LA FÀSCIA TORACOLUMBAR

Sense entrar al detall d’insercions i orígens, us vull comentar la importància en la postura de la fàscia toracolumbar (TCL) amb la seva continuïtat funcional per la fàscia lata. La fàscia TCL és una estructura vital per mantenir una bipedestació i estabilitat correcta.

És tant important aquest teixit per a mantenir la bipedestació ja que fins que no ha madurat prou, és impossible aguantar el pes del cos. De fet, gatejar abans de caminar és un bon estímul per a estimular la maduració de la fàscia TCL. D’aqui és important la recomenació de no estimular la bipedestació en nadons fins que aquest teixit fascial maduri.

Imatge basada en la funcionalitat del teixit que connecta les fàscies TCL i lata. S’inicien bilateralment des del dit petit del peu, passant pel lateral de la cama i la cuixa, subjectant el gluti amb un suspensori, i es creua amb una X per la zona lumbar fins la base de les escàpules.

Tots els problemes discals a nivell lumbar, responen a les restriccions d aquest teixit, que s’endinsa i s’expandeix per totes les estructures fascials més profundes. La funció d’aquest teixit en particular és la de mantenir la bipedestació i la postura en extensió, així com permetre la dissociació de les cintures a l’hora de caminar. Tots els problemes en aquesta zona a nivell lumbar venen per una manca d’elasticitat i de pèrdua de mobilitat. La pèrdua d’elasticitat en aquest teixit ja sigui a conseqüència de lesions, cirurgies, actituds posturals, obligaran als discos intervertebrals a buscar adaptacions per no lesionar les estructures vertebrals i protegir el teixit noble, com el sistema nerviós. Quan veiem en una ressonància protrusions i/o hèrnies, si no han estat produïdes per un accident fortuït ni malalties rares, són generades per la continua adaptació de les estructures vertebrals al moviment, per manca d’elasticitat en aquest teixit. Per això és bàsic, mantenir la capacitat de fer moviments d’extensió d’esquena, ja que la bipedestació i la marxa és una postura fonamentada en l’extensió.

He esmentat abans la fàscia lata, què d’alguna manera actua com a estabilitzador del TCL, i que en moltes ocasions equilibra l’excés de càrrega de l’esquena.

Si volem estimular de manera senzilla l’extensió d ‘esquena i una millor postura, podem incorporar aquests dos exercicis si prèviament hem treballat els tres cinturons o cintures, esmentats anteriorment en el bloc.

Atlas

Com en l’exercici del cinturó pectoral, però augmentant lentament la rotació externa i extensió dels nostres braços, com si estiguéssim aguantant una gran pilota que es va fent cada cop més gran. La postura inicial amb lleugera flexió de genolls, peus paral·lels a l’alçada de les espatlles, lordosem lumbar i pelvis i extensió cervical.

Pistoler

Partint d’una postura de semi-squad de quàdriceps, amb lordosi lumbar i mantenint l’esquena recta, agafar amb les mans amb determinació el teixit de la fàscia lata arrossegant-lo lentament cap al maluc. Es pot afegir un component de basculació pèlvica.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA REMODELACIÓ DE LA FÀSCIA

La fàscia i l’estructura del teixit viu es basa en una complexe i caòtica organització de microtúbuls, fibres i microvacuols. Aquest caos ordenat és el pilar essencial de la formació i funció de la matèria viva.

Quan patim una lesió, una ferida o un traumatisme repetitiu i constant, com poden ser les nostres actituds posturals, el cos inicia un procés de reparació tissular. Però, hi ha un inconvenient, aquesta cicatrització es realitza sense seguir “l’ordre” original. És a dir, el cos no té la capacitat de reparar-se idènticament a com estava des de l’inici de lesionar-se.

Podem afirmar doncs, que el teixit cicatritzat introdueix el desordre en el caos fibril·lar, ja que les noves estructures, no tenen cap altra funcionalitat que soldar els teixits lesionats sense distincions. La reparació d’una ferida, o una lesió, trenca amb el determinisme funcional del sistema caòtic en què es fonamenta tot teixit viu.

Tot el sistema comença a generar un excés de fibres de col·lagen amb l’objectiu de reparar la regió lesionada i oferir estabilitat i seguretat.

A l’esquerra, fàscia modificada per traumatismes repetitius. En la imatge de la dreta, teixit fascial sa. Realment, el cos en la seva reparació, no fa cap distinció. L’objectiu és reparar l’estructura malmesa. Architecture of Human Living Fascia. Jean-Claude Guimbertau. Endovivo.

Una vegada es consolida el teixit cicatritzat, amb el temps es transforma en un teixit dens i fibrositat, amb una manca de transmissió de les forces, d’elasticitat i de drenatge. En aquesta situació no només afecta la viscoelasticitat de la fàscia, sinó també la seva qualitat i eficàcia en les seves funcions nutricionals.

Gràcies a les propietats del teixit fascial de mecanotransducció, piezoelectricitat i viscoelasticitat, la teràpia miofascial i els estimuls mecànics, han demostrat la capacitat de remodificar el teixit reparat. A través dels estímuls a la pell, podem influir directament en les capes més profundes, per anar aprofondint en el seu component tridimensional de xarxa.

En definitiva, tot i què sabem que el teixit cicatritzat és de pitjor qualitat que l’original, ja que el cos no sap reparar-se amb la configuració inicial, també es pot remodelar i millorar la seva elasticitat i funcionalitat, amb l’adequada teràpia manual i exercici.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

ELS TRES CINTURONS

El cos humà està orientat al moviment. Gràcies a la verticalitat de la columna, disposem de gran llibertat de moviments amb totes les extremitats.

D’altra banda, molts cops hem escoltat aconsellar que fins i tot, per a fer un simple moviment com recollir un paper del terra, s’han de flexionar les cames i no pas el tronc, o a l’hora d’aixecar un pes, fer-ho amb l’esquena ben recta i la panxa ben plana?

Si ens aturem a observar els moviments lliures, com per exemple els d’un nen, o els moviments especialitzats d’un esportista d’èlit; podem veure que potser el problema no és en sí mateix un moviment en concret, sinó si el nostre cos tolera aquell moviment. Com sempre, hauríem de fer-nos la pregunta des d’on partim. És a dir, quines restriccions de moviment tinc i si aquestes em permeten realitzar eficientment el moviment que vull fer.

En aquest llançament inversemblant, totes les cadenes fascials lliures de restriccions permeten fer el moviment.

Les postures mantingudes, els moviments repetitius i l’excés de sobreprotecció a la llibertat de moviments dia rere dia, obliguen al nostre teixit fascial a instaurar un cercle viciós d’adaptacions i compensacions.

D’altra banda, socialment és més complicat fer-nos entendre que tenim esquenes limitades al moviment, i s’opta per alternatives compensatòries del moviment, pensant així que “ajudem” el nostre cos. De fet, l’objectiu general de moviment s’aconsegueix, però no ens importa massa el com.

Abans de realitzar qualsevol moviment exigent hauríem de saber d’on partim i fins on podem arribar en aquell moment. I això passa indispensablement, per un autoconeixement del nostre cos i teixit. La llibertat per a realitzar un moviment global o macroscòpic, depèn de la lliure mobilitat d’ altres regions més analítiques o microscòpiques.

Per a realitzar qualsevol moviment global d’una manera sana, ja sigui caminar, fer exercici, aixecar un pes, o per exemple, incorporar-se de la cadira, és necessari que les estructures fascials facilitadores d’aquell moviment no pateixin restriccions de mobilitat. Aquestes zones les podem englobar en tres àrees en forma de cinturó, que no responen a insercions musculars concretes, sinó més a un entramat fascial.

Aquestes àrees són: el cinturó cervical-clavicular, la cintura diafragmàtica i la cintura sacro-pèlvica.

Basculació pèlvica
Respiracions hipopressives costals-diafragmàtiques
Extensió cervical i rotació externa d’espatlles

Generalment, les postures diàries mantenen una flexió constant i per tant, és freqüent perdre poc a poc l’elasticitat en la retroversió pèlvica, en la mobilitat del diafragma i en l’extensió de la columna, afectant el nostre moviment general i el nostre estat de salut. Mantenint l’elasticitat i la mobilitat d aquestes tres regions, la nostra mobilitat global serà més fluida i eficient.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

CAOS I ORDRE

Quan observem l’estructura del cos humà, tot sembla disposat ordenadament i ben organitzat, però a la que ens endinsem dins dels nostres teixits, la sensació sembla tot el contrari. Gràcies als avenços tecnològics s’ha pogut observar el teixit fascial in vivo a través de laparoscòpies, com mai s’havia aconseguit fins ara. Aquestes observacions ens demostren a primera vista, un gran caos de fibres i cordes entrellaçades, formant nusos, xarxes, i unes distribucions sense cap ordre lògic aparent.

