ELS TRES CINTURONS

El cos humà està orientat al moviment. Gràcies a la verticalitat de la columna, disposem de gran llibertat de moviments amb totes les extremitats.

D’altra banda, molts cops hem escoltat aconsellar que fins i tot, per a fer un simple moviment com recollir un paper del terra, s’han de flexionar les cames i no pas el tronc, o a l’hora d’aixecar un pes, fer-ho amb l’esquena ben recta i la panxa ben plana?

Si ens aturem a observar els moviments lliures, com per exemple els d’un nen, o els moviments especialitzats d’un esportista d’èlit; podem veure que potser el problema no és en sí mateix un moviment en concret, sinó si el nostre cos tolera aquell moviment. Com sempre, hauríem de fer-nos la pregunta des d’on partim. És a dir, quines restriccions de moviment tinc i si aquestes em permeten realitzar eficientment el moviment que vull fer.

En aquest llançament inversemblant, totes les cadenes fascials lliures de restriccions permeten fer el moviment.

Les postures mantingudes, els moviments repetitius i l’excés de sobreprotecció a la llibertat de moviments dia rere dia, obliguen al nostre teixit fascial a instaurar un cercle viciós d’adaptacions i compensacions.

D’altra banda, socialment és més complicat fer-nos entendre que tenim esquenes limitades al moviment, i s’opta per alternatives compensatòries del moviment, pensant així que “ajudem” el nostre cos. De fet, l’objectiu general de moviment s’aconsegueix, però no ens importa massa el com.

Abans de realitzar qualsevol moviment exigent hauríem de saber d’on partim i fins on podem arribar en aquell moment. I això passa indispensablement, per un autoconeixement del nostre cos i teixit. La llibertat per a realitzar un moviment global o macroscòpic, depèn de la lliure mobilitat d’ altres regions més analítiques o microscòpiques.

Per a realitzar qualsevol moviment global d’una manera sana, ja sigui caminar, fer exercici, aixecar un pes, o per exemple, incorporar-se de la cadira, és necessari que les estructures fascials facilitadores d’aquell moviment no pateixin restriccions de mobilitat. Aquestes zones les podem englobar en tres àrees en forma de cinturó, que no responen a insercions musculars concretes, sinó més a un entramat fascial.

Aquestes àrees són: el cinturó cervical-clavicular, la cintura diafragmàtica i la cintura sacro-pèlvica.

Basculació pèlvica
Respiracions hipopressives costals-diafragmàtiques
Extensió cervical i rotació externa d’espatlles

Generalment, les postures diàries mantenen una flexió constant i per tant, és freqüent perdre poc a poc l’elasticitat en la retroversió pèlvica, en la mobilitat del diafragma i en l’extensió de la columna, afectant el nostre moviment general i el nostre estat de salut. Mantenint l’elasticitat i la mobilitat d aquestes tres regions, la nostra mobilitat global serà més fluida i eficient.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

CAOS I ORDRE

Quan observem l’estructura del cos humà, tot sembla disposat ordenadament i ben organitzat, però a la que ens endinsem dins dels nostres teixits, la sensació sembla tot el contrari. Gràcies als avenços tecnològics s’ha pogut observar el teixit fascial in vivo a través de laparoscòpies, com mai s’havia aconseguit fins ara. Aquestes observacions ens demostren a primera vista, un gran caos de fibres i cordes entrellaçades, formant nusos, xarxes, i unes distribucions sense cap ordre lògic aparent.

Les fibres de col.làgen i tota la xarxa miofascial, s’endinsa i expandeix per tot el cos, amb una diversitat de formes i continguts increïble. Aquesta xarxa de fibres de col.làgen van des de formes allargades, cil.líndriques, a cordes, en canya de bambú, arrodonides.. Aquestes fibres, s’entrellacen donant pas a unes estructures volumètriques anomenades microvacuols.

Entrellaçaments de fibres de diverses formes, formant els microvacuols

Els microvacuols, són estructures polihèdriques en un espai tridimensional, formades per la intersecció de les fibres de col.làgen. Els microvacuols estan altament hidratats, i gràcies a això tenen la capacitat d’adaptar-se a tensions i redistribuir eficientment les forces. El contingut d’aquests espais a part de col.làgen i gel proteoglicà, conté un 4%de lípids. Proporció bàsica, per la propietat hidrofòbica dels greixos, ja que permet mantenir constantment l’estructura tot i deformar-se. Aquesta capacitat d’integrar i adaptar les tensions sense perdre l’estructura, s’anomena Tensegritat, i és la clau de l’èxit del sistema fascial.

Aquí es pot observar l’alta hidratació del teixit fascial

Hi ha un ordre dins de l’aparent desordre entre les interconexions de les nostres fibres?

Quan observem de més a prop aquestes estructures, veiem un caos de formes polihèdriques diverses. Però que en el nostre enteniment ens sembli una distribució caòtica no vol dir que ho sigui. Tota forma de vida ha de ser estructurada, però també necessita ser mòbil, adaptable, flexible i autosuficient. Precisament, el sistema fascial compleix aquests requisits gràcies a la seva distribució en l’espai de múltiples volums i formes, seguint una estructura fractal.

Distribució fractal de la xarxa fascial

El fet que tot una xarxa tridimensional caòtica, tingui la capacitat de respondre permanentment a les diverses tensions amb una eficiència gairebé màgica, és la prova que el sistema fascial segueix un ordre, encara incomprès, en la seva estructura.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

EL NERVI VAGUE

El Sistema Nerviós el dividim en central (medul·la espinal i cervell) i perifèric (tots aquells nervis que innerven òrgans i altres estructures corporals) Aquells nervis perifèrics que surten del crani, els anomenem parells (són bilaterals) cranials. El nervi vague o desè dels dotze parells cranials, s’origina en el bulb raquidi i descendeix a ambdós costats pel crani, innervant durant el seu recorregut a múltiples músculs i òrgans, com l’esòfag, el cor (pericardi), l’estómac, el fetge, ronyons, budells… Dintre de les seves funcions motores, sensitives i parasimpàtiques, el nervi vague (NV) envia informació del cervell als òrgans i a l’inrevés. És per això, que el NV interpreta un paper molt important en el funcionament del nostre cos.

Vague o vagus en llatí, significa “rodamón errant”. Suposadament aquest nom ve pel seu recorregut força caòtic, però potser, és la mostra que encara a dia d’avui la ciència va donant bastants tombs per esbrinar tot el seu funcionament, ja que encara hi ha preguntes sense una resposta clara sobre com intervé el nervi vague en el nostre metabolisme.

Recorregut i connexions del nervi vague (Jean Pierre Barral Cranial Manual Therapy)

A grans trets, el NV s’encarregaria de donar respostes parasimpàtiques o de relaxació, per contra del sistema simpàtic o activació. Mitjançant estímuls hormonals, per gaudir d’un estat òptim de salut, l’equilibri en cada situació simpàtic-parasimpàtic és clau. Un desequilibri en aquest sistema farà que el NV estigui poc estimulat o sobre-estimulat. En un desequilibri en aquest sistema hi poden aparèixer símptomes com per exemple, suor freda, tristesa i malenconia, arítmies, ansietat, disfuncions gastro-intestinals, nàusees, hipocondria, fatiga, tensió arterial baixa i/o broncoespasmes.

En els darrers anys, l’estudi de la microbiota de l’ésser humà ha enllaçat directament amb el trastorn de l’ansietat l’eix budell-cervell. En concret bacteris com el Lactobacillus rhamnosus, i el bifidobacterium longum han demostrat tenir efectes ansiolítics mitjançant la comunicació vagal dels budells al cervell. També en les vies aferents del nervi vague que van cap al cervell, la microbiota intestinal té la capacitat d’enviar ordres d’estimulació o desactivació del nervi vague, i per tant d’enviar ordres pro i/o antiinflamatòries.

Recentment, l’any 2016 es va descobrir que efectivament, el nervi vague també tenia propietats antiinflamatòries a través de les seves vies aferents i eferents, l’estrès també pot incidir en el NV en generar respostes pro-inflamatòries. L’estrès mantingut, i per tant la inflamació cronificada, generarà una resposta irritant sobre el NV que acabarà generant a la llarga una disbiòsi intestinal, i per tant, un cercle viciós.

Per tant, el nervi vague va més enllà de les seves funcions sensitivo-motores. També intervé de manera clau sobre la qualitat de les nostres mucoses, a nivell hormonal i per tant, del nostre sistema immunològic.

Un cop més podem observar la relació estreta dels diferents sistemes del cos humà. Realment el cos funciona com a una unitat on múltiples sistemes diferenciats pel seu estudi, demostren que constantment estan interrelacionats i que tots són indispensables per a un funcionament eficient. Per a mantenir una bona activitat de l’eix microbiota-budell-axis la ingesta periòdica de probiòtics, una nutrició equilibrada, respiracions diafragmàtiques i hipopresives, l’exercici físic moderat i la meditació, són uns bons aliats pel seu reequilibri. En tractament miofascial, la mobilització i l’alliberament del nervi vague i de les estructures fascials per on passa, és interessant per a mantenir la màxima fluïdesa en trams on acostuma a estar en restriccions de mobilitat, com és en el foràmen jugular o en el plexe solar.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LES MEMÒRIES DE LA FÀSCIA

La idea que els teixits del cos poden contenir-hi memòries o traumes, és un fet molt controvertit en el camp de la medicina i la teràpia manual, ja què encara, a dia d’avui, no s’ha pogut demostrar empíricament. Però certament, molts terapeutes manuals hem experimentat fenòmens difícils d’explicar científicament durant els tractaments amb els pacients. No perquè siguin fenòmens paranormals, sinó probablement, per manca de coneixements científics. Amb tècniques d’alliberament miofascial, és freqüent que durant el tractament, el pacient pugui reviure emocions i sensacions que “bloquejaven” la mobilitat de certes estructures mecàniques, i què un cop tractades, pugui experimentar un alleugerament.

En un article publicat l’any 2014 al “Journal of Bodywork and Movement Therapies”, va recollir tota la informacio científica del moment amb l’objectiu d’obrir nous camps d’estudi i de teoritzar sobre la possibilitat que el nostre cos acumuli informació i esbrinar aquestes possibles vies.

En els darrers anys, moltes investigacions sobre la fàscia ens ensenyen que, a diferència del que es crèia fa temps, és un teixit altament inervat (sobretot en teixit nociceptiu). Aquest, té la capacitat d’influir en la textura del teixit connectiu, depenent dels estímuls que rebi, podent remodelar-lo, inflamar-lo i/o sensibilitzar-lo. A més, la interacció amb el sistema nerviós autònom, el central i el sistema endocrí, creen un sistema interrelacionat i altament intercomunicat, i que per tant, necessita d’una memòria neuro-fascial per mantenir la seva eficiència.

El propi teixit fascial, també conté una memòria de “mig termini”. El col.làgen, té la capacitat d’adaptar-se constantment als estímuls que més se li exigeixen. Gràcies a la seva capacitat viscoelàstica, pot anar deformant-se fins a adoptar les tensions desitjades.

A llarg termini, la matriu extracel.lular també disposa dels seus mecanismes d’autoadaptació i per tant, d’alguna manera, d’emmagatzemar informació. El fet que a nivell emocional hi hagi una comunicació química, vibracional i que adoptem certes postures depenent de l’emoció, són estímuls suficients per emmagatzemar aquella informació en un teixit.

Una emoció estressant antiga “no digerida” podria “estancar-se” en un múscul que sempre s’inflamés en èpoques d’estrés.
O fins i tot, en el moment de patir un fet traumàtic, el nostre cos podria guardar certes emocions associades, per després generar disfuncions futures.

D’altra banda, podem parlar també d’una “memòria familiar”, o el que vindria a ser l’epigenètica. Els canvis en els cromatins epigenètics, es preserven en la divisió cel.lular i passen a ser informació heretable. És a dir, els estímuls que rebem afecten la informació de la nostra epigenètica i les passem a generacions futures.

També, si ens endinsem dins l’esquelet de les nostres cèl.lules, trobem una estructura anomenada microtúbuls, que s’encarreguen entre d’altres funcions, de la divisió cel.lular. Recents investigacions, suggereixen que aquests microtúbuls, poden actuar com a petits ordinadors, emmagatzemant informació(*). Aquests microtúbuls són polímers formats per unes estructures polaritzades anomenades tubulins monòmers. La informació guardada en un microtúbul, pot ser esborrada depolimeritzant i tornant a les seves unitats inicials. Amb la pressió mecànica i l’aplicació de calor, aquests microtúbuls es depolimeritzen. Per tant, l’alliberament miofascial i l’efecte viscoelàstic, d’alguna forma, podríen “resetejar” memòries disfuncionals atrapades en la matriu extracel.lular.

Un altre factor a tenir en compte, és la capacitat conductiva elèctrica de la fàscia. La disposició cristalina de la xarxa de col.làgen, la predisposen a ser altament sensible a pressions mecàniques, als camps electromagnètics, a canvis en el ph i a les càrregues iòniques. De fet, el fenòmen fisic de piezoelectricitat es basa en aquesta conductivitat. Aquesta característica, ofereix al cos una gran capacitat de comunicació amb totes les seves cèl.lules i per tant, la capacitat de generar respostes i recordar-les.

Finalment, si ens endinsem encara més en la cèl.lula, trobem un altre argument a respondre sobre la possibilitat de la fàscia a emmagatzemar memòries: l’aigua. L’aigua és essencial per a la correcta funció cel.lular. L’aigua polaritzada i els seus ions, estructuralment s’ordenen dins el cos, formant una cadena de filaments que sostenen a les proteines juntes. Aquest sistema permet la circulació rapidíssima de protons, a una velocitat molt més ràpida que els estímuls nerviosos.

Cada cop hi ha més evidències que els organimes poden comunicar-se entre les seves cél.lules a través de radiacions electromagnètiques, amb fonons i fotons. I que aquests, i la nostra arquitectura fascial, tenen un constant ball d’informació i d’aprenentatge.

En definitiva, si observem el cos com un tot, bàsicament tenim un funcionament elèctric i electromagnètic, que genera respostes bioquímiques i que constantment està gestionant informació i aprenentatges, necessitant memòries per a poder avançar. Amb les teràpies manuals, i els efectes en les propietats del sistema altament interrelacionat del teixit fascial, es poden generar canvis profunds a nivell cel.lular. Per tant, cal suposar que aquests canvis, podríen alliberar una memòria que estigués atrapada en un teixit malmés.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA CARA I LES EMOCIONS

Una expressió o un gest, en moltes ocasions pot comunicar més que moltes paraules. Les expressions facials són bàsiques en la nostra comunicació no verbal i empatia, ja que ens donen informació de com es pot sentir el nostre interlocutor.

Depenent de com ens sentim, hi ha determinats músculs associats a l’expressió de les nostres emocions. Però, aquest fet és bidireccional. L’activació de determinats músculs de la cara envien l’ordre al cervell de segregar cortisol, adrenalina i noradrenalina, i d’altres, per contra, endorfines i serotonines. Amb el ritme de vida estressat generalitzat, és freqüent que els músculs destinats a segregar cortisol, estiguin hipertònics, i que per tant, constantment estiguem enviant ordres de neguit, i por al nostre organisme. És l’activació constant i adaptada de determinats músculs, que fan que el cervell rebi l’ordre de secretar unes hormones o unes altres.

La musculatura de la cara, a diferència de la resta de musculatura del cos, no conté fàscia profunda. Aquest fet és important ja que les insercions de la musculatura facial són directes al teixit fascial superficial i la pell. D’aquí que les arrugues ens puguin donar pistes de quins músculs estem fent servir freqüentment, i per tant, de quines són les nostres emocions d’ús més freqüent.

Per exemple, en el cas de la musculatura del front (proceros) ens genera un estat de preocupació, o un to elevat de la musculatura inferior del llavi, ens genera tristessa de manera inconscient. Per tant, el nostre cervell obtindrà com a estímul, alliberar cortisol i noradrenalina. Un exercici simple per activar les nostres endorfines, és dur un bolígraf entre els llavis per mantenir un somriure forçat durant un minut. És sorprenent, si ens hi fixem, com canvien les nostres percepcions davant d’un mateix problema.

A l’esquerra, es poden observar els músculs encarregats d’alliberar cortisol, adrenalina i noradrenalina (proceros,el depresor del llavi inferior i de l’angle de la boca). A la dreta, ens podem fer una idea de quines hormones està secretan.

Per tant, podem afirmar que amb el tractament del teixit miofascial de la cara, a part de millorar la qualitat del teixit i les seves possibles restriccions, estem incidint directament a l’equilibri del nostre sistema hormonal cortisol-endorfines. Aquest fet és interessant, no només per ajudar a problemes estrictament d’orígen emocional, si no també en possibles cicatrius i adherències del teixit.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

FÀSCIA I PROPIORECEPCIÓ

Podem entendre la propiorecepció, com la capacitat que té el cos per sentir la posició i localització, orientació i moviment del cos i de les seves parts en l’espai. El sistema propioreceptiu es basa en un mecanisme altament sofisticat, on una part especialitzada del nostre sistema nerviós (sistema lemniscal) i els neurotransmissors estan en constant intercanvi d’informacions. Aquests neurotransmissors tenen la capacitat de donar i rebre informació per tal de reequilibrar el nostre cos en l’espai, com per exemple, en el moment d’evitar una torcedura de turmell.

En l’àmbit esportiu, la propiorecepció és un treball essencial per evitar possibles lesions articulars, ja que a l’exercitar-la, es genera una resposta músculofascial més ràpida i efectiva als canvis posturals sobtats que poden sorgir en un acte esportiu. D’altra banda, el treball propioreceptiu també és molt important per les activitats físiques quotidianes per tal de reduir el perill de caiguda.

Sempre s’ha vinculat a la propiorecepció, la capacitat dels neurotransmissors ubicats a les articulacions, com per exemple en el cas del genoll, en el lligament creuat anterior (LCA). En els darrers anys, sembla que no és ben bé així, i la fàscia hi juga un paper determinant.

Els neurotransmissors destinats per les tasques propioreceptives estan localitzats majoritàriament entre la fàscia profunda i la superficial, on hi ha grans densitats de terminacions nervioses destinades per a aquesta funció (stecco et al 2008).

Per tant, després d’una intervenció quirúrgica d’un LCA, on es pensava que hi jugava un rol bàsic en la propiorecepció del genoll, la rehabilitació propioreceptiva d’un genoll operat, és gràcies a la fàscia.

En el cas dels receptors del dolor, podem parlar de la nocicepció, o capacitat d’interpretar les senyals del dolor a través dels nociceptors. En el cas de la regió lumbar, s’ha evidenciat que les microlesions continuades en el teixit fascial (per microtraumatismes posturals per exemple), són les responsables del dolor lumbar crònic i no pas les hèrnies discals.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DISTRIBUIDORS FASCIALS

A cada pasa que donem al caminar, els talons contacten amb tot el nostre pes, més la força de l’impacte, directament contra el terra. En el pas de la carrera, una persona d’uns 80 quilos, realment està transmetent directament sobre el calcani entre 225 i 280 quilos. L’ estructura òssia pot acceptar aquestes i més càrregues, però també té un límit. Com sempre, en el nostre teixit, el factor temps és determinant. El calcani és l’os del peu amb més fractures estadísticament parlant, i la gran majoria de vegades, és per una caiguda des de gran alçada. Un impacte d’aquest tipus, seria massa fort per ser absorbit i només caldria un sol cop per trencar l’os. Ara bé, després d’impactes repetitius, com per exemple, en una marató, els nostres calcanis rebrien uns 30.000 impactes d’uns 225 quilos. Segurament, suficient per a esquerdar els nostres preuats ossos. Però per qùe no es trenquen?

Sense un exquisit i complexe sistema fascial que reparteixi totes les forces de l’impacte i les tensions internes que es produeixen, els nostres óssos per si sols, serien incapaços d’aguantar més de tres passes. El nostre cos subministra un reforç extra de teixit a les zones que poden rebre més estrès biomecànic. Aquest reforçament és en un format de complexes insercions, a primera vista caòtiques, però dissenyades amb tot el sentit del món. Parlem d’unes zones que no són ben bé uns músculs en concret que realitzin aquesta acció de reforç, sinó que formen part d’una regió anatòmica fascial. A aquestes regions, se’ls anomenen distribuidors fascials.

Els distribuidors fascials, s’encarreguen d’absorbir, i repartir de manera eficient les càrregues i tensions mecàniques , per tal d’evitar-ne un excés a altres zones del cos que no n’està preparat. Per entendre la capacitat de resistència que pot arribar a tenir la fàscia, teòricament, realitzant un gran entramat de cèl.lules de col.làgen, podríem igualar la durèssa d’una armilla antibales.

En el cos tenim varies zones que actúen com a distribuidors: els turmells, els genolls, la banda lumbar i umbilical, la banda diafragmàtica, a nivell cervico-dorsal, la cintura suboccipital i el coll, la mandíbula i per últim la banda ocular. Aquestes zones, són regions on tendeixen a patir lesions per sobrecàrrega, ja que de fet, estan preparades per rebre’n un sobre-excés, per moviments repetitius. Una postura estàtica davant d’un ordinador, de fet, seria un moviment repetitiu de moltes estructures.

Un mal funcionament d’un d’aquests distribuidors, acabarà produint una lesió en un altre punt , a no ser que el següent distribudor de tensions ho permeti. D’alguna manera, el disseny d’aquestes zones anatòmiques està pensat per evitar mals majors en estructures més nobles. I amb un bon equilibri postural, els impactes s’haurien de transmetre sense problemes. Quan patim una lesió per sobrecàrrega en una zona més delicada, haurem de revisar amb tractament miofascial, quin o quins distribuidors han fallat.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LUMBÀLGIES I VÍSCERES

Qualsevol dolor músculo-esquelètic, com a qualsevol disfunció o patologia en el cos, hauríem de preguntar-nos si el problema en sí, està generat majoritàriament per una causa directa, o bé, per una compensació i desequilibri en un altre punt del cos. A nivell purament estructural i mecànic, ho entendrem ràpidament en el moment que deixem d’observar el funcionament del cos d’una manera bidimensional, per un funcionament tridimensional.

Aquest component tridimensional del moviment, on hi caben les rotacions i els constants reajustaments posturals, és responsabilitat de la fàscia.

En una lumbàlgia, on està afectada l’articulació sacre-ilíaca, amb possible dolor irradiat del nervi ciàtic o alguna ramificació, en moltes ocasions és per una tensió en el lligament del mesenteri. El mesenteri, és un teixit fascial que sosté com si fos una bossa els intestins. Per donar suport i forma al contingut, tenim un fort lligament que el creua i s’insereix a nivell costal, lumbar i pèlvic. Tensions en aquest lligament poden bloquejar l’articulació sacre-ilíaca i generar una lumbàlgia d’aquest tipus.

Les vísceres, per tant i concretament les seves víscero-fàscies, juguen un paper molt important en el nostre moviment i actitud postural. Les tensions poden ser tant mecàniques, pel fet d’aguantar la força de la gravetat, com per stress químic (un òrgan saturat de toxines, o una inflamació de les mucoses, per exemple), o per stress emocional (un disgust que ens generi un espasme o una emoció mantinguda que debiliti el nostre òrgan associat),o per stress energètic (una fuga en el nostre entramat electromagnètic).

Per tant, la causa d’un problema músculo-esquelètic, poden ser les tensions internes, de qualsevol origen, a què està sotmesa aquella estructura. En general, el sistema músculo-esquelètic té una funció essencial d’adaptabilitat, per cercar sempre l’equilibri i l’eficiència energètica. I en moltes ocasions, aquestes compensacions tenen lloc per protegir altres estructures més “nobles” que no admetrien tensions perllongades en el temps. Per exemple, un motiu freqüent d’hèrnies discals L5-S1 està generada en major part per una tensió continuada de les vísceres que contenen el sòl pèlvic (úter i/o pròstata).

Com tot bloqueig , el cos actua de manera defensiva per evitar un mal major, però com seguim realitzant els moviments generals obviant aquelles estructures, ja de per sí, limitades, acabem patint una lesió. La millor manera d’evitar aquests bloquejos és fer conscient la limitació i aplicar estímuls de moviment. Seguint amb l’exemple anterior, un bon exercici per alliberar l’articulació sacre-ilíaca, seria la basculació pèlvica, abans de realitzar un moviment global.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

EVITAR LESIONS. ESTIREM?

És important fer estiraments musculars quan practiquem esport? Però és més aconsellable abans, durant, després?

En principi la resposta sembla un rotund si, però, depèn.

S’ha demostrat que l’estirament per si sol, no és un factor determinant en la prevenció de lesions musculars. Per tant, no evitarem lesions només estirant la musculatura ni abans ni després de fer esport. Al contrari, si hi ha restriccions fascials en el teixit, el fet d’estirar en excés podria agreujar el problema. És a dir, és més determinant per evitar una possible lesió muscular, la qualitat del nostre teixit fascial, què l’estirament en si. Això no vol dir, que estirar, sigui perjudicial.

El teixit fascial, com ja hem vist en altres entrades, sobretot (en edat adulta) està format de col.làgen. Per si soles, les cèl.lules de col.làgen són com una gelatina, però en conjunt, s’agrupen per donar estabilitat al teixit, formant d’aquesta manera, un entremat resistent i a la vegada flexible. Però amb certes limitacions. Aquest entramat de col.làgen respón amb més tensió contra més intens és l’estirament. En canvi, respon amb menys tensió, amb la compressió.

Si observem un múscul, amb tota la seva xarxa fascial que l’embolcalla, i el sotmetem a un estirament, el moviment hauria de ser lliure en tot el recorregut. En el moment, en que el teixit fascial ha patit una lesió antiga (una cicatriu d’una ruptura fibrilar), o hi ha una restricció per excés de teixit (ocasionat per protegir el teixit com a resposta a algún estímul que l’irritava per exemple); si apliquem l’estirament, observarem que la tensió es modifica. Ja no és un moviment lliure sense restriccions.

D’aquesta manera, és més important mantenir el texit fascial sense restriccions de moviments, per tal de poder fer un estirament en tot el seu recorregut. Si no, l’estirament el farem a partir de les restriccions que tinguem.Quan això passa, i realitzem un sobrestirament continuat en el temps, el cos, per manca d’elasticitat col.lagenosa comença a modificar la generació de teixit. En comptes de produir col.làgen, comença a produir greix (adipogènesi), ja que és un gran protector i ens donarà més estabilitat. Aquest procés és el que succeix en l’anomenat coll de bisó o búfal. La protuberància en la base del coll que apareix per compensacions posturals, està formada bàsicament de col.làgen i greix. Per compensacions i equilibris cervicals, l’estructura cervical es protegeix davant d’un sobrestirament constant del coll per la posició incorrecta del crani en l’espai. En el cas d’una cicatriu en una ruptura fibrilar antiga, seria molt semblant. El fet d’estirar com si no hi hagués un demà, pot ser perjudicial, perquè pot augmentar la rigidessa d’aquella cicatriu.

D’alltra banda, el sistema nerviós tant central com perifèric, és teixit noble i no admet més de 5 grams de pressió ni d’estirament. Per tant, un excés en els nostres estiraments si no hi ha llibertat de moviments fascials pot irritar la neurofàscia.

En definitiva, l’estirament és efectiu per a mantenir estimuls d’elasticitat al nostre teixit i poder oferir una millor resposta, sempre i quan, el teixit fascial estigui sa i lliure de moviment.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DESAPRENDRE I APRENDRE

El col.lagen, com a tota cèl.lula té memòria, per tal de poder adaptar-se eficientment a les exigències de l’evolució del nostre cos. Per tant, tots els estímuls que realitzem durant la nostra vida compten, ja sigui a curt, mig i llarg termini. Així, la manca d’estímuls determinats i/o la repetició d’altres, generen un aprenentatge cel.lular, que es tradueix en el joc de compensacions i adaptacions del nostre patró corporal.

L’aprenentatge estructurat, en general, es basa sobretot en la repetició d’esquemes i patrons. A mida, d’anar realitzant un mateix tipus d’exercici, el nostre cervell va consolidant aquella informació i s’adapta per a ser més eficient davant d’aquells estímuls.

Sovint ens preguntem a l’hora de fer activitat física, quins exercicis són bons, o quins ens poden anar bé. Però potser, ens hauríem de preguntar quins exercicis he deixat de fer. Per exemple, si observem un nen de dos anys com es mou saltant en el parc, quines postures adopta jugant o com recull els objectes del terra, veurem que no fa servir cap consell d’ergonomia que tantes vegades ens han explicat. Doncs bé, o ho fa tot malament, perquè encara no ha après a fer-ho bé, o nosaltres ja ens hem oblidat de fer-ho correctament.

És cert que l’estructura fascial d’un nen és més rica en percentatge d’elastina (molt més elàstica) que de col.lagen que en un adult, però també és ben cert, què en la pèrdua de mobilitat, és més determinant el deixar de fer exercici que l’edat. És a dir, si adaptem el nostre cos a fer exercicis on mantinguem lliures les estructures fascials durant tota la nostra vida, no hi haurà pèrdua de mobilitat.

Tot moviment general o “macromoviment”, depén de la llibertat d’altres estructures o “micromoviments”. Per exemple, caminar depén de la llibertat de moviments de totes les altres articulacions i estructures fascials. Si hi ha un bloqueig en un genoll o en l’articulació sacre-ilíaca, el cos aconseguirà el seu objectiu general (caminar) però compensant el moviment. Per tal d’estalviar energia, el nostre cos adopta un patró, la nostra plantilla. La lesió apareix, quan hi ha un desequilibri en aquestes compensacions.

La idea, és desaprendre el nostre esquema corporal i tornar a moure aquells micromoviments que estan bloquejats, per tal d’harmonitzar el macromoviment final. A part del tractament miofascial, és important desaprendre i aprendre de nou. Per exemple, en una sobrecàrrega lumbar, en comptes de buscar adaptacions quan ens aixequem d’una cadira per dolor, és important tornar a seure i tocar-nos amb les mans les nostres articulacions sacre-ilíaques. Llavors, fer moviments basculars pèlvics lents i vigilant de moure només la zona a tractar. Després d’alliberar el micromoviment, a l’aixecar-nos ens adonarem de canvis en el dolor i la mobilitat, el nostre cervell comença a aprendre de nou. És important, el fet de tocar amb les mans la zona que està bloquejada quan realitzem un nou moviment, per donar l’estímul necessari al nostre sistema nerviós.

En properes entrades al blog, explicaré altres exercicis per tal d’alliberar els micromoviments que generalment per les nostres actituts posturals quotidianes s’acostumen a bloquejar.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook