DANI, autor a BLOG DE FISIOTERÀPIA HOLÍSTICA

18 maig, 2018

COM TENIR CURA DE LA FLORA INTESTINAL

Ja hem pogut veure en altres entrades al blog la importància del bon funcionament de la microbiota intestinal per l’equilibri amb la resta de sistemes del cos, com per exemple, el sistema immunològic. Per tant, la nostra salut dependrà de la salut de tot l’ecosistema de bacteris que viuen en el nostre cos. Sense aquests bacteris, la vida no seria possible.

Per a mantenir la salut dels nostres petits inquilins en òptimes condicions, haurem d’enfocar com sempre una mirada global, i no només quedar-nos en el camp químic, a priori més lògic en aquest cas. És obvi, que una nutrició desequilibrada no ens ajudarà en cap cas. Els alts consums de sucres, greixos saturats i hidrogenats, begudes alcohòliques, i aliments processats debiliten considerablement el nostre microbiòma. Per contra, obren la porta a que proliferin altres bacteris, càndides i/o paràsits que sí que prefereixen aquella dieta. D’altra banda, s’ha demostrat que l’excés de consum de proteïnes animals, també modifiquen la composició bacteriana de la flora, incrementant un tipus de bacteris que per poder metabolitzar els greixos, produeixen inflamació a llarg termini. Una dieta on predominin els vegetals, hidrats de carboni integrals i greixos de qualitat , afavoreixen a la llarga a mantenir un bon equilibri del microbiòma, així com la ingesta d’aliments fermentats (chucrut, iogurts,..).

La relació directa d’una disbiòsi intestinal amb patologies del sistema nerviós , com per exemple, l’ansietat, insomni, depressions, o l’alzhèimer, ha quedat evidenciada en els avenços en microbiologia en les darrers anys. Però, aquest procés també és bidireccional, ja que les emocions negatives o destructores, perjudiquen notablement el nostre microbioma. Per tant, en aquests casos es genera un cercle viciós.

També, s’ha pogut comprovar, que el microbiòma intestinal d’atletes d’èlit és diferent al d’una persona corrent. I les darreres investigacions, apunten a personalitzar els probiòtics necessaris a cada cas, per afavorir el rendiment esportiu. De fet, la kinesiologia ja realitza aquest procés personalitzat. D’altra banda, la manca d’exercici i el sedentarisme té un impacte en la població del microbiòma.

El 43% del cos està format de cèl.lules , la resta, és vida microbiana

Un altre aspecte, però molt important i que passa totalment desapercebut, és el camp energètic. Les geopaties, i en major importància, les corrents d’aigua subterrànies que generen un fluxe constant d’ions que travessen la nostra estructura atòmica. Això, genera radicals lliures en el nostre cos debilitan a la llarga i principalment, el sistema immunològic. L’ecosistema intestinal, altament sensible als canvis en el seu medi, reacciona negativament sota la influència d’aquest fluxe iònic, deixant pas a una possible proliferació de càndides o altres organismes perjudicials. Per fer-nos una idea de la sensibilitat de la nostra flora als canvis externs, és la demostració del deteriorament dràstic que pateix la gent que realitza asiduament vols d’avió intercontinentals, probablement pels canvis de pressió.

D’altra banda, la pràctica de tècniques de meditació ha evidenciat un augment important de la serotonina, afavorint les funcions antiinflamatòries i regeneratives del nostre cos. És de suposar doncs, que ja que les grans productores de serotonina de l’organisme el realitza la flora intestinal, també hi haurà un vincle de reciprocitat amb la meditació.

És important destacar, que tots els bacteris que estan en el nostre cos, tenen una funció en concret, no són ni bons ni dolents per si mateixos. És l’equilibri harmònic del microbioma el que ens fa gaudir d’un estat de salut òptim. Només, el desequilibri d’aquesta composició, per excés i/o dèficit de diversos tipus de bacteris, fan que el microbiòma sencer es decanti per un sistema saludable o un de malalt. Un exemple d’això, ho podem veure en les càndides, ja que són necessàries quan treballen com a llevats (per metabolitzar l’acohol), però en desequilibri, es transformen en fongs, alterant per complert la salut del nostre cos.

Arribem doncs, a la conclusió que per tenir cura de nosaltres mateixos és bàsic tenir cura de la salut del nostre microbiòma. Aquestes cures, fonamentalment passen per practicar exercici satisfactòri amb regularitat, evitar les situacions estressants continuades i emocions destructives, fer practiques de meditació, tenir uns bons hàbits nutricionals, evitar ingesta de tòxics i evitar zones geopàtiques en el nostre descans nocturn.

Twitter

Facebook

20 abril, 2018

L’INTERSTICI. UN NOU ÒRGAN?

En un estudi publicat a la revista Scientific Reports, investigadors de la Universitat de Medicina de Nova York, van afirmar haver descobert fa unes setmanes, un nou òrgan del cos humà, l’interstici.

Aquesta troballa ha estat difosa pels mitjans de comunicació, i la seva importància pot tenir molta rellevància amb l’estudi de la propagació en el cos de patologies com el càncer.

L’interstici, el defineixen com un entramat en forma de xarxa, que recobreix les estructures internes com venes, artèries, visceres, i que el trobem des del teixit més profund fins el més superficial, la pell. Es van adonar de la troballa en una resonància de ronyó amb contrast. En la prova, van observar el desplaçament del contrast dins d’aquest teixit . Però, realment és un òrgan nou? Un teixit format essencialment amb proteïnes com el col.làgen i l’elastina, en disposició tridimensional de xarxa, altament hidratat, que comunica , revesteix i nutreix totes les estructures del cos, tant profundes com superfícials… Definitivament, estem parlant de la Fàscia.

Tot sembla, que inicialment els científics van establir el descobriment com una part de l’estructura del teixit col.lagenós desconegut fins ara, i la premsa nordamericana, ho va publicar en aquell momento, com un nou òrgan. Fins i tot, aquest teixit “desconegut” no ho és pas per altres científics que porten molts anys estudiant el teixit fascial. Així, ho va argumentar la Dra Helene Langevin en una conferència en la Harvard Medical School , on va matissar la nova troballa. “Tot depèn de l’enfoc que fem a l’observar el cos humà. Si el veiem com un conjunt en la seva funcionalitat, o l’estudiem en segments individualitzats i especialitzats. De fet, aquest és el punt clau de la qüestió. En ciència, segons què vulguis mirar, on miris i com ho miris, trobaràs les respostes”.

Les estructures anomenades, interstici, són els espais altament hidratats de tot l’entramat de col.làgen del teixit conjuntiu. És capaç de transmetre les tensions i pressions tridimensionalment, i no perdre la seva estructura aquosa. Això és el que sempre hem parlat de les propietats del teixit conjuntiu o fàscia.

Per tant, si observem el cos com si d’un trencaclosques es tractés i només observem els arbres individualment, en comptes d’observar la funcionalitat del bosc en el seu conjunt, tindrem una mirada incomplerta. És molt important estudiar i especialitzar i saber diferenciar les propietats intrínseques entre un tendó i la fàscia superficial, per exemple. Però si només ens aturem aquí, pasarem per alt, que tot aquest entramat, funcionalment, forma part d’una unitat. És llavors, quan a l’observar el bosc en el seu conjunt, ens adonem de la importància dels arbres.

Twitter

Facebook

18 març, 2018

EL RITME CRANI-SACRE

A l’observar detingudament l’estructura de la volta cranial, no ens hauríem de passar per alt les sutures que conformen el seu conjunt d’óssos (occipital, temporals, parietals i frontal). Aquestes sutures, en un inici molt elàstiques i mòbils (fontaneles), van perdent plasticitat per anar consolidant-se en una estructura més rígida. La funció principal del crani és la de protegir el nostre cervell. Tot i aquesta aparent rigidessa, podem observar un moviment molt subtil, entre les sutures cranials. Aquest moviment es fa més evident en el crani d’un nadó. De fet, aquestes sutures, responen a l’entramat de membranes fascials que conformen les regions i els tabics cerebrals. Cada una d’aquestes membranes és la continuació de la duramàter.

Les meninges, són les membranes que recobreixen el Sistema Nerviós Central i el cervell (duramàter, aracnòides i piamàter). La duramàter, és la capa més externa, i entre les dues més profundes hi trobariem la major quantitat de líquid céfalo-raquidi. Anatòmicament, la duramàter embolcalla tota la volta cranial, trobem insercions en el foràmen magnum, les cervicals C2 i C3 i a la regió sacre en S2. El canvi de tensió en les membranes internes es poden palpar en tot el recorregut de la columna vertebral, i d’aquesta manera, poder observar el moviment o respiració crani-sacral.

Aquest moviment, el genera, a través de les tensions recíproques del teixit, la fluctuació del líquid céfalo-raquidi (LCR). Hi ha diverses teories sobre com es generen aquests moviments fluctuants del LCR (d’uns 12 cicles per minut), però la més acceptada és la que considera el complexe crani-sacre com un sistema de respiració semi-tancat autorregulable. És a dir, està generat i equilibrat per les pressions constants d’absorció i formació de líquid, en unes zones molt concretes de l’encèfal.

El LCR està format bàsicament d’aigua, i s’encarrega de nutrir i protegir el SNC

Quan, les membranes intracraneals i del canal medular fins el sacre, no realitzen els moviments harmònics, dinàmics i amb vitalitat, podem començar a patir disfuncions del sistema crani-sacre, i per tant, a la llarga, qualsevol altre afectació o disfuncions a la resta de sistemes corporals. Per exemple, una restricció en l’esfenoides (una membrana-os cranial), la seva disfunció afectarà en major o menor grau el bon funcionament de la glándula hipòfisi (important en la segregació d’hormones com la melatonina).

Les pressions que realitza el terapeuta són molt subtils i en moltes ocasions és una simple intenció de moviment. A nivell de neurotransmissors, hem de tenir en compte, que a vegades per arribar a estructures nobles profundes no serveix la força, ja que determinats neurotransmissors estan preparats per rebre determinats estímuls i no d’altres. Una palpació encara més subtil, però a la vegada més profunda, permet observar el que s’anomenen fluctuacions de marea mitja i llarga, on podríem valorar altres sistemes com l’energètic, la qualitat i vitalitat del ritme, o patrons de fluctuacions de líquids.

El tractamemt crani-sacral, no només té l’objectiu de mobilitzar, i reeducar les restriccions membranoses i de les sutures cranials, per tal que el ritme sigui harmònic, fort, dinàmic i amb vitalitat, i per tant, transmeti a tot el cos aquesta força; si no que també és una eina important de diagnòstic i de tractament global. Palpar el ritme i la qualitat de les fluctuacions, així com observar els patrons de moviment interns, permet al terapeuta treballar d’una manera més profunda i amb resultats molt sorprenents.

Twitter

Facebook

20 febrer, 2018

CICATRIUS (II) TRAUMES I COS SUBTIL

Hem vist com de necessari és tractar el teixit fascial per afavorir les cèl.lules de col.làgen a fer una bona cicatrització, i evitar problemes que ens poden descompensar altres zones corporals. Si tenim en compte la multifactorietat que conforma el cos humà, no hem de pasar per alt les possibles disfuncions tant emocionals com energètiques.

Una cicatriu sempre amaga una història darrera. Si acceptem aquesta premisa, ens será més fàcil entendre, com el nostre inconscient pot bloquejar o “enllaçar” certs traumes amb una ferida, intervenció, fractura, etc. En ocasions, una cicatriu que es va produir en la infància pot necessitar un tractament emocional, per assolir una recuperació satisfactòria d’aquell teixit. Cal dir, que és freqüent, que durant el tractament d’aquella cicatriu, el pacient recordi clarament com s’ho va fer, i/o quina situació emocional podia tenir relacionada. Aquest fenòmen es pot explicar com un alliberament somato-emocional (Upledger).

D’altra banda, si ampliem una mica més la nostra mirada, no cal generar una ferida física, per deixar una cicatriu. En certa manera, el nostre inconscient pot reaccionar enllaçant una agressió psicològica rebuda, per exemple, amb una disfunció concreta. El cos, la tractaria com una cicatriu. És posible, que si s’enfoquèssin els problemes traumàtics emocionals, com una cicatriu sense una ferida física, mal cicatritzada, que genera un fulcre o interferència en el nostre cos, seria més senzill acotar el problema; ja que en moltes ocasions, és complicat comprendre la relació recíproca i estreta que juguen tots els nostres camps corporals.

Si ampliem encara, una mica més la nostra mirada holística del cos, observarem com una cicatriu pot generar forats en el nostre camp electromagnètic o també conegut com a cos sutil. Aquest cos sutil, no reconegut actualment per la ciència convencional, ja que encara no l’ha pogut localitzar, encara és una incógnita. Però és cert que tenim moltes evidències científiques i terapèutiques: com per exemple, els experiments del científic rus Semion Kirlian, que van evidenciar el nostre camp electromagnètic, o els avenços en el camp de la Bioelectrografia del Dr. Korotkov, o fins i tot, la opinió els darrers anys d’un gran corrent de físics prestigiosos que anomenen aquest cos subtil com a cos quàntic.

D’altra banda, estudis de la neurocientífica Helene Langevin, demostren l’exactitud del 90% dels punts d’acupuntura ubicats a les cames, amb petits orificis en l’entramat de la fàscia superficial i profunda. Amb aquesta evidència, podríem suposar que una cicatriu pogués interferir algún meridià energètic de l’acupuntura xinesa, i produir una debilitat a alguna regió anatómica associada.

En definitiva, queda molt encara per comprendre el funcionament real del cos humà, però una mirada holística de la ciència, obre un ventall extraordinari a la seva comprensió

Twitter

Facebook

29 gener, 2018

LES CICATRIUS I LA FÀSCIA

Els avenços en la cirurgia i en la plàstica, han evolucionat cap a intervencions cada cop menys invasives, amb l’objectiu de deixar cicatrius que no generin complicacions. L’experiència dels cirurgians a l’observar les retraccions indesitjades dels teixits dels seus pacients en els post-operatoris, han generat, que es vigili més, a l’hora d’abordar el teixit fascial. Certament, si no hi ha més remei, les intervencions quirúrgiques s’han de realitzar, però si que és cert, que hi ha zones del cos on les retraccions del teixit són més agressives, un cop ha cicatritzat. El palmell de la mà, les plantes dels peus, o la zona lumbar, són zones molt delicades.

Un cop l’organisme ha patit una ferida o una lesió, i després de passada la primera fase inflamatòria (on es prepara el terreny per reparar el teixit), comença un procés de regeneració tisular. Sense entrar en masses detalls, les cel.lules anomenades fibroblasts, comencen a segregar col.làgen per a guarir la ferida. Aquests mateixos fibroblasts es transformen en miofibroblasts, ja que tenen capacitat contràctil, i per tant, poder mobilitzar les noves cel-lules de col.làgen i tancar la ferida. Un cop feta la feina, haurien de “suicidar-se” (apoptosi) per autorregular la qualitat del teixit, però aquest procés no sempre és satisfactori. En el moment que no hi ha una apoptosi correcte, l’excés de col.làgen amuntegat, generarà immobilitat i rigidessa, i a la llarga un teixit més fibrós.

Seqüència del procés metabòlic dels fibroblasts fins l’apoptosi final

Amb l’estímul adequat de tractament miofascial, es pot incidir directament a les membranes dels fibroblastes i per tant canviar la qualitat col.lagenosa d’aquell teixit, reeducant d’aquesta manera, la cicatriu. D’alguna forma, el tractament miofascial, incita a l’apoptosi de les cèl.lules de col.làgen. Aquest canvi cel.lular, a vegades es pot traduir en una lleugera inflamació de la zona o irritació post-tractament.

Una cicatriu fibrosada, genera una restricció en el teixit, que veient la composició en xarxa i funcionament tridimensional del teixit fascial, fa que per més superficial que sigui aquesta cicatriu, també pot afectar a capes més profundes. De fet, afecten totes, però el cos té la capacitat d’adaptar-se o no a aquella nova tensió. Per exemple, si al posar-nos un jersei apretat a sobre de la roba, se’ns fa una arruga al braç, quan intentem aixecar-lo notem una tibantor i hem de fer més esforç o modificar el moviment natural per aconseguir-ho. Òbviament, sabem que no tenim cap cicatriu, però aquella arruga i la tensió que genera el jersei, i les compensacions que busquem al fer el moviment, seria un exemple gràfic de com ens interfereix mecànicament una cicatriu. El nostre cos intenta adaptar-se a aquella restricció amb la màxima eficiència possible.

Cal esmentar que, no només poden generar problemes les cicatrius ocasionades per una intervenció quirúrgica, sinó tb, tota la resta (laceracions, talls, contusions, piercings…). Per exemple, un piercing umbilical, pot generar una sèrie de canvis compensatòris que desemboquin en una disfunció o problema. Tant la ferida generada, com la tensió del piercing en el teixit fascial abdominal (línea alba), en moltes ocasions són les responsables de dolors lumbars , disfuncions del sòl pèlvic i/o problemes ginecològics.

D’altra banda, el factor energètic i emocional que pot amagar una cicatriu, és un aspecte important a tenir en compte, que tractaré més endavant en un altre post.

Twitter

Facebook

8 gener, 2018

D’OBSERVADOR, A SUBJECTE

La física quàntica és una Ciència, que a part de teoritzar, evidenciar i buscar raonaments argumentats d’aspectes de la física que no es podien explicar de cap altre manera, obre la porta amb les seves interpretacions, a teories filosòfiques i molt més profundes.

La llum, encara a dia d’avui, té dues teories dintre de la física que expliquen què és i com es comporta. Per què hi ha dues teories vàlides? Doncs n’hi ha dues, senzillament perquè hi ha aspectes que només es poden demostrar amb la Tª A i altres només amb la Tª B, per entendre’ns. Doncs, la doble escletxa, és un experiment de la física quàntica molt revolucionador, que demostra el comportament de la llum.

Imaginem-nos una capsa de cartró on fem una escletxa a la tapa, la tanquem i la posem de costat. Bé, ara apliquem un feix de llum d’una llanterna sobre la tapa. Imaginem-nos també, que tenim una càmera a dintre la capsa i podem veure la llum al fons d’aquesta. Veuríem una línea de llum que seria el feix de llum de la nostra llanterna. Molt bé, aquest comportament s’explica entenent que la llum viatja a través de l’escletxa per fotons (petites boletes).

Ara fem dues escletxes i fem el mateix procediment. A l’aplicar la llum, per sorpresa, no apareixen dues ratlles de llum al fons de la capsa, sinó moltíssims. Això passa perquè al haver-hi més opcions d’entrada, es generen unes ones que fa que es propagui. La teoria que la llum es propaga per ones.

Doncs bé, què passaria si un de nosaltres estigues observant com entra el raig de llum per una de les dues ranures, per veure com es comporten aquestes ones? Doncs… que aparèixen dues ratlles al fons de la capsa… tornen a comportar-se com a fotons. Què significa tot això?

La resposta a aquest experiment, és que l’observador és esencial en la observació i és part indispensable en el resultat d’aquesta. És a dir, passa a ser subjecte.

Ara bé, què té a veure tot això amb el nostre cos?

Si em permeteu teoritzarè sobre això, i extrapolant aquest experiment quàntic, podríem argumentar, que cada un de nosaltres té l’habilitat de fer-se subjecte en tots els procesos. Com es fa això exactament? Encara no ho sabem del tot, però teòricament és posible. Tenim exemples extrems amb evidències en casos de curació espontània, on la Ciència els califica d’anomalies i no es busca una explicació; o qui sap, si pot ser la clau per entendre l’efecte placebo…

Em sorgeixen moltes preguntes després de comprendre la profunditat d’aquest descubriment científic, però crec que és millor que cadascú es faci les seves, que cregui oportunes, i passem a ser d’observadors a subjectes de les nostres vides.

Salut i bona entrada d’any!

Twitter

Facebook

15 desembre, 201711 febrer, 2020

L’INSOMNI

Com en tot procés, disfunció o patologia, hem de tenir en compte la seva multifactorietat. L’insomni, no pot ser menys.

D’insomnis hi ha de diferents tipus, d’aquells que la persona li costa conciliar el son a primera hora, o d’aquells que es desperten a mitja nit o fins i tot, que no poden dormir ni un minut. Però el comú denominador de tots ells, és una manca de descans en curt i/o llarg termini.

Dormir, és un procés bàsic per a poder mantenir la salut integral i hem de tenir clar que, no n’és ni molt menys perdre el temps. De fet, és bàsic per a mantenir l’equilibri de les nostres funcions químiques, físiques, mentals, emocionals i energètiques, per quan estem desperts. És el moment de reparació cel.lular, gràcies entre d’altres, a hormones com la melatonina i la serotonina.

També hem de tenir en compte, les varies teories sobre què passa realment durant el son profund, on s’activa la fase REM (Rapid Eye Movement). Ja sigui una reparació de les funcions neuronals, com “reordenar” les vivències i estímuls del dia, o reequilibrar el nostre cos energètic. Entrar en fase REM, és essencial per a gaudir d’un son reparador al llevar-nos.

L’orígen de l’insomni, pot quedar camuflat en el desequilibri global a què ha arribat l’organisme per a tenir dificultats per a dormir. Per exemple, la gran majoria d’insomnis poden tenir una causa emocional. Un estrés emocional mantingut en el temps, acabarà generant un desequilibri bioquímic i per tant un desequilibri en tots els demés camps corporals. L’estrés mantingut suposa segregar dosis constants de cortisol, adrenalina i/o noradrenalina que són les antagonistes o contraries a la melatonina, serotonina i les endorfines. En termes generals, les primeres tenen una funció d’activació i d’alerta, i les segones de sedació i regeneració.

Ja hem vist en una entrada anterior, la importància de la microbiota intestinal en la salut del cos humà. La disbiosi intestinal, intervé en la correcta producció de serotonina, afectant el nostre son i com no, el trànsit intestinal, entre d’altres reaccions metabòliques. Un símptoma comú en les persones amb problemes d’insomni, és el restrenyiment.

Ara bé, com he dit abans, l’insomni té multiples causes i moltes vegades poden anar lligades o interrelacionades, generant conseqüències que acaben agreujant el problema inicial. A vegades és complicat trobar una resposta a aquest insomni, però la majoria de casos una compressió del teixit del pont miodural, de les membranes intra-cranials i del seu trajecte fins el sacre, són un altre motiu a evaluar en cas d’insomni; ja que una limitació en la mobilitat d’aquest teixit posarà en compromís la capa fascial més profunda, les meninges.

D’altra banda, un camp que passa desapercebut en la gran majoria de casos, i que pot ser un dels principals desequilibrants de la salut, és l’aspecte energètic. Les geopaties, o enfermetats produïdes per corrents energètiques que alteren el nostre camp electromagnètic, ja siguin, corrents d’aigua subterrània, camps telúrics i/o aparells amb un fort camp electromagnètic; són un factor a tenir molt en compte, en casos cronificats d’insomni.

També, és important ajudar l’organisme contra l’insomni treballant aspectes com la nutrició i la manca de possibles nutrients químics, l’exercici físic i la meditació, per exemple.

En definitiva, el tractament hauria de ser el més global possible, valorant sempre els màxims camps que poden influir-hi. De fet, l’insomni és un símptoma i no la causa en sí del problema. Per tant, l’objectiu del tractament seria ajudar al cos a trobar el seu equilibri funcional.

Twitter

Facebook

27 novembre, 2017

ESTEM FETS DE BUIT

Socialment, parlar del cos humà des d’altres prismes sempre ha estat motiu de crítica des del món científic. Però, si partim de la premisa, que la ciència occidental és fonamentalment materialista, es fa imposible arribar a explicar evidències científiques que passen en la vida i en el cas que ens toca, en el cos humà.

Com deia, la ciència del cos humà, es basa en conceptes materialistes. Però des del mateix moment que ja s’assumeix científicament que la matèria, de fet, no deixa de ser energia però amb una freqüència vibratòria més densa; ens hauria de fer plantejar les nostres bases.

En els darrers anys, la física, la quàntica, la neurociència, entre d’altres, estan fent avenços exponencials. I tot, gràcies a fer un canvi en el seu punt d’observació. En no posar-se límits a la seva mirada, facilitant la teorizació. Pas indispensable, per a poder demostrar científicament qualsevol qüestió.

Sabem, que el nostre cos, en l’expressió més petita està compossat per àtoms. Àtoms que van i venen constantment, però que sempre mantenent la seva estructura, donant forma la matèria, tal com la coneixem. Aquest fet és essencial, ja que asumir això, d’alguna manera, significa, desmaterialitzar el cos. Endinsant-nos més en aquests àtoms, trobem tota una sèrie de partícules, on els quàntics poden explicar fets que amb la física fins ara, no entenia.

En el cos humà, hi ha evidències que fins ara no es podien argumentar. Com per exemple, com poden rebre la mateixa informació a la vegada totes les cèl.lules del cos. Ho podrien explicar teories, com per exemple els salts quàntics i/o els entrellaçaments quàntics.

També, tècniques i teràpies energètiques, com l’acupuntura, la kinesiologia holística, la teràpia crani-sacra, el reiki, i un llarg etcètera, on les evidències científiques que succeeixen no sabem explicar-les, agafen forma si la ciència mèdica fés un canvi de mirada. El no acceptar-les i desestimar-les perqùe creiem que no tenen cabuda en el nostre marc científic, correm el risc de caure en el ciencisme.

De fet, les Resonàncies Magnètiques Nuclears, s’utilitzen en medicina com a eina de diagnòstic. Doncs bé, la RMN aplica els conceptes quàntics per desmaterialitzar el cos i poder fer-ne una fotografia ja materialitzada. Un camp magnètic que aixeca molta controvèrsia en el món científic, ja que l’explicació realment, de com funciona la generació d’aquest camp, encara és difícil d’explicar a dia d’avui.

La sacsejada definitiva als nostres conceptes materialistes, ve quan s’estudia l’àtom, i un cop localitzades totes les partícules que la quàntica ha evidenciat, ens trobem que en el fons, o almenys fins el que sabem ara, hi ha un gran buit. En termes de fractalitat, podríem dir, que estem fets de buit.

Twitter

Facebook

13 novembre, 2017

TENSIONS I COMPENSACIONS

Des de la fase embrionària, ja estem sotmesos a un joc de tensions i compensacions constants. El nostre organisme, basant-se en un guió, està sotmès constantment pels efectes de l’entorn que l’envolta.

Centrant-nos en la formació del teixit, en el seu aspecte estructural i biomecànic, les diverses tensions que rep l’embrió i posteriorment el fetus, de dintre el ventre matern, fan que a l’interior del seu cos comencin a haver-hi respostes. És un procès que passa a la vegada, i que ens acompanyarà tota la vida. Una tensió que no podem excloure, i que ens modela, és la Gravetat.

Durant la fase final de la gestació, és important la bona col.locació del cap, per començar a adaptar-se a les futures tensions, que serán força traumàtiques, quan el nadó hagi de passar pel canal del part. El crani, gràcies a l’elasticitat de les fontaneles, necessita sortir amb una hiperextensió, reduint l’espai suboccipital i comprometent l’atles. Molts hospitals de països com França i Suïssa, tenen servei d’osteopatia per tractar posibles problemas als nadons. Ara bé, és després amb l’estímul de succió (amb el pit i el polze) que el nadó estimula el teixit del crani intrínsicament, per recompensar-se poc a poc, com si es tractès d’un globus que s’anès inflant. És un joc d’estira i arronsa constant.

Doncs bé, aquest joc, el seguim durant tota la nostra vida, amb una diferència essencial. Anem substituint el nostre teixit elàstic format majoritàriament per elastina, per col.làgen, molt més compacte.

El cos s’anirà adaptant, reevaluant I readaptant constantment, sempre per buscar el moviment eficient. És a dir, aconseguir el màxim resultat amb el mínim gast energètic. Qualsevol altre situació, pot mantenir-se momentàniament un temps, però a la llarga, el teixit s’adequarà a les exigències que l’entorn li demana i modificarà la seva estructura. Per exemple, si constantment ens aguantem el cap amb la mà mentres llegim (ja bé sigui per vici postural i/o per debilitat muscular del coll), la tensió que haurà de soportar la zona cervico-dorsal serà massa exigent, i poc a poc, anirà acumulant més col.làgen per resistir la càrrega, donant pas a la formació d’un futur “coll de bisó”.

Aquests canvis estructurals en la fàscia, els generen els fibroblasts (cèl.lules encarregades de generar col.làgen depenent de l’estímul rebut). En el tractament miofascial, a nivell cel.lular, estem modulant directament sobre l’acció dels fibroblasts.

Fibroblast movent-se entre la xarxa de col.làgen, formant un teixit dens.

Tot aquest procés d’adaptació té molt de sentit, ja que si el cos no actués d’aquesta manera, les tensions prolongades ocasionarien lesions irreparables en el teixit, al superar el seu llindar plàstic.

D’altra banda, quan una estructura està adaptada a certs estímuls (asseure’s davant d’un ordinador 8h al dia, per exemple), quan se li demana realitzar una altra activitat física, el col.làgen necessita cert temps d’adaptació. El resultat, aquells primers moviments dolorososos, fins que sembla, que tot es va “escalfant”. De fet, no s’escalfa el teixit, sinó que es va adaptant. Per això, és important realitzar exercici físic satisfactòri, amb diversitat de moviments i amplituds diferents, per donar el màxim ventall de mobilitat posible i estímuls diferents al nostre teixit fascial.

Twitter

Facebook

23 octubre, 2017

AIGUA, MOLT MÉS QUE H2O

Sense aigua, no pot existir la vida tal com l’entenem. Per tant, l’aigua és un bé essencial. El nostre organisme, està format entre un 60% i 70% d’aigua, depenent de l’edat i sexe de l’individu. Hi ha estructures corporals, com per exemple el teixit nerviós, que el 86% de la seva composició és aigua. El cervell i els òrgans vitals, necessiten a diari una quantitat d’aigua determinada per a exercir les seves funcions metabòliques. Així, és important educar-se en uns bon hàbits d’hidratació per mantenir el nostre cos en plenes condicions.

Quan un organisme s’acostuma a viure en una deshidratació cronificada, ja sigui per mals hàbits de nutrició, d’hidratació o ingesta de tòxics com l’alcohol o el tabac; el cos intenta suplir les mancances d’aigua obtenint-la de les reserves corporals. Per posar uns exemples, és freqüent observar en aquests casos, sequedat de pell i de mucoses, estrabades o ruptures musculars en esportistes, restrenyiment, i osteoporosi. En aquest darrer cas, la deshidratació i la manca d’exercici són les causes més importants.

Per tant, l’aigua és Font de vida…

… Però també, d’Informació.

El dr. Masaru Emoto, a principis d’aquest segle va realitzar una sèrie d’estudis en els canvis estructurals de l’aigua. Es va adonar, que depenent de les vibracions a què estaven sotmeses les mol.lècules de l’aigua responien amb formes diverses; conformant fractals perfectes i harmònics, si els missatges eren positius, i amorfs si eren negatius. Aquest estímuls que canviaven el comportament de l’aigua, anaven des de música, pensaments, emocions, i també missatges escrits. En aquest darrer cas, fins i tot va enregistrar diferències en els canvis en l’estructura de l’aigua depenent de l’idioma utilitzat.

Aquestes afirmacions i els grans avenços que està realitzant la física quàntica, com per exemple, en la comprensió dels comportaments de les partícules, són clau per canviar la manera d’entendre el nostre cos i del món que ens envolta.

Twitter

Facebook