FÀSCIA I PROPIORECEPCIÓ

Podem entendre la propiorecepció, com la capacitat que té el cos per sentir la posició i localització, orientació i moviment del cos i de les seves parts en l’espai. El sistema propioreceptiu es basa en un mecanisme altament sofisticat, on una part especialitzada del nostre sistema nerviós (sistema lemniscal) i els neurotransmissors estan en constant intercanvi d’informacions. Aquests neurotransmissors tenen la capacitat de donar i rebre informació per tal de reequilibrar el nostre cos en l’espai, com per exemple, en el moment d’evitar una torcedura de turmell.

En l’àmbit esportiu, la propiorecepció és un treball essencial per evitar possibles lesions articulars, ja que a l’exercitar-la, es genera una resposta músculofascial més ràpida i efectiva als canvis posturals sobtats que poden sorgir en un acte esportiu. D’altra banda, el treball propioreceptiu també és molt important per les activitats físiques quotidianes per tal de reduir el perill de caiguda.

Sempre s’ha vinculat a la propiorecepció, la capacitat dels neurotransmissors ubicats a les articulacions, com per exemple en el cas del genoll, en el lligament creuat anterior (LCA). En els darrers anys, sembla que no és ben bé així, i la fàscia hi juga un paper determinant.

Els neurotransmissors destinats per les tasques propioreceptives estan localitzats majoritàriament entre la fàscia profunda i la superficial, on hi ha grans densitats de terminacions nervioses destinades per a aquesta funció (stecco et al 2008).

Per tant, després d’una intervenció quirúrgica d’un LCA, on es pensava que hi jugava un rol bàsic en la propiorecepció del genoll, la rehabilitació propioreceptiva d’un genoll operat, és gràcies a la fàscia.

En el cas dels receptors del dolor, podem parlar de la nocicepció, o capacitat d’interpretar les senyals del dolor a través dels nociceptors. En el cas de la regió lumbar, s’ha evidenciat que les microlesions continuades en el teixit fascial (per microtraumatismes posturals per exemple), són les responsables del dolor lumbar crònic i no pas les hèrnies discals.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DISTRIBUIDORS FASCIALS

A cada pasa que donem al caminar, els talons contacten amb tot el nostre pes, més la força de l’impacte, directament contra el terra. En el pas de la carrera, una persona d’uns 80 quilos, realment està transmetent directament sobre el calcani entre 225 i 280 quilos. L’ estructura òssia pot acceptar aquestes i més càrregues, però també té un límit. Com sempre, en el nostre teixit, el factor temps és determinant. El calcani és l’os del peu amb més fractures estadísticament parlant, i la gran majoria de vegades, és per una caiguda des de gran alçada. Un impacte d’aquest tipus, seria massa fort per ser absorbit i només caldria un sol cop per trencar l’os. Ara bé, després d’impactes repetitius, com per exemple, en una marató, els nostres calcanis rebrien uns 30.000 impactes d’uns 225 quilos. Segurament, suficient per a esquerdar els nostres preuats ossos. Però per qùe no es trenquen?

Sense un exquisit i complexe sistema fascial que reparteixi totes les forces de l’impacte i les tensions internes que es produeixen, els nostres óssos per si sols, serien incapaços d’aguantar més de tres passes. El nostre cos subministra un reforç extra de teixit a les zones que poden rebre més estrès biomecànic. Aquest reforçament és en un format de complexes insercions, a primera vista caòtiques, però dissenyades amb tot el sentit del món. Parlem d’unes zones que no són ben bé uns músculs en concret que realitzin aquesta acció de reforç, sinó que formen part d’una regió anatòmica fascial. A aquestes regions, se’ls anomenen distribuidors fascials.

Els distribuidors fascials, s’encarreguen d’absorbir, i repartir de manera eficient les càrregues i tensions mecàniques , per tal d’evitar-ne un excés a altres zones del cos que no n’està preparat. Per entendre la capacitat de resistència que pot arribar a tenir la fàscia, teòricament, realitzant un gran entramat de cèl.lules de col.làgen, podríem igualar la durèssa d’una armilla antibales.

En el cos tenim varies zones que actúen com a distribuidors: els turmells, els genolls, la banda lumbar i umbilical, la banda diafragmàtica, a nivell cervico-dorsal, la cintura suboccipital i el coll, la mandíbula i per últim la banda ocular. Aquestes zones, són regions on tendeixen a patir lesions per sobrecàrrega, ja que de fet, estan preparades per rebre’n un sobre-excés, per moviments repetitius. Una postura estàtica davant d’un ordinador, de fet, seria un moviment repetitiu de moltes estructures.

Un mal funcionament d’un d’aquests distribuidors, acabarà produint una lesió en un altre punt , a no ser que el següent distribudor de tensions ho permeti. D’alguna manera, el disseny d’aquestes zones anatòmiques està pensat per evitar mals majors en estructures més nobles. I amb un bon equilibri postural, els impactes s’haurien de transmetre sense problemes. Quan patim una lesió per sobrecàrrega en una zona més delicada, haurem de revisar amb tractament miofascial, quin o quins distribuidors han fallat.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LUMBÀLGIES I VÍSCERES

Qualsevol dolor músculo-esquelètic, com a qualsevol disfunció o patologia en el cos, hauríem de preguntar-nos si el problema en sí, està generat majoritàriament per una causa directa, o bé, per una compensació i desequilibri en un altre punt del cos. A nivell purament estructural i mecànic, ho entendrem ràpidament en el moment que deixem d’observar el funcionament del cos d’una manera bidimensional, per un funcionament tridimensional.

Aquest component tridimensional del moviment, on hi caben les rotacions i els constants reajustaments posturals, és responsabilitat de la fàscia.

En una lumbàlgia, on està afectada l’articulació sacre-ilíaca, amb possible dolor irradiat del nervi ciàtic o alguna ramificació, en moltes ocasions és per una tensió en el lligament del mesenteri. El mesenteri, és un teixit fascial que sosté com si fos una bossa els intestins. Per donar suport i forma al contingut, tenim un fort lligament que el creua i s’insereix a nivell costal, lumbar i pèlvic. Tensions en aquest lligament poden bloquejar l’articulació sacre-ilíaca i generar una lumbàlgia d’aquest tipus.

Les vísceres, per tant i concretament les seves víscero-fàscies, juguen un paper molt important en el nostre moviment i actitud postural. Les tensions poden ser tant mecàniques, pel fet d’aguantar la força de la gravetat, com per stress químic (un òrgan saturat de toxines, o una inflamació de les mucoses, per exemple), o per stress emocional (un disgust que ens generi un espasme o una emoció mantinguda que debiliti el nostre òrgan associat),o per stress energètic (una fuga en el nostre entramat electromagnètic).

Per tant, la causa d’un problema músculo-esquelètic, poden ser les tensions internes, de qualsevol origen, a què està sotmesa aquella estructura. En general, el sistema músculo-esquelètic té una funció essencial d’adaptabilitat, per cercar sempre l’equilibri i l’eficiència energètica. I en moltes ocasions, aquestes compensacions tenen lloc per protegir altres estructures més “nobles” que no admetrien tensions perllongades en el temps. Per exemple, un motiu freqüent d’hèrnies discals L5-S1 està generada en major part per una tensió continuada de les vísceres que contenen el sòl pèlvic (úter i/o pròstata).

Com tot bloqueig , el cos actua de manera defensiva per evitar un mal major, però com seguim realitzant els moviments generals obviant aquelles estructures, ja de per sí, limitades, acabem patint una lesió. La millor manera d’evitar aquests bloquejos és fer conscient la limitació i aplicar estímuls de moviment. Seguint amb l’exemple anterior, un bon exercici per alliberar l’articulació sacre-ilíaca, seria la basculació pèlvica, abans de realitzar un moviment global.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

EVITAR LESIONS. ESTIREM?

És important fer estiraments musculars quan practiquem esport? Però és més aconsellable abans, durant, després?

En principi la resposta sembla un rotund si, però, depèn.

S’ha demostrat que l’estirament per si sol, no és un factor determinant en la prevenció de lesions musculars. Per tant, no evitarem lesions només estirant la musculatura ni abans ni després de fer esport. Al contrari, si hi ha restriccions fascials en el teixit, el fet d’estirar en excés podria agreujar el problema. És a dir, és més determinant per evitar una possible lesió muscular, la qualitat del nostre teixit fascial, què l’estirament en si. Això no vol dir, que estirar, sigui perjudicial.

El teixit fascial, com ja hem vist en altres entrades, sobretot (en edat adulta) està format de col.làgen. Per si soles, les cèl.lules de col.làgen són com una gelatina, però en conjunt, s’agrupen per donar estabilitat al teixit, formant d’aquesta manera, un entremat resistent i a la vegada flexible. Però amb certes limitacions. Aquest entramat de col.làgen respón amb més tensió contra més intens és l’estirament. En canvi, respon amb menys tensió, amb la compressió.

Si observem un múscul, amb tota la seva xarxa fascial que l’embolcalla, i el sotmetem a un estirament, el moviment hauria de ser lliure en tot el recorregut. En el moment, en que el teixit fascial ha patit una lesió antiga (una cicatriu d’una ruptura fibrilar), o hi ha una restricció per excés de teixit (ocasionat per protegir el teixit com a resposta a algún estímul que l’irritava per exemple); si apliquem l’estirament, observarem que la tensió es modifica. Ja no és un moviment lliure sense restriccions.

D’aquesta manera, és més important mantenir el texit fascial sense restriccions de moviments, per tal de poder fer un estirament en tot el seu recorregut. Si no, l’estirament el farem a partir de les restriccions que tinguem.Quan això passa, i realitzem un sobrestirament continuat en el temps, el cos, per manca d’elasticitat col.lagenosa comença a modificar la generació de teixit. En comptes de produir col.làgen, comença a produir greix (adipogènesi), ja que és un gran protector i ens donarà més estabilitat. Aquest procés és el que succeix en l’anomenat coll de bisó o búfal. La protuberància en la base del coll que apareix per compensacions posturals, està formada bàsicament de col.làgen i greix. Per compensacions i equilibris cervicals, l’estructura cervical es protegeix davant d’un sobrestirament constant del coll per la posició incorrecta del crani en l’espai. En el cas d’una cicatriu en una ruptura fibrilar antiga, seria molt semblant. El fet d’estirar com si no hi hagués un demà, pot ser perjudicial, perquè pot augmentar la rigidessa d’aquella cicatriu.

D’alltra banda, el sistema nerviós tant central com perifèric, és teixit noble i no admet més de 5 grams de pressió ni d’estirament. Per tant, un excés en els nostres estiraments si no hi ha llibertat de moviments fascials pot irritar la neurofàscia.

En definitiva, l’estirament és efectiu per a mantenir estimuls d’elasticitat al nostre teixit i poder oferir una millor resposta, sempre i quan, el teixit fascial estigui sa i lliure de moviment.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DESAPRENDRE I APRENDRE

El col.lagen, com a tota cèl.lula té memòria, per tal de poder adaptar-se eficientment a les exigències de l’evolució del nostre cos. Per tant, tots els estímuls que realitzem durant la nostra vida compten, ja sigui a curt, mig i llarg termini. Així, la manca d’estímuls determinats i/o la repetició d’altres, generen un aprenentatge cel.lular, que es tradueix en el joc de compensacions i adaptacions del nostre patró corporal.

L’aprenentatge estructurat, en general, es basa sobretot en la repetició d’esquemes i patrons. A mida, d’anar realitzant un mateix tipus d’exercici, el nostre cervell va consolidant aquella informació i s’adapta per a ser més eficient davant d’aquells estímuls.

Sovint ens preguntem a l’hora de fer activitat física, quins exercicis són bons, o quins ens poden anar bé. Però potser, ens hauríem de preguntar quins exercicis he deixat de fer. Per exemple, si observem un nen de dos anys com es mou saltant en el parc, quines postures adopta jugant o com recull els objectes del terra, veurem que no fa servir cap consell d’ergonomia que tantes vegades ens han explicat. Doncs bé, o ho fa tot malament, perquè encara no ha après a fer-ho bé, o nosaltres ja ens hem oblidat de fer-ho correctament.

És cert que l’estructura fascial d’un nen és més rica en percentatge d’elastina (molt més elàstica) que de col.lagen que en un adult, però també és ben cert, què en la pèrdua de mobilitat, és més determinant el deixar de fer exercici que l’edat. És a dir, si adaptem el nostre cos a fer exercicis on mantinguem lliures les estructures fascials durant tota la nostra vida, no hi haurà pèrdua de mobilitat.

Tot moviment general o “macromoviment”, depén de la llibertat d’altres estructures o “micromoviments”. Per exemple, caminar depén de la llibertat de moviments de totes les altres articulacions i estructures fascials. Si hi ha un bloqueig en un genoll o en l’articulació sacre-ilíaca, el cos aconseguirà el seu objectiu general (caminar) però compensant el moviment. Per tal d’estalviar energia, el nostre cos adopta un patró, la nostra plantilla. La lesió apareix, quan hi ha un desequilibri en aquestes compensacions.

La idea, és desaprendre el nostre esquema corporal i tornar a moure aquells micromoviments que estan bloquejats, per tal d’harmonitzar el macromoviment final. A part del tractament miofascial, és important desaprendre i aprendre de nou. Per exemple, en una sobrecàrrega lumbar, en comptes de buscar adaptacions quan ens aixequem d’una cadira per dolor, és important tornar a seure i tocar-nos amb les mans les nostres articulacions sacre-ilíaques. Llavors, fer moviments basculars pèlvics lents i vigilant de moure només la zona a tractar. Després d’alliberar el micromoviment, a l’aixecar-nos ens adonarem de canvis en el dolor i la mobilitat, el nostre cervell comença a aprendre de nou. És important, el fet de tocar amb les mans la zona que està bloquejada quan realitzem un nou moviment, per donar l’estímul necessari al nostre sistema nerviós.

En properes entrades al blog, explicaré altres exercicis per tal d’alliberar els micromoviments que generalment per les nostres actituts posturals quotidianes s’acostumen a bloquejar.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

FÀSCIES PROFUNDES: LA NEURO-FÀSCIA

Bàsicament, definim  un nervi, com aquella estructura formada per un conjunt de fibres que transmet impulsos elèctrics entre el sistema nerviós i les diferents parts del cos. Si ens endinsem en la seva definició, contemplem una xarxa de comunicació corporal molt sofisticada. Però, durant tots aquests anys, s’havia menystingut el teixit superficial que embolcalla cada un dels nostres nervis i terminacions, la neuro-fàscia.

La neuro-fàscia, no és res més que una expansió especialitzada del nostre sistema tridimensional, que conforma la fàscia. Esencialment format per col.làgen, protegeix el nervi de tensions indesitjades, el nutreix  i  facilita el lliscament entre les diverses capes de teixit fascial profund. De fet, la neuro-fàscia és la continuació de les nostres meninges.

Els nervis, com a qualsevol estructura del cos, no va per lliure, sinó que s’integra perfectament com un formidable trencaclosques. Per tant, quan movem una part del cos, es mouen totes les estructures corporals, amb més o menys intensitat, depenent de l’exigència del moviment, la zona que es mou i de les compensacions del teixit que puguin haver.

El sistema nerviós està integrat en tots els seus nivells, des del sistema nerviós perifèric al central. D’aquesta manera, i gràcies a les propietats viscoelàstiques del teixit, pot adaptar-se constantment a tots els moviments i estímuls. Per això, quan ens movem, els nervis també reben la tensió i s’han d’adaptar al moviment. Una inadaptació, equivaldria a una lesió del teixit nerviós. La capacitat de lliscament dels axons sobre l’endoneuro i la medula espinal sobre la duramàter, descarreguen el teixit nerviós de tensions mecàniques. Per aquest motiu, davant d’un diagnòstic d’hèrnia discal, i abans de prendre mesures més invasives, hauríem de ser cauts i tractar prèviament el teixit neurofascial i la fàscia en el seu conjunt.

Podem considerar el sistema nerviós com el teixit més noble del nostre cos, ja que no acepta ni cinc grams de tensió continuada. Per exemple, quan estirem en excés la nostra cama, ja sigui un moviment actiu o en postures mantingudes, posem en risc el nostre teixit nerviós i concretament el nervi ciàtic. Per evitar les lesions del nervi, entra en joc la nostra xarxa col.lagenosa, que actúa com a defensa davant de l’estirament. La neuro-fàscia, rep l’ajut de tot el teixit fascial muscular adaptant-se harmònicament al’estímul, amb l’objectiu de rebre una tensió proporcionada. Ara bé, quan la intensitat de l’estirament ha estat superior a la resposta del teixit fascial, posem en compromís el nervi, i abans de patir una lesió neuronal, el cos té un mecanisme de defensa, l’espasme. Si una lesió ha posat en compromís o en risc a un nervi, el sistema col.lagenós de la neuro-fàscia entra en joc, ocasionant clíniques molt doloroses.

Un excés de tensió pot afectar l’estructura del nervi, si la fàscia no s’hi adapta

 

En tots els casos on hi ha un compromís del teixit fascial, l’objectiu inicial és el de recuperar la mobilitat, trencant el cercle viciós de dolor-immobilitat-més dolor. Tècniques miofascials per mobilitzar el teixit col.lagenós (tant superficial com profund), exercicis actius per facilitar el lliscament entre fàscies, i tots els consells per tenir cura de la fàscia ens serán molt útils. D’altra banda, no ens hem d’oblidar de la importància de la nostra  nutrició i hidratació, ja que la neuro-fàscia també s’encarrega de deixar entrar els nutrients i ajudar a eliminar les toxines del teixit nerviós.

L’INTERSTICI. UN NOU ÒRGAN?

En un estudi publicat a la revista Scientific Reports,  investigadors de la Universitat de Medicina de Nova York, van afirmar haver descobert  fa unes setmanes, un nou òrgan del cos humà, l’interstici.

Aquesta troballa ha estat difosa pels mitjans de comunicació, i la seva importància pot tenir molta rellevància amb l’estudi de la propagació en el cos de patologies com el càncer.

L’interstici, el defineixen com un entramat en forma de xarxa, que recobreix les estructures internes com venes, artèries, visceres, i que el trobem des del teixit més profund fins el més superficial, la pell. Es van adonar de la troballa en una resonància de ronyó amb contrast. En la prova, van observar el desplaçament del contrast dins  d’aquest teixit . Però, realment és un òrgan nou? Un teixit  format essencialment amb proteïnes com el col.làgen i l’elastina, en disposició tridimensional de xarxa,  altament hidratat, que comunica , revesteix i nutreix totes les estructures del cos, tant profundes com superfícials…  Definitivament, estem parlant de la Fàscia.

Tot sembla, que inicialment els científics van establir el descobriment com una part de l’estructura del teixit col.lagenós desconegut fins ara, i la premsa nordamericana, ho va publicar en aquell momento, com un nou òrgan. Fins i tot, aquest teixit “desconegut” no ho és pas per altres científics que porten molts anys estudiant el teixit fascial. Així, ho va argumentar la Dra Helene Langevin en una conferència en la Harvard Medical School , on va matissar la nova troballa. “Tot depèn de l’enfoc que fem a l’observar el cos humà. Si el veiem com un conjunt en la seva funcionalitat, o l’estudiem en segments individualitzats i especialitzats. De fet, aquest és el punt clau de la qüestió. En ciència, segons què vulguis mirar, on miris i com ho miris, trobaràs les respostes”.

Les estructures anomenades, interstici, són els espais altament hidratats de tot l’entramat de col.làgen del teixit conjuntiu.  És capaç de transmetre les tensions i pressions tridimensionalment, i no perdre la seva estructura aquosa. Això és el que sempre hem parlat de les propietats del teixit conjuntiu o fàscia.

Per tant, si observem el cos com si d’un trencaclosques es tractés i només observem els arbres individualment, en comptes d’observar la funcionalitat del bosc en el seu conjunt, tindrem una mirada incomplerta. És molt important estudiar i especialitzar i saber diferenciar les propietats intrínseques entre un tendó i la fàscia superficial, per exemple. Però si només ens aturem aquí, pasarem per alt, que tot aquest entramat, funcionalment, forma part d’una unitat. És llavors, quan a l’observar el bosc en el seu conjunt, ens adonem de la importància dels arbres.

 

 

 

EL RITME CRANI-SACRE

A l’observar detingudament l’estructura de la volta cranial, no ens hauríem de passar per alt les sutures que conformen el seu conjunt d’óssos (occipital, temporals, parietals i frontal). Aquestes sutures, en un inici molt elàstiques i mòbils (fontaneles), van perdent plasticitat per anar consolidant-se en una estructura més rígida. La funció principal del crani és la de protegir el nostre cervell. Tot i aquesta aparent rigidessa, podem observar un moviment molt subtil, entre les sutures cranials. Aquest moviment es fa més evident en el crani d’un nadó. De fet, aquestes sutures, responen a l’entramat de membranes fascials que conformen les regions i els tabics cerebrals. Cada una d’aquestes membranes és la continuació de la duramàter.

Les meninges, són les membranes que recobreixen el Sistema Nerviós Central i el cervell (duramàter, aracnòides i piamàter). La duramàter, és la capa més externa, i entre les dues més profundes hi trobariem la major quantitat de líquid céfalo-raquidi. Anatòmicament, la duramàter embolcalla tota la volta cranial, trobem insercions en el foràmen magnum, les cervicals C2 i C3 i a la regió sacre en S2. El canvi de tensió en les membranes internes es poden palpar en tot el recorregut de la columna vertebral, i d’aquesta manera,  poder observar el moviment o respiració crani-sacral.

Aquest moviment, el genera, a través de les tensions recíproques del teixit, la fluctuació del líquid céfalo-raquidi (LCR). Hi ha diverses teories sobre com es generen aquests moviments fluctuants del LCR (d’uns 12 cicles per minut), però la més acceptada és la que considera el complexe crani-sacre com un sistema de respiració semi-tancat autorregulable. És a dir, està generat i equilibrat per les pressions constants d’absorció i formació de líquid, en unes zones molt concretes de l’encèfal.

 

El LCR està format bàsicament d’aigua, i s’encarrega de nutrir i protegir el SNC

 

Quan, les membranes intracraneals i del canal medular fins el sacre, no realitzen els moviments harmònics, dinàmics i amb vitalitat, podem començar a patir disfuncions del sistema crani-sacre, i per tant, a la llarga, qualsevol altre afectació o disfuncions a la resta de sistemes corporals. Per exemple, una restricció en l’esfenoides (una membrana-os cranial), la seva disfunció afectarà en major o menor grau el bon funcionament de la glándula hipòfisi (important en la segregació d’hormones com la melatonina).

Les pressions que realitza el terapeuta són molt subtils i en moltes ocasions és una simple intenció de moviment. A nivell de neurotransmissors, hem de tenir en compte, que a vegades per arribar a estructures nobles profundes no serveix la força, ja que determinats neurotransmissors estan preparats per rebre determinats estímuls i no d’altres. Una palpació encara més subtil, però a la vegada més profunda, permet observar el que s’anomenen fluctuacions de marea mitja i llarga, on podríem valorar altres sistemes com l’energètic, la qualitat i vitalitat del ritme, o patrons de fluctuacions de líquids.

El tractamemt crani-sacral, no només té l’objectiu de mobilitzar, i reeducar les restriccions membranoses i de les sutures cranials, per tal que el ritme sigui harmònic, fort, dinàmic i amb vitalitat, i per tant, transmeti a tot el cos aquesta força;  si no que també és una eina important de diagnòstic i de tractament global. Palpar el ritme i la qualitat de les fluctuacions, així com observar els patrons de moviment interns, permet al terapeuta treballar d’una manera més profunda i amb resultats molt sorprenents.

LES CICATRIUS I LA FÀSCIA

Els avenços en la cirurgia i en la plàstica, han evolucionat cap a intervencions cada cop menys invasives, amb l’objectiu de deixar cicatrius que no generin complicacions.  L’experiència dels cirurgians a l’observar les retraccions indesitjades dels teixits dels seus pacients en els post-operatoris, han generat, que  es vigili més, a l’hora d’abordar el teixit fascial. Certament, si no hi ha més remei, les intervencions quirúrgiques s’han de realitzar, però si que és cert, que hi ha zones del cos on les retraccions del teixit són més agressives, un cop ha cicatritzat. El palmell de la mà, les plantes dels peus, o la zona lumbar, són zones molt delicades.

Un cop l’organisme ha patit una ferida o una lesió, i després de passada la primera fase inflamatòria (on es prepara el terreny per reparar el teixit), comença un procés de regeneració tisular. Sense entrar en masses detalls, les cel.lules anomenades fibroblasts, comencen a segregar col.làgen per a guarir la ferida. Aquests mateixos fibroblasts es transformen en miofibroblasts, ja que tenen capacitat contràctil, i per tant, poder mobilitzar les noves cel-lules de col.làgen i tancar la ferida. Un cop feta la feina, haurien de “suicidar-se” (apoptosi) per autorregular la qualitat del teixit, però aquest procés no sempre és satisfactori. En el moment que no hi ha una apoptosi correcte, l’excés de col.làgen amuntegat, generarà immobilitat i rigidessa, i a la llarga un teixit més fibrós.

Seqüència del procés metabòlic dels fibroblasts fins l’apoptosi final

 

Amb l’estímul adequat de tractament miofascial, es pot incidir directament a les membranes dels fibroblastes i per tant canviar la qualitat col.lagenosa d’aquell teixit, reeducant d’aquesta manera, la cicatriu. D’alguna forma, el tractament miofascial, incita a l’apoptosi de les cèl.lules de col.làgen. Aquest canvi cel.lular, a vegades es pot traduir en una lleugera inflamació de la zona o irritació post-tractament.

Una cicatriu fibrosada, genera una restricció en el teixit, que veient la composició en xarxa i funcionament tridimensional del teixit fascial, fa que per més superficial que sigui aquesta cicatriu, també pot afectar a capes més profundes. De fet, afecten totes, però el cos té la capacitat d’adaptar-se o no a aquella nova tensió.  Per exemple, si al posar-nos un jersei apretat a sobre de la roba, se’ns fa una arruga al braç, quan intentem aixecar-lo notem una tibantor i hem de fer més esforç o modificar el moviment natural per aconseguir-ho. Òbviament, sabem que no tenim cap cicatriu, però aquella arruga i la tensió que genera el jersei, i les compensacions que busquem al fer el moviment, seria un exemple gràfic de com ens interfereix mecànicament una cicatriu. El nostre cos intenta adaptar-se a aquella restricció amb la màxima eficiència possible.

Cal esmentar que, no només poden generar problemes les cicatrius ocasionades per una intervenció quirúrgica, sinó tb, tota la resta (laceracions, talls, contusions, piercings…). Per exemple, un piercing umbilical, pot generar una sèrie de canvis compensatòris que desemboquin en una disfunció  o problema. Tant la ferida generada, com la tensió del piercing en el teixit fascial abdominal (línea alba), en moltes ocasions són les responsables de dolors lumbars , disfuncions del sòl pèlvic i/o problemes ginecològics.

D’altra banda, el factor energètic i emocional que pot amagar una cicatriu, és un aspecte important a tenir en compte, que tractaré més endavant en un altre post.

TENSIONS I COMPENSACIONS

Des de la fase embrionària, ja estem sotmesos a un joc de tensions i compensacions constants. El nostre organisme, basant-se en un guió, està sotmès constantment pels efectes de l’entorn que l’envolta.

Centrant-nos en la formació del teixit, en el seu aspecte estructural i biomecànic, les diverses tensions que rep l’embrió i posteriorment el fetus, de dintre el ventre matern, fan que a l’interior del seu cos comencin a haver-hi respostes. És un procès que passa a la vegada, i que ens acompanyarà tota la vida. Una tensió que no podem excloure, i que ens modela, és la Gravetat.

Durant la fase final de la gestació, és important la bona col.locació del cap, per començar a adaptar-se a les futures tensions, que serán força traumàtiques, quan el nadó hagi de passar pel canal del part. El crani, gràcies a l’elasticitat de les fontaneles, necessita sortir amb una hiperextensió, reduint l’espai suboccipital i comprometent l’atles. Molts hospitals de països com França i Suïssa, tenen servei d’osteopatia per tractar posibles problemas als nadons. Ara bé, és després amb l’estímul de succió (amb el pit i el polze) que el nadó estimula el teixit del crani intrínsicament, per recompensar-se poc a poc, com si es tractès d’un globus que s’anès inflant. És un joc d’estira i arronsa constant.

Doncs bé, aquest joc, el seguim durant tota la nostra vida, amb una diferència essencial. Anem substituint el nostre teixit elàstic format majoritàriament per elastina, per col.làgen, molt més compacte.

El cos s’anirà adaptant, reevaluant I readaptant constantment, sempre per buscar el moviment eficient. És a dir, aconseguir el màxim resultat amb el mínim gast energètic. Qualsevol altre situació, pot mantenir-se momentàniament un temps, però a la llarga, el teixit s’adequarà a les exigències que l’entorn li demana i modificarà la seva estructura. Per exemple, si constantment ens aguantem el cap amb la mà mentres llegim (ja bé sigui per vici postural i/o per debilitat muscular del coll), la tensió que haurà de soportar la zona cervico-dorsal serà massa exigent, i poc a poc, anirà acumulant més col.làgen per resistir la càrrega, donant pas a la formació d’un futur “coll de bisó”.

Aquests canvis estructurals en la fàscia, els generen els fibroblasts (cèl.lules encarregades de generar col.làgen depenent de l’estímul rebut). En el tractament miofascial, a nivell cel.lular, estem modulant directament sobre l’acció dels fibroblasts.

 

Fibroblast movent-se entre la xarxa de col.làgen, formant un teixit dens.

 

Tot aquest procés d’adaptació té molt de sentit, ja que si el cos no actués d’aquesta manera, les tensions prolongades ocasionarien lesions irreparables en el teixit, al superar el seu llindar plàstic.

D’altra banda, quan una estructura està adaptada a certs estímuls (asseure’s davant d’un ordinador 8h al dia, per exemple), quan se li demana realitzar una altra activitat física, el col.làgen necessita cert temps d’adaptació. El resultat,  aquells primers moviments dolorososos, fins que sembla,  que tot es va “escalfant”. De fet, no s’escalfa el teixit, sinó que es va adaptant. Per això, és important realitzar exercici físic satisfactòri, amb diversitat de moviments i amplituds diferents, per donar el màxim ventall de mobilitat posible i estímuls diferents al nostre teixit fascial.