Des de la fase embrionària, ja estem sotmesos a un joc de tensions i compensacions constants. El nostre organisme, basant-se en un guió, està sotmès constantment pels efectes de l’entorn que l’envolta.
Centrant-nos en la formació del teixit, en el seu aspecte estructural i biomecànic, les diverses tensions que rep l’embrió i posteriorment el fetus, de dintre el ventre matern, fan que a l’interior del seu cos comencin a haver-hi respostes. És un procès que passa a la vegada, i que ens acompanyarà tota la vida. Una tensió que no podem excloure, i que ens modela, és la Gravetat.
Durant la fase final de la gestació, és important la bona col.locació del cap, per començar a adaptar-se a les futures tensions, que serán força traumàtiques, quan el nadó hagi de passar pel canal del part. El crani, gràcies a l’elasticitat de les fontaneles, necessita sortir amb una hiperextensió, reduint l’espai suboccipital i comprometent l’atles. Molts hospitals de països com França i Suïssa, tenen servei d’osteopatia per tractar posibles problemas als nadons. Ara bé, és després amb l’estímul de succió (amb el pit i el polze) que el nadó estimula el teixit del crani intrínsicament, per recompensar-se poc a poc, com si es tractès d’un globus que s’anès inflant. És un joc d’estira i arronsa constant.
Doncs bé, aquest joc, el seguim durant tota la nostra vida, amb una diferència essencial. Anem substituint el nostre teixit elàstic format majoritàriament per elastina, per col.làgen, molt més compacte.
El cos s’anirà adaptant, reevaluant I readaptant constantment, sempre per buscar el moviment eficient. És a dir, aconseguir el màxim resultat amb el mínim gast energètic. Qualsevol altre situació, pot mantenir-se momentàniament un temps, però a la llarga, el teixit s’adequarà a les exigències que l’entorn li demana i modificarà la seva estructura. Per exemple, si constantment ens aguantem el cap amb la mà mentres llegim (ja bé sigui per vici postural i/o per debilitat muscular del coll), la tensió que haurà de soportar la zona cervico-dorsal serà massa exigent, i poc a poc, anirà acumulant més col.làgen per resistir la càrrega, donant pas a la formació d’un futur “coll de bisó”.
Aquests canvis estructurals en la fàscia, els generen els fibroblasts (cèl.lules encarregades de generar col.làgen depenent de l’estímul rebut). En el tractament miofascial, a nivell cel.lular, estem modulant directament sobre l’acció dels fibroblasts.
Fibroblast movent-se entre la xarxa de col.làgen, formant un teixit dens.
Tot aquest procés d’adaptació té molt de sentit, ja que si el cos no actués d’aquesta manera, les tensions prolongades ocasionarien lesions irreparables en el teixit, al superar el seu llindar plàstic.
D’altra banda, quan una estructura està adaptada a certs estímuls (asseure’s davant d’un ordinador 8h al dia, per exemple), quan se li demana realitzar una altra activitat física, el col.làgen necessita cert temps d’adaptació. El resultat, aquells primers moviments dolorososos, fins que sembla, que tot es va “escalfant”. De fet, no s’escalfa el teixit, sinó que es va adaptant. Per això, és important realitzar exercici físic satisfactòri, amb diversitat de moviments i amplituds diferents, per donar el màxim ventall de mobilitat posible i estímuls diferents al nostre teixit fascial.
