CORE

El CORE (centre o nucli en anglès), es denomina a la regió del cos que té com a funció oferir el suport i l’estabilitat de tota la resta. Mantenint un centre estable, el nostre equilibri és més segur i amb millor resposta a qualsevol estímul o tensió. Segurament, alguna vegada, hem escoltat el concepte d’enfortir el “core”, per exemple per a evitar patir de mals d’esquena.

El core està format per tot un complexe de teixit miofascial, però què podem resumir en 4 grans músculs que el sustenten, què són: el transvers abdominal (cara anterior), el multífidus (cara dorsal), el diafragma (part superior) i l’obturador intern (posterior).

Cal esmentar la funció què fan el diafragma i l’obturador intern per entendre el joc d’equilibris que ha de realitzar l’abdòmen i les lumbars.

Hem de tenir en compte, què més o menys un 75% de dolències cròniques lumbars, tenen un orígen de claudicació del sòl pèlvic.

De fet, podríem dir què tenim dos “cores”

El diafragma amb la seva contracció i relaxació a l’hora de respirar, conjuntament amb la musculatura del sòl pèlvic que aguanta tot el pes dels intestins i l’aparell urogenital, són claus per a mantenir estable la nostra esquena. El diafragma en cada contracció inspiratòria s’obre com un paraigües, i com què aquest, està inserit en les costelles, la seva acció obre la caixa toràcica i així pot entrar l’aire i inflar els pulmons. Per contra, en la espiració , aquest “paraigües” es tanca i expulsem l’aire dels pulmons. Aquest obrir i tancar de la caixa toràcica, exerceix una pressió cap als budells que l’obturador intern i el sòl pèlvic han de contrarestar amb una contracció cap a dalt. D’aquesta manera els budells es van mobilitzant i es genera una respiració secundària,que activa el peristaltisme i facilita la reabsorció de gasos i líquids.

Ara bé, quan el diafragma té un rang de moviment escurçat, i treballa incorrectament, el pes visceral amb el temps va empenyent cap avall i fent claudicar poc a poc el nostre sòl pèlvic. Si a aquesta manca d’elasticitat del diafragma, li sumem exercicis d’impacte, salts, aixecar pesos, fer abdominals,… tot això amb un core inestable, la disfunció la tenim assegurada.

Els símptomes cronificats en aquesta regió lumbo-pèlvica amb un core inestable i compromès poden ser entre d’altres: lumbàlgies, ciatalgies, incontinència de gasos, d’orina, fecals, hemorroides, prolapses, hèrnies…

La tensegritat és la base de l’estabilitat

Mantenir un core estable, no significa rígid, sinó que la estabilitat depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció. La integració de tensions o tensegritat és el factor clau per a mantenir aquesta estabilitat. De fet, la tensegritat és una característica implícita de la fàscia.

Tenint en compte que l’estabilitat passa per tenir una bona elasticitat i una correcta capacitat de contracció i de propiocepció, és bàsic per a estabilitzar el nostre core, seguir els mateixos conceptes en aquests 4 grups o músculs esmentats. És tant important tonificar el core com prèviament mantenir la elasticitat i el treball propioceptiu de la zona lumbar, abdominal, del diafragma i del sòl pèlvic.

Els exercicis d’elasticitat són aquells que van enfocats a recuperar la mobilitat o el rang de moviment perdut. Un cop tenim un major rang de moviment, podrem tonificar amb major eficiència i afiançar l’aprenentatge amb el treball propioceptiu.

En posteriors articles us comentaré quins exercicis podem fer per a mantenir un CORE estable i elàstic.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

MAL D’ESQUENA…ENFORTIM?

Després d’una lesió o per superar una molèstia física, generalment posem molt d’èmfasi a l’hora d’entendre la recuperació a enfortir la regió on tenim el problema. Però realment, la estabilitat de qualsevol zona depèn de l’equilibri entre tonificació, elasticitat i propiocepció.

