El cervell humà és un òrgan altament sofisticat, que a dia d’avui encara no sabem la complexitat de molts dels seus funcionaments. Els darrers anys, la neurociència està fent avenços a passos de gegant, per entendre el seu funcionament i reaccions davant de moltes malalties degeneratives i/o autoimmunes. De fet, com ja he parlat en alguna entrada anterior al bloc, el cervell manté una estretísima relació amb els intestins i la nostra microbiota intestinal. Però aquest cop, vull enfocar la mirada en la vessant de les percepcions que en processa.
Podríem definir el cervell com un gran ordinador central, que gestiona directa o indirectament, totes les informacions que provenen de l’exterior i de dins del nostre propi cos. Gràcies a ell, els nostres sentits es fan realitat. La vista, l’olfacte, l’oïde, el tacte, el gust.. no deixen de ser interpretacions del nostre cervell a estímuls externs, captats òbviament pels receptors corresponents. De fet, els ulls, són una expansió del nostre sistema nerviós central, altament dissenyat per a captar la realitat que veiem.
Quan observem el nostre entorn, llegim aquest bloc o mirem atentament un paisatge, els nostres ulls fan de càmeres. És el nostre cervell qui interpreta el que estem veient formant imatges. Concretament en la regió occipital és on succeeix aquest miracle.
Ara bé, quan somniem, imaginem, visualitzem, o per exemple, ens posem un dispositiu de realitat virtual, les imatges que veiem, també s’interpreten en la mateixa regió cerebral. És a dir, el nostre cervell inconscientment no diferencia les realitats en aquell moment, per ell, totes ho són. És una altra part de l’escorça cerebral, en l’àrea frontal, qui estructura i interpreta aquelles vivències. Podríem dir filosòficament, que és el nostre conscient, qui sap discernir totes aquestes realitats d’acord amb les seves creences establertes. De fet, durant els somnis el nostre cos interpreta aquella experiència com a real, desencadenant emocions associades a les vivències d’aquell somni. Podríem afirmar doncs, que interpretem com a única realitat allò que el nostre conscient diu que és real. Una prova de la realitat d’aquestes experiències són la gran quantitat de casos on després d’un somni vívid, s’ha aconseguit plasmar una realitat palpable, com per exemple el cas del premi Nobel de Fisiologia de 1936, Dr Otto Loewi , que va descobrir la neurotransmissió química en un somni.
La generació de sinapsis noves creant millors connexions neuromotores en esportistes d’èlit de la NBA i la NFL, mitjançant l’entrenament en situacions de realitat virtual i de visualitzacions, és un fet. Fins i tot, s’ha demostrat com els darrers jocs de videoconsoles on s’exigeix una ràpida reacció del jugador, poden ser beneficiosos, ja que ajuden a estimular millors connexions neuromotrius. Això sí, l’estudi també evidenciava que l’excés era molt perjudicial per a altres regions relatives a la conducta i la cognició. Per tant, si ampliem els nostres espectres d’observació de la realitat, i fem servir aquest potencial en molts altres camps de la nostra vida, al final, en el nostre cos apareixen canvis. És possible que en un futur no massa llunyà, per exemple, lesions medul.lars o afectacions motores després d’un ictus, es puguin recuperar generant aquestes noves connexions, mitjançant la realitat virtual.
Mentrestant, i fins que això arribi, podem invertir part del nostre temps a “generar” altres realitats, que ja directa o indirectament ens afecta i afecten als demés, d’una manera positiva en la creació de noves sinapsis neuronals. De fet, aquests dies de festes sense adonar-nos, aconseguim fer màgia i omplir d’emocions a moltes altres realitats.
Bona entrada d’any!
