DANI, autor a BLOG DE FISIOTERÀPIA HOLÍSTICA

22 abril, 201913 maig, 2019

INTUÏCIÓ, SISÈ SENTIT

La intuïció, la podem definir com a aquella habilitat per conèixer, comprendre o percebre algún fet de manera clara i immediata, però sense la intervenció del raonament. L’arrel llatina d’on prové el mot intuïció, és “intueri”, i que significa mirar cap endins o contemplar. Per tant, la intuÏció és una habilitat innata en tots nosaltres, i en moltes ocasions, amb resultats extraordinaris. Ara bé, per què no se li dóna la importància o la rellevància que li pertoca? Per què no s’estudia obertament el seu funcionament?

En molts aspectes de la vida diària, fem ús de la intuïció constantment i en ocasions en fem cas i en altres passem el filtre del nostre raonament. Però, constantment estem rebent “inputs” intuïtius o premonitoris a qualsevol fet que ens passa el dia a dia.

En l’exercici terapèutic, la intuïció és una eina a tenir en compte, perquè entrenada i guiada correctament, pot resultar molt beneficiosa. Òbviament,i especialment en el cas de la salut, el rigor i la preparació en la matèria que ens pertoca és indispensable, per assolir un resultat positiu. Però, en mans d’un professional qualificat, no hauríem de menystenir els fruits que ens pot donar la intuïció com una habilitat més. Grans terapeutes de renom, com ara el difunt, Dr. John Upledger feien ús en els seus darrers anys d’experiència en els tractaments osteopàtics, d’allò que anomenava com a “intuïció terapèutica”, per cert, amb resultats molt sorprenents.

De fet, sabem per evidències i per experiències personals, que la intuïció o premonició, ens ha pogut funcionar en algun moment de la nostra vida. Molts economistes i agents de borsa, a més de la seva preparació i informació, necessiten d’aquesta habilitat o sensibilitat, per aconseguir millors resultats, que els facin destacar davant dels seus competidors. Un altre exemple, el trobem en la natura, on l’instint animal actúa com a premonitori davant d’un perill immediat o futur. Però, són demostrables totes aquestes evidències?

L’astrofísic francès, Jean Pierre Garnier-Malet, amb la seva teoria de desdoblament del temps, afirma poder demostrar amb fòrmules matemàtiques, el funcionament de la intuïció i la premonició. Us deixo l’enllaç d’una de les seves interessants entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=dfxrzKKHysA

Twitter

Facebook

25 març, 201925 març, 2019

EVITAR LESIONS. ESTIREM?

És important fer estiraments musculars quan practiquem esport? Però és més aconsellable abans, durant, després?

En principi la resposta sembla un rotund si, però, depèn.

S’ha demostrat que l’estirament per si sol, no és un factor determinant en la prevenció de lesions musculars. Per tant, no evitarem lesions només estirant la musculatura ni abans ni després de fer esport. Al contrari, si hi ha restriccions fascials en el teixit, el fet d’estirar en excés podria agreujar el problema. És a dir, és més determinant per evitar una possible lesió muscular, la qualitat del nostre teixit fascial, què l’estirament en si. Això no vol dir, que estirar, sigui perjudicial.

El teixit fascial, com ja hem vist en altres entrades, sobretot (en edat adulta) està format de col.làgen. Per si soles, les cèl.lules de col.làgen són com una gelatina, però en conjunt, s’agrupen per donar estabilitat al teixit, formant d’aquesta manera, un entremat resistent i a la vegada flexible. Però amb certes limitacions. Aquest entramat de col.làgen respón amb més tensió contra més intens és l’estirament. En canvi, respon amb menys tensió, amb la compressió.

Si observem un múscul, amb tota la seva xarxa fascial que l’embolcalla, i el sotmetem a un estirament, el moviment hauria de ser lliure en tot el recorregut. En el moment, en que el teixit fascial ha patit una lesió antiga (una cicatriu d’una ruptura fibrilar), o hi ha una restricció per excés de teixit (ocasionat per protegir el teixit com a resposta a algún estímul que l’irritava per exemple); si apliquem l’estirament, observarem que la tensió es modifica. Ja no és un moviment lliure sense restriccions.