Per exemple, quan hem patit mals d’esquena, es tendeix a a aconsellar a enfortir la zona abdominal i lumbar. Ara bé, ens deixem una característica del teixit què és essencial en tot aquest procés per entendre perquè tot i enfortir, encara podem arrossegar molèsties, o tot i enfortir, perdre mobilitat.

Ja hem comentat en moltes ocasions, què la gran majoria de dolències del teixit no són la causa del problema (excloem les traumàtiques i fortuïtes òbviament), sinó què són les conseqüències a una sèrie de compensacions i desequilibris que genera el cos. El cos constantment busca adaptar-se el millor què pot als estímuls que li estem demanant, en un joc de desequilibris i compensacions.

Aquest joc de desequilibris i compensacions, generen un cercle viciós on costa veure al final quina és la causa i quina la conseqüència, sobretot, si el nostre únic focus d’observació és el dolor.

El dolor, causa o conseqüència

Aquest dolor segurament és la causa dels nostres mals i el motiu d’anar al metge, però ens hem d’adonar què certament és la conseqüència de què el nostre teixit no està bé i realment hauria de ser el motiu real per anar a l’especialista.

Per tant, el dolor què respon a dolències cronificades músculo-esquelètiques, és un símptoma què ens està dient que tenim un teixit que no pot realitzar les accions què li demanem, i què com les intentem fer igualment, es queixa. Hem de comprendre que tot moviment global depèn de petits moviments què estiguin lliures de restriccions: si no ho estan, el moviment global el fem igual però buscant adaptar-nos amb compensacions. Això suposa anar perdent elasticitat i qualitat de moviment, fins què per sobrecàrrega patim una lesió.

Així podem dir què en el contexte de les dolències cròniques i posturals del nostre teixit, tenim dolor, perquè prèviament hem perdut mobilitat. Aquesta pèrdua de mobilitat es tradueix en una pèrdua d’elasticitat del teixit, i per tant del seu rang de moviment.

És important enfortir el teixit (esquerra), però és essencial, treballar i recuperar prèviament la elasticitat (dreta)

Flexibilitzar abans d’enfortir

D’aquesta manera, si volem estabilitzar directament la nostra esquena, per exemple, amb planxes lumbars, sense haver recuperat prèviament la mobilitat lumbar, estarem treballant amb una elasticitat reduïda, i els nostres moviments generals es veuran afectats. Per tant, abans de tonificar hauríem de flexibilitzar l’esquena per exemple mobilitzant els “tres cinturons”.

Un cop recuperem el rang de moviment d’aquell teixit, les fibres d’aquell múscul tindran un major recorregut de contracció i per tant augmentaran la seva eficiència.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA FÀSCIA I LA FORÇA MUSCULAR

Un recent estudi de la Edith Cowan University i la NUHW de Japó, han demostrat què amb una sola contracció muscular màxima de tres segons al dia, és suficient per a veure beneficis a mig i llarg termini en l’augment de la força muscular.

En l’estudi van comprovar l’evolució de la força dels bíceps braquials de varis grups control. Un dels grups no realitzava cap exercici, i els altres tres grups realitzaven una dels tres tipus de contracció muscular: isomètrica (sense moviment), concèntrica (escurçament del múscul) i excèntrica (allargament del múscul).

En totes tres tipus de contraccions els resultats eren positius, però on el benefici era de més del 10% en l’augment de força, era en el grup que havia fet la contracció excèntrica.

Exercici d’empènyer la paret. Per exemple, en la fase excèntrica ens apropem a la paret mentre empenyem fort. La intensitat màxima la simulem mantenint una caiguda lenta i apretant la paret mentre fem la flexió

Els excèntrics són molt bons estímuls per a remodelar el teixit fascial

El sistema fascial i el muscular no es poden separar ja què funcionalment treballen a la vegada, tot i què és important destacar que cada teixit respón diferent a determinats estímuls. En el cas de la contracció excèntrica, aquest estímul està regit per l’adaptabilitat dels mecanorreceptors de Golgi. Aquests mecanorreceptors sensitius es localitzen en el teixit fascial profund, lligaments, càpsules articulars i a les unions miotendinoses. Per tant, amb els estímuls excèntrics s’està incidint directament en el teixit fascial en totes les seves expressions.

