La fàscia i l’estructura del teixit viu es basa en una complexe i caòtica organització de microtúbuls, fibres i microvacuols. Aquest caos ordenat és el pilar essencial de la formació i funció de la matèria viva.
Quan patim una lesió, una ferida o un traumatisme repetitiu i constant, com poden ser les nostres actituds posturals, el cos inicia un procés de reparació tissular. Però, hi ha un inconvenient, aquesta cicatrització es realitza sense seguir “l’ordre” original. És a dir, el cos no té la capacitat de reparar-se idènticament a com estava des de l’inici de lesionar-se.
Podem afirmar doncs, que el teixit cicatritzat introdueix el desordre en el caos fibril·lar, ja que les noves estructures, no tenen cap altra funcionalitat que soldar els teixits lesionats sense distincions. La reparació d’una ferida, o una lesió, trenca amb el determinisme funcional del sistema caòtic en què es fonamenta tot teixit viu.
Tot el sistema comença a generar un excés de fibres de col·lagen amb l’objectiu de reparar la regió lesionada i oferir estabilitat i seguretat.
Una vegada es consolida el teixit cicatritzat, amb el temps es transforma en un teixit dens i fibrositat, amb una manca de transmissió de les forces, d’elasticitat i de drenatge. En aquesta situació no només afecta la viscoelasticitat de la fàscia, sinó també la seva qualitat i eficàcia en les seves funcions nutricionals.
Gràcies a les propietats del teixit fascial de mecanotransducció, piezoelectricitat i viscoelasticitat, la teràpia miofascial i els estimuls mecànics, han demostrat la capacitat de remodificar el teixit reparat. A través dels estímuls a la pell, podem influir directament en les capes més profundes, per anar aprofondint en el seu component tridimensional de xarxa.
En definitiva, tot i què sabem que el teixit cicatritzat és de pitjor qualitat que l’original, ja que el cos no sap reparar-se amb la configuració inicial, també es pot remodelar i millorar la seva elasticitat i funcionalitat, amb l’adequada teràpia manual i exercici.