Les fibres de col.làgen i tota la xarxa miofascial, s’endinsa i expandeix per tot el cos, amb una diversitat de formes i continguts increïble. Aquesta xarxa de fibres de col.làgen van des de formes allargades, cil.líndriques, a cordes, en canya de bambú, arrodonides.. Aquestes fibres, s’entrellacen donant pas a unes estructures volumètriques anomenades microvacuols.

Entrellaçaments de fibres de diverses formes, formant els microvacuols

Els microvacuols, són estructures polihèdriques en un espai tridimensional, formades per la intersecció de les fibres de col.làgen. Els microvacuols estan altament hidratats, i gràcies a això tenen la capacitat d’adaptar-se a tensions i redistribuir eficientment les forces. El contingut d’aquests espais a part de col.làgen i gel proteoglicà, conté un 4%de lípids. Proporció bàsica, per la propietat hidrofòbica dels greixos, ja que permet mantenir constantment l’estructura tot i deformar-se. Aquesta capacitat d’integrar i adaptar les tensions sense perdre l’estructura, s’anomena Tensegritat, i és la clau de l’èxit del sistema fascial.

Aquí es pot observar l’alta hidratació del teixit fascial

Hi ha un ordre dins de l’aparent desordre entre les interconexions de les nostres fibres?

Quan observem de més a prop aquestes estructures, veiem un caos de formes polihèdriques diverses. Però que en el nostre enteniment ens sembli una distribució caòtica no vol dir que ho sigui. Tota forma de vida ha de ser estructurada, però també necessita ser mòbil, adaptable, flexible i autosuficient. Precisament, el sistema fascial compleix aquests requisits gràcies a la seva distribució en l’espai de múltiples volums i formes, seguint una estructura fractal.

Distribució fractal de la xarxa fascial

El fet que tot una xarxa tridimensional caòtica, tingui la capacitat de respondre permanentment a les diverses tensions amb una eficiència gairebé màgica, és la prova que el sistema fascial segueix un ordre, encara incomprès, en la seva estructura.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

AXIS BUDELL-PULMÓ CONNEXIÓ COVID19

En el cos humà, dintre de la seva complexitat, tots els seus sistemes i òrgans estan interrelacionats, ja que funciona com un únic organisme i no com un conjunt de peces. En anteriors entrades del bloc, hem parlat dels budells com el segon cervell, per les seves funcions i interrelacions neuronals i químiques. Doncs, també cal dedicar una especial atenció a l’estreta relació que hi ha entre els budells i les mucoses pulmonars.

Cada cop més s’està verificant la relació que hi ha entre diversos tipus de bacteris intestinals amb la simptomatologia del Covid-19. Ja sigui pel seu dèficit o excés, aquests bacteris poden desequilibrar tota la flora de la mucosa dels nostres budells i propagar-se posteriorment cap els nostres pulmons. Aquesta comunicació passa per un fet migratori i d’homeostasi entre mucoses. En el cas del Covid-19, en un tant per cent molt elevat de pacients, l’inici de la malaltia es produeix per via entèrica, ja sigui per contacte a nivell de boca o vertical (en casos de nadons infectats en el moment de néixer al passar pel canal del part). Depenent de l’equilibri de la microbiota, el virus tindrà més fàcil o més complicat, passar als pulmons i/o posteriorment a altres òrgans.

COVID19 pot afectar múltiples òrgans amb conseqüències devastadores. “Gastrointestinal symptoms, pathophysiology and treatment in COVID19” J.Zhang et al. University of Illinois

En estudis realitzats sobre el microbioma en pacients infectats de covid19, s’ha evidenciat una disbiosi generalitzada, predominant bacteris perjudicials i amb molt dèficit de bacteris saludables com els lactobacil.lus i els bifidobacterium. Hem de tenir en compte, que el bon equilibri del nostre ecosistema intestinal és essencial per al bon funcionament immunològic. Un bon equilibri en la dieta de prebiòtics i probiòtics suggereixen ser una barrera important per a frenar la possible migració dels patògens a altres òrgans, tot i què els trasplantaments de femta sana estan demostrant els seus grans efectes regularitzadors del microbioma d’un pacient amb gran desequilibri.

INTEGRANT EL TRACTAMENT

En els hospitals d’arreu del món s’està combatent amb tots els fàrmacs disponibles que a dia d’avui estan demostrant bon resultats, com els retrovirals, els tractaments amb plasma i les immunoglobulines. D’altra banda, són molt interessants els bons resultats i evidències clíniques amb suplements minerals i vitamínics i la medicina tradicional xinesa. En aquest darrer cas, parlo de preparacions com la Lianhuaquingwen, ja administrada en anteriors crisis sanitàries com la del SARS l’any 2004. Aquesta preparació de fitoteràpia xinesa, suposadament té la capacitat d’inhibir la replicació del virus i ha demostrat en diferents estudis, ser molt eficaç en disminuir l’excés de citoquines proinflamatòries, causants de la coneguda tempesta de citoquines. No en va, a principis d’any, el govern xinès va administrar preventivament als seus sanitaris aquest complement natural.

D’altra banda, fins que no tinguem una vacuna eficaç, els complements de certes vitamines i minerals són de gran ajuda tant per combatre la infecció viral, com per disminuir la inflamació en el nostre cos, i com a mètode preventiu. En aquest grup s’ha realitzat molta recerca, però destaquen entre d’altres:

  • Vitamina C, pel seu poder antioxidant i per ajudar a l’organisme a combatre els atacs virals
  • Vitamina D, a més de ser efectiva en la protecció del tracte respiratori, i de la barrera de les mucoses intestinals, destaca en recents estudis amb infeccions de covid19, per la seva capacitat de generar citoquines anti-inflamatòries, disminuint les cito-quines proinflamatòries i d’inhibir les replicacions del virus.
  • Zinc, per les seves propietats antivirals i d’estimulació del sistema immunològic .
  • Magnesi, bàsic per a moltes reaccions bioquímiques i amb capacitat vaso i broncodilatadora.

En definitiva, si volem mantenir uns pulmons saludables, primer hem de tenir cura dels nostres budells. De l’ecosistema que hi viu dins, depèn el 80% del nostre sistema immunològic i la qualitat de les nostres mucoses, i per tant dels nostres pulmons. Entrant a la tardor, és un bon moment per sembrar unes bones condicions per a preparar-nos per a l’hivern, i en el moment actual, encara amb més raó. Una dieta rica en pre i probiòtics, ens mantindran la microbiota en bon estat i la suplementació de vitamines C i D, el zinc i el magnesi, ajudarà el nostre sistema immunològic a combatre possibles atacs patògens.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

EL NERVI VAGUE

El Sistema Nerviós el dividim en central (medul·la espinal i cervell) i perifèric (tots aquells nervis que innerven òrgans i altres estructures corporals) Aquells nervis perifèrics que surten del crani, els anomenem parells (són bilaterals) cranials. El nervi vague o desè dels dotze parells cranials, s’origina en el bulb raquidi i descendeix a ambdós costats pel crani, innervant durant el seu recorregut a múltiples músculs i òrgans, com l’esòfag, el cor (pericardi), l’estómac, el fetge, ronyons, budells… Dintre de les seves funcions motores, sensitives i parasimpàtiques, el nervi vague (NV) envia informació del cervell als òrgans i a l’inrevés. És per això, que el NV interpreta un paper molt important en el funcionament del nostre cos.

Vague o vagus en llatí, significa “rodamón errant”. Suposadament aquest nom ve pel seu recorregut força caòtic, però potser, és la mostra que encara a dia d’avui la ciència va donant bastants tombs per esbrinar tot el seu funcionament, ja que encara hi ha preguntes sense una resposta clara sobre com intervé el nervi vague en el nostre metabolisme.

Recorregut i connexions del nervi vague (Jean Pierre Barral Cranial Manual Therapy)

A grans trets, el NV s’encarregaria de donar respostes parasimpàtiques o de relaxació, per contra del sistema simpàtic o activació. Mitjançant estímuls hormonals, per gaudir d’un estat òptim de salut, l’equilibri en cada situació simpàtic-parasimpàtic és clau. Un desequilibri en aquest sistema farà que el NV estigui poc estimulat o sobre-estimulat. En un desequilibri en aquest sistema hi poden aparèixer símptomes com per exemple, suor freda, tristesa i malenconia, arítmies, ansietat, disfuncions gastro-intestinals, nàusees, hipocondria, fatiga, tensió arterial baixa i/o broncoespasmes.

En els darrers anys, l’estudi de la microbiota de l’ésser humà ha enllaçat directament amb el trastorn de l’ansietat l’eix budell-cervell. En concret bacteris com el Lactobacillus rhamnosus, i el bifidobacterium longum han demostrat tenir efectes ansiolítics mitjançant la comunicació vagal dels budells al cervell. També en les vies aferents del nervi vague que van cap al cervell, la microbiota intestinal té la capacitat d’enviar ordres d’estimulació o desactivació del nervi vague, i per tant d’enviar ordres pro i/o antiinflamatòries.

Recentment, l’any 2016 es va descobrir que efectivament, el nervi vague també tenia propietats antiinflamatòries a través de les seves vies aferents i eferents, l’estrès també pot incidir en el NV en generar respostes pro-inflamatòries. L’estrès mantingut, i per tant la inflamació cronificada, generarà una resposta irritant sobre el NV que acabarà generant a la llarga una disbiòsi intestinal, i per tant, un cercle viciós.

Per tant, el nervi vague va més enllà de les seves funcions sensitivo-motores. També intervé de manera clau sobre la qualitat de les nostres mucoses, a nivell hormonal i per tant, del nostre sistema immunològic.

Un cop més podem observar la relació estreta dels diferents sistemes del cos humà. Realment el cos funciona com a una unitat on múltiples sistemes diferenciats pel seu estudi, demostren que constantment estan interrelacionats i que tots són indispensables per a un funcionament eficient. Per a mantenir una bona activitat de l’eix microbiota-budell-axis la ingesta periòdica de probiòtics, una nutrició equilibrada, respiracions diafragmàtiques i hipopresives, l’exercici físic moderat i la meditació, són uns bons aliats pel seu reequilibri. En tractament miofascial, la mobilització i l’alliberament del nervi vague i de les estructures fascials per on passa, és interessant per a mantenir la màxima fluïdesa en trams on acostuma a estar en restriccions de mobilitat, com és en el foràmen jugular o en el plexe solar.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA INFLAMACIÓ CRÒNICA

Inflamació, del llatí inflamattio, que significava literalment incendi, i del grec empyresis, que significava òrgan que entra en flames, ens donen una pista de com se sent el nostre cos durant aquest sistema de defensa. Sense un procés inflamatori, el nostre cos seria incapaç de respondre eficientment contra patògens ni de tenir els recursos suficients per a poder regenerar-se, però mantingut en el temps és altament perillós.

És important diferenciar entre el que seria la inflamació aguda de la crònica. La inflamació aguda apareix després d’una lesió traumàtica i sobtada, on hi veiem els símptomes clàssics de rubor, tumor, calor, dolor i limitació funcional. El fet que hi hagi un augment de substàncies inflamatòries és essencial per a què el cos pugui tenir els recursos per a reparar-se.

D’altra banda, la inflamació crònica és un estat mantingut i constant del nostre cos que lluita per mantenir-se en defensa i protecció de factors externs i/o interns. Les dietes altes en greixos saturats, els menjars processats, gran quantitat de fàrmacs com els antibiòtics, l’estrès, les emocions patològiques, el tabaquisme i l’alcohol, la contaminació, l’excés d’esport o el sedentarisme, les intoleràncies alimentàries i un llarg etcètera, creen un llistat força extens de causes inflamatòries, que es poden resumir en el nostre dia a dia habitual.

Cada cop més coneixem més substàncies pro-inflamatòries que el nostre cos secreta per a una resposta de lluita i defensa del nostre sistema immunològic. Substàncies com les histamines, citoquines (interleuquines o l’interferon), la substància P, els factors de creixement, les Ig en les respostes al.lèrgiques, el TNF per les respostes tumorals…

Totes elles, generen canvis en el nostre cos i en el nostre teixit en particular. Alts nivells mantinguts d’aquestes substàncies inflamatòries a la llarga generen diverses patologies en el nostre teixit i salut en general. Per ex, un alliberament continuat d’interleuquines IL-1 i IL-6 i de TNF, acaben deteriorant el cartíleg articular, produint una artritis inflamatòria i si es manté l’estrés inflamatori en el temps, una possible reumatoide.

