Els avenços en la cirurgia i en la plàstica, han evolucionat cap a intervencions cada cop menys invasives, amb l’objectiu de deixar cicatrius que no generin complicacions. L’experiència dels cirurgians a l’observar les retraccions indesitjades dels teixits dels seus pacients en els post-operatoris, han generat, que es vigili més, a l’hora d’abordar el teixit fascial. Certament, si no hi ha més remei, les intervencions quirúrgiques s’han de realitzar, però si que és cert, que hi ha zones del cos on les retraccions del teixit són més agressives, un cop ha cicatritzat. El palmell de la mà, les plantes dels peus, o la zona lumbar, són zones molt delicades.
Un cop l’organisme ha patit una ferida o una lesió, i després de passada la primera fase inflamatòria (on es prepara el terreny per reparar el teixit), comença un procés de regeneració tisular. Sense entrar en masses detalls, les cel.lules anomenades fibroblasts, comencen a segregar col.làgen per a guarir la ferida. Aquests mateixos fibroblasts es transformen en miofibroblasts, ja que tenen capacitat contràctil, i per tant, poder mobilitzar les noves cel-lules de col.làgen i tancar la ferida. Un cop feta la feina, haurien de “suicidar-se” (apoptosi) per autorregular la qualitat del teixit, però aquest procés no sempre és satisfactori. En el moment que no hi ha una apoptosi correcte, l’excés de col.làgen amuntegat, generarà immobilitat i rigidessa, i a la llarga un teixit més fibrós.
Seqüència del procés metabòlic dels fibroblasts fins l’apoptosi final
Amb l’estímul adequat de tractament miofascial, es pot incidir directament a les membranes dels fibroblastes i per tant canviar la qualitat col.lagenosa d’aquell teixit, reeducant d’aquesta manera, la cicatriu. D’alguna forma, el tractament miofascial, incita a l’apoptosi de les cèl.lules de col.làgen. Aquest canvi cel.lular, a vegades es pot traduir en una lleugera inflamació de la zona o irritació post-tractament.
Una cicatriu fibrosada, genera una restricció en el teixit, que veient la composició en xarxa i funcionament tridimensional del teixit fascial, fa que per més superficial que sigui aquesta cicatriu, també pot afectar a capes més profundes. De fet, afecten totes, però el cos té la capacitat d’adaptar-se o no a aquella nova tensió. Per exemple, si al posar-nos un jersei apretat a sobre de la roba, se’ns fa una arruga al braç, quan intentem aixecar-lo notem una tibantor i hem de fer més esforç o modificar el moviment natural per aconseguir-ho. Òbviament, sabem que no tenim cap cicatriu, però aquella arruga i la tensió que genera el jersei, i les compensacions que busquem al fer el moviment, seria un exemple gràfic de com ens interfereix mecànicament una cicatriu. El nostre cos intenta adaptar-se a aquella restricció amb la màxima eficiència possible.
Cal esmentar que, no només poden generar problemes les cicatrius ocasionades per una intervenció quirúrgica, sinó tb, tota la resta (laceracions, talls, contusions, piercings…). Per exemple, un piercing umbilical, pot generar una sèrie de canvis compensatòris que desemboquin en una disfunció o problema. Tant la ferida generada, com la tensió del piercing en el teixit fascial abdominal (línea alba), en moltes ocasions són les responsables de dolors lumbars , disfuncions del sòl pèlvic i/o problemes ginecològics.
D’altra banda, el factor energètic i emocional que pot amagar una cicatriu, és un aspecte important a tenir en compte, que tractaré més endavant en un altre post.
Gràcies Dani! Cada dia en sabem una mica més del complex funcionament del nostre cos amb el teu blog.