DISTRIBUIDORS FASCIALS

A cada pasa que donem al caminar, els talons contacten amb tot el nostre pes, més la força de l’impacte, directament contra el terra. En el pas de la carrera, una persona d’uns 80 quilos, realment està transmetent directament sobre el calcani entre 225 i 280 quilos. L’ estructura òssia pot acceptar aquestes i més càrregues, però també té un límit. Com sempre, en el nostre teixit, el factor temps és determinant. El calcani és l’os del peu amb més fractures estadísticament parlant, i la gran majoria de vegades, és per una caiguda des de gran alçada. Un impacte d’aquest tipus, seria massa fort per ser absorbit i només caldria un sol cop per trencar l’os. Ara bé, després d’impactes repetitius, com per exemple, en una marató, els nostres calcanis rebrien uns 30.000 impactes d’uns 225 quilos. Segurament, suficient per a esquerdar els nostres preuats ossos. Però per qùe no es trenquen?

Sense un exquisit i complexe sistema fascial que reparteixi totes les forces de l’impacte i les tensions internes que es produeixen, els nostres óssos per si sols, serien incapaços d’aguantar més de tres passes. El nostre cos subministra un reforç extra de teixit a les zones que poden rebre més estrès biomecànic. Aquest reforçament és en un format de complexes insercions, a primera vista caòtiques, però dissenyades amb tot el sentit del món. Parlem d’unes zones que no són ben bé uns músculs en concret que realitzin aquesta acció de reforç, sinó que formen part d’una regió anatòmica fascial. A aquestes regions, se’ls anomenen distribuidors fascials.

Els distribuidors fascials, s’encarreguen d’absorbir, i repartir de manera eficient les càrregues i tensions mecàniques , per tal d’evitar-ne un excés a altres zones del cos que no n’està preparat. Per entendre la capacitat de resistència que pot arribar a tenir la fàscia, teòricament, realitzant un gran entramat de cèl.lules de col.làgen, podríem igualar la durèssa d’una armilla antibales.

En el cos tenim varies zones que actúen com a distribuidors: els turmells, els genolls, la banda lumbar i umbilical, la banda diafragmàtica, a nivell cervico-dorsal, la cintura suboccipital i el coll, la mandíbula i per últim la banda ocular. Aquestes zones, són regions on tendeixen a patir lesions per sobrecàrrega, ja que de fet, estan preparades per rebre’n un sobre-excés, per moviments repetitius. Una postura estàtica davant d’un ordinador, de fet, seria un moviment repetitiu de moltes estructures.

Un mal funcionament d’un d’aquests distribuidors, acabarà produint una lesió en un altre punt , a no ser que el següent distribudor de tensions ho permeti. D’alguna manera, el disseny d’aquestes zones anatòmiques està pensat per evitar mals majors en estructures més nobles. I amb un bon equilibri postural, els impactes s’haurien de transmetre sense problemes. Quan patim una lesió per sobrecàrrega en una zona més delicada, haurem de revisar amb tractament miofascial, quin o quins distribuidors han fallat.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada