Categoria: Consells i tractaments

El col.lagen, com a tota cèl.lula té memòria, per tal de poder adaptar-se eficientment a les exigències de l’evolució del nostre cos. Per tant, tots els estímuls que realitzem durant la nostra vida compten, ja sigui a curt, mig i llarg termini. Així, la manca d’estímuls determinats i/o la repetició d’altres, generen un aprenentatge cel.lular, que es tradueix en el joc de compensacions i adaptacions del nostre patró corporal.

L’aprenentatge estructurat, en general, es basa sobretot en la repetició d’esquemes i patrons. A mida, d’anar realitzant un mateix tipus d’exercici, el nostre cervell va consolidant aquella informació i s’adapta per a ser més eficient davant d’aquells estímuls.

Sovint ens preguntem a l’hora de fer activitat física, quins exercicis són bons, o quins ens poden anar bé. Però potser, ens hauríem de preguntar quins exercicis he deixat de fer. Per exemple, si observem un nen de dos anys com es mou saltant en el parc, quines postures adopta jugant o com recull els objectes del terra, veurem que no fa servir cap consell d’ergonomia que tantes vegades ens han explicat. Doncs bé, o ho fa tot malament, perquè encara no ha après a fer-ho bé, o nosaltres ja ens hem oblidat de fer-ho correctament.

És cert que l’estructura fascial d’un nen és més rica en percentatge d’elastina (molt més elàstica) que de col.lagen que en un adult, però també és ben cert, què en la pèrdua de mobilitat, és més determinant el deixar de fer exercici que l’edat. És a dir, si adaptem el nostre cos a fer exercicis on mantinguem lliures les estructures fascials durant tota la nostra vida, no hi haurà pèrdua de mobilitat.

Tot moviment general o “macromoviment”, depén de la llibertat d’altres estructures o “micromoviments”. Per exemple, caminar depén de la llibertat de moviments de totes les altres articulacions i estructures fascials. Si hi ha un bloqueig en un genoll o en l’articulació sacre-ilíaca, el cos aconseguirà el seu objectiu general (caminar) però compensant el moviment. Per tal d’estalviar energia, el nostre cos adopta un patró, la nostra plantilla. La lesió apareix, quan hi ha un desequilibri en aquestes compensacions.

La idea, és desaprendre el nostre esquema corporal i tornar a moure aquells micromoviments que estan bloquejats, per tal d’harmonitzar el macromoviment final. A part del tractament miofascial, és important desaprendre i aprendre de nou. Per exemple, en una sobrecàrrega lumbar, en comptes de buscar adaptacions quan ens aixequem d’una cadira per dolor, és important tornar a seure i tocar-nos amb les mans les nostres articulacions sacre-ilíaques. Llavors, fer moviments basculars pèlvics lents i vigilant de moure només la zona a tractar. Després d’alliberar el micromoviment, a l’aixecar-nos ens adonarem de canvis en el dolor i la mobilitat, el nostre cervell comença a aprendre de nou. És important, el fet de tocar amb les mans la zona que està bloquejada quan realitzem un nou moviment, per donar l’estímul necessari al nostre sistema nerviós.

En properes entrades al blog, explicaré altres exercicis per tal d’alliberar els micromoviments que generalment per les nostres actituts posturals quotidianes s’acostumen a bloquejar.

Des de la fase embrionària, ja estem sotmesos a un joc de tensions i compensacions constants. El nostre organisme, basant-se en un guió, està sotmès constantment pels efectes de l’entorn que l’envolta.

Centrant-nos en la formació del teixit, en el seu aspecte estructural i biomecànic, les diverses tensions que rep l’embrió i posteriorment el fetus, de dintre el ventre matern, fan que a l’interior del seu cos comencin a haver-hi respostes. És un procès que passa a la vegada, i que ens acompanyarà tota la vida. Una tensió que no podem excloure, i que ens modela, és la Gravetat.

Durant la fase final de la gestació, és important la bona col.locació del cap, per començar a adaptar-se a les futures tensions, que serán força traumàtiques, quan el nadó hagi de passar pel canal del part. El crani, gràcies a l’elasticitat de les fontaneles, necessita sortir amb una hiperextensió, reduint l’espai suboccipital i comprometent l’atles. Molts hospitals de països com França i Suïssa, tenen servei d’osteopatia per tractar posibles problemas als nadons. Ara bé, és després amb l’estímul de succió (amb el pit i el polze) que el nadó estimula el teixit del crani intrínsicament, per recompensar-se poc a poc, com si es tractès d’un globus que s’anès inflant. És un joc d’estira i arronsa constant.

Doncs bé, aquest joc, el seguim durant tota la nostra vida, amb una diferència essencial. Anem substituint el nostre teixit elàstic format majoritàriament per elastina, per col.làgen, molt més compacte.

El cos s’anirà adaptant, reevaluant I readaptant constantment, sempre per buscar el moviment eficient. És a dir, aconseguir el màxim resultat amb el mínim gast energètic. Qualsevol altre situació, pot mantenir-se momentàniament un temps, però a la llarga, el teixit s’adequarà a les exigències que l’entorn li demana i modificarà la seva estructura. Per exemple, si constantment ens aguantem el cap amb la mà mentres llegim (ja bé sigui per vici postural i/o per debilitat muscular del coll), la tensió que haurà de soportar la zona cervico-dorsal serà massa exigent, i poc a poc, anirà acumulant més col.làgen per resistir la càrrega, donant pas a la formació d’un futur “coll de bisó”.

Aquests canvis estructurals en la fàscia, els generen els fibroblasts (cèl.lules encarregades de generar col.làgen depenent de l’estímul rebut). En el tractament miofascial, a nivell cel.lular, estem modulant directament sobre l’acció dels fibroblasts.

 

Fibroblast movent-se entre la xarxa de col.làgen, formant un teixit dens.

 

Tot aquest procés d’adaptació té molt de sentit, ja que si el cos no actués d’aquesta manera, les tensions prolongades ocasionarien lesions irreparables en el teixit, al superar el seu llindar plàstic.

D’altra banda, quan una estructura està adaptada a certs estímuls (asseure’s davant d’un ordinador 8h al dia, per exemple), quan se li demana realitzar una altra activitat física, el col.làgen necessita cert temps d’adaptació. El resultat,  aquells primers moviments dolorososos, fins que sembla,  que tot es va “escalfant”. De fet, no s’escalfa el teixit, sinó que es va adaptant. Per això, és important realitzar exercici físic satisfactòri, amb diversitat de moviments i amplituds diferents, per donar el màxim ventall de mobilitat posible i estímuls diferents al nostre teixit fascial.

Les postures incorrectes, repetitives, les situacions emocionals estressants mantigudes, una nutrició desequilibrada, i les múltiples afectacions del nostre camp energètic, són els principals responsables que el nostre cos es  vagi sobrecarregant.  Observem, com el nostre cos es va endurint poc a poc, i va perdent agilitat i mobilitat. Fins i tot, sembla com si haguessin nous tendons que no paren de saltar al tocar-los. De fet, no és més que el teixit col.lagenós que s’ha endurit i fibrosat atenent les demandes posturals, emocionals i nutricionals que hem exigit al nostre cos. Per què passa això?

El responsable d’aquest excès de teixit és la fascia. Quan al cos se li demana una acció, el cos intenta adaptar-se a aquell estímul  amb contraccions i relaxacions del sistema miofascial. Ara bé, quan aquell moviment passa a ser constant i a diari (per exemple , seure davant de l’ordinador) el cos opta per una via més senzilla i amb menys gast energètic. Va endurint el teixit per tal de poder suportar eficientment aquella postura matinguda determinada. Aquest enduriment no és res més que un excès de col.làgen i teixit adipós, que amb el temps , es pot fibrosar.

El problema, arriba quan li demanem uns moviments que el nostre teixit no està massa acostumat. Hem de tenir en compte que partim d ‘una estructura col.lagenosa més densa i rígida, i per tant, trigarà més a adaptar-se viscoelàsticament al nou estímul que exigeix més mobilitat. Resultat, dolor. Tots hem patit algún cop aquell mal d’esquena a l’aixecar-se del sofà després de molta estona assegut i fins les primeres passes no desaparèixer.

El col.làgen, a partir dels 20 minuts sotmès a una tensió determinada, té el risc de lesionar-se. Davant d’això, es protegeix, formant més col.làgen. Aquest excès de col.làgen mal distribuit s’entrecreua formant “nussos” fibròtics.

El tractament amb fisioteràpia fascial, conjuntament amb un estil de vida saludable tant orgànicament com emocionalment, amb  l’aplicació d’escalfor de manera local i/o amb banys calents amb sal marina, una correcta nutrició i hidratació, i l’exercici físic , és una bona manera per mantener un teixit més elàstic i saludable. Una millor higiène fascial, és clau per combatre les males postures i l’stress.