D’altra banda, els exercicis excèntrics són un gran aliat per a remodelar i recuperar els tendons, ja què tenen la capacitat d’ incrementar la síntesis de col.làgen en major mesura que els concèntrics, així com milloren la degradació de la matriu extracel·lular, i a llarg termini redueix la neovascularització del teixit. Quan un tendó està en un procés del que anomenem “tendinitis” un dels problemes és l’excés de petits vasos sanguinis que augmenten la capil·laritat. Aquesta capil·laritat s’inicia com a resposta defensiva a una irritació/agressió però què a la llarga produeix una hipersensibilització del tendó. Els tendons necessiten respostes i adaptacions ràpides, i necessiten un teixit poc vascularitzat però ric en oxígen. Amb l’exercici excèntric es regula aquesta distribució tisular.

Tenint en compte aquestes evidències i observant les conclusions d’aquest estudi, tot i què encara manquen àrees d’estudi per aprofundir, podem afirmar que amb l’exercici excèntric de màxima intensitat i curta durada es produeix un augment de la força a llarg termini, i per tant, sembla indicar que el sistema fascial hi té molt a veure.

Aquestes fets resulten molt interessants ja no només a entendre millor el tipus d’entrenament que s’han de realitzar per a obtenir millors resultats, sinó també com a eina orientada a les persones grans que no tenen capacitat de fer molta estona exercici, i d’aquesta manera amb un minut al dia, poder frenar la pèrdua de to muscular.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA FÀSCIA: FIBROMIÀLGIA I EL DOLOR CRÒNIC

La fibromiàlgia és una malaltia que es caracteritza per la presència de dolor crònic generalitzat, fatiga i freqüentment presenta una sèrie de símptomes associats com per exemple disfuncions intestinals, insomni, cefalees.. A dia d’avui encara no es té una resposta clara del seu origen. Per trobar–hi una resposta, molt probablement hem d’observar el cos com una unitat i comprendre tant la multifactorietat d’aquesta patologia, com els cercles viciosos de causes-conseqüències que es generen.

Estudis recents proposen la inflamació de la fàscia com un dels causants principals en el dolor crònic en la fibromiàlgia. La fàscia inflamada esdevé font d’entrada nociceptiva perifèrica que acaba conduint a una sensibilització central. És a dir, la inflamació del teixit fascial a llarg termini acaba irritant de manera crònica el nostre sistema nerviós.

La fàscia està ricament innervada, i s’ha demostrat que la cèl·lula principal de la fàscia, el fibroblast, segrega citoquines pro-inflamatòries, particularment IL-6, en resposta a la tensió prolongada del teixit. D’altra banda, cal dir que la tensió del teixit miofascial pot venir de múltiples factors, i el terreny endocrí i emocional són causants molt importants en el desenvolupament d’aquesta malaltia. Un cop l’organisme genera un cercle viciós, tots els seus camps intervenen en el desequilibri.

La disfunció fascial en la fibromiàlgia, es deu a la producció inadequada d’hormones de creixement i la disfunció de l’eix Hipotàlam-Hipofisari-Adrenal.

En biòpsies, utilitzant tècniques de contrast (tinció immuno-histoquímica), han trobat majors nivells de col·làgen i mediadors inflamatoris en el teixit connectiu que envolta les cèl·lules musculars en pacients amb fibromiàlgia. Quan el teixit es veu agredit intenta defensar-se amb la generació de col.làgen extra per tal d’estabilitzar la zona. L’excés de col.làgen fa que la seva mobilització cel.lular sigui cada cop més complicada i per tant, augmenti la congestió i toxificació de la zona.

A falta d’una demostració definitiva , i observant les evidències clíniques en els tractaments, tot indica que el problema principal està en les condicions alterades en l’intercanvi de nutrients i toxines a nivell fascial. L’excés de citoquines en el teixit fascial, podrien generar una constant irritació a nivell central i per tant generar un cercle viciós.

El tractament miofascial com a eina contra el dolor crònic

El tractament d’alliberament miofascial, és una eina formidable per a accedir a trencar el cercle viciós instaurat en la fibromiàlgia i les patologies associades amb dolor crònic. Tractant la fàscia aconseguim elastificar, modificar i rehidratar el teixit, millorant la seva qualitat i funcionalitat, així com intervindre directament en qui s’encarrega de donar l’ordre per a generar col.làgen (tropocolàgen i Ilf-1).

En definitiva, amb el tractament miofascial es generen canvis en l’estructura física i química del teixit, afavorint no només guanys en el nostre sistema músculo-esquelètic, sinó directament en el nostre sistema bioquímic, i per tant a la resta de sistemes corporals.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA FÀSCIA TORACOLUMBAR

Sense entrar al detall d’insercions i orígens, us vull comentar la importància en la postura de la fàscia toracolumbar (TCL) amb la seva continuïtat funcional per la fàscia lata. La fàscia TCL és una estructura vital per mantenir una bipedestació i estabilitat correcta.

És tant important aquest teixit per a mantenir la bipedestació ja que fins que no ha madurat prou, és impossible aguantar el pes del cos. De fet, gatejar abans de caminar és un bon estímul per a estimular la maduració de la fàscia TCL. D’aqui és important la recomenació de no estimular la bipedestació en nadons fins que aquest teixit fascial maduri.

Imatge basada en la funcionalitat del teixit que connecta les fàscies TCL i lata. S’inicien bilateralment des del dit petit del peu, passant pel lateral de la cama i la cuixa, subjectant el gluti amb un suspensori, i es creua amb una X per la zona lumbar fins la base de les escàpules.

Tots els problemes discals a nivell lumbar, responen a les restriccions d aquest teixit, que s’endinsa i s’expandeix per totes les estructures fascials més profundes. La funció d’aquest teixit en particular és la de mantenir la bipedestació i la postura en extensió, així com permetre la dissociació de les cintures a l’hora de caminar. Tots els problemes en aquesta zona a nivell lumbar venen per una manca d’elasticitat i de pèrdua de mobilitat. La pèrdua d’elasticitat en aquest teixit ja sigui a conseqüència de lesions, cirurgies, actituds posturals, obligaran als discos intervertebrals a buscar adaptacions per no lesionar les estructures vertebrals i protegir el teixit noble, com el sistema nerviós. Quan veiem en una ressonància protrusions i/o hèrnies, si no han estat produïdes per un accident fortuït ni malalties rares, són generades per la continua adaptació de les estructures vertebrals al moviment, per manca d’elasticitat en aquest teixit. Per això és bàsic, mantenir la capacitat de fer moviments d’extensió d’esquena, ja que la bipedestació i la marxa és una postura fonamentada en l’extensió.

He esmentat abans la fàscia lata, què d’alguna manera actua com a estabilitzador del TCL, i que en moltes ocasions equilibra l’excés de càrrega de l’esquena.

Si volem estimular de manera senzilla l’extensió d ‘esquena i una millor postura, podem incorporar aquests dos exercicis si prèviament hem treballat els tres cinturons o cintures, esmentats anteriorment en el bloc.

Atlas

Com en l’exercici del cinturó pectoral, però augmentant lentament la rotació externa i extensió dels nostres braços, com si estiguéssim aguantant una gran pilota que es va fent cada cop més gran. La postura inicial amb lleugera flexió de genolls, peus paral·lels a l’alçada de les espatlles, lordosem lumbar i pelvis i extensió cervical.

Pistoler

Partint d’una postura de semi-squad de quàdriceps, amb lordosi lumbar i mantenint l’esquena recta, agafar amb les mans amb determinació el teixit de la fàscia lata arrossegant-lo lentament cap al maluc. Es pot afegir un component de basculació pèlvica.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA REMODELACIÓ DE LA FÀSCIA

La fàscia i l’estructura del teixit viu es basa en una complexe i caòtica organització de microtúbuls, fibres i microvacuols. Aquest caos ordenat és el pilar essencial de la formació i funció de la matèria viva.

Quan patim una lesió, una ferida o un traumatisme repetitiu i constant, com poden ser les nostres actituds posturals, el cos inicia un procés de reparació tissular. Però, hi ha un inconvenient, aquesta cicatrització es realitza sense seguir “l’ordre” original. És a dir, el cos no té la capacitat de reparar-se idènticament a com estava des de l’inici de lesionar-se.

Podem afirmar doncs, que el teixit cicatritzat introdueix el desordre en el caos fibril·lar, ja que les noves estructures, no tenen cap altra funcionalitat que soldar els teixits lesionats sense distincions. La reparació d’una ferida, o una lesió, trenca amb el determinisme funcional del sistema caòtic en què es fonamenta tot teixit viu.

Tot el sistema comença a generar un excés de fibres de col·lagen amb l’objectiu de reparar la regió lesionada i oferir estabilitat i seguretat.

A l’esquerra, fàscia modificada per traumatismes repetitius. En la imatge de la dreta, teixit fascial sa. Realment, el cos en la seva reparació, no fa cap distinció. L’objectiu és reparar l’estructura malmesa. Architecture of Human Living Fascia. Jean-Claude Guimbertau. Endovivo.

Una vegada es consolida el teixit cicatritzat, amb el temps es transforma en un teixit dens i fibrositat, amb una manca de transmissió de les forces, d’elasticitat i de drenatge. En aquesta situació no només afecta la viscoelasticitat de la fàscia, sinó també la seva qualitat i eficàcia en les seves funcions nutricionals.

Gràcies a les propietats del teixit fascial de mecanotransducció, piezoelectricitat i viscoelasticitat, la teràpia miofascial i els estimuls mecànics, han demostrat la capacitat de remodificar el teixit reparat. A través dels estímuls a la pell, podem influir directament en les capes més profundes, per anar aprofondint en el seu component tridimensional de xarxa.

En definitiva, tot i què sabem que el teixit cicatritzat és de pitjor qualitat que l’original, ja que el cos no sap reparar-se amb la configuració inicial, també es pot remodelar i millorar la seva elasticitat i funcionalitat, amb l’adequada teràpia manual i exercici.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

ELS TRES CINTURONS

El cos humà està orientat al moviment. Gràcies a la verticalitat de la columna, disposem de gran llibertat de moviments amb totes les extremitats.

D’altra banda, molts cops hem escoltat aconsellar que fins i tot, per a fer un simple moviment com recollir un paper del terra, s’han de flexionar les cames i no pas el tronc, o a l’hora d’aixecar un pes, fer-ho amb l’esquena ben recta i la panxa ben plana?

Si ens aturem a observar els moviments lliures, com per exemple els d’un nen, o els moviments especialitzats d’un esportista d’èlit; podem veure que potser el problema no és en sí mateix un moviment en concret, sinó si el nostre cos tolera aquell moviment. Com sempre, hauríem de fer-nos la pregunta des d’on partim. És a dir, quines restriccions de moviment tinc i si aquestes em permeten realitzar eficientment el moviment que vull fer.

En aquest llançament inversemblant, totes les cadenes fascials lliures de restriccions permeten fer el moviment.

Les postures mantingudes, els moviments repetitius i l’excés de sobreprotecció a la llibertat de moviments dia rere dia, obliguen al nostre teixit fascial a instaurar un cercle viciós d’adaptacions i compensacions.

D’altra banda, socialment és més complicat fer-nos entendre que tenim esquenes limitades al moviment, i s’opta per alternatives compensatòries del moviment, pensant així que “ajudem” el nostre cos. De fet, l’objectiu general de moviment s’aconsegueix, però no ens importa massa el com.

Abans de realitzar qualsevol moviment exigent hauríem de saber d’on partim i fins on podem arribar en aquell moment. I això passa indispensablement, per un autoconeixement del nostre cos i teixit. La llibertat per a realitzar un moviment global o macroscòpic, depèn de la lliure mobilitat d’ altres regions més analítiques o microscòpiques.

