LA INFLAMACIÓ CRÒNICA

Inflamació, del llatí inflamattio, que significava literalment incendi, i del grec empyresis, que significava òrgan que entra en flames, ens donen una pista de com se sent el nostre cos durant aquest sistema de defensa. Sense un procés inflamatori, el nostre cos seria incapaç de respondre eficientment contra patògens ni de tenir els recursos suficients per a poder regenerar-se, però mantingut en el temps és altament perillós.

És important diferenciar entre el que seria la inflamació aguda de la crònica. La inflamació aguda apareix després d’una lesió traumàtica i sobtada, on hi veiem els símptomes clàssics de rubor, tumor, calor, dolor i limitació funcional. El fet que hi hagi un augment de substàncies inflamatòries és essencial per a què el cos pugui tenir els recursos per a reparar-se.

D’altra banda, la inflamació crònica és un estat mantingut i constant del nostre cos que lluita per mantenir-se en defensa i protecció de factors externs i/o interns. Les dietes altes en greixos saturats, els menjars processats, gran quantitat de fàrmacs com els antibiòtics, l’estrès, les emocions patològiques, el tabaquisme i l’alcohol, la contaminació, l’excés d’esport o el sedentarisme, les intoleràncies alimentàries i un llarg etcètera, creen un llistat força extens de causes inflamatòries, que es poden resumir en el nostre dia a dia habitual.

Cada cop més coneixem més substàncies pro-inflamatòries que el nostre cos secreta per a una resposta de lluita i defensa del nostre sistema immunològic. Substàncies com les histamines, citoquines (interleuquines o l’interferon), la substància P, els factors de creixement, les Ig en les respostes al.lèrgiques, el TNF per les respostes tumorals…

Totes elles, generen canvis en el nostre cos i en el nostre teixit en particular. Alts nivells mantinguts d’aquestes substàncies inflamatòries a la llarga generen diverses patologies en el nostre teixit i salut en general. Per ex, un alliberament continuat d’interleuquines IL-1 i IL-6 i de TNF, acaben deteriorant el cartíleg articular, produint una artritis inflamatòria i si es manté l’estrés inflamatori en el temps, una possible reumatoide.

Un organisme amb tota aquesta bateria de substàncies inflamatòries pot acabar desenvolupant en el temps des d’una diabetis, a una artritis, fibromialgia, migranyes… i en definitiva qualsevol malaltia degenerativa i/o amb resposta autoimmune. Per tant, en certa manera, aquestes malalties són el producte d’anys d’inflamació cronificada, on el cos ja no pot donar resposta.

Un estat d’inflamació crònica dificulta una correcta nutrició del nostre teixit fascial i la matriu extracel.lular amb restriccions metabòliques, generant canvis en el to, àlgies i restriccions. El sistema visceral, altament sensible a nivell neuronal, rep constantment aquests inputs inflamatoris i irrita constantment el nostre sistema nerviós. És molt important la relaxació de les distensions abdominals en processos inflamatoris. Per posar un exemple concret, en una dismenorrea, l’alta sensibilitat del sistema visceral pèlvic de la dona envia una distensió de tot el teixit viscerofascial i un ordre de dolor constant, que rep el teixit lumbar i ho tradueix en forma de lumbàlgia.

La sol.lució, un cop més no es basa en tractar només el símptoma, si no ajudar al nostre cos en disminuir, el màxim possible, totes aquestes entrades inflamatòries. L’exercici físic agradable i en entorns a l’aire lliure, mantenir un estat emocional positiu i empàtic amb els demés, el descans i una nutrició equilibrada, són factors importants que hi podem modificar directament. D’altra banda hauríem de plantejar-nos com a societat el nostre entorn del dia a dia que ens fa actuar en cercles viciosos, tant ambiental, com social i emocional, ja que com hem vist, és el generador dels nostres estats inflamatoris crònics ja sigui per exposició directa o indirecta.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

KLOTHO

Klotho o també conegut com el gen supressor de l’envelliment, va ser descobert l’any 1997 i va rebre el nom de la deessa de la mitologia grega Clotho , guardiana de la vida i del destí final dels humans.

Dins del mapa genètic s’ha localitzat la proteïna aKlotho, que té la capacitat de realitzar funcions enzimàtiques i hormonals, i sobretot es basen en la correcta administració dels minerals en el cos. De fet, l’administració de klotho ha demostrat augmentar la vida dels ratolins entre un 20 i un 30%. Cal destacar que l’expressió gènica del klotho entre ratolins i humans és gairebé idèntica.

Encara hi ha molt terreny per investigar i moltes incògnites sobre el comportament real del Klotho, però ja s’ ha demostrat que el seu dèficit i/o mutació, intervé directament en els símptomes més severs de l’envelliment, com per exemple: arteriosclerosi, fragilitat òssia, atròfia i calcificacions de la pell, displàsies, infertilitat, calcificacions en mucoses, cardíaques i en la glàndula pineal, insuficiència renals, augmenta la toxicitat mitocondrial, genera resistència a la insulina i càncer.

El klotho, se l’associa directament amb el procés de l’envelliment, ja que la seva manca i també les seves alteracions epigenètiques, afecten directament en tots aquests processos. Per contra, ja s’està investigant la manera de revertir aquest procés i ja hi ha científics que pronostiquen en uns 10 anys un increment de l’esperança de vida, i fins i tot encara que sembli ciència ficció, asseguren la immortalitat en un futur no molt llunyà.

Aquesta proteo-hormona, es genera majoritàriament en els ronyons i en els plexus coroidals del cervell. En aquesta regió del cervell també es genera la gran part del líquid cefaloraquidi. Per tant, podríem fer la hipòtesi que un bon funcionament del sistema crani-sacre, i una correcta elasticitat de les membranes cranials, sempre serà un estímul positiu per a la producció de klotho.

Clotho, Lachesis i Athropos. Les tres filles de Zeus que filen el destí de la humanitat

Però a dia d’avui, sabem que el klotho comença a disminuir la seva producció al voltant dels 40 anys, i de moment els avenços científics on estan trobant millors resultats per estimular la seva producció fan referència a substàncies com el resveratrol i la curcumina.

D’altra banda, sembla ser que l’augment de fosfats inhibeix la generació de klotho. Això realment és un problema, ja que el llistat de fosfats és molt extens i gairebé es poden localitzar en tot el menjar processat.

Tot i això, en el nostre dia a dia, fins que no aparegui la hipotètica “pastilla màgica”, podem estimular la nostra producció i qualitat del klotho. Hem de tenir en compte que els canvis de comportament han d’estar orientats de manera holística, ja que cada aspecte suma en el resultat final i dependrà de les característiques de cada persona. De manera general i a dia d’avui podem fer unes quantes cosetes per estimular el nostre klotho. A part del resveratrol (polifenol que es localitza a la pell del raïm) i de la cúrcuma, també ajuden al klotho: el mantenir un bon equilibri de la microbiota intestinal, el cordyceps, la vitamina D, els nabius, els dejunis controlats en les seves fases d’autofàgia i anabolisme, l’exercici, les vibracions i compressions d’hipotàlam i la teràpia crani-sacre, dormir a les fosques, prendre el sol, i també mantenir una actitud empoderada davant la vida.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA CARA I LES EMOCIONS

Una expressió o un gest, en moltes ocasions pot comunicar més que moltes paraules. Les expressions facials són bàsiques en la nostra comunicació no verbal i empatia, ja que ens donen informació de com es pot sentir el nostre interlocutor.

Depenent de com ens sentim, hi ha determinats músculs associats a l’expressió de les nostres emocions. Però, aquest fet és bidireccional. L’activació de determinats músculs de la cara envien l’ordre al cervell de segregar cortisol, adrenalina i noradrenalina, i d’altres, per contra, endorfines i serotonines. Amb el ritme de vida estressat generalitzat, és freqüent que els músculs destinats a segregar cortisol, estiguin hipertònics, i que per tant, constantment estiguem enviant ordres de neguit, i por al nostre organisme. És l’activació constant i adaptada de determinats músculs, que fan que el cervell rebi l’ordre de secretar unes hormones o unes altres.

La musculatura de la cara, a diferència de la resta de musculatura del cos, no conté fàscia profunda. Aquest fet és important ja que les insercions de la musculatura facial són directes al teixit fascial superficial i la pell. D’aquí que les arrugues ens puguin donar pistes de quins músculs estem fent servir freqüentment, i per tant, de quines són les nostres emocions d’ús més freqüent.

Per exemple, en el cas de la musculatura del front (proceros) ens genera un estat de preocupació, o un to elevat de la musculatura inferior del llavi, ens genera tristessa de manera inconscient. Per tant, el nostre cervell obtindrà com a estímul, alliberar cortisol i noradrenalina. Un exercici simple per activar les nostres endorfines, és dur un bolígraf entre els llavis per mantenir un somriure forçat durant un minut. És sorprenent, si ens hi fixem, com canvien les nostres percepcions davant d’un mateix problema.

A l’esquerra, es poden observar els músculs encarregats d’alliberar cortisol, adrenalina i noradrenalina (proceros,el depresor del llavi inferior i de l’angle de la boca). A la dreta, ens podem fer una idea de quines hormones està secretan.

Per tant, podem afirmar que amb el tractament del teixit miofascial de la cara, a part de millorar la qualitat del teixit i les seves possibles restriccions, estem incidint directament a l’equilibri del nostre sistema hormonal cortisol-endorfines. Aquest fet és interessant, no només per ajudar a problemes estrictament d’orígen emocional, si no també en possibles cicatrius i adherències del teixit.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

ANABOLISME I AUTOFÀGIA

El cos té una habilitat innata d’auto-regeneració i de reequilibrar-se constantment per a mantenir l’eficiència energètica i la seva permanència. Totes les civilitzacions conegudes, des dels antics egipcis, els grecs o els xinesos, per citar uns quants, han desenvolupat medicines i evidències de com mantenir el cos en plena salut. Totes elles, amb les seves diferències, les uneix un nexe comú que a dia d’avui, encara es comparteix; la certesa, que hi ha una sèrie d’aliments i hàbits que ens fan emmalaltir i que per contra, n’hi ha d’altres que ens fan sanar.

Certament, de teories de nutrició i de dietes hi ha per a tots els gustos, i totes són vàlides, sempre i quan tinguem en compte el punt de partida on paren l’atenció i el seu objectiu final. Però en moltes ocasions, que una dieta sigui vàlida no vol dir que sigui correcta per a nosaltres. Si partim de la base, que cada organisme cerca el seu equilibri en tots els camps, ens hauria de fer pensar, que realment, la millor dieta és aquella personalitzada. Una manera d’ajudar a reequilibrar el nostre metabolisme són els dejunis controlats, ja que sembla ser que tot i que allò què mengem és molt important per mantenir un estat òptim de salut, és determinant el com i sobretot, el quan.

Per a argumentar aquest raonament, es va realitzar un estudi amb ratolins, on dos grups s’alimentaven de la mateixa quantitat de pinso amb les mateixes calories i nutrients, però el grup A podia menjar-ne les 24 hores, i el grup B només 6. Els ratolins del grup A al finalitzar l’estudi havien doblat el seu pes i en canvi els del grup B amb horari restringit estaven en forma. Aquesta evidència ens demostra que el quan (les hores d’ingesta) és determinant per a afavorir l’equilibri en el nostre metabolisme.

Bàsicament, el nostre organisme funciona en etapes de creixement cel.lular (anabolisme) i en fases de destrucció cel.lular (autofàgia). L’equilibri i ajudar el cos durant aquests fases és clau per a poder gaudir d’un bon estat de salut. Aquest experiment, planteja seriosos dubtes sobre els beneficis de realitzar cinc ingestes diàries, o dels dejunis prolongats de dies sencers. El fet de respectar els estadis d’autofàgia i anabolisme cel.lular semblen ser essencials per a evitar un excés de creixement cel.lular i per tant de tumors, o un excés de suicidi cel.lular (toxicitat). L’equilibri entre anabolisme i autofàgia, afavoreix la regeneració cel.lular, millora la plasticitat neuronal, evita creixements tumorals, redueix l’excés de residus mitocondrials i afavoreix la pèrdua de pes mentre preserva la massa muscular.

D’altra banda, cada cop més, és habitual la ingesta de vitamines i antioxidants com a complement de les nostres dietes. Doncs bé, el que sembla que era fins ara un gran benefici, també s’ha evidenciat que l’excés d’antioxidants acaben alimentant els telòmers de les cèl.lules tumorals. Per tant,tornem a la premisa inicial, la base és l’equilibri.

De totes formes, la millor manera d’ajudar a equilibrar el nostre cos, és evitar que s’adapti a una rutina en concret, fins i tot, per més saludable que sigui aquesta. Òbviament, no cal dir que s’ha de fugir dels hàbits tòxics, però si som “massa estrictes” en els nostres hàbits saludables (cal destacar que, molts cops pensem erròniament que ho són) acabarem generant sense voler, una adaptació letàrgica del nostre metabolisme. Per tant, el fet de permetre’ns oxidar-nos de tant en tant, és més que recomanable.,

La millor manera d’estressar positivament el nostre cos per a què respongui millor en tots els nivells, és en certa manera en desequilibrar-nos, i després tornar als nostres hàbits saludables. Així, el nostre metabolisme està constantment actiu i preparat per als canvis. Per tant, ja sabeu, si més o menys us cuideu i havieu pensat en fer dieta aquest Nadal, potser no era bona idea..

Salut!

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

NO TENIM POR

La por, és aquell sentiment que ens fa témer quelcom. És una emoció que ens fa estar en estat d’alerta, perquè preveiem un possible mal cap a la nostra pròpia persona.

Com tota emoció, depenent del seu grau d’intensitat i de context hi trobem diverses octaves. La màxima expressió de la por és el terror, mot que prové del llatí i que significa, fer tremolar. D’ella s’originen altres mots com terrible, atemorir, terrorisme,“tremebundo”,“estremecerse”, terrorífic… totes elles, si ens fixem, altament utilitzades en el llenguatge diari dels mitjans de comunicació.

L’ésser humà des dels seus inicis com a espècie, ha lluitat en els seus orígens per a sobreviure. Gràcies a la por, ha pogut fer front a situacions de perill extrem, de vida o mort. Per ex, si ens trobéssim en mig de la sabana africana caçant unes lleures o recollint uns fruits, i ens adonéssim que un lleó se’ns vol cruspir, òbviament tindríem terror. Gràcies a aquesta emoció, les nostres cèl.lules reben una explosió d’estímuls hormonals, com el cortisol i l’adrenalina, que activen el nostre cos en un estat d’alarma i atenció. Concretament, aquestes hormones fan que els nostres músculs tinguin millor resposta per a fugir, però per a aconseguir optimitzar recursos, es fan totalment prescindibles el nostre sistema immune i reproductor. Ningú amb por faria altre cosa que córrer davant d’un lleó famèlic..

Ara bé, si aquesta resposta hormonal, originada per la por, es manté en el temps, tot i que en un grau o octava molt més inferior, l’estímul que li donem a les nostres cèl.lules és exactament el mateix. Hi ha un excés de cortisol, adrenalina i noradrenalina, que fan que estiguem en constant alerta i per tant, el nostre sistema immunològic estigui deprimit. De fet, podem parlar que és la percepció de la situació i dels estímuls que rebem del dia dia, que fa que allò, ho percebem amb por.

També, amb por mantinguda de manera crònica, les nostres cèl.lules deixen de realitzar les funcions desitjades. El nostre cos es paralitza i els nostres pensaments i projectes s’autocensuren, les nostres decisions són molt més conservadores i la pèrdua de confiança, seguretat i reconeixement comença a generar un cercle viciós molt perillós, tant per a la salut de la persona com a individu, com a col.lectiu.

A part dels missatges constants que a diari ens arriben per múltiples vies, un dels òrgans receptors que ens poden avisar si tenim por, són els ulls. Els nostres ulls, tenen la capacitat d’informar la sensació de seguretat al nostre cervell. Una pèrdua o limitació de mobilitat d’un ull, pot fer que la visió es vagi reduint o perdi eficiència. En ocasions, és aquesta percepció de manca de seguretat i por, per no voler veure segons quines coses que ens poden fer mal, que ens generen aquest cercle viciós.

D’altra banda, hem de tenir present, que tenim el poder de canviar el nostre comportament cel.lular. Tenir cura del cos holísticament, és una bona eina per empoderar-se i ser conscient de què modificant les nostres percepcions, estem incidint directament a les nostres cèl.lules.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

SOM UNA COMUNITAT DE BILIONS

L’estudi de l’ésser humà a nivell general, s’enfoca en un complexe organisme i en les seves parts i en els seus funcionaments aïllats. Altres cultures i ciències, donen un punt de vista més global, i potser no tant analític, però que al final totes van a parar al mateix objectiu, mantenir l’equilibri en la salut. Tot i això, encara hi ha moltíssimes coses per a descobrir en el funcionament del nostre cos, amb un munt de preguntes sense resposta, i respostes sense encara haver-nos fet les preguntes correctes. Potser, canviar la mirada en el funcionament del nostre cos, ens pot donar altres perspectives.

Cada cop és més evident, que per entendre els processos crònics com una malaltia per exemple, hem de canviar la manera de comprendre el cos. De fet, el cos humà, com a qualsevol ésser viu pluricel.lular, és i no és un sol individu. Estem formats per més d’un trilió de cèl.lules, que constantment i d’una manera eficient, consumeixen i generen energia, s’adapten als estímuls interns i externs donant respostes específiques, s’especialitzen segons les seves funcions i treballen en total cooperació per a un bé major.

Cada cèl.lula per si sola, pot subsistir fora del seu medi durant un temps, però la seva eficicàcia rau en la cooperació i col.laboració de tota la comunitat. De fet, no deixem de ser un exemple més del funcionament general de la naturalesa.

La premisa principal de la Teoria evolutiva de Darwin, es basa en la supervivència del més fort i més adaptat al medi. Però si l’analitzem en el context sòcio-econòmic de l’època, molt probablement interessava generar una mentalitat altament competitiva. Un col.lega contemporani de Darwin, va constatar el contrari, que era la col.laboració de les comunitats biològiques les que aconseguien sobreviure i evolucionar. Aquesta darrera teoria, dona la imatge que no cal ser el més fort per sobreviure, si no només et cal no ser el més dolent. La veritat és que les comunitats biològiques sobreviuen gràcies a una mica de les dues teories, però és cert que la cooperació dels seus individus és essencial.

D’altra banda, també compartim el nostre espai , amb una altra comunitat essencial per a la vida. Sense els nostres bacteris, la vida seria impossible. Cal recordar, que hi ha més bacteris que cèl.lules en el cos, i que l’equilibri entre les múltiples espècies, és clau per a un bon funcionament del nostre cos, tant a nivell bioquímic, emocional, físic com energètic.

Per tant, la vida i l’evolució, depèn essencialment de la cooperació. Sense el treball harmònic de cada una de les nostres cèl.lules, aìxò no seria possible, i el contrari, esdevé a la llarga, en malaltia. Comprendre el nostre cos no com un sol individu biològic, sinó com una comunitat de cèl.lules i bacteris, ens hauria de fer reflexionar i expandir fractalment aquesta manera de fer a les nostres vides per a un món en equilibri i lliure de malaltia.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

ENFORTIM EL SISTEMA IMMUNOLÒGIC A LA TARDOR.

En llatí, “autumnus”  significa que ens arriba la plenitut de l’any i arribem al final d’un cicle. En el món vegetal, tenim clars exemples d’aquest procés durant aquesta estació de l’any, la tardor. La gran majoria de plantes, ja han realitzat el seu cicle reproductor i de creixement i es preparen per a finalitzar el cicle, agafar forces per l’hivern i tornar a sorgir a la primavera.

Aquest símil amb el món vegetal, en certa manera, també ens el podriem aplicar a nosaltres mateixos. De fet, si observem detingudament el nostre ecosistema proper, veiem els fruits i aliments que la natura ens aporta durant la tardor. La gran majoria, aliments rics en antioxidants (com per exemple el raïm) i en el cas dels bolets, els famosos “natural killers” (enzims amb grans propietats anticancerígenes i de renovació cel.lular).

Ja és conegut que depenent de les estacions de l’any, el nostre microbiòma pateix canvis, ja sigui  per  factors ambientals, d’exposició de llum, temperatura o d’humitat. Aquestes modificacions són determinants en el procés de patir o no una malaltia, ja que una microbiòta alterada, sense els recursos necesaris per a poder adaptar-se al medi, generarà un desequilibri al nostre sistema immunològic i per tant,  serem més propensos a patir inflamacions i infeccions.

Així, durant els canvis d’estació seria important,  més que mai, controlar el nostre tipus de dieta (evitant l’excés de sucres, greixos i menjars processats), incorporar aliments en els nostres àpats que ajudin i/o estimulin les nostres defenses (cúrcuma, gingebre, coriandre, canyella, fruits secs..), hidratar-se amb aigua de qualitat i practicar exercici físic. Incorporar en la nostra dieta diaria aliments rics en prebiòtics i probiòtics són indispensables, o en tot cas prendre algún suplement probiòtic.

D’altra banda, durant la tardor, i a conseqüència d’aquests desequilibris que afecten la microbiòta, es deixa pas a altres organismes indesitjables, com poden ser fongs, virus, bacteris o paràsits. Aquests darrers, i més si tens fills en edat escolar, és molt freqüent. Tenir cucs, com els oxiurs, que acabaran desequilibrant i posant en alarma el nostre organisme i deixant-lo més indefens durant l’hivern.  Les llavors de carabassa, la papaia i sobretot l’all cru, són reméis naturals que ajuden a combatre contra aquests paràsits.

En definitiva, l’objectiu és mantenir el nostre cos, el més desinflamat possible. La manera de fer-ho passa per mantenir les nostres mucoses en bon estat, per tal d’ajudar el  nostre organisme per a preparar-se amb més forces per l’hivern.  Com diria aquell… Winter is coming.

EL SUCRE I LA INFLAMACIÓ

L’alimentació és bàsica pel nostre organisme, com el fet de respirar. Sense nutrir-nos, el nostre cos és incapaç de transformar l’energia i morim. Per tant, alimentar-nos és una necessitat vital. Ja parlarem en una altra entrada de les diverses vies de nutrició, però si ens centrem en l’aspecte químic de la nutrició, sense un equilibri  en la nostra ingesta de nutrients, el cos podrà patir disfuncions i/o malalties.

El cos per aconseguir energia necessita d’una molécula clau per a la vida, la glucosa. Ara bé, l’excés és altament perjudicial i tòxic.

Sobretot en les societats occidentals, els hàbits alimentaris tan desproporcionats, amb ingestes molt elevades i constants de sucres i greixos saturats, és el causant de moltes patologies que ja es poden considerar de pandèmies, com pot ser la diabetes tipus II i la obesitat. A la vegada, aquestes patologies adquirides i cròniques, són el caldo de cultiu adient per a desenvolupar altres patologies com el càncer.

Darreres investigacions per científics de les universitats de Bonn i Massachussets, han demostrat la reacció de les nostres cèl.lules en front d’una dieta alta en sucres ràpids, greixos saturats i pobres en fibra . En aquest estudi, demostren en ratolins, com el cos es defensa amb una sobreestimulació constant del sistema immunològic, és a dir, està constantment en estat d’alerta, per tant, inflamat. Aquest fet, és molt perillós ja que mantentint  en el temps aquesta situació, el cos pot acabar patint malalties com la diabetes II, ictus, infarts de miocardi o malalties autoimmunes. Així, aquest estadi inflamatori  i defensiu constant, podria demostrar la raó de moltes intoleràncies i al.lèrgies.

A més, aquest estudi demostra, que l’excés de consum de sucres en la nostra dieta, pot arribar a modificar l’epigenètica de les nostres cèl.lules, ja que un cop es tornava a una dieta saludable, la inflamació baixava però les modificacions genètiques persistien, i es transmeten fins a dues generacions posteriors. De fet, les modificacions epigenètiques de diversos orígens són un constant a la vida, i la seva transmissió a generacions futures són claus per l’adaptació de l’espècie.

Un organisme en estat d’alarma per inflamació cronificada, desencadena una sèrie de compensacions químiques per tal de seguir sent funcional i eficient, a costa de petits retocs. Aquestes disfuncions, poden anar des de intoleràncies alimentàries, colesterol, hipertensió, dolors articulars, candidiàsi, paràsits intestinals, inflamacions cròniques de mucoses i teixits tous, malalties autoimmunes … Cal tenir en compte, que el nostre microbiòma intestinal és altament sensible als canvis, i que la inflamació cronificada i l’excés d’aliments que acidifíquen el medi, són una agressió als nostres bacteris, i per tant, el nostre sistema immune.

Ho reconec, és complicat menjar sense sucres ràpids en la nostra societat, però només que intentem reduir el seu consum, el nostre cos, ho agrairà.  Sense entrar en debats, d’altra banda importants, d’índexs glucèmics en els aliments, si evitem o disminuim la ingesta d’aquell grup que es consideren d’absorció molt ràpida, ens farem un gran favor. Aquest grup hi entrarien el sucre blanc/morè, dolços, refrescs, sucs concentrats i altres begudes ensucrades, i els hidrats de carboni refinats (pa, pasta, arròs blanc..)  També, els greixos saturats, provinents de l’alimentació processada, són altament perjudicials.

Tenint en compte, que l’excés de sucre en la nostra dieta, és altament perjudicial per a la salut actual, futura i de les nostres posteriors generacions i què a més, el trobem moltes vegades camuflat en els productes, fent que sigui molt difícil d’evitar en el dia a dia, crec que és necessari que prenguem consciència  de la seva ingesta. Sobretot, hauríem de tenir cura de l’alimentació en la població infantil, consumidora d’altes dosis de sucre a diari. Sense entrar ni molt menys, en prohibicions ni dogmes estrictes, crec bàsic educar la societat d’aquest problema com s’ha fet amb altres substàncies com l’alcohol i el tabac.

COM TENIR CURA DE LA FLORA INTESTINAL

Ja hem pogut veure en altres entrades al blog la importància del bon funcionament de la microbiota intestinal per l’equilibri amb la resta de sistemes del cos, com per exemple, el sistema immunològic. Per tant, la nostra salut dependrà de la salut de tot l’ecosistema de bacteris que viuen en el nostre cos. Sense aquests bacteris, la vida no seria possible.

Per a mantenir la salut dels nostres petits inquilins en òptimes condicions, haurem d’enfocar com sempre una mirada global, i no només quedar-nos en el camp químic, a priori més lògic en aquest cas. És obvi, que una nutrició desequilibrada no ens ajudarà en cap cas. Els alts consums de sucres, greixos saturats i hidrogenats, begudes alcohòliques, i  aliments processats debiliten considerablement el nostre microbiòma. Per contra, obren la porta a que proliferin altres bacteris, càndides i/o paràsits que sí que prefereixen aquella dieta. D’altra banda, s’ha demostrat que l’excés de consum de proteïnes animals, també modifiquen la composició bacteriana de la flora, incrementant un tipus de bacteris que per poder metabolitzar els greixos, produeixen inflamació a llarg termini.  Una dieta on  predominin els vegetals, hidrats de carboni integrals i greixos de qualitat , afavoreixen a  la llarga a mantenir un bon equilibri del microbiòma, així com la ingesta d’aliments fermentats (chucrut, iogurts,..).

La relació directa d’una disbiòsi intestinal amb patologies del sistema nerviós , com per exemple, l’ansietat, insomni, depressions, o l’alzhèimer, ha quedat evidenciada en els avenços en microbiologia en les darrers anys. Però, aquest procés també és bidireccional, ja que les emocions negatives o destructores, perjudiquen notablement el nostre microbioma. Per tant, en aquests casos es genera un cercle viciós.

També, s’ha pogut comprovar, que el microbiòma intestinal d’atletes d’èlit és diferent al d’una persona corrent. I les darreres investigacions, apunten a personalitzar els probiòtics necessaris a cada cas, per afavorir el rendiment esportiu. De fet, la kinesiologia ja realitza aquest procés personalitzat. D’altra banda, la manca d’exercici i el sedentarisme té un impacte en la població del microbiòma.

El 43% del cos està format de cèl.lules , la resta, és vida microbiana

 

Un altre aspecte, però molt important i que passa totalment desapercebut, és el camp energètic. Les geopaties, i  en major importància, les corrents d’aigua subterrànies que generen un fluxe constant d’ions que travessen la nostra estructura atòmica. Això, genera radicals lliures en el nostre cos debilitan a la llarga i principalment, el sistema immunològic. L’ecosistema intestinal, altament sensible als canvis en el seu medi, reacciona negativament sota la influència d’aquest fluxe iònic, deixant pas a una possible proliferació de càndides o altres organismes perjudicials.  Per fer-nos una idea de la sensibilitat de la nostra flora als canvis externs, és la demostració del deteriorament dràstic que pateix la gent que realitza asiduament vols d’avió intercontinentals, probablement pels canvis de pressió.

D’altra banda, la pràctica de tècniques de meditació ha evidenciat un augment important de la serotonina, afavorint les funcions antiinflamatòries i regeneratives del nostre cos. És de suposar doncs, que ja que les grans productores de serotonina de l’organisme el realitza la flora intestinal, també hi haurà un vincle de reciprocitat amb la meditació.

És important destacar, que tots els bacteris que estan en el nostre cos, tenen una funció en concret, no són ni bons ni dolents  per si mateixos. És l’equilibri harmònic del microbioma el que ens fa gaudir d’un estat de salut òptim. Només, el desequilibri d’aquesta composició, per excés i/o dèficit de diversos tipus de bacteris, fan que el microbiòma sencer es decanti per un sistema saludable o un de malalt. Un exemple d’això, ho podem veure en les càndides, ja que són necessàries  quan treballen com a llevats (per metabolitzar l’acohol), però en desequilibri, es transformen en fongs, alterant per complert la salut del nostre cos.

Arribem doncs,  a la conclusió que per tenir cura de nosaltres mateixos és bàsic tenir cura de la salut del nostre microbiòma. Aquestes cures,  fonamentalment passen per  practicar exercici satisfactòri amb regularitat, evitar les situacions estressants continuades i  emocions destructives, fer practiques de meditació,  tenir uns bons hàbits nutricionals, evitar ingesta de tòxics  i evitar zones geopàtiques en el nostre descans nocturn.

EL TEIXIT FASCIAL I LA MOBILITAT CEL.LULAR

El teixit fascial, actuant com a unitat funcional, realitza en el nostre organisme, funcions estructurals, biomecàniques, energètiques i bioquímiques.

Centrant-nos un moment  en la seva funció bioquímica, té un rol molt important en l’intercanvi de nutrients i toxines, produïts pels procesos cel.lulars. Aquest intercanvi està facilitat per la seva distribució en xarxa tridimensional, anant dels plans més superficials fins els més profunds, on totes les estructures corporals formen part i es troven embolcallades.

Aquesta funció metabólica dependrà en certa manera de la qualitat del nostre teixit fascial, ja que una fàscia endurida i hipomòbil tindrà més dificultats per poder assimilar nutrients i eliminar toxines.

Les cèl.lules, per alimentar-se i fer les seves funcions metabòliques, com a tot ésser viu, necessita d’un medi favorable per a poder desarrollar-se.  Si aquest entorn s’acidifica, el nucli cel.lular tindrà dificultats i començarà a alcalinitzar-se per contrarrestar l’acidessa del medi. És a dir, començarà a acumular sal en el seu interior. Tot aquest procès, fa que les toxines s’acumulin a nivel extracel.lular i a nivell de membrana, fent que cada cop siguin més difícils la nutrició i respiració cel.lular. Per tant, hi ha una manca de mobilitat de la cèl.lula.

Aquesta manca de moviment o hipomobilitat cel.lular, a nivell macroscòpic, la veiem com un enduriment de les fibres col.lagenoses. Un enduriment del teixit miofascial. Per tant, un teixit fascial endurit és símptoma d’acumulació de toxines en el nostre cos.

El procés de malaltia cel.lular en diverses patologies, a nivell general, passa per aquesta etapa d’immobilització. Des d’una lesió muscular, una contractura, o enfermetats més seriores. Un procés cancerós per exemple i simplificant-ho molt, succeeix quan una d’aquestes cèl.lules en comptes de morir per la intoxicació del medi (apoptòsi), decideix mutar i sobreviure en un entorn abans tòxic i hostil.

Darrers estudis han relacionat els procesos de cèl.lules canceroses de mama en teixits altament hipomòbils.

D’altra banda, s’ha pogut comprovar, que a  l’estimular el teixit col.lagenós amb tècniques d’inducció miofascial, es realitza una mobilització del medi extracelular i per tant, s’afavoreix en l’intercanvi de nutrients i eliminació de toxines.

Amb  tractament miofascial, amb una correcta nutrició, un entorn emocional i energètic adient i amb exercici , podrem tenir cura del  nostre teixit fascial, i per tant, un texit més mòbil i sa.