INTUÏCIÓ, SISÈ SENTIT

La intuïció, la podem definir com a aquella habilitat per conèixer, comprendre o percebre algún fet de manera clara i immediata, però sense la intervenció del raonament. L’arrel llatina d’on prové el mot intuïció, és “intueri”, i que significa mirar cap endins o contemplar. Per tant, la intuÏció és una habilitat innata en tots nosaltres, i en moltes ocasions, amb resultats extraordinaris. Ara bé, per què no se li dóna la importància o la rellevància que li pertoca? Per què no s’estudia obertament el seu funcionament?

En molts aspectes de la vida diària, fem ús de la intuïció constantment i en ocasions en fem cas i en altres passem el filtre del nostre raonament. Però, constantment estem rebent “inputs” intuïtius o premonitoris a qualsevol fet que ens passa el dia a dia.

En l’exercici terapèutic, la intuïció és una eina a tenir en compte, perquè entrenada i guiada correctament, pot resultar molt beneficiosa. Òbviament,i especialment en el cas de la salut, el rigor i la preparació en la matèria que ens pertoca és indispensable, per assolir un resultat positiu. Però, en mans d’un professional qualificat, no hauríem de menystenir els fruits que ens pot donar la intuïció com una habilitat més. Grans terapeutes de renom, com ara el difunt, Dr. John Upledger feien ús en els seus darrers anys d’experiència en els tractaments osteopàtics, d’allò que anomenava com a “intuïció terapèutica”, per cert, amb resultats molt sorprenents.

De fet, sabem per evidències i per experiències personals, que la intuïció o premonició, ens ha pogut funcionar en algun moment de la nostra vida. Molts economistes i agents de borsa, a més de la seva preparació i informació, necessiten d’aquesta habilitat o sensibilitat, per aconseguir millors resultats, que els facin destacar davant dels seus competidors. Un altre exemple, el trobem en la natura, on l’instint animal actúa com a premonitori davant d’un perill immediat o futur. Però, són demostrables totes aquestes evidències?

L’astrofísic francès, Jean Pierre Garnier-Malet, amb la seva teoria de desdoblament del temps, afirma poder demostrar amb fòrmules matemàtiques, el funcionament de la intuïció i la premonició. Us deixo l’enllaç d’una de les seves interessants entrevistes: https://www.youtube.com/watch?v=dfxrzKKHysA

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

PLACEBO O CAPACITAT DE GUARIMENT?

S’entén com a placebo, aquella substància que tot i no tenir cap principi actiu per sanar una patologia o tractar una simptomatologia, el pacient aconsegueix el seu objectiu, curar-se.

S’han fet molts estudis al voltant de l’efecte placebo en la farmacologia, però sobretot per a realitzar comprovacions de la fiabilitat química del fàrmac que es vol estudiar.

Generalment s’ha menystingut o se li ha donat un aire despectiu el fet de la curació per efecte placebo, tot i tenir evidències aclaparadores. De fet, el mot placebo, prové de l’arrel llatina “placere”, però culturalment se l’ha associat en el llenguatge a l’engany, obviant la capacitat inconscient de l’individu per a sanar-se.

La comunitat científica troba l’explicació en la suggestió, en les creences de l’individu i les expectatives de curació. I segurament siguin certes aquestes teories, però en comptes d’aprofundir i estudiar el mecanisme d’acció i les seves possibilitats, sembla que no hi ha massa interès en la ciència ortodoxa en concretar el raonament d’aquestes evidències.

En canvi, científics com el bioquímic Bruce E.Lipton, demostra en els seus experiments, que depenent dels estímuls externs, les cèl.lules responen d’una manera determinada. És a dir, és l’entorn, ja sigui químic o emocional per exemple, qui determina el comportament de la membrana cel.lular fent que alliberi una substància o una altra.

A més, tenint en compte, què el que reconeix una cèl.lula individual ho saben a l’instant totes les cèl.lules del nostre cos, donen un poder immens a que amb les nostres creences siguem capaços de modificar el comportament de totes les nostres cèl.lules. (Aquest fet que sembla es pugui explicar amb el funcionament de l’entrallaçament quàntic)

Cal esmentar, que un placebo funciona sempre i quan entrin en joc les nostres creences ben estructurades des del nostre inconscient. I la millor manera de “reprogramar” el nostre inconscient és tenir constantment, una actitud conscient entorn a les nostres creences.

D’altra banda, també hem de saber que existeix el nocebo, que realitza una acció totalment contraria al placebo, i que malauradament sembla que socialment estiguem més “programats” a dominar constantment de manera inconscient els nocebos.

En definitiva i simplificant l’equació, podem pensar que el nostre sistema de creences és el responsable d’ajudar, empitjorar, o fins i tot sanar el cos, ja sigui per exemple, amb l’ajut d’un fàrmac, un placebo o un treball emocional.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LES REALITATS REALS

El cervell humà és un òrgan altament sofisticat, que a dia d’avui encara no sabem la complexitat de molts dels seus funcionaments. Els darrers anys, la neurociència està fent avenços a passos de gegant, per entendre el seu funcionament i reaccions davant de moltes malalties degeneratives i/o autoimmunes. De fet, com ja he parlat en alguna entrada anterior al bloc, el cervell manté una estretísima relació amb els intestins i la nostra microbiota intestinal. Però aquest cop, vull enfocar la mirada en la vessant de les percepcions que en processa.

Podríem definir el cervell com un gran ordinador central, que gestiona directa o indirectament, totes les informacions que provenen de l’exterior i de dins del nostre propi cos. Gràcies a ell, els nostres sentits es fan realitat. La vista, l’olfacte, l’oïde, el tacte, el gust.. no deixen de ser interpretacions del nostre cervell a estímuls externs, captats òbviament pels receptors corresponents. De fet, els ulls, són una expansió del nostre sistema nerviós central, altament dissenyat per a captar la realitat que veiem.

Quan observem el nostre entorn, llegim aquest bloc o mirem atentament un paisatge, els nostres ulls fan de càmeres. És el nostre cervell qui interpreta el que estem veient formant imatges. Concretament en la regió occipital és on succeeix aquest miracle.

Ara bé, quan somniem, imaginem, visualitzem, o per exemple, ens posem un dispositiu de realitat virtual, les imatges que veiem, també s’interpreten en la mateixa regió cerebral. És a dir, el nostre cervell inconscientment no diferencia les realitats en aquell moment, per ell, totes ho són. És una altra part de l’escorça cerebral, en l’àrea frontal, qui estructura i interpreta aquelles vivències. Podríem dir filosòficament, que és el nostre conscient, qui sap discernir totes aquestes realitats d’acord amb les seves creences establertes. De fet, durant els somnis el nostre cos interpreta aquella experiència com a real, desencadenant emocions associades a les vivències d’aquell somni. Podríem afirmar doncs, que interpretem com a única realitat allò que el nostre conscient diu que és real. Una prova de la realitat d’aquestes experiències són la gran quantitat de casos on després d’un somni vívid, s’ha aconseguit plasmar una realitat palpable, com per exemple el cas del premi Nobel de Fisiologia de 1936, Dr Otto Loewi , que va descobrir la neurotransmissió química en un somni.

La generació de sinapsis noves creant millors connexions neuromotores en esportistes d’èlit de la NBA i la NFL, mitjançant l’entrenament en situacions de realitat virtual i de visualitzacions, és un fet. Fins i tot, s’ha demostrat com els darrers jocs de videoconsoles on s’exigeix una ràpida reacció del jugador, poden ser beneficiosos, ja que ajuden a estimular millors connexions neuromotrius. Això sí, l’estudi també evidenciava que l’excés era molt perjudicial per a altres regions relatives a la conducta i la cognició. Per tant, si ampliem els nostres espectres d’observació de la realitat, i fem servir aquest potencial en molts altres camps de la nostra vida, al final, en el nostre cos apareixen canvis. És possible que en un futur no massa llunyà, per exemple, lesions medul.lars o afectacions motores després d’un ictus, es puguin recuperar generant aquestes noves connexions, mitjançant la realitat virtual.

Mentrestant, i fins que això arribi, podem invertir part del nostre temps a “generar” altres realitats, que ja directa o indirectament ens afecta i afecten als demés, d’una manera positiva en la creació de noves sinapsis neuronals. De fet, aquests dies de festes sense adonar-nos, aconseguim fer màgia i omplir d’emocions a moltes altres realitats.

Bona entrada d’any!

GEOPATIES, COM ENS AFECTEN

Els conceptes energètics i la seva afectació en la salut de les persones, encara  són a dia d’avui, molt lluny de ser acceptats per la majoria de la societat, com una causa real de possibles patologies. Poc a poc es van comprenent realitats com la malaltia associada a l’exposició de radiacions electromagnètiques, però  tot i poder mesurar-les  quantitativament, són enfermetats que no ens parem a prestar-hi massa atenció. Aquestes radiacions les tenim constantment en el nostre entorn (WIFI, antenes de telefonia, cables de tensió, electrodomèstics, mòbils… ), però en trobem d’altres vibracions, que de moment no es poden mesurar quantitativament amb aparells, però sí que ens afecten com a éssers vius, com les que generen una geopatia de caire natural.

Una geopatia seria la definició de la malaltia afavorida per les energies produïdes per la pròpia Terra. Aquestes energies, per citar uns exemples, van des de les pròpies emisions del camp electromagnètic del nostre planeta (linies Hartmann i Curry), a les radiacions que emet la fricció de grans corrents d’aigua del subsòl. Aquestes darreres, per molts autors i experimentats geobiòlegs, són les més perilloses, ja que una exposició mantinguda en el temps sobre corrents o creuaments d’aigua, pot acabar afectant el nostre cos seriosament.

Hi ha varies especulacions  i teories sobre realment què passa en el nostre cos, després de dormir durant anys en una  zona geopàtica, ja que demostrar empíricament els conceptes energètics encara no és possible, i la comunitat mèdica ortodoxa, és contraria a obrir el seu camp de visió. Però, sí que és cert, que hi trobem moltes evidències per  la seva exposició en excés.

Una exposició perllongada sobre corrents geopàtiques, ens afectaran en menor o major grau, depenent de la nostra resistència i salut en general. El primer camp que es pot veure afectat, és el nostre sistema immunitari i endocrí, produïnt simptomes inicials típics, com insomni, fatiga,  irritació, cefalees, al.lèrgies o intoleràncies, candidiasi repetitives, retenció líquids, etc. Una exposició més severa , podria afeblir el nostre sistema immune,  afavorint o agreujant problemes de salut més greus.

 

 

La kinesiologia holística és  una de les maneres de diagnosticar si una persona està afectada per una geopatia. I la seva comprobació en el domicili, amb un estudi de geobiologia.

No cal dir, que l’increment exponencial de les noves tecnologies i de comunicació sense cables, afecten i potencien l’exposició d’una geopatia natural. La laxitud de la gran majoria de països en definir la potència de les radiacions i els seus valors mínims(com per exemple el wifi), fan que cada cop més, estiguem exposats a grans vibracions que constantment intervenen amb tots nosaltres. De fet, gran quantitat d’estudis, entre ells algún de la OMS, alerten de l’exposició del wifi i els mòbils, per seriosos riscos de patir càncer. Per cert, estudi que anys després van còrrer a desmentir amb un altre estudi que ho negava rotundament. De  fet, que les empresses que van encarregar  aquest segon estudi, fossin les grans interessades en el negoci de la comunicació sense cables , i que el seu màxim dirigent, va presidir el sector de la telecomunicació  electromagnètica de la OMS fins el 2006, tindrien alguna cosa veure. Aquestes pressions,es denuncien en aquest article publicat a la International Journal of Oncology.  Discernir quins estudis “interessen” i quins no, ja seria un altre debat.

COM TENIR CURA DE LA FLORA INTESTINAL

Ja hem pogut veure en altres entrades al blog la importància del bon funcionament de la microbiota intestinal per l’equilibri amb la resta de sistemes del cos, com per exemple, el sistema immunològic. Per tant, la nostra salut dependrà de la salut de tot l’ecosistema de bacteris que viuen en el nostre cos. Sense aquests bacteris, la vida no seria possible.

Per a mantenir la salut dels nostres petits inquilins en òptimes condicions, haurem d’enfocar com sempre una mirada global, i no només quedar-nos en el camp químic, a priori més lògic en aquest cas. És obvi, que una nutrició desequilibrada no ens ajudarà en cap cas. Els alts consums de sucres, greixos saturats i hidrogenats, begudes alcohòliques, i  aliments processats debiliten considerablement el nostre microbiòma. Per contra, obren la porta a que proliferin altres bacteris, càndides i/o paràsits que sí que prefereixen aquella dieta. D’altra banda, s’ha demostrat que l’excés de consum de proteïnes animals, també modifiquen la composició bacteriana de la flora, incrementant un tipus de bacteris que per poder metabolitzar els greixos, produeixen inflamació a llarg termini.  Una dieta on  predominin els vegetals, hidrats de carboni integrals i greixos de qualitat , afavoreixen a  la llarga a mantenir un bon equilibri del microbiòma, així com la ingesta d’aliments fermentats (chucrut, iogurts,..).

La relació directa d’una disbiòsi intestinal amb patologies del sistema nerviós , com per exemple, l’ansietat, insomni, depressions, o l’alzhèimer, ha quedat evidenciada en els avenços en microbiologia en les darrers anys. Però, aquest procés també és bidireccional, ja que les emocions negatives o destructores, perjudiquen notablement el nostre microbioma. Per tant, en aquests casos es genera un cercle viciós.

També, s’ha pogut comprovar, que el microbiòma intestinal d’atletes d’èlit és diferent al d’una persona corrent. I les darreres investigacions, apunten a personalitzar els probiòtics necessaris a cada cas, per afavorir el rendiment esportiu. De fet, la kinesiologia ja realitza aquest procés personalitzat. D’altra banda, la manca d’exercici i el sedentarisme té un impacte en la població del microbiòma.

El 43% del cos està format de cèl.lules , la resta, és vida microbiana

 

Un altre aspecte, però molt important i que passa totalment desapercebut, és el camp energètic. Les geopaties, i  en major importància, les corrents d’aigua subterrànies que generen un fluxe constant d’ions que travessen la nostra estructura atòmica. Això, genera radicals lliures en el nostre cos debilitan a la llarga i principalment, el sistema immunològic. L’ecosistema intestinal, altament sensible als canvis en el seu medi, reacciona negativament sota la influència d’aquest fluxe iònic, deixant pas a una possible proliferació de càndides o altres organismes perjudicials.  Per fer-nos una idea de la sensibilitat de la nostra flora als canvis externs, és la demostració del deteriorament dràstic que pateix la gent que realitza asiduament vols d’avió intercontinentals, probablement pels canvis de pressió.

D’altra banda, la pràctica de tècniques de meditació ha evidenciat un augment important de la serotonina, afavorint les funcions antiinflamatòries i regeneratives del nostre cos. És de suposar doncs, que ja que les grans productores de serotonina de l’organisme el realitza la flora intestinal, també hi haurà un vincle de reciprocitat amb la meditació.

És important destacar, que tots els bacteris que estan en el nostre cos, tenen una funció en concret, no són ni bons ni dolents  per si mateixos. És l’equilibri harmònic del microbioma el que ens fa gaudir d’un estat de salut òptim. Només, el desequilibri d’aquesta composició, per excés i/o dèficit de diversos tipus de bacteris, fan que el microbiòma sencer es decanti per un sistema saludable o un de malalt. Un exemple d’això, ho podem veure en les càndides, ja que són necessàries  quan treballen com a llevats (per metabolitzar l’acohol), però en desequilibri, es transformen en fongs, alterant per complert la salut del nostre cos.

Arribem doncs,  a la conclusió que per tenir cura de nosaltres mateixos és bàsic tenir cura de la salut del nostre microbiòma. Aquestes cures,  fonamentalment passen per  practicar exercici satisfactòri amb regularitat, evitar les situacions estressants continuades i  emocions destructives, fer practiques de meditació,  tenir uns bons hàbits nutricionals, evitar ingesta de tòxics  i evitar zones geopàtiques en el nostre descans nocturn.

EL RITME CRANI-SACRE

A l’observar detingudament l’estructura de la volta cranial, no ens hauríem de passar per alt les sutures que conformen el seu conjunt d’óssos (occipital, temporals, parietals i frontal). Aquestes sutures, en un inici molt elàstiques i mòbils (fontaneles), van perdent plasticitat per anar consolidant-se en una estructura més rígida. La funció principal del crani és la de protegir el nostre cervell. Tot i aquesta aparent rigidessa, podem observar un moviment molt subtil, entre les sutures cranials. Aquest moviment es fa més evident en el crani d’un nadó. De fet, aquestes sutures, responen a l’entramat de membranes fascials que conformen les regions i els tabics cerebrals. Cada una d’aquestes membranes és la continuació de la duramàter.

Les meninges, són les membranes que recobreixen el Sistema Nerviós Central i el cervell (duramàter, aracnòides i piamàter). La duramàter, és la capa més externa, i entre les dues més profundes hi trobariem la major quantitat de líquid céfalo-raquidi. Anatòmicament, la duramàter embolcalla tota la volta cranial, trobem insercions en el foràmen magnum, les cervicals C2 i C3 i a la regió sacre en S2. El canvi de tensió en les membranes internes es poden palpar en tot el recorregut de la columna vertebral, i d’aquesta manera,  poder observar el moviment o respiració crani-sacral.

Aquest moviment, el genera, a través de les tensions recíproques del teixit, la fluctuació del líquid céfalo-raquidi (LCR). Hi ha diverses teories sobre com es generen aquests moviments fluctuants del LCR (d’uns 12 cicles per minut), però la més acceptada és la que considera el complexe crani-sacre com un sistema de respiració semi-tancat autorregulable. És a dir, està generat i equilibrat per les pressions constants d’absorció i formació de líquid, en unes zones molt concretes de l’encèfal.

 

El LCR està format bàsicament d’aigua, i s’encarrega de nutrir i protegir el SNC

 

Quan, les membranes intracraneals i del canal medular fins el sacre, no realitzen els moviments harmònics, dinàmics i amb vitalitat, podem començar a patir disfuncions del sistema crani-sacre, i per tant, a la llarga, qualsevol altre afectació o disfuncions a la resta de sistemes corporals. Per exemple, una restricció en l’esfenoides (una membrana-os cranial), la seva disfunció afectarà en major o menor grau el bon funcionament de la glándula hipòfisi (important en la segregació d’hormones com la melatonina).

Les pressions que realitza el terapeuta són molt subtils i en moltes ocasions és una simple intenció de moviment. A nivell de neurotransmissors, hem de tenir en compte, que a vegades per arribar a estructures nobles profundes no serveix la força, ja que determinats neurotransmissors estan preparats per rebre determinats estímuls i no d’altres. Una palpació encara més subtil, però a la vegada més profunda, permet observar el que s’anomenen fluctuacions de marea mitja i llarga, on podríem valorar altres sistemes com l’energètic, la qualitat i vitalitat del ritme, o patrons de fluctuacions de líquids.

El tractamemt crani-sacral, no només té l’objectiu de mobilitzar, i reeducar les restriccions membranoses i de les sutures cranials, per tal que el ritme sigui harmònic, fort, dinàmic i amb vitalitat, i per tant, transmeti a tot el cos aquesta força;  si no que també és una eina important de diagnòstic i de tractament global. Palpar el ritme i la qualitat de les fluctuacions, així com observar els patrons de moviment interns, permet al terapeuta treballar d’una manera més profunda i amb resultats molt sorprenents.

CICATRIUS (II) TRAUMES I COS SUBTIL

Hem vist com de necessari és tractar el teixit fascial per afavorir les cèl.lules de col.làgen a fer una bona cicatrització, i evitar problemes que ens poden descompensar altres zones corporals. Si tenim en compte la multifactorietat que conforma el cos humà, no hem de pasar per alt les possibles disfuncions tant emocionals com energètiques.

Una cicatriu sempre amaga una història darrera. Si acceptem aquesta premisa, ens será més fàcil entendre, com el nostre inconscient pot bloquejar o “enllaçar” certs traumes amb una ferida, intervenció, fractura, etc. En ocasions, una cicatriu que es va produir en la infància pot necessitar un tractament emocional, per assolir una recuperació satisfactòria d’aquell teixit. Cal dir, que és freqüent, que durant el tractament d’aquella cicatriu, el pacient recordi clarament com s’ho va fer, i/o quina situació emocional podia tenir relacionada. Aquest fenòmen es pot explicar com un alliberament somato-emocional (Upledger).

D’altra banda, si ampliem una mica més la nostra mirada, no cal generar una ferida física, per deixar una cicatriu. En certa manera, el nostre inconscient pot reaccionar enllaçant una agressió psicològica rebuda, per exemple, amb una disfunció concreta. El cos, la tractaria com una cicatriu. És posible, que si s’enfoquèssin els problemes traumàtics emocionals, com una cicatriu sense una ferida física,  mal cicatritzada,  que genera un fulcre o interferència en el nostre cos, seria més senzill acotar el problema; ja que en moltes ocasions, és complicat comprendre la relació recíproca i estreta que juguen tots els nostres camps corporals.

Si ampliem encara, una mica més la nostra mirada holística del cos, observarem com una cicatriu pot generar forats en el nostre camp electromagnètic o també conegut com a cos sutil. Aquest cos sutil, no reconegut actualment per la ciència convencional, ja que encara no l’ha pogut localitzar, encara és una incógnita. Però és cert que tenim moltes evidències científiques i terapèutiques: com per exemple, els experiments del científic rus Semion Kirlian, que van evidenciar el nostre camp electromagnètic, o els avenços en el camp de la Bioelectrografia del Dr. Korotkov, o fins i tot, la opinió els darrers anys d’un gran corrent de físics prestigiosos que anomenen  aquest cos subtil com a cos quàntic.

D’altra banda, estudis de la neurocientífica  Helene Langevin, demostren l’exactitud del 90% dels punts d’acupuntura ubicats a les cames, amb petits orificis en l’entramat de la fàscia superficial i profunda. Amb aquesta evidència, podríem suposar que una cicatriu pogués interferir  algún meridià energètic de l’acupuntura xinesa, i produir una debilitat a alguna regió anatómica associada.

En definitiva, queda molt encara per comprendre el funcionament real del cos humà, però una mirada holística de la ciència, obre un ventall extraordinari a la seva comprensió

D’OBSERVADOR, A SUBJECTE

La física quàntica és una Ciència, que a part de teoritzar, evidenciar i buscar raonaments argumentats d’aspectes de la física que no es podien explicar de cap altre manera, obre la porta amb les seves interpretacions, a teories filosòfiques i molt més profundes.

La llum, encara a dia d’avui, té dues teories dintre de la física que expliquen què és i com es comporta. Per què hi ha dues teories vàlides? Doncs n’hi ha dues, senzillament perquè hi ha aspectes que només es poden demostrar amb la Tª A i altres només amb la Tª B, per entendre’ns. Doncs, la doble escletxa, és un experiment de la física quàntica molt revolucionador, que demostra el comportament de la llum.

Imaginem-nos una capsa de cartró on fem una escletxa  a la tapa, la tanquem i la posem de costat. Bé, ara apliquem un feix de llum d’una llanterna sobre la tapa. Imaginem-nos també, que tenim una càmera a dintre la capsa i podem veure la llum al fons d’aquesta. Veuríem una línea de llum que seria el feix de llum de la nostra llanterna. Molt bé, aquest comportament s’explica entenent que la llum viatja a través de l’escletxa per fotons (petites boletes).

Ara fem dues escletxes i fem el mateix procediment. A l’aplicar la llum, per sorpresa, no apareixen dues ratlles de llum al fons de la capsa, sinó moltíssims. Això passa perquè al haver-hi més opcions d’entrada, es generen unes ones que fa que es propagui. La teoria que la llum es propaga per ones.

Doncs bé, què passaria si un de nosaltres estigues observant com entra el raig de llum per una de les dues ranures, per veure com es comporten aquestes ones? Doncs… que aparèixen dues ratlles al fons de la capsa… tornen a comportar-se com a fotons. Què significa tot això?

La resposta a aquest experiment, és que l’observador és esencial en la observació i és part indispensable en el resultat d’aquesta. És a dir, passa a ser subjecte.

Ara bé, què té a veure tot això amb el nostre cos?

Si em permeteu teoritzarè sobre això, i extrapolant aquest experiment quàntic, podríem argumentar, que cada un de nosaltres té l’habilitat de fer-se subjecte en tots els  procesos. Com es fa això exactament? Encara no ho sabem del tot, però teòricament és posible. Tenim exemples extrems amb evidències en casos de curació espontània, on la Ciència els califica d’anomalies i no es busca una explicació; o qui sap, si pot ser la clau per entendre l’efecte placebo…

Em sorgeixen moltes preguntes després de comprendre la profunditat d’aquest descubriment científic, però crec que és millor que cadascú es faci les seves, que cregui oportunes, i passem a ser d’observadors a subjectes de les nostres vides.

Salut i bona entrada d’any!

L’INSOMNI

Com en tot procés, disfunció o patologia, hem de tenir en compte la seva multifactorietat. L’insomni, no pot ser menys.

D’insomnis hi ha de diferents tipus, d’aquells que la persona li costa conciliar el son a primera hora, o d¡aquells que es desperten a mitja nit o fins i tot, que no poden dormir ni un minut. Però el comú denominador de tots ells, és una manca de descans en curt i/o llarg termini.

Dormir, és un procés bàsic per a poder mantenir la salut integral. Podríem dir, que dormir no és ni molt menys perdre el temps. De fet, és bàsic per a mantenir l’equilibri de les nostres funcions químiques, físiques, mentals, emocionals i energètiques, per quan estem desperts. És el moment de reparació cel.lular, gràcies entre d’altres, a hormones com la melatonina i la serotonina.

També hem de tenir en compte, les  varies teories sobre què passa realment durant el son profund, on s’activa la fase REM. Ja sigui una reparació deles funcions neuronal, com reedreçar-nos les vivències i estímuls del dia, o reequilibrar i co-crear el nostre cos energètic (Dr. Jean Pierre Garnier), entrar en fase REM, és essencial per a gaudir d’un son reparador al llevar-nos.

L’orígen de l’insomni, o més bén dit, la seva causa principal, pot quedar camuflada en el desequilibri global a què ha arribat l’organisme per a tenir dificultats per a dormir. Per exemple, la gran majoria d’insomnis poden tenir un orígen emocional. Un estrés emocional mantingut en el temps, acabarà generant un desequilibri bioquímic i per tant un desequilibri en tots els demés camps corporals. L’ estrés mantingut suposa segregar dosis constants de cortisol, adrenalina i/o noradrenalina que són les antagonistes o contraries a la melatonina, serotonina i les endorfines. En termes generals, les primeres tenen una funció d’activació i d’alerta, i les segones de sedació i regeneració.

Ja hem vist en una entrada anterior al blog, la importància de la microbiota intestinal en la salut del cos humà. La disbiosi intestinal, evitarà la correcta producció de serotonina, afectant el nostre insomni i com no, el trànsit intestinal, entre d’altres reaccions metabòliques. Un símptoma comú en les persones amb problemes d’insomni, és el restrenyiment.

Ara bé, com he dit abans, l’insomni té multiples causes i moltes vegades poden anar lligades o interrelacionades, generant conseqüències que acaben agreujant el problema inicial. A vegades és complicat trobar una resposta a aquest insomni. Un camp que passa desapercebut en la gran majoria de casos, i que per a mi, pot ser un dels principals desequilibrants de la salut, és l’aspecte energètic. Les geopaties, o enfermetats produïdes per corrents energètiques que alteren el nostre camp electromagnètic, ja siguin, corrents d’aigua subterrània, camps telúrics i/o aparells electromagnètics; són un factor a tenir molt en compte, en casos cronificats d’insomni.

D’altra banda, com no, a nivell físic i estructural, una compressió del pont miodural, de les membranes intracranelas i del seu rajecte fins el sacre, són un altre motiu a evaluar en cas d’insomni.

Per tant, un cop més, el tractament hauria de ser el més global possible. Tractant un sol símptoma sense localitzar la causa o causes, ens podem quedar a mig camí.

D’altra banda, i no menys important,és  important ajudar l’organisme contra l’insomni treballant aspectes com  la nutrició, l’exercici físic i la meditació, per exemple.

ESTEM FETS DE BUIT

Socialment, parlar del cos humà des d’altres prismes sempre ha estat motiu de crítica des del món científic. Però, si partim de la premisa, que la ciència occidental és fonamentalment materialista, es fa imposible arribar a explicar evidències científiques que passen en la vida i en el cas que ens toca, en el cos humà.

Com deia, la ciència del cos humà, es basa en conceptes materialistes. Però des del mateix moment que ja s’assumeix científicament que la matèria, de fet, no deixa de ser energia però amb una freqüència vibratòria més densa; ens hauria de fer plantejar les nostres bases.

En els darrers anys, la física, la quàntica, la neurociència, entre d’altres, estan fent avenços exponencials. I tot, gràcies a fer un canvi en el seu punt d’observació. En no posar-se límits a la seva mirada, facilitant la teorizació. Pas indispensable, per a poder demostrar científicament qualsevol qüestió.

Sabem, que el nostre cos, en l’expressió més petita està compossat per àtoms. Àtoms que van i venen constantment, però que sempre mantenent la seva estructura, donant forma la matèria, tal com la coneixem. Aquest fet és essencial, ja que asumir això, d’alguna manera, significa, desmaterialitzar el cos.  Endinsant-nos més en aquests àtoms, trobem tota una sèrie de partícules, on els quàntics poden explicar fets que amb la física fins ara, no entenia.

En el cos humà, hi ha evidències que fins ara no es podien argumentar. Com per exemple, com poden rebre la mateixa informació a la vegada totes les cèl.lules del cos. Ho podrien explicar teories,  com per exemple els salts quàntics i/o els entrellaçaments quàntics.

També, tècniques i teràpies energètiques, com l’acupuntura, la kinesiologia holística, la teràpia crani-sacra, el reiki, i un llarg etcètera, on les evidències científiques que succeeixen no sabem explicar-les,  agafen forma si la ciència mèdica fés un canvi de mirada. El no acceptar-les i desestimar-les perqùe creiem que no tenen cabuda en el nostre marc científic, correm el risc de caure en el ciencisme.

De fet, les Resonàncies Magnètiques Nuclears, s’utilitzen en medicina com a eina de diagnòstic. Doncs bé,  la RMN aplica els conceptes quàntics per desmaterialitzar el cos i poder fer-ne una fotografia ja materialitzada. Un camp magnètic que aixeca molta controvèrsia en el món científic, ja que l’explicació realment, de com funciona la generació d’aquest camp, encara és difícil d’explicar a dia d’avui.

La sacsejada definitiva als nostres conceptes materialistes, ve quan s’estudia l’àtom, i un cop localitzades totes les partícules que la quàntica ha evidenciat, ens trobem que en el fons, o almenys fins el que sabem ara,  hi ha un gran buit. En termes de fractalitat, podríem dir, que estem fets de buit.