Un organisme amb tota aquesta bateria de substàncies inflamatòries pot acabar desenvolupant en el temps des d’una diabetis, a una artritis, fibromialgia, migranyes… i en definitiva qualsevol malaltia degenerativa i/o amb resposta autoimmune. Per tant, en certa manera, aquestes malalties són el producte d’anys d’inflamació cronificada, on el cos ja no pot donar resposta.

Un estat d’inflamació crònica dificulta una correcta nutrició del nostre teixit fascial i la matriu extracel.lular amb restriccions metabòliques, generant canvis en el to, àlgies i restriccions. El sistema visceral, altament sensible a nivell neuronal, rep constantment aquests inputs inflamatoris i irrita constantment el nostre sistema nerviós. És molt important la relaxació de les distensions abdominals en processos inflamatoris. Per posar un exemple concret, en una dismenorrea, l’alta sensibilitat del sistema visceral pèlvic de la dona envia una distensió de tot el teixit viscerofascial i un ordre de dolor constant, que rep el teixit lumbar i ho tradueix en forma de lumbàlgia.

La sol.lució, un cop més no es basa en tractar només el símptoma, si no ajudar al nostre cos en disminuir, el màxim possible, totes aquestes entrades inflamatòries. L’exercici físic agradable i en entorns a l’aire lliure, mantenir un estat emocional positiu i empàtic amb els demés, el descans i una nutrició equilibrada, són factors importants que hi podem modificar directament. D’altra banda hauríem de plantejar-nos com a societat el nostre entorn del dia a dia que ens fa actuar en cercles viciosos, tant ambiental, com social i emocional, ja que com hem vist, és el generador dels nostres estats inflamatoris crònics ja sigui per exposició directa o indirecta.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LES MEMÒRIES DE LA FÀSCIA

La idea que els teixits del cos poden contenir-hi memòries o traumes, és un fet molt controvertit en el camp de la medicina i la teràpia manual, ja què encara, a dia d’avui, no s’ha pogut demostrar empíricament. Però certament, molts terapeutes manuals hem experimentat fenòmens difícils d’explicar científicament durant els tractaments amb els pacients. No perquè siguin fenòmens paranormals, sinó probablement, per manca de coneixements científics. Amb tècniques d’alliberament miofascial, és freqüent que durant el tractament, el pacient pugui reviure emocions i sensacions que “bloquejaven” la mobilitat de certes estructures mecàniques, i què un cop tractades, pugui experimentar un alleugerament.

En un article publicat l’any 2014 al “Journal of Bodywork and Movement Therapies”, va recollir tota la informacio científica del moment amb l’objectiu d’obrir nous camps d’estudi i de teoritzar sobre la possibilitat que el nostre cos acumuli informació i esbrinar aquestes possibles vies.

En els darrers anys, moltes investigacions sobre la fàscia ens ensenyen que, a diferència del que es crèia fa temps, és un teixit altament inervat (sobretot en teixit nociceptiu). Aquest, té la capacitat d’influir en la textura del teixit connectiu, depenent dels estímuls que rebi, podent remodelar-lo, inflamar-lo i/o sensibilitzar-lo. A més, la interacció amb el sistema nerviós autònom, el central i el sistema endocrí, creen un sistema interrelacionat i altament intercomunicat, i que per tant, necessita d’una memòria neuro-fascial per mantenir la seva eficiència.

El propi teixit fascial, també conté una memòria de “mig termini”. El col.làgen, té la capacitat d’adaptar-se constantment als estímuls que més se li exigeixen. Gràcies a la seva capacitat viscoelàstica, pot anar deformant-se fins a adoptar les tensions desitjades.

A llarg termini, la matriu extracel.lular també disposa dels seus mecanismes d’autoadaptació i per tant, d’alguna manera, d’emmagatzemar informació. El fet que a nivell emocional hi hagi una comunicació química, vibracional i que adoptem certes postures depenent de l’emoció, són estímuls suficients per emmagatzemar aquella informació en un teixit.

Una emoció estressant antiga “no digerida” podria “estancar-se” en un múscul que sempre s’inflamés en èpoques d’estrés.
O fins i tot, en el moment de patir un fet traumàtic, el nostre cos podria guardar certes emocions associades, per després generar disfuncions futures.

D’altra banda, podem parlar també d’una “memòria familiar”, o el que vindria a ser l’epigenètica. Els canvis en els cromatins epigenètics, es preserven en la divisió cel.lular i passen a ser informació heretable. És a dir, els estímuls que rebem afecten la informació de la nostra epigenètica i les passem a generacions futures.

També, si ens endinsem dins l’esquelet de les nostres cèl.lules, trobem una estructura anomenada microtúbuls, que s’encarreguen entre d’altres funcions, de la divisió cel.lular. Recents investigacions, suggereixen que aquests microtúbuls, poden actuar com a petits ordinadors, emmagatzemant informació(*). Aquests microtúbuls són polímers formats per unes estructures polaritzades anomenades tubulins monòmers. La informació guardada en un microtúbul, pot ser esborrada depolimeritzant i tornant a les seves unitats inicials. Amb la pressió mecànica i l’aplicació de calor, aquests microtúbuls es depolimeritzen. Per tant, l’alliberament miofascial i l’efecte viscoelàstic, d’alguna forma, podríen “resetejar” memòries disfuncionals atrapades en la matriu extracel.lular.

Un altre factor a tenir en compte, és la capacitat conductiva elèctrica de la fàscia. La disposició cristalina de la xarxa de col.làgen, la predisposen a ser altament sensible a pressions mecàniques, als camps electromagnètics, a canvis en el ph i a les càrregues iòniques. De fet, el fenòmen fisic de piezoelectricitat es basa en aquesta conductivitat. Aquesta característica, ofereix al cos una gran capacitat de comunicació amb totes les seves cèl.lules i per tant, la capacitat de generar respostes i recordar-les.

Finalment, si ens endinsem encara més en la cèl.lula, trobem un altre argument a respondre sobre la possibilitat de la fàscia a emmagatzemar memòries: l’aigua. L’aigua és essencial per a la correcta funció cel.lular. L’aigua polaritzada i els seus ions, estructuralment s’ordenen dins el cos, formant una cadena de filaments que sostenen a les proteines juntes. Aquest sistema permet la circulació rapidíssima de protons, a una velocitat molt més ràpida que els estímuls nerviosos.

Cada cop hi ha més evidències que els organimes poden comunicar-se entre les seves cél.lules a través de radiacions electromagnètiques, amb fonons i fotons. I que aquests, i la nostra arquitectura fascial, tenen un constant ball d’informació i d’aprenentatge.

En definitiva, si observem el cos com un tot, bàsicament tenim un funcionament elèctric i electromagnètic, que genera respostes bioquímiques i que constantment està gestionant informació i aprenentatges, necessitant memòries per a poder avançar. Amb les teràpies manuals, i els efectes en les propietats del sistema altament interrelacionat del teixit fascial, es poden generar canvis profunds a nivell cel.lular. Per tant, cal suposar que aquests canvis, podríen alliberar una memòria que estigués atrapada en un teixit malmés.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

HOME, SWEET HOME

Mai hauríem pensat que aquesta frase tingués tanta raó en dies com els que estem vivint. Està clar, que quedar-nos a casa és la millor sol.lució a no contagiar ni contagiar-nos, però hauríem de tenir en compte, que allò que ens sembla un lloc molt segur podria ser un microcosmos de tot tipus de patògens. De fet, nosaltres mateixos som un microcosmos.

En l’article anterior, vaig posar l’èmfasi en com ens pot afectar la manca de mobilitat, a nivell fascial i emocional. En aquest, vull anar una mica més enllà.

L’equilibri en el nostre ph i microbiòma són essencials per a gaudir d’un bon estat de salut. Tothom sap que la neteja de l’interior d’una casa, ventilar, aspirar, fregar, desinfectar, és molt important per evitar la condensació de patògens en un lloc tancat, com àcars, bacteris, virus… Ara bé, per què generalment descuidem la nostra “casa interior”?

Durant el nostre dia a dia i amb els nostres hàbits, hem acceptat conviure i nutrir-nos de molts patògens ambientals com si fos un fet normal. Doncs és , aquesta “normalitat”, la que després ens obliga a enviar l’exèrcit de les nostres cèl.lules per a desinfectar-nos.

Un cop més, la naturalesa de l’ésser humà ens dóna una pista molt important de com s’haurien d’afrontar aquests “atacs” dels patògens.

El primer pas, i indispensable, passa en oferir les millors condicions a les nostres cèl.lules i microbiòta. Sense el material adequat, tot és molt més complexe, i el cos ha de realitzar autèntics malabarismes bioquímics, augmentant a la llarga el desequilibri.

El segon pas, i també bàsic, la cooperació i col.laboració de totes les cèl.lules del nostre cos.

És interessant observar com quan una o un grup de cèl.lules tenen un funcionament anòmal, el primer que fa el cos automàticament és enviar les seves cèl.lules especialitzades, per identificar-les i aïllar-les de la resta. És després, quan el cos intenta sol.lucionar el problema amb els recursos de què disposa.

Per tant, sense les millors eines i un sistema equilibrat, és complicat mantenir un estat òptim de salut.

Ara bé, per mantenir un nivell òptim de salut, hem de tenir presents tots els factors externs o ambientals, que incideixen en les nostres cèl.lules, i per tant, al nostre sistema immunològic. En aquest entorn, crec que hauríem de revisar i exigir, individual i col.lectivament: la contaminació en la nostra alimentació, la pol.lució química, la contaminació electromagnètica i radioactiva, la contaminació mental i/o informativa, el ritme de vida, i la distribució de recursos. Tot això, conjuntament ens afecta individual i col.lectivament com a humanitat. Si en algún moment algú s’ha plantejat un canvi de sistema, crec que tenim un exemple d’un funcionament eficient en la Natura.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DESCONFINEM L’ESQUENA

Les postures mantingudes, els moviments repetitius realitzats durant tot el dia, la manca de varietat d’estímuls, el sedentarisme i hores en el sofà davant la televisió, són els ingredients comuns en el que podria ser per exemple….. un confinament a casa? Però també són els components perfectes per a que el nostre sistema fascial vagi perdent elasticitat i eficiència.

La manca de mobilitat i d’estímuls i l’estrès emocional associat a un confinament a casa, ens produiran tensions indesitjades en el nostre cos. Per alleugerir una mica aquesta situació, és interessant aprofitar els moments “lliures” per exercitar el nostre cos amb estímuls diferents.

Hem de partir de la base que no hi ha cap moviment que sigui perjudicial per al cos, sempre i quan respectem la capacitat visco-elàstica del teixit. És a dir, saber de quina qualitat de moviment fascial i articular partim. Tendim a demonitzar certs moviments i d’altres els posem en un pedestal, però no hem d’oblidar que realitzem qualsevol moviment en funció de les nostres restriccions de mobilitat. Aquest fet, ens pot dur a patir lesions musculoesquelètiques cròniques, com hèrnies discals, pinçaments, lumbàlgies, etc.

Més que una pauta d’exercicis a seguir, crec més en donar el màxim ventall de moviments possibles al cos, respectant sempre la resposta del nostre teixit. La clau passa per recuperar la mobilitat perduda de les nostres zones restringides de moviment, i a partir d’aquí anar ampliant els exercicis de manera progressiva, sempre respectant com ho tolera el nostre cos. El factor temps i la paciència són determinants en el col.làgen.

Per mantenir lliure i estable la nostra esquena, us aconsello incorporar a la vostra activitat física que més us agradi, (i que aquests dies pogueu fer) els següents exercicis:

Gat-cavall: arquejem l’esquena en flexió i en extensió, buscant la lordosi i la mobilitat pèlvica.
CORE i paravertebrals: aguantar la planxa frontal uns 30 segons mantenint estable la cintura abdominal, i després aixecar en l’horitzontal, un braç i la cama contrària.
Rotacions d’espatlles d’ interna a externa, mantenint l’esquena recta.
Pont alternant les cames i propiorecepció en sedestació, realitzant basculacions pèlviques.
Relaxació col.lagenosa durant 5-10 minuts amb una pilota de roba o de tennis tova, en la regió subocciptal i lumbo-sacre.
Seguint l’exemple de l’exercici anterior, buscar la relaxació col.lagenosa de la zona lumbar, mantenint la lordosi lumbar amb un coixí, durant 30″ a 1 min.

Salut!

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook