Categoria: Camp Estructural i Fascial

Podem entendre la propiorecepció, com la capacitat que té el cos per sentir la posició i localització, orientació i moviment del cos i de les seves parts en l’espai. El sistema propioreceptiu es basa en un mecanisme altament sofisticat, on una part especialitzada del nostre sistema nerviós (sistema lemniscal) i els neurotransmissors estan en constant intercanvi d’informacions. Aquests neurotransmissors tenen la capacitat de donar i rebre informació per tal de reequilibrar el nostre cos en l’espai, com per exemple, en el moment d’evitar una torcedura de turmell.

En l’àmbit esportiu, la propiorecepció és un treball essencial per evitar possibles lesions articulars, ja que a l’exercitar-la, es genera una resposta músculofascial més ràpida i efectiva als canvis posturals sobtats que poden sorgir en un acte esportiu. D’altra banda, el treball propioreceptiu també és molt important per les activitats físiques quotidianes per tal de reduir el perill de caiguda.

Sempre s’ha vinculat a la propiorecepció, la capacitat dels neurotransmissors ubicats a les articulacions, com per exemple en el cas del genoll, en el lligament creuat anterior (LCA). En els darrers anys, sembla que no és ben bé així, i la fàscia hi juga un paper determinant.

Els neurotransmissors destinats per les tasques propioreceptives estan localitzats majoritàriament entre la fàscia profunda i la superficial, on hi ha grans densitats de terminacions nervioses destinades per a aquesta funció (stecco et al 2008).

Per tant, després d’una intervenció quirúrgica d’un LCA, on es pensava que hi jugava un rol bàsic en la propiorecepció del genoll, la rehabilitació propioreceptiva d’un genoll operat, és gràcies a la fàscia.

En el cas dels receptors del dolor, podem parlar de la nocicepció, o capacitat d’interpretar les senyals del dolor a través dels nociceptors. En el cas de la regió lumbar, s’ha evidenciat que les microlesions continuades en el teixit fascial (per microtraumatismes posturals per exemple), són les responsables del dolor lumbar crònic i no pas les hèrnies discals.

A cada pasa que donem al caminar, els talons contacten amb tot el nostre pes, més la força de l’impacte, directament contra el terra. En el pas de la carrera, una persona d’uns 80 quilos, realment està transmetent directament sobre el calcani entre 225 i 280 quilos. L’ estructura òssia pot acceptar aquestes i més càrregues, però també té un límit. Com sempre, en el nostre teixit, el factor temps és determinant. El calcani és l’os del peu amb més fractures estadísticament parlant, i la gran majoria de vegades, és per una caiguda des de gran alçada. Un impacte d’aquest tipus, seria massa fort per ser absorbit i només caldria un sol cop per trencar l’os. Ara bé, després d’impactes repetitius, com per exemple, en una marató, els nostres calcanis rebrien uns 30.000 impactes d’uns 225 quilos. Segurament, suficient per a esquerdar els nostres preuats ossos. Però per qùe no es trenquen?

Sense un exquisit i complexe sistema fascial que reparteixi totes les forces de l’impacte i les tensions internes que es produeixen, els nostres óssos per si sols, serien incapaços d’aguantar més de tres passes. El nostre cos subministra un reforç extra de teixit a les zones que poden rebre més estrès biomecànic. Aquest reforçament és en un format de complexes insercions, a primera vista caòtiques, però dissenyades amb tot el sentit del món. Parlem d’unes zones que no són ben bé uns músculs en concret que realitzin aquesta acció de reforç, sinó que formen part d’una regió anatòmica fascial. A aquestes regions, se’ls anomenen distribuidors fascials.

Els distribuidors fascials, s’encarreguen d’absorbir, i repartir de manera eficient les càrregues i tensions mecàniques , per tal d’evitar-ne un excés a altres zones del cos que no n’està preparat. Per entendre la capacitat de resistència que pot arribar a tenir la fàscia, teòricament, realitzant un gran entramat de cèl.lules de col.làgen, podríem igualar la durèssa d’una armilla antibales.

En el cos tenim varies zones que actúen com a distribuidors: els turmells, els genolls, la banda lumbar i umbilical, la banda diafragmàtica, a nivell cervico-dorsal, la cintura suboccipital i el coll, la mandíbula i per últim la banda ocular. Aquestes zones, són regions on tendeixen a patir lesions per sobrecàrrega, ja que de fet, estan preparades per rebre’n un sobre-excés, per moviments repetitius. Una postura estàtica davant d’un ordinador, de fet, seria un moviment repetitiu de moltes estructures.

Un mal funcionament d’un d’aquests distribuidors, acabarà produint una lesió en un altre punt , a no ser que el següent distribudor de tensions ho permeti. D’alguna manera, el disseny d’aquestes zones anatòmiques està pensat per evitar mals majors en estructures més nobles. I amb un bon equilibri postural, els impactes s’haurien de transmetre sense problemes. Quan patim una lesió per sobrecàrrega en una zona més delicada, haurem de revisar amb tractament miofascial, quin o quins distribuidors han fallat.

Qualsevol dolor músculo-esquelètic, com a qualsevol disfunció o patologia en el cos, hauríem de preguntar-nos si el problema en sí, està generat majoritàriament per una causa directa, o bé, per una compensació i desequilibri en un altre punt del cos. A nivell purament estructural i mecànic, ho entendrem ràpidament en el moment que deixem d’observar el funcionament del cos d’una manera bidimensional, per un funcionament tridimensional.

Aquest component tridimensional del moviment, on hi caben les rotacions i els constants reajustaments posturals, és responsabilitat de la fàscia.

En una lumbàlgia, on està afectada l’articulació sacre-ilíaca, amb possible dolor irradiat del nervi ciàtic o alguna ramificació, en moltes ocasions és per una tensió en el lligament del mesenteri. El mesenteri, és un teixit fascial que sosté com si fos una bossa els intestins. Per donar suport i forma al contingut, tenim un fort lligament que el creua i s’insereix a nivell costal, lumbar i pèlvic. Tensions en aquest lligament poden bloquejar l’articulació sacre-ilíaca i generar una lumbàlgia d’aquest tipus.

Les vísceres, per tant i concretament les seves víscero-fàscies, juguen un paper molt important en el nostre moviment i actitud postural. Les tensions poden ser tant mecàniques, pel fet d’aguantar la força de la gravetat, com per stress químic (un òrgan saturat de toxines, o una inflamació de les mucoses, per exemple), o per stress emocional (un disgust que ens generi un espasme o una emoció mantinguda que debiliti el nostre òrgan associat),o per stress energètic (una fuga en el nostre entramat electromagnètic).

Per tant, la causa d’un problema músculo-esquelètic, poden ser les tensions internes, de qualsevol origen, a què està sotmesa aquella estructura. En general, el sistema músculo-esquelètic té una funció essencial d’adaptabilitat, per cercar sempre l’equilibri i l’eficiència energètica. I en moltes ocasions, aquestes compensacions tenen lloc per protegir altres estructures més “nobles” que no admetrien tensions perllongades en el temps. Per exemple, un motiu freqüent d’hèrnies discals L5-S1 està generada en major part per una tensió continuada de les vísceres que contenen el sòl pèlvic (úter i/o pròstata).

Com tot bloqueig , el cos actua de manera defensiva per evitar un mal major, però com seguim realitzant els moviments generals obviant aquelles estructures, ja de per sí, limitades, acabem patint una lesió. La millor manera d’evitar aquests bloquejos és fer conscient la limitació i aplicar estímuls de moviment. Seguint amb l’exemple anterior, un bon exercici per alliberar l’articulació sacre-ilíaca, seria la basculació pèlvica, abans de realitzar un moviment global.

És important fer estiraments musculars quan practiquem esport? Però és més aconsellable abans, durant, després?

En principi la resposta sembla un rotund si, però, depèn.

S’ha demostrat que l’estirament per si sol, no és un factor determinant en la prevenció de lesions musculars. Per tant, no evitarem lesions només estirant la musculatura ni abans ni després de fer esport. Al contrari, si hi ha restriccions fascials en el teixit, el fet d’estirar en excés podria agreujar el problema. És a dir, és més determinant per evitar una possible lesió muscular, la qualitat del nostre teixit fascial, què l’estirament en si. Això no vol dir, que estirar, sigui perjudicial.

El teixit fascial, com ja hem vist en altres entrades, sobretot (en edat adulta) està format de col.làgen. Per si soles, les cèl.lules de col.làgen són com una gelatina, però en conjunt, s’agrupen per donar estabilitat al teixit, formant d’aquesta manera, un entremat resistent i a la vegada flexible. Però amb certes limitacions. Aquest entramat de col.làgen respón amb més tensió contra més intens és l’estirament. En canvi, respon amb menys tensió, amb la compressió.

Si observem un múscul, amb tota la seva xarxa fascial que l’embolcalla, i el sotmetem a un estirament, el moviment hauria de ser lliure en tot el recorregut. En el moment, en que el teixit fascial ha patit una lesió antiga (una cicatriu d’una ruptura fibrilar), o hi ha una restricció per excés de teixit (ocasionat per protegir el teixit com a resposta a algún estímul que l’irritava per exemple); si apliquem l’estirament, observarem que la tensió es modifica. Ja no és un moviment lliure sense restriccions.

D’aquesta manera, és més important mantenir el texit fascial sense restriccions de moviments, per tal de poder fer un estirament en tot el seu recorregut. Si no, l’estirament el farem a partir de les restriccions que tinguem.Quan això passa, i realitzem un sobrestirament continuat en el temps, el cos, per manca d’elasticitat col.lagenosa comença a modificar la generació de teixit. En comptes de produir col.làgen, comença a produir greix (adipogènesi), ja que és un gran protector i ens donarà més estabilitat. Aquest procés és el que succeix en l’anomenat coll de bisó o búfal. La protuberància en la base del coll que apareix per compensacions posturals, està formada bàsicament de col.làgen i greix. Per compensacions i equilibris cervicals, l’estructura cervical es protegeix davant d’un sobrestirament constant del coll per la posició incorrecta del crani en l’espai. En el cas d’una cicatriu en una ruptura fibrilar antiga, seria molt semblant. El fet d’estirar com si no hi hagués un demà, pot ser perjudicial, perquè pot augmentar la rigidessa d’aquella cicatriu.

D’alltra banda, el sistema nerviós tant central com perifèric, és teixit noble i no admet més de 5 grams de pressió ni d’estirament. Per tant, un excés en els nostres estiraments si no hi ha llibertat de moviments fascials pot irritar la neurofàscia.

En definitiva, l’estirament és efectiu per a mantenir estimuls d’elasticitat al nostre teixit i poder oferir una millor resposta, sempre i quan, el teixit fascial estigui sa i lliure de moviment.

Bàsicament, definim  un nervi, com aquella estructura formada per un conjunt de fibres que transmet impulsos elèctrics entre el sistema nerviós i les diferents parts del cos. Si ens endinsem en la seva definició, contemplem una xarxa de comunicació corporal molt sofisticada. Però, durant tots aquests anys, s’havia menystingut el teixit superficial que embolcalla cada un dels nostres nervis i terminacions, la neuro-fàscia.

La neuro-fàscia, no és res més que una expansió especialitzada del nostre sistema tridimensional, que conforma la fàscia. Esencialment format per col.làgen, protegeix el nervi de tensions indesitjades, el nutreix  i  facilita el lliscament entre les diverses capes de teixit fascial profund. De fet, la neuro-fàscia és la continuació de les nostres meninges.

Els nervis, com a qualsevol estructura del cos, no va per lliure, sinó que s’integra perfectament com un formidable trencaclosques. Per tant, quan movem una part del cos, es mouen totes les estructures corporals, amb més o menys intensitat, depenent de l’exigència del moviment, la zona que es mou i de les compensacions del teixit que puguin haver.

El sistema nerviós està integrat en tots els seus nivells, des del sistema nerviós perifèric al central. D’aquesta manera, i gràcies a les propietats viscoelàstiques del teixit, pot adaptar-se constantment a tots els moviments i estímuls. Per això, quan ens movem, els nervis també reben la tensió i s’han d’adaptar al moviment. Una inadaptació, equivaldria a una lesió del teixit nerviós. La capacitat de lliscament dels axons sobre l’endoneuro i la medula espinal sobre la duramàter, descarreguen el teixit nerviós de tensions mecàniques. Per aquest motiu, davant d’un diagnòstic d’hèrnia discal, i abans de prendre mesures més invasives, hauríem de ser cauts i tractar prèviament el teixit neurofascial i la fàscia en el seu conjunt.

Podem considerar el sistema nerviós com el teixit més noble del nostre cos, ja que no acepta ni cinc grams de tensió continuada. Per exemple, quan estirem en excés la nostra cama, ja sigui un moviment actiu o en postures mantingudes, posem en risc el nostre teixit nerviós i concretament el nervi ciàtic. Per evitar les lesions del nervi, entra en joc la nostra xarxa col.lagenosa, que actúa com a defensa davant de l’estirament. La neuro-fàscia, rep l’ajut de tot el teixit fascial muscular adaptant-se harmònicament al’estímul, amb l’objectiu de rebre una tensió proporcionada. Ara bé, quan la intensitat de l’estirament ha estat superior a la resposta del teixit fascial, posem en compromís el nervi, i abans de patir una lesió neuronal, el cos té un mecanisme de defensa, l’espasme. Si una lesió ha posat en compromís o en risc a un nervi, el sistema col.lagenós de la neuro-fàscia entra en joc, ocasionant clíniques molt doloroses.

Un excés de tensió pot afectar l’estructura del nervi, si la fàscia no s’hi adapta

 

En tots els casos on hi ha un compromís del teixit fascial, l’objectiu inicial és el de recuperar la mobilitat, trencant el cercle viciós de dolor-immobilitat-més dolor. Tècniques miofascials per mobilitzar el teixit col.lagenós (tant superficial com profund), exercicis actius per facilitar el lliscament entre fàscies, i tots els consells per tenir cura de la fàscia ens serán molt útils. D’altra banda, no ens hem d’oblidar de la importància de la nostra  nutrició i hidratació, ja que la neuro-fàscia també s’encarrega de deixar entrar els nutrients i ajudar a eliminar les toxines del teixit nerviós.

En un estudi publicat a la revista Scientific Reports,  investigadors de la Universitat de Medicina de Nova York, van afirmar haver descobert  fa unes setmanes, un nou òrgan del cos humà, l’interstici.

Aquesta troballa ha estat difosa pels mitjans de comunicació, i la seva importància pot tenir molta rellevància amb l’estudi de la propagació en el cos de patologies com el càncer.

L’interstici, el defineixen com un entramat en forma de xarxa, que recobreix les estructures internes com venes, artèries, visceres, i que el trobem des del teixit més profund fins el més superficial, la pell. Es van adonar de la troballa en una resonància de ronyó amb contrast. En la prova, van observar el desplaçament del contrast dins  d’aquest teixit . Però, realment és un òrgan nou? Un teixit  format essencialment amb proteïnes com el col.làgen i l’elastina, en disposició tridimensional de xarxa,  altament hidratat, que comunica , revesteix i nutreix totes les estructures del cos, tant profundes com superfícials…  Definitivament, estem parlant de la Fàscia.

Tot sembla, que inicialment els científics van establir el descobriment com una part de l’estructura del teixit col.lagenós desconegut fins ara, i la premsa nordamericana, ho va publicar en aquell momento, com un nou òrgan. Fins i tot, aquest teixit “desconegut” no ho és pas per altres científics que porten molts anys estudiant el teixit fascial. Així, ho va argumentar la Dra Helene Langevin en una conferència en la Harvard Medical School , on va matissar la nova troballa. “Tot depèn de l’enfoc que fem a l’observar el cos humà. Si el veiem com un conjunt en la seva funcionalitat, o l’estudiem en segments individualitzats i especialitzats. De fet, aquest és el punt clau de la qüestió. En ciència, segons què vulguis mirar, on miris i com ho miris, trobaràs les respostes”.

Les estructures anomenades, interstici, són els espais altament hidratats de tot l’entramat de col.làgen del teixit conjuntiu.  És capaç de transmetre les tensions i pressions tridimensionalment, i no perdre la seva estructura aquosa. Això és el que sempre hem parlat de les propietats del teixit conjuntiu o fàscia.

Per tant, si observem el cos com si d’un trencaclosques es tractés i només observem els arbres individualment, en comptes d’observar la funcionalitat del bosc en el seu conjunt, tindrem una mirada incomplerta. És molt important estudiar i especialitzar i saber diferenciar les propietats intrínseques entre un tendó i la fàscia superficial, per exemple. Però si només ens aturem aquí, pasarem per alt, que tot aquest entramat, funcionalment, forma part d’una unitat. És llavors, quan a l’observar el bosc en el seu conjunt, ens adonem de la importància dels arbres.

 

 

 

Els avenços en la cirurgia i en la plàstica, han evolucionat cap a intervencions cada cop menys invasives, amb l’objectiu de deixar cicatrius que no generin complicacions.  L’experiència dels cirurgians a l’observar les retraccions indesitjades dels teixits dels seus pacients en els post-operatoris, han generat, que  es vigili més, a l’hora d’abordar el teixit fascial. Certament, si no hi ha més remei, les intervencions quirúrgiques s’han de realitzar, però si que és cert, que hi ha zones del cos on les retraccions del teixit són més agressives, un cop ha cicatritzat. El palmell de la mà, les plantes dels peus, o la zona lumbar, són zones molt delicades.

Un cop l’organisme ha patit una ferida o una lesió, i després de passada la primera fase inflamatòria (on es prepara el terreny per reparar el teixit), comença un procés de regeneració tisular. Sense entrar en masses detalls, les cel.lules anomenades fibroblasts, comencen a segregar col.làgen per a guarir la ferida. Aquests mateixos fibroblasts es transformen en miofibroblasts, ja que tenen capacitat contràctil, i per tant, poder mobilitzar les noves cel-lules de col.làgen i tancar la ferida. Un cop feta la feina, haurien de “suicidar-se” (apoptosi) per autorregular la qualitat del teixit, però aquest procés no sempre és satisfactori. En el moment que no hi ha una apoptosi correcte, l’excés de col.làgen amuntegat, generarà immobilitat i rigidessa, i a la llarga un teixit més fibrós.

Seqüència del procés metabòlic dels fibroblasts fins l’apoptosi final

 

Amb l’estímul adequat de tractament miofascial, es pot incidir directament a les membranes dels fibroblastes i per tant canviar la qualitat col.lagenosa d’aquell teixit, reeducant d’aquesta manera, la cicatriu. D’alguna forma, el tractament miofascial, incita a l’apoptosi de les cèl.lules de col.làgen. Aquest canvi cel.lular, a vegades es pot traduir en una lleugera inflamació de la zona o irritació post-tractament.

Una cicatriu fibrosada, genera una restricció en el teixit, que veient la composició en xarxa i funcionament tridimensional del teixit fascial, fa que per més superficial que sigui aquesta cicatriu, també pot afectar a capes més profundes. De fet, afecten totes, però el cos té la capacitat d’adaptar-se o no a aquella nova tensió.  Per exemple, si al posar-nos un jersei apretat a sobre de la roba, se’ns fa una arruga al braç, quan intentem aixecar-lo notem una tibantor i hem de fer més esforç o modificar el moviment natural per aconseguir-ho. Òbviament, sabem que no tenim cap cicatriu, però aquella arruga i la tensió que genera el jersei, i les compensacions que busquem al fer el moviment, seria un exemple gràfic de com ens interfereix mecànicament una cicatriu. El nostre cos intenta adaptar-se a aquella restricció amb la màxima eficiència possible.

Cal esmentar que, no només poden generar problemes les cicatrius ocasionades per una intervenció quirúrgica, sinó tb, tota la resta (laceracions, talls, contusions, piercings…). Per exemple, un piercing umbilical, pot generar una sèrie de canvis compensatòris que desemboquin en una disfunció  o problema. Tant la ferida generada, com la tensió del piercing en el teixit fascial abdominal (línea alba), en moltes ocasions són les responsables de dolors lumbars , disfuncions del sòl pèlvic i/o problemes ginecològics.

D’altra banda, el factor energètic i emocional que pot amagar una cicatriu, és un aspecte important a tenir en compte, que tractaré més endavant en un altre post.