D’aquesta manera, és més important mantenir el texit fascial sense restriccions de moviments, per tal de poder fer un estirament en tot el seu recorregut. Si no, l’estirament el farem a partir de les restriccions que tinguem.Quan això passa, i realitzem un sobrestirament continuat en el temps, el cos, per manca d’elasticitat col.lagenosa comença a modificar la generació de teixit. En comptes de produir col.làgen, comença a produir greix (adipogènesi), ja que és un gran protector i ens donarà més estabilitat. Aquest procés és el que succeix en l’anomenat coll de bisó o búfal. La protuberància en la base del coll que apareix per compensacions posturals, està formada bàsicament de col.làgen i greix. Per compensacions i equilibris cervicals, l’estructura cervical es protegeix davant d’un sobrestirament constant del coll per la posició incorrecta del crani en l’espai. En el cas d’una cicatriu en una ruptura fibrilar antiga, seria molt semblant. El fet d’estirar com si no hi hagués un demà, pot ser perjudicial, perquè pot augmentar la rigidessa d’aquella cicatriu.

D’alltra banda, el sistema nerviós tant central com perifèric, és teixit noble i no admet més de 5 grams de pressió ni d’estirament. Per tant, un excés en els nostres estiraments si no hi ha llibertat de moviments fascials pot irritar la neurofàscia.

En definitiva, l’estirament és efectiu per a mantenir estimuls d’elasticitat al nostre teixit i poder oferir una millor resposta, sempre i quan, el teixit fascial estigui sa i lliure de moviment.

Twitter

Facebook

22 febrer, 201922 febrer, 2019

PLACEBO O CAPACITAT DE GUARIMENT?

S’entén com a placebo, aquella substància que tot i no tenir cap principi actiu per sanar una patologia o tractar una simptomatologia, el pacient aconsegueix el seu objectiu, curar-se.

S’han fet molts estudis al voltant de l’efecte placebo en la farmacologia, però sobretot per a realitzar comprovacions de la fiabilitat química del fàrmac que es vol estudiar.

Generalment s’ha menystingut o se li ha donat un aire despectiu el fet de la curació per efecte placebo, tot i tenir evidències aclaparadores. De fet, el mot placebo, prové de l’arrel llatina “placere”, però culturalment se l’ha associat en el llenguatge a l’engany, obviant la capacitat inconscient de l’individu per a sanar-se.

La comunitat científica troba l’explicació en la suggestió, en les creences de l’individu i les expectatives de curació. I segurament siguin certes aquestes teories, però en comptes d’aprofundir i estudiar el mecanisme d’acció i les seves possibilitats, sembla que no hi ha massa interès en la ciència ortodoxa en concretar el raonament d’aquestes evidències.

En canvi, científics com el bioquímic Bruce E.Lipton, demostra en els seus experiments, que depenent dels estímuls externs, les cèl.lules responen d’una manera determinada. És a dir, és l’entorn, ja sigui químic o emocional per exemple, qui determina el comportament de la membrana cel.lular fent que alliberi una substància o una altra.

A més, tenint en compte, què el que reconeix una cèl.lula individual ho saben a l’instant totes les cèl.lules del nostre cos, donen un poder immens a que amb les nostres creences siguem capaços de modificar el comportament de totes les nostres cèl.lules. (Aquest fet que sembla es pugui explicar amb el funcionament de l’entrallaçament quàntic)

Cal esmentar, que un placebo funciona sempre i quan entrin en joc les nostres creences ben estructurades des del nostre inconscient. I la millor manera de “reprogramar” el nostre inconscient és tenir constantment, una actitud conscient entorn a les nostres creences.

D’altra banda, també hem de saber que existeix el nocebo, que realitza una acció totalment contraria al placebo, i que malauradament sembla que socialment estiguem més “programats” a dominar constantment de manera inconscient els nocebos.

En definitiva i simplificant l’equació, podem pensar que el nostre sistema de creences és el responsable d’ajudar, empitjorar, o fins i tot sanar el cos, ja sigui per exemple, amb l’ajut d’un fàrmac, un placebo o un treball emocional.

Twitter

Facebook

18 gener, 201918 gener, 2019

DESAPRENDRE I APRENDRE

El col.lagen, com a tota cèl.lula té memòria, per tal de poder adaptar-se eficientment a les exigències de l’evolució del nostre cos. Per tant, tots els estímuls que realitzem durant la nostra vida compten, ja sigui a curt, mig i llarg termini. Així, la manca d’estímuls determinats i/o la repetició d’altres, generen un aprenentatge cel.lular, que es tradueix en el joc de compensacions i adaptacions del nostre patró corporal.

L’aprenentatge estructurat, en general, es basa sobretot en la repetició d’esquemes i patrons. A mida, d’anar realitzant un mateix tipus d’exercici, el nostre cervell va consolidant aquella informació i s’adapta per a ser més eficient davant d’aquells estímuls.

Sovint ens preguntem a l’hora de fer activitat física, quins exercicis són bons, o quins ens poden anar bé. Però potser, ens hauríem de preguntar quins exercicis he deixat de fer. Per exemple, si observem un nen de dos anys com es mou saltant en el parc, quines postures adopta jugant o com recull els objectes del terra, veurem que no fa servir cap consell d’ergonomia que tantes vegades ens han explicat. Doncs bé, o ho fa tot malament, perquè encara no ha après a fer-ho bé, o nosaltres ja ens hem oblidat de fer-ho correctament.

És cert que l’estructura fascial d’un nen és més rica en percentatge d’elastina (molt més elàstica) que de col.lagen que en un adult, però també és ben cert, què en la pèrdua de mobilitat, és més determinant el deixar de fer exercici que l’edat. És a dir, si adaptem el nostre cos a fer exercicis on mantinguem lliures les estructures fascials durant tota la nostra vida, no hi haurà pèrdua de mobilitat.

Tot moviment general o “macromoviment”, depén de la llibertat d’altres estructures o “micromoviments”. Per exemple, caminar depén de la llibertat de moviments de totes les altres articulacions i estructures fascials. Si hi ha un bloqueig en un genoll o en l’articulació sacre-ilíaca, el cos aconseguirà el seu objectiu general (caminar) però compensant el moviment. Per tal d’estalviar energia, el nostre cos adopta un patró, la nostra plantilla. La lesió apareix, quan hi ha un desequilibri en aquestes compensacions.

La idea, és desaprendre el nostre esquema corporal i tornar a moure aquells micromoviments que estan bloquejats, per tal d’harmonitzar el macromoviment final. A part del tractament miofascial, és important desaprendre i aprendre de nou. Per exemple, en una sobrecàrrega lumbar, en comptes de buscar adaptacions quan ens aixequem d’una cadira per dolor, és important tornar a seure i tocar-nos amb les mans les nostres articulacions sacre-ilíaques. Llavors, fer moviments basculars pèlvics lents i vigilant de moure només la zona a tractar. Després d’alliberar el micromoviment, a l’aixecar-nos ens adonarem de canvis en el dolor i la mobilitat, el nostre cervell comença a aprendre de nou. És important, el fet de tocar amb les mans la zona que està bloquejada quan realitzem un nou moviment, per donar l’estímul necessari al nostre sistema nerviós.

En properes entrades al blog, explicaré altres exercicis per tal d’alliberar els micromoviments que generalment per les nostres actituts posturals quotidianes s’acostumen a bloquejar.

Twitter

Facebook

21 desembre, 2018

LES REALITATS REALS

El cervell humà és un òrgan altament sofisticat, que a dia d’avui encara no sabem la complexitat de molts dels seus funcionaments. Els darrers anys, la neurociència està fent avenços a passos de gegant, per entendre el seu funcionament i reaccions davant de moltes malalties degeneratives i/o autoimmunes. De fet, com ja he parlat en alguna entrada anterior al bloc, el cervell manté una estretísima relació amb els intestins i la nostra microbiota intestinal. Però aquest cop, vull enfocar la mirada en la vessant de les percepcions que en processa.

Podríem definir el cervell com un gran ordinador central, que gestiona directa o indirectament, totes les informacions que provenen de l’exterior i de dins del nostre propi cos. Gràcies a ell, els nostres sentits es fan realitat. La vista, l’olfacte, l’oïde, el tacte, el gust.. no deixen de ser interpretacions del nostre cervell a estímuls externs, captats òbviament pels receptors corresponents. De fet, els ulls, són una expansió del nostre sistema nerviós central, altament dissenyat per a captar la realitat que veiem.

Quan observem el nostre entorn, llegim aquest bloc o mirem atentament un paisatge, els nostres ulls fan de càmeres. És el nostre cervell qui interpreta el que estem veient formant imatges. Concretament en la regió occipital és on succeeix aquest miracle.

Ara bé, quan somniem, imaginem, visualitzem, o per exemple, ens posem un dispositiu de realitat virtual, les imatges que veiem, també s’interpreten en la mateixa regió cerebral. És a dir, el nostre cervell inconscientment no diferencia les realitats en aquell moment, per ell, totes ho són. És una altra part de l’escorça cerebral, en l’àrea frontal, qui estructura i interpreta aquelles vivències. Podríem dir filosòficament, que és el nostre conscient, qui sap discernir totes aquestes realitats d’acord amb les seves creences establertes. De fet, durant els somnis el nostre cos interpreta aquella experiència com a real, desencadenant emocions associades a les vivències d’aquell somni. Podríem afirmar doncs, que interpretem com a única realitat allò que el nostre conscient diu que és real. Una prova de la realitat d’aquestes experiències són la gran quantitat de casos on després d’un somni vívid, s’ha aconseguit plasmar una realitat palpable, com per exemple el cas del premi Nobel de Fisiologia de 1936, Dr Otto Loewi , que va descobrir la neurotransmissió química en un somni.

La generació de sinapsis noves creant millors connexions neuromotores en esportistes d’èlit de la NBA i la NFL, mitjançant l’entrenament en situacions de realitat virtual i de visualitzacions, és un fet. Fins i tot, s’ha demostrat com els darrers jocs de videoconsoles on s’exigeix una ràpida reacció del jugador, poden ser beneficiosos, ja que ajuden a estimular millors connexions neuromotrius. Això sí, l’estudi també evidenciava que l’excés era molt perjudicial per a altres regions relatives a la conducta i la cognició. Per tant, si ampliem els nostres espectres d’observació de la realitat, i fem servir aquest potencial en molts altres camps de la nostra vida, al final, en el nostre cos apareixen canvis. És possible que en un futur no massa llunyà, per exemple, lesions medul.lars o afectacions motores després d’un ictus, es puguin recuperar generant aquestes noves connexions, mitjançant la realitat virtual.

Mentrestant, i fins que això arribi, podem invertir part del nostre temps a “generar” altres realitats, que ja directa o indirectament ens afecta i afecten als demés, d’una manera positiva en la creació de noves sinapsis neuronals. De fet, aquests dies de festes sense adonar-nos, aconseguim fer màgia i omplir d’emocions a moltes altres realitats.

Bona entrada d’any!

Twitter

Facebook

23 novembre, 2018

GEOPATIES, COM ENS AFECTEN

Els conceptes energètics i la seva afectació en la salut de les persones, encara són a dia d’avui, molt lluny de ser acceptats per la majoria de la societat, com una causa real de possibles patologies. Poc a poc es van comprenent realitats com la malaltia associada a l’exposició de radiacions electromagnètiques, però tot i poder mesurar-les quantitativament, són enfermetats que no ens parem a prestar-hi massa atenció. Aquestes radiacions les tenim constantment en el nostre entorn (WIFI, antenes de telefonia, cables de tensió, electrodomèstics, mòbils… ), però en trobem d’altres vibracions, que de moment no es poden mesurar quantitativament amb aparells, però sí que ens afecten com a éssers vius, com les que generen una geopatia de caire natural.

Una geopatia seria la definició de la malaltia afavorida per les energies produïdes per la pròpia Terra. Aquestes energies, per citar uns exemples, van des de les pròpies emisions del camp electromagnètic del nostre planeta (linies Hartmann i Curry), a les radiacions que emet la fricció de grans corrents d’aigua del subsòl. Aquestes darreres, per molts autors i experimentats geobiòlegs, són les més perilloses, ja que una exposició mantinguda en el temps sobre corrents o creuaments d’aigua, pot acabar afectant el nostre cos seriosament.

Hi ha varies especulacions i teories sobre realment què passa en el nostre cos, després de dormir durant anys en una zona geopàtica, ja que demostrar empíricament els conceptes energètics encara no és possible, i la comunitat mèdica ortodoxa, és contraria a obrir el seu camp de visió. Però, sí que és cert, que hi trobem moltes evidències per la seva exposició en excés.

Una exposició perllongada sobre corrents geopàtiques, ens afectaran en menor o major grau, depenent de la nostra resistència i salut en general. El primer camp que es pot veure afectat, és el nostre sistema immunitari i endocrí, produïnt simptomes inicials típics, com insomni, fatiga, irritació, cefalees, al.lèrgies o intoleràncies, candidiasi repetitives, retenció líquids, etc. Una exposició més severa , podria afeblir el nostre sistema immune, afavorint o agreujant problemes de salut més greus.

La kinesiologia holística és una de les maneres de diagnosticar si una persona està afectada per una geopatia. I la seva comprobació en el domicili, amb un estudi de geobiologia.

No cal dir, que l’increment exponencial de les noves tecnologies i de comunicació sense cables, afecten i potencien l’exposició d’una geopatia natural. La laxitud de la gran majoria de països en definir la potència de les radiacions i els seus valors mínims(com per exemple el wifi), fan que cada cop més, estiguem exposats a grans vibracions que constantment intervenen amb tots nosaltres. De fet, gran quantitat d’estudis, entre ells algún de la OMS, alerten de l’exposició del wifi i els mòbils, per seriosos riscos de patir càncer. Per cert, estudi que anys després van còrrer a desmentir amb un altre estudi que ho negava rotundament. De fet, que les empresses que van encarregar aquest segon estudi, fossin les grans interessades en el negoci de la comunicació sense cables , i que el seu màxim dirigent, va presidir el sector de la telecomunicació electromagnètica de la OMS fins el 2006, tindrien alguna cosa veure. Aquestes pressions,es denuncien en aquest article publicat a la International Journal of Oncology. Discernir quins estudis “interessen” i quins no, ja seria un altre debat.

Twitter

Facebook

19 octubre, 2018

ENFORTIM EL SISTEMA IMMUNOLÒGIC A LA TARDOR.

En llatí, “autumnus” significa que ens arriba la plenitut de l’any i arribem al final d’un cicle. En el món vegetal, tenim clars exemples d’aquest procés durant aquesta estació de l’any, la tardor. La gran majoria de plantes, ja han realitzat el seu cicle reproductor i de creixement i es preparen per a finalitzar el cicle, agafar forces per l’hivern i tornar a sorgir a la primavera.

Aquest símil amb el món vegetal, en certa manera, també ens el podriem aplicar a nosaltres mateixos. De fet, si observem detingudament el nostre ecosistema proper, veiem els fruits i aliments que la natura ens aporta durant la tardor. La gran majoria, aliments rics en antioxidants (com per exemple el raïm) i en el cas dels bolets, els famosos “natural killers” (enzims amb grans propietats anticancerígenes i de renovació cel.lular).

Ja és conegut que depenent de les estacions de l’any, el nostre microbiòma pateix canvis, ja sigui per factors ambientals, d’exposició de llum, temperatura o d’humitat. Aquestes modificacions són determinants en el procés de patir o no una malaltia, ja que una microbiòta alterada, sense els recursos necesaris per a poder adaptar-se al medi, generarà un desequilibri al nostre sistema immunològic i per tant, serem més propensos a patir inflamacions i infeccions.

Així, durant els canvis d’estació seria important, més que mai, controlar el nostre tipus de dieta (evitant l’excés de sucres, greixos i menjars processats), incorporar aliments en els nostres àpats que ajudin i/o estimulin les nostres defenses (cúrcuma, gingebre, coriandre, canyella, fruits secs..), hidratar-se amb aigua de qualitat i practicar exercici físic. Incorporar en la nostra dieta diaria aliments rics en prebiòtics i probiòtics són indispensables, o en tot cas prendre algún suplement probiòtic.

D’altra banda, durant la tardor, i a conseqüència d’aquests desequilibris que afecten la microbiòta, es deixa pas a altres organismes indesitjables, com poden ser fongs, virus, bacteris o paràsits. Aquests darrers, i més si tens fills en edat escolar, és molt freqüent. Tenir cucs, com els oxiurs, que acabaran desequilibrant i posant en alarma el nostre organisme i deixant-lo més indefens durant l’hivern. Les llavors de carabassa, la papaia i sobretot l’all cru, són reméis naturals que ajuden a combatre contra aquests paràsits.

En definitiva, l’objectiu és mantenir el nostre cos, el més desinflamat possible. La manera de fer-ho passa per mantenir les nostres mucoses en bon estat, per tal d’ajudar el nostre organisme per a preparar-se amb més forces per l’hivern. Com diria aquell… Winter is coming.

Twitter

Facebook

16 setembre, 2018

FÀSCIES PROFUNDES: LA NEURO-FÀSCIA

Bàsicament, definim un nervi, com aquella estructura formada per un conjunt de fibres que transmet impulsos elèctrics entre el sistema nerviós i les diferents parts del cos. Si ens endinsem en la seva definició, contemplem una xarxa de comunicació corporal molt sofisticada. Però, durant tots aquests anys, s’havia menystingut el teixit superficial que embolcalla cada un dels nostres nervis i terminacions, la neuro-fàscia.

La neuro-fàscia, no és res més que una expansió especialitzada del nostre sistema tridimensional, que conforma la fàscia. Esencialment format per col.làgen, protegeix el nervi de tensions indesitjades, el nutreix i facilita el lliscament entre les diverses capes de teixit fascial profund. De fet, la neuro-fàscia és la continuació de les nostres meninges.

Els nervis, com a qualsevol estructura del cos, no va per lliure, sinó que s’integra perfectament com un formidable trencaclosques. Per tant, quan movem una part del cos, es mouen totes les estructures corporals, amb més o menys intensitat, depenent de l’exigència del moviment, la zona que es mou i de les compensacions del teixit que puguin haver.

El sistema nerviós està integrat en tots els seus nivells, des del sistema nerviós perifèric al central. D’aquesta manera, i gràcies a les propietats viscoelàstiques del teixit, pot adaptar-se constantment a tots els moviments i estímuls. Per això, quan ens movem, els nervis també reben la tensió i s’han d’adaptar al moviment. Una inadaptació, equivaldria a una lesió del teixit nerviós. La capacitat de lliscament dels axons sobre l’endoneuro i la medula espinal sobre la duramàter, descarreguen el teixit nerviós de tensions mecàniques. Per aquest motiu, davant d’un diagnòstic d’hèrnia discal, i abans de prendre mesures més invasives, hauríem de ser cauts i tractar prèviament el teixit neurofascial i la fàscia en el seu conjunt.

Podem considerar el sistema nerviós com el teixit més noble del nostre cos, ja que no acepta ni cinc grams de tensió continuada. Per exemple, quan estirem en excés la nostra cama, ja sigui un moviment actiu o en postures mantingudes, posem en risc el nostre teixit nerviós i concretament el nervi ciàtic. Per evitar les lesions del nervi, entra en joc la nostra xarxa col.lagenosa, que actúa com a defensa davant de l’estirament. La neuro-fàscia, rep l’ajut de tot el teixit fascial muscular adaptant-se harmònicament al’estímul, amb l’objectiu de rebre una tensió proporcionada. Ara bé, quan la intensitat de l’estirament ha estat superior a la resposta del teixit fascial, posem en compromís el nervi, i abans de patir una lesió neuronal, el cos té un mecanisme de defensa, l’espasme. Si una lesió ha posat en compromís o en risc a un nervi, el sistema col.lagenós de la neuro-fàscia entra en joc, ocasionant clíniques molt doloroses.

Un excés de tensió pot afectar l’estructura del nervi, si la fàscia no s’hi adapta

En tots els casos on hi ha un compromís del teixit fascial, l’objectiu inicial és el de recuperar la mobilitat, trencant el cercle viciós de dolor-immobilitat-més dolor. Tècniques miofascials per mobilitzar el teixit col.lagenós (tant superficial com profund), exercicis actius per facilitar el lliscament entre fàscies, i tots els consells per tenir cura de la fàscia ens serán molt útils. D’altra banda, no ens hem d’oblidar de la importància de la nostra nutrició i hidratació, ja que la neuro-fàscia també s’encarrega de deixar entrar els nutrients i ajudar a eliminar les toxines del teixit nerviós.

Twitter

Facebook

14 juliol, 2018

EL SUCRE I LA INFLAMACIÓ

L’alimentació és bàsica pel nostre organisme, com el fet de respirar. Sense nutrir-nos, el nostre cos és incapaç de transformar l’energia i morim. Per tant, alimentar-nos és una necessitat vital. Ja parlarem en una altra entrada de les diverses vies de nutrició, però si ens centrem en l’aspecte químic de la nutrició, sense un equilibri en la nostra ingesta de nutrients, el cos podrà patir disfuncions i/o malalties.

El cos per aconseguir energia necessita d’una molécula clau per a la vida, la glucosa. Ara bé, l’excés és altament perjudicial i tòxic.

Sobretot en les societats occidentals, els hàbits alimentaris tan desproporcionats, amb ingestes molt elevades i constants de sucres i greixos saturats, és el causant de moltes patologies que ja es poden considerar de pandèmies, com pot ser la diabetes tipus II i la obesitat. A la vegada, aquestes patologies adquirides i cròniques, són el caldo de cultiu adient per a desenvolupar altres patologies com el càncer.

Darreres investigacions per científics de les universitats de Bonn i Massachussets, han demostrat la reacció de les nostres cèl.lules en front d’una dieta alta en sucres ràpids, greixos saturats i pobres en fibra . En aquest estudi, demostren en ratolins, com el cos es defensa amb una sobreestimulació constant del sistema immunològic, és a dir, està constantment en estat d’alerta, per tant, inflamat. Aquest fet, és molt perillós ja que mantentint en el temps aquesta situació, el cos pot acabar patint malalties com la diabetes II, ictus, infarts de miocardi o malalties autoimmunes. Així, aquest estadi inflamatori i defensiu constant, podria demostrar la raó de moltes intoleràncies i al.lèrgies.

A més, aquest estudi demostra, que l’excés de consum de sucres en la nostra dieta, pot arribar a modificar l’epigenètica de les nostres cèl.lules, ja que un cop es tornava a una dieta saludable, la inflamació baixava però les modificacions genètiques persistien, i es transmeten fins a dues generacions posteriors. De fet, les modificacions epigenètiques de diversos orígens són un constant a la vida, i la seva transmissió a generacions futures són claus per l’adaptació de l’espècie.

Un organisme en estat d’alarma per inflamació cronificada, desencadena una sèrie de compensacions químiques per tal de seguir sent funcional i eficient, a costa de petits retocs. Aquestes disfuncions, poden anar des de intoleràncies alimentàries, colesterol, hipertensió, dolors articulars, candidiàsi, paràsits intestinals, inflamacions cròniques de mucoses i teixits tous, malalties autoimmunes … Cal tenir en compte, que el nostre microbiòma intestinal és altament sensible als canvis, i que la inflamació cronificada i l’excés d’aliments que acidifíquen el medi, són una agressió als nostres bacteris, i per tant, el nostre sistema immune.

Ho reconec, és complicat menjar sense sucres ràpids en la nostra societat, però només que intentem reduir el seu consum, el nostre cos, ho agrairà. Sense entrar en debats, d’altra banda importants, d’índexs glucèmics en els aliments, si evitem o disminuim la ingesta d’aquell grup que es consideren d’absorció molt ràpida, ens farem un gran favor. Aquest grup hi entrarien el sucre blanc/morè, dolços, refrescs, sucs concentrats i altres begudes ensucrades, i els hidrats de carboni refinats (pa, pasta, arròs blanc..) També, els greixos saturats, provinents de l’alimentació processada, són altament perjudicials.

Tenint en compte, que l’excés de sucre en la nostra dieta, és altament perjudicial per a la salut actual, futura i de les nostres posteriors generacions i què a més, el trobem moltes vegades camuflat en els productes, fent que sigui molt difícil d’evitar en el dia a dia, crec que és necessari que prenguem consciència de la seva ingesta. Sobretot, hauríem de tenir cura de l’alimentació en la població infantil, consumidora d’altes dosis de sucre a diari. Sense entrar ni molt menys, en prohibicions ni dogmes estrictes, crec bàsic educar la societat d’aquest problema com s’ha fet amb altres substàncies com l’alcohol i el tabac.

Twitter

Facebook

15 juny, 2018

EL RITME CRANI-SACRE I LES EMOCIONS

La palpació i tractament del ritme crani-sacral (RCS), com hem vist en una entrada anterior en el blog, es basa en un procés d’observació molt fi i subtil. Com a qualsevol tècnica de palpació profunda, l’experiència i sensibilitat del terapeuta es pot anar treballant amb el temps. De fet, podem parlar de tres moviments palpables, depenent de l’enfoc on es vulgui realitzar el tractament. És a dir, podem palpar el RCS d’expansió de membranes, un moviment o fluctuació de mitja marea o un més global, en forma de toroide o de llarga marea.

El primer nivell de palpació aniria enfocat a reestablir la mobilitat i elasticitat de les membranes intracrenials i meningees. Les palpacions més profundes, permeten esbrinar els possibles patrons de moviment, disfuncions i bloquejos, acompanyant en tot moment, les necessitats de guariment que demana (no conscientment) el pacient.

Hem vist, que mantenir un RCS sa, harmònic i vital és indispensable per a gaudir d’un estat òptim de salut. De fet, quan ens trobem malament, el nostre RCS també ho està. És tal, la interrelació entre els nostres sistemes o camps corporals, que fan de la palpació del RCS una eina molt valuosa de diagnòstic i tractament.

Quan tenim un pensament negatiu, destructiu o estressant, que realment ens està preocupant, el nostre RCS, per uns instants, s’atura sobtadament. D’alguna forma, és com si el nostre cos parés atenció a analitzar aquell problema que ens preocupa i volgués posar-hi remei. No cal dir, que no podem viure sense el RCS, per tant, aquesta aturada és momentània, però ens indica una possible disfunció. Per contra, un pensament agradable, vigoritza aquest ritme. A través de l’experimentació d’aquests bloquejos del ritme crani-sacre, el Dr. John Upledger, va realitzar moltíssimes investigacions per tractar el camp emocional i els seus alliberaments somato-emocionals.

Els alliberaments somato-emocionals, encara són un secret per la nostra Ciència, demostrar perquè el cos reacciona amb un alliberament emocional, a vegades molt enquistat en el temps, mitjançant un estímul físic i què gràcies a això es desencadeni i faciliti el guariment. Encara ens queda molt camí per davant , però modestament crec, que només ho podem entendre, comprenent la interacció de tots els camps corporals, tant intrínsecs com extrínsecs.

Tenint en compte el camp emocional, si portem una vida amb constats preocupacions, pors, i estrés elevat, afectaran la qualitat del nostre RCS, activant un cercle viciós, on el cos li costarà recuperar-se per sí mateix. Una via per tractar aquests problemes és reequilibrar i harmonitzar el ritme crani-sacre, intentant cercar (si el cos la vol mostrar) la preocupació o barrera que el frena.

Twitter

Facebook