Per a realitzar qualsevol moviment global d’una manera sana, ja sigui caminar, fer exercici, aixecar un pes, o per exemple, incorporar-se de la cadira, és necessari que les estructures fascials facilitadores d’aquell moviment no pateixin restriccions de mobilitat. Aquestes zones les podem englobar en tres àrees en forma de cinturó, que no responen a insercions musculars concretes, sinó més a un entramat fascial.

Aquestes àrees són: el cinturó cervical-clavicular, la cintura diafragmàtica i la cintura sacro-pèlvica.

Basculació pèlvica
Respiracions hipopressives costals-diafragmàtiques
Extensió cervical i rotació externa d’espatlles

Generalment, les postures diàries mantenen una flexió constant i per tant, és freqüent perdre poc a poc l’elasticitat en la retroversió pèlvica, en la mobilitat del diafragma i en l’extensió de la columna, afectant el nostre moviment general i el nostre estat de salut. Mantenint l’elasticitat i la mobilitat d aquestes tres regions, la nostra mobilitat global serà més fluida i eficient.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

CAOS I ORDRE

Quan observem l’estructura del cos humà, tot sembla disposat ordenadament i ben organitzat, però a la que ens endinsem dins dels nostres teixits, la sensació sembla tot el contrari. Gràcies als avenços tecnològics s’ha pogut observar el teixit fascial in vivo a través de laparoscòpies, com mai s’havia aconseguit fins ara. Aquestes observacions ens demostren a primera vista, un gran caos de fibres i cordes entrellaçades, formant nusos, xarxes, i unes distribucions sense cap ordre lògic aparent.

Les fibres de col.làgen i tota la xarxa miofascial, s’endinsa i expandeix per tot el cos, amb una diversitat de formes i continguts increïble. Aquesta xarxa de fibres de col.làgen van des de formes allargades, cil.líndriques, a cordes, en canya de bambú, arrodonides.. Aquestes fibres, s’entrellacen donant pas a unes estructures volumètriques anomenades microvacuols.

Entrellaçaments de fibres de diverses formes, formant els microvacuols

Els microvacuols, són estructures polihèdriques en un espai tridimensional, formades per la intersecció de les fibres de col.làgen. Els microvacuols estan altament hidratats, i gràcies a això tenen la capacitat d’adaptar-se a tensions i redistribuir eficientment les forces. El contingut d’aquests espais a part de col.làgen i gel proteoglicà, conté un 4%de lípids. Proporció bàsica, per la propietat hidrofòbica dels greixos, ja que permet mantenir constantment l’estructura tot i deformar-se. Aquesta capacitat d’integrar i adaptar les tensions sense perdre l’estructura, s’anomena Tensegritat, i és la clau de l’èxit del sistema fascial.

Aquí es pot observar l’alta hidratació del teixit fascial

Hi ha un ordre dins de l’aparent desordre entre les interconexions de les nostres fibres?

Quan observem de més a prop aquestes estructures, veiem un caos de formes polihèdriques diverses. Però que en el nostre enteniment ens sembli una distribució caòtica no vol dir que ho sigui. Tota forma de vida ha de ser estructurada, però també necessita ser mòbil, adaptable, flexible i autosuficient. Precisament, el sistema fascial compleix aquests requisits gràcies a la seva distribució en l’espai de múltiples volums i formes, seguint una estructura fractal.

Distribució fractal de la xarxa fascial

El fet que tot una xarxa tridimensional caòtica, tingui la capacitat de respondre permanentment a les diverses tensions amb una eficiència gairebé màgica, és la prova que el sistema fascial segueix un ordre, encara incomprès, en la seva estructura.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

AXIS BUDELL-PULMÓ CONNEXIÓ COVID19

En el cos humà, dintre de la seva complexitat, tots els seus sistemes i òrgans estan interrelacionats, ja que funciona com un únic organisme i no com un conjunt de peces. En anteriors entrades del bloc, hem parlat dels budells com el segon cervell, per les seves funcions i interrelacions neuronals i químiques. Doncs, també cal dedicar una especial atenció a l’estreta relació que hi ha entre els budells i les mucoses pulmonars.

Cada cop més s’està verificant la relació que hi ha entre diversos tipus de bacteris intestinals amb la simptomatologia del Covid-19. Ja sigui pel seu dèficit o excés, aquests bacteris poden desequilibrar tota la flora de la mucosa dels nostres budells i propagar-se posteriorment cap els nostres pulmons. Aquesta comunicació passa per un fet migratori i d’homeostasi entre mucoses. En el cas del Covid-19, en un tant per cent molt elevat de pacients, l’inici de la malaltia es produeix per via entèrica, ja sigui per contacte a nivell de boca o vertical (en casos de nadons infectats en el moment de néixer al passar pel canal del part). Depenent de l’equilibri de la microbiota, el virus tindrà més fàcil o més complicat, passar als pulmons i/o posteriorment a altres òrgans.

COVID19 pot afectar múltiples òrgans amb conseqüències devastadores. “Gastrointestinal symptoms, pathophysiology and treatment in COVID19” J.Zhang et al. University of Illinois

En estudis realitzats sobre el microbioma en pacients infectats de covid19, s’ha evidenciat una disbiosi generalitzada, predominant bacteris perjudicials i amb molt dèficit de bacteris saludables com els lactobacil.lus i els bifidobacterium. Hem de tenir en compte, que el bon equilibri del nostre ecosistema intestinal és essencial per al bon funcionament immunològic. Un bon equilibri en la dieta de prebiòtics i probiòtics suggereixen ser una barrera important per a frenar la possible migració dels patògens a altres òrgans, tot i què els trasplantaments de femta sana estan demostrant els seus grans efectes regularitzadors del microbioma d’un pacient amb gran desequilibri.

INTEGRANT EL TRACTAMENT

En els hospitals d’arreu del món s’està combatent amb tots els fàrmacs disponibles que a dia d’avui estan demostrant bon resultats, com els retrovirals, els tractaments amb plasma i les immunoglobulines. D’altra banda, són molt interessants els bons resultats i evidències clíniques amb suplements minerals i vitamínics i la medicina tradicional xinesa. En aquest darrer cas, parlo de preparacions com la Lianhuaquingwen, ja administrada en anteriors crisis sanitàries com la del SARS l’any 2004. Aquesta preparació de fitoteràpia xinesa, suposadament té la capacitat d’inhibir la replicació del virus i ha demostrat en diferents estudis, ser molt eficaç en disminuir l’excés de citoquines proinflamatòries, causants de la coneguda tempesta de citoquines. No en va, a principis d’any, el govern xinès va administrar preventivament als seus sanitaris aquest complement natural.

D’altra banda, fins que no tinguem una vacuna eficaç, els complements de certes vitamines i minerals són de gran ajuda tant per combatre la infecció viral, com per disminuir la inflamació en el nostre cos, i com a mètode preventiu. En aquest grup s’ha realitzat molta recerca, però destaquen entre d’altres:

  • Vitamina C, pel seu poder antioxidant i per ajudar a l’organisme a combatre els atacs virals
  • Vitamina D, a més de ser efectiva en la protecció del tracte respiratori, i de la barrera de les mucoses intestinals, destaca en recents estudis amb infeccions de covid19, per la seva capacitat de generar citoquines anti-inflamatòries, disminuint les cito-quines proinflamatòries i d’inhibir les replicacions del virus.
  • Zinc, per les seves propietats antivirals i d’estimulació del sistema immunològic .
  • Magnesi, bàsic per a moltes reaccions bioquímiques i amb capacitat vaso i broncodilatadora.

En definitiva, si volem mantenir uns pulmons saludables, primer hem de tenir cura dels nostres budells. De l’ecosistema que hi viu dins, depèn el 80% del nostre sistema immunològic i la qualitat de les nostres mucoses, i per tant dels nostres pulmons. Entrant a la tardor, és un bon moment per sembrar unes bones condicions per a preparar-nos per a l’hivern, i en el moment actual, encara amb més raó. Una dieta rica en pre i probiòtics, ens mantindran la microbiota en bon estat i la suplementació de vitamines C i D, el zinc i el magnesi, ajudarà el nostre sistema immunològic a combatre possibles atacs patògens.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

EL NERVI VAGUE

El Sistema Nerviós el dividim en central (medul·la espinal i cervell) i perifèric (tots aquells nervis que innerven òrgans i altres estructures corporals) Aquells nervis perifèrics que surten del crani, els anomenem parells (són bilaterals) cranials. El nervi vague o desè dels dotze parells cranials, s’origina en el bulb raquidi i descendeix a ambdós costats pel crani, innervant durant el seu recorregut a múltiples músculs i òrgans, com l’esòfag, el cor (pericardi), l’estómac, el fetge, ronyons, budells… Dintre de les seves funcions motores, sensitives i parasimpàtiques, el nervi vague (NV) envia informació del cervell als òrgans i a l’inrevés. És per això, que el NV interpreta un paper molt important en el funcionament del nostre cos.

Vague o vagus en llatí, significa “rodamón errant”. Suposadament aquest nom ve pel seu recorregut força caòtic, però potser, és la mostra que encara a dia d’avui la ciència va donant bastants tombs per esbrinar tot el seu funcionament, ja que encara hi ha preguntes sense una resposta clara sobre com intervé el nervi vague en el nostre metabolisme.

Recorregut i connexions del nervi vague (Jean Pierre Barral Cranial Manual Therapy)

A grans trets, el NV s’encarregaria de donar respostes parasimpàtiques o de relaxació, per contra del sistema simpàtic o activació. Mitjançant estímuls hormonals, per gaudir d’un estat òptim de salut, l’equilibri en cada situació simpàtic-parasimpàtic és clau. Un desequilibri en aquest sistema farà que el NV estigui poc estimulat o sobre-estimulat. En un desequilibri en aquest sistema hi poden aparèixer símptomes com per exemple, suor freda, tristesa i malenconia, arítmies, ansietat, disfuncions gastro-intestinals, nàusees, hipocondria, fatiga, tensió arterial baixa i/o broncoespasmes.

En els darrers anys, l’estudi de la microbiota de l’ésser humà ha enllaçat directament amb el trastorn de l’ansietat l’eix budell-cervell. En concret bacteris com el Lactobacillus rhamnosus, i el bifidobacterium longum han demostrat tenir efectes ansiolítics mitjançant la comunicació vagal dels budells al cervell. També en les vies aferents del nervi vague que van cap al cervell, la microbiota intestinal té la capacitat d’enviar ordres d’estimulació o desactivació del nervi vague, i per tant d’enviar ordres pro i/o antiinflamatòries.

Recentment, l’any 2016 es va descobrir que efectivament, el nervi vague també tenia propietats antiinflamatòries a través de les seves vies aferents i eferents, l’estrès també pot incidir en el NV en generar respostes pro-inflamatòries. L’estrès mantingut, i per tant la inflamació cronificada, generarà una resposta irritant sobre el NV que acabarà generant a la llarga una disbiòsi intestinal, i per tant, un cercle viciós.

Per tant, el nervi vague va més enllà de les seves funcions sensitivo-motores. També intervé de manera clau sobre la qualitat de les nostres mucoses, a nivell hormonal i per tant, del nostre sistema immunològic.

Un cop més podem observar la relació estreta dels diferents sistemes del cos humà. Realment el cos funciona com a una unitat on múltiples sistemes diferenciats pel seu estudi, demostren que constantment estan interrelacionats i que tots són indispensables per a un funcionament eficient. Per a mantenir una bona activitat de l’eix microbiota-budell-axis la ingesta periòdica de probiòtics, una nutrició equilibrada, respiracions diafragmàtiques i hipopresives, l’exercici físic moderat i la meditació, són uns bons aliats pel seu reequilibri. En tractament miofascial, la mobilització i l’alliberament del nervi vague i de les estructures fascials per on passa, és interessant per a mantenir la màxima fluïdesa en trams on acostuma a estar en restriccions de mobilitat, com és en el foràmen jugular o en el plexe solar.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook