrosi.
- Millora de la funció immunològica: Promou un entorn antiinflamatori i facilita la reparació del teixit.
Angiogènesi i Millora de la Circulació:
- Augment del flux sanguini: Millora la vascularització del teixit miofascial, cosa que facilita el subministrament de nutrients i l’eliminació de productes de rebuig, suportant la salut articular i del teixit connectiu.
Enfortiment Muscular i Estabilitat Articular:
- Suport i Protecció de les Articulacions: Els músculs més forts i coordinats proporcionen millor suport i estabilitat a les articulacions, reduint el risc de dany articular.
- Reducció de la Càrrega a les Articulacions: L’enfortiment muscular ajuda a distribuir les càrregues de manera més eficient, disminuint l’estrès directe sobre les articulacions.

El treball de Força és beneficiós per a l’artrosi

De sempre s’ha prohibit realitzar exercicis d’impacte i de força en persones amb artrosi a les articulacions, i encara avui en dia s’aconsellen exercicis amb baix impacte i desgravats, com nedar, o anar en bici. Aquestes activitats són perfectament recomanables i saludables, però amb les evidències científiques al davant, hauríem de promoure els entrenaments de força, elasticitat, i pliomètrics en tota la població de qualsevol edat, tenint-hi en compte una introducció progressiva.

Hem vist la potent capacitat de remodelació i millora de les condicions del teixit miofascial, quan és un teixit entrenat. Per tant, si exercitem el nostre cos, obtindrem un teixit elàstic, adaptable, fort i resistent. De la mateixa manera què els nostres ossos, què responen a les tensions del nostre teixit també ho serà.

En definitiva, l’entrenament de força i la pliometria (sempre d’una manera personalitzada i adequada), són altament recomanables per a persones de totes les edats i poden tenir un paper crucial en la prevenció i tractament de l’artrosi.

Twitter

Facebook

15 abril, 202415 abril, 2024

LA FLEXIBILITAT METABÒLICA

La flexibilitat metabòlica és la capacitat del cos per a canviar eficientment entre diferents substrats energètics, com carbohidrats i greixos, segons les demandes energètiques i les condicions de l’entorn. Una persona amb bona flexibilitat metabòlica pot adaptar-se fàcilment a diferents situacions, com el dejuni, l’exercici intens o el consum de diferents tipus d’aliments. Això és important per a mantenir un bon equilibri energètic.

A nivell cel·lular, a l’interior de les mitocòndries, la flexibilitat metabòlica es reflecteix en la capacitat d’adaptar les reaccions bioquímiques per a utilitzar diferents substrats energètics. Per exemple, durant la glucòlisi, els carbohidrats es descomponen en piruvat, què després es converteix en acetil-CoA per a entrar en el cicle de Krebs i produir ATP. En canvi, quan els nivells de glucosa són baixos, les mitocòndries poden canviar a l’oxidació dels àcids grassos, per a poder aconseguir l’ATP. Aquesta capacitat de canviar entre diferents substrats és essencial per a mantenir l’homeòstasi energètica i la salut cel·lular.

Com pot ser flexible el nostre metabolisme?

Per a millorar la nostra flexibilitat metabòlica podem seguir alguns consells i canvis en els nostres hàbits de vida, com per exemple:

Mantenir una dieta variada què incloguin hidrats de carboni , proteïnes i greixos saludables.

Realitzar dejunis intermitents supervisats i controlats, promouen la crema de greixos i la conservació de glucogen.

Entrenar la força pot augmentar la sensibilitat a la resistència a la insulina i millorar la capacitat del cos per a utilitzar glucosa com a font d’energia. A més, l’entrenament en intervals d’alta intensitat, ha demostrat millorar la producció de mitocòndries, i per tant promou una millor flexibilitat metabòlica.

Controlar l’estrès.

Dormir les nostres hores de son.

La flexibilitat metabòlica i el Klotho

Hem de tenir en compte la relació de la flexibilitat metabòlica i el Klotho, o gen supressor de l’envelliment. Aquest gen està directament relacionat amb una millor capacitat per a metabolitzar la glucosa i la sensibilitat a la insulina, en la regulació del metabolisme de l’energia i en l’homeòstasi del calci. Si vols saber més sobre el gen Klotho i la seva importància en l’envelliment cel.lular, clica a l’enllaç

Treballa la força

Investigacions recents han demostrat què l’entrenament de la força pot tenir un impacte positiu en la flexibilitat metabòlica i la salut en general. L’entrenament de la força, què inclou exercicis de pesos i resistència, així com amb el propi cos, pot millorar la sensibilitat a la insulina i la utilització de la glucosa per les cèl·lules musculars. Això pot ajudar a mantenir nivells estables de sucre a la sang i prevenir problemes metabòlics com la diabetis. A més, en augmentar la massa muscular magra, el cos té més facilitat a poder cremar més calories, fins i tot en repòs, permetent ajudar a la pèrdua de pes d’una manera saludable a llarg termini.

Twitter

Facebook

13 octubre, 202323 octubre, 2023

L’ATM

L’ articulació temporo-mandibular o ATM, és la única articulació del cos humà què sent bilateral i simètrica, només involucra a un sol ós i a la vegada s’articula amb els óssos temporals del crani. És en aquestes articulacions on la càpsula, l’estructura lligamentosa i els meniscos tenen una gran importància en la seva funcionalitat i viabilitat. La complexitat estructural i funcional de l’ATM, fa què tothom en major o menor mesura, hagi patit alguna dolència o pugui patir-hi en algún moment algún tipus de tensió i/o desequilibri.

Els trastorns relacionats amb la regió de l’articulació temporo-mandibular (ATM), en la majoria de casos són els símptomes i no la causa en sí mateixa. No es poden separar la patologia detectada a nivell d’ATM de les compensacions de la resta del cos, en especial incidència de la regió cranial, cervical i toràcica-diafragmàtica. Per entendre aquesta interacció amb la resta d’estructures, cal observar els músculs pterigoides, responsables de l’elevació i protusió de la mandíbula. Les expansions fascials d’aquests músculs s’insereixen en la primera vèrtebra cervical, l’atles, què a la vegada també està connectada fascialment amb la mobilitat de l’esfenoide, responsable de l’equilibri membranós cranial i on s’hi allotja la glàndula hipòfisi.

Cal tenir en compte què per a què la biomecànica d’aquesta articulació tan complexe tingui un bon funcionament, depèn de l’equilibri i harmonia de totes les estructures i teixits què hi intervenen. Com per exemple, la correcte oclusió dental, els bloquejos capsulars, el to de la musculatura de la cara i de la masticació, la mobilitat mandibular, l’hiodes, i sense menystenir els óssos del crani, les cervicals i el diafragma. Per tant, el bon funcionament mecànic depèn de què totes aquestes estructures treballin de manera coordinada.

Les dolències en l’ATM també tenen altres orígens

D’altra banda, no tots els problemes en aquesta regió són d’origen mecànic o postural. Patologies com el bruxisme poden tenir un orígen mecànic o tensional, però la gran majoria de vegades cursen en cercles compensatoris viciosos, on el component psico-emocional, químic i nerviós tenen una importància cabdal.

El sistema miofascial s’encarrega d’aquest joc de compensacions i desequilibris i pot abastar-hi una patologia molt diversa. Des de trastorns mecànics cranials i cervicals, a disfuncions d’òrgans, trastorns posturals, nutricionals o emocionals, entre d’altres. Sigui quin sigui l’origen, la patomecànica en la regió de l’ATM es pot caracteritzar per dolor al mastegar, hipo o hipermobilitat mandibular, cruiximents i crepitacions meniscals o articulars, asimetries, males oclusions, acúfens, àlgies en la cara, cefalees, tensions suboccipitals, etc.

En el tractament és important observar on és el bloqueig miofascial, amb l’objectiu de mobilitzar i alliberar les tensions fascials adaptatives, per tal de facilitar una millor resposta funcional i reequilibrar l’homeostasi de tota l’articulació.

Twitter

Facebook

5 setembre, 20235 setembre, 2023

LA BARRERA CEREBROESPINAL I MICROBIOTA

La composició i funció de la microbiota intestinal juga un paper molt important en el cervell. Això és possible gràcies a la connexió recíproca de l’axis budell-cervell, un sistema bidireccional què comunica el budell i el cervell.

Hi ha diverses rutes de connexió què conformen aquest sistema budell-cervell, incloent-hi el nervi vague, el sistema immunològic, els metabòlits microbians i també el sistema endocrí.

Moltes d’aquestes rutes de comunicació involucren el sistema circulatori, conformant així, una sèrie de barreres entre la microbiota intestinal i el cervell.

Les barreres cerebrals tenen la funció de deixar passar nutrients i de barrar el pas a patògens

Les molècules i bacteris poden circular lliurement per aquestes rutes, però el propi cervell té les seves barreres fisiològiques especialitzades, amb l’objectiu d’evitar, què molècules no benvingudes i patògens, puguin entrar-hi. Aquestes barreres les conformen la BBB (en anglès barrera sang-cervell), les meninges, el líquid cefaloraquidi (LCR) i els plexes coroïdals.

La relació entre la microbiota intestinal i el sistema immunitari és molt estreta, el què s’anomena l’axis cervell-intestins.

El sistema axis cervell-intestins està conformat per diverses barreres epitelials i vasculars

Aquest sistema està composat per diverses barreres epitelials i vasculars, què inclouen la barrera intestinal, la barrera vascular dels intestins, la barrera vascular cerebral i la barrera vascular i fluids cerebroespinals.

És aquesta darrera barrera, la què conforma el sistema vascular i el sistema cerebroespinal o crani-sacre, per on passa el líquid cefaloraquidi (LCR), on s’ha evidenciat en experiments de laboratori, la interrelació entre els nostres bacteris intestinals i el LCR.

La permeabilitat entre el budell i aquesta barrera del LCR és clau per a mantenir la homeostasi del cervell i reduir l’avenç de les possibles inflamacions, evitant què arribi al sistema nerviós central.

Mantenir la viscoelasticitat del teixit és bàsic per a obtenir un sistema de comunicació de membranes saludable

Aquesta barrera es localitza en els plexes coroïdals, concretament en una regió cerebral anomenada quart ventricle. És en aquesta regió, on es produeix la major part de líquid cefaloraquidi del sistema nerviós, i és una zona on es pot rebre tractament crani-sacral amb efectes molt beneficiosos per a la salut.

El tractament miofascial i en aquest cas, amb tècniques crani-sacres, estimula la viscoelasticitat de les membranes col.lagenoses i teixit fascial. Per tant, podríem concloure què també es contribuirà a mantenir l’elasticitat i el bon estat d ‘aquestes barreres epitelials, i d’aquesta manera, ajudar al cos a mantenir la homeostasi entre els budells i el cervell.

Twitter

Facebook

27 gener, 202327 gener, 2023

DIETA I MICROBIOTA

Els nostres intestins estan colonitzats per bilions de microorganismes què conformen l’anomenada microbiota intestinal. Aquesta enorme comunitat de bacteris és essencial en molts aspectes de la fisiologia humana, incloent-hi aspectes crítics del metabolisme i immunitaris, de protecció i salut de les funcions cerebrals i del comportament emocional.

És important destacar la comunicació directa entre budell i cervell , amb el què es coneix com a axis microbiota-budell-cervell, i què comprèn diverses rutes neuroendocrines i immunitàries.

El nostre cos, gràcies a la microbiota, té la capacitat de produir àcids grassos de cadena curta (SCFAs en anglès) com a resultat de processar en el colon, les fibres vegetals indigeribles dels aliments què ingerim.

Aquests SCFAs actuen a diversos nivells, des d’una acció directa en la mucosa del colon, evitant la generació de cèl·lules canceroses i estimulant l’absorció del calci, fins a influir directament en el control dels centres hipotalàmics, encarregats d’actuar sobre el control dels hàbits alimentaris , i de l’equilibri energètic.

També, tenen la capacitat de regular la producció de citoquines i per tant, de regular els processos inflamatoris, i la producció de cèl·lules mieloides, responsables de malalties neurodegeneratives com l’alzheimer.

A més a més, els SCFAs tenen funcions immunitàries, promovent una correcta integritat de la barrera intestinal i de la barrera vàsculo-cerebral, com ja veurem específicament en un proper article.

D’altra banda, la nostra microbiota sintetitza molècules neuro-actives essencials per la vida, com la noradrenalina, dopamina, serotonina…

Diversos estudis relacionen directament el tipus de dieta amb la salut de la microbiota

Sabent de la importància de mantenir una microbiota equilibrada en el nostre cos, cada cop s’estan realitzant més estudis intentant trobar vincles entre la nostra dieta i hàbits alimentaris i la salut dels nostres microbis. Encara falta molt terreny per investigar en aquest camp i també manquen recerques sobre bacteris específics i les seves influències en patologies concretes.

Tot i això, en diverses investigacions, s’han trobat vincles entre la milloria dels símptomes de la depressió en adults al fer un canvi a la dieta mediterrània amb suplements de greixos omega-3, així com amb el mateix estil de dieta millorar la qualitat òssia i cognitiva de la població de la tercera edat.

Altres estudis demostren com una dieta rica en menjar fermentat (xucrut, iogurts, kèfir, kombucha, olives..) augmenta la diversitat de la microbiota i redueix les citoquines pro-inflamatòries en sang. En canvi, una dieta sense aliments fermentats, promouen un empitjorament dels símptomes depressius (estudi realitzat amb pacients psiquiàtrics).

Per tant, tot sembla indicar els grans beneficis a la nostra salut i al nostre ecosistema de microbis de mantenir una dieta (A)equilibrada i rica en vegetals, cereals integrals, complements nutricionals i aliments fermentats o probiòtics, davant d’una dieta (B)rica en greixos i proteïna animal.

*Diet and the microbiota–gut–brain-axis: a primer for clinical nutrition. Ribeiro et al.*

Dieta A : millor diversitat de microbiota, més producció de molècules neuro-actives i SCFAs, impermeabilitat barrera intestinal i cerebral, disminució inflamació, regulació hipotalàmica millorant simptomatologia depressió i malalties neurodegeneratives.

Dieta B: disminució de diversitat de la microbiota, alteració del metabolisme d’àcids biliars, disminució del mucus intestinal comprometent la integritat de la barrera de la mucosa, promoció d’inflamació sistèmica, què s’associen a diverses malalties mentals.

Tot i aquests avenços encara falta molt terreny per personalitzar tractaments i/o aplicar-los de manera generalitzada, però cada cop es va evidenciant què a través dels nostres hàbits alimentaris podem incidir a tots els nivells de salut del nostre cos . Per tant, poc a poc es van podent treure conclusions sobre la importància què te la dieta i els nostres hàbits alimentaris, ja no només per a tenir una millor salut digestiva sinó per a mantenir en bones condicions la colònia de microorganismes amb qui convivim, què en definitiva, fan possible la nostra vida.

Twitter

Facebook

29 juny, 202229 juny, 2022

CORE

El CORE (centre o nucli en anglès), es denomina a la regió del cos que té com a funció oferir el suport i l’estabilitat de tota la resta. Mantenint un centre estable, el nostre equilibri és més segur i amb millor resposta a qualsevol estímul o tensió. Segurament, alguna vegada, hem escoltat el concepte d’enfortir el “core”, per exemple per a evitar patir de mals d’esquena.

El core està format per tot un complexe de teixit miofascial, però què podem resumir en 4 grans músculs que el sustenten, què són: el transvers abdominal (cara anterior), el multífidus (cara dorsal), el diafragma (part superior) i l’obturador intern (posterior).

Cal esmentar la funció què fan el diafragma i l’obturador intern per entendre el joc d’equilibris que ha de realitzar l’abdòmen i les lumbars.

*Hem de tenir en compte, què més o menys un 75% de dolències cròniques lumbars, tenen un orígen de claudicació del sòl pèlvic.*

De fet, podríem dir què tenim dos “cores”

El diafragma amb la seva contracció i relaxació a l’hora de respirar, conjuntament amb la musculatura del sòl pèlvic que aguanta tot el pes dels intestins i l’aparell urogenital, són claus per a mantenir estable la nostra esquena. El diafragma en cada contracció inspiratòria s’obre com un paraigües, i com què aquest, està inserit en les costelles, la seva acció obre la caixa toràcica i així pot entrar l’aire i inflar els pulmons. Per contra, en la espiració , aquest “paraigües” es tanca i expulsem l’aire dels pulmons. Aquest obrir i tancar de la caixa toràcica, exerceix una pressió cap als budells que l’obturador intern i el sòl pèlvic han de contrarestar amb una contracció cap a dalt. D’aquesta manera els budells es van mobilitzant i es genera una respiració secundària,que activa el peristaltisme i facilita la reabsorció de gasos i líquids.

Ara bé, quan el diafragma té un rang de moviment escurçat, i treballa incorrectament, el pes visceral amb el temps va empenyent cap avall i fent claudicar poc a poc el nostre sòl pèlvic. Si a aquesta manca d’elasticitat del diafragma, li sumem exercicis d’impacte, salts, aixecar pesos, fer abdominals,… tot això amb un core inestable, la disfunció la tenim assegurada.

Els símptomes cronificats en aquesta regió lumbo-pèlvica amb un core inestable i compromès poden ser entre d’altres: lumbàlgies, ciatalgies, incontinència de gasos, d’orina, fecals, hemorroides, prolapses, hèrnies…

La tensegritat és la base de l’estabilitat

Mantenir un core estable, no significa rígid, sinó que la estabilitat depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció. La integració de tensions o tensegritat és el factor clau per a mantenir aquesta estabilitat. De fet, la tensegritat és una característica implícita de la fàscia.

Tenint en compte que l’estabilitat passa per tenir una bona elasticitat i una correcta capacitat de contracció i de propiocepció, és bàsic per a estabilitzar el nostre core, seguir els mateixos conceptes en aquests 4 grups o músculs esmentats. És tant important tonificar el core com prèviament mantenir la elasticitat i el treball propioceptiu de la zona lumbar, abdominal, del diafragma i del sòl pèlvic.

Els exercicis d’elasticitat són aquells que van enfocats a recuperar la mobilitat o el rang de moviment perdut. Un cop tenim un major rang de moviment, podrem tonificar amb major eficiència i afiançar l’aprenentatge amb el treball propioceptiu.

En posteriors articles us comentaré quins exercicis podem fer per a mantenir un CORE estable i elàstic.

Twitter

Facebook