LES MEMÒRIES DE LA FÀSCIA

La idea que els teixits del cos poden contenir-hi memòries o traumes, és un fet molt controvertit en el camp de la medicina i la teràpia manual, ja què encara, a dia d’avui, no s’ha pogut demostrar empíricament. Però certament, molts terapeutes manuals hem experimentat fenòmens difícils d’explicar científicament durant els tractaments amb els pacients. No perquè siguin fenòmens paranormals, sinó probablement, per manca de coneixements científics. Amb tècniques d’alliberament miofascial, és freqüent que durant el tractament, el pacient pugui reviure emocions i sensacions que “bloquejaven” la mobilitat de certes estructures mecàniques, i què un cop tractades, pugui experimentar un alleugerament.

En un article publicat l’any 2014 al “Journal of Bodywork and Movement Therapies”, va recollir tota la informacio científica del moment amb l’objectiu d’obrir nous camps d’estudi i de teoritzar sobre la possibilitat que el nostre cos acumuli informació i esbrinar aquestes possibles vies.

En els darrers anys, moltes investigacions sobre la fàscia ens ensenyen que, a diferència del que es crèia fa temps, és un teixit altament inervat (sobretot en teixit nociceptiu). Aquest, té la capacitat d’influir en la textura del teixit connectiu, depenent dels estímuls que rebi, podent remodelar-lo, inflamar-lo i/o sensibilitzar-lo. A més, la interacció amb el sistema nerviós autònom, el central i el sistema endocrí, creen un sistema interrelacionat i altament intercomunicat, i que per tant, necessita d’una memòria neuro-fascial per mantenir la seva eficiència.

El propi teixit fascial, també conté una memòria de “mig termini”. El col.làgen, té la capacitat d’adaptar-se constantment als estímuls que més se li exigeixen. Gràcies a la seva capacitat viscoelàstica, pot anar deformant-se fins a adoptar les tensions desitjades.

A llarg termini, la matriu extracel.lular també disposa dels seus mecanismes d’autoadaptació i per tant, d’alguna manera, d’emmagatzemar informació. El fet que a nivell emocional hi hagi una comunicació química, vibracional i que adoptem certes postures depenent de l’emoció, són estímuls suficients per emmagatzemar aquella informació en un teixit.

Una emoció estressant antiga “no digerida” podria “estancar-se” en un múscul que sempre s’inflamés en èpoques d’estrés.
O fins i tot, en el moment de patir un fet traumàtic, el nostre cos podria guardar certes emocions associades, per després generar disfuncions futures.

D’altra banda, podem parlar també d’una “memòria familiar”, o el que vindria a ser l’epigenètica. Els canvis en els cromatins epigenètics, es preserven en la divisió cel.lular i passen a ser informació heretable. És a dir, els estímuls que rebem afecten la informació de la nostra epigenètica i les passem a generacions futures.

També, si ens endinsem dins l’esquelet de les nostres cèl.lules, trobem una estructura anomenada microtúbuls, que s’encarreguen entre d’altres funcions, de la divisió cel.lular. Recents investigacions, suggereixen que aquests microtúbuls, poden actuar com a petits ordinadors, emmagatzemant informació(*). Aquests microtúbuls són polímers formats per unes estructures polaritzades anomenades tubulins monòmers. La informació guardada en un microtúbul, pot ser esborrada depolimeritzant i tornant a les seves unitats inicials. Amb la pressió mecànica i l’aplicació de calor, aquests microtúbuls es depolimeritzen. Per tant, l’alliberament miofascial i l’efecte viscoelàstic, d’alguna forma, podríen “resetejar” memòries disfuncionals atrapades en la matriu extracel.lular.

Un altre factor a tenir en compte, és la capacitat conductiva elèctrica de la fàscia. La disposició cristalina de la xarxa de col.làgen, la predisposen a ser altament sensible a pressions mecàniques, als camps electromagnètics, a canvis en el ph i a les càrregues iòniques. De fet, el fenòmen fisic de piezoelectricitat es basa en aquesta conductivitat. Aquesta característica, ofereix al cos una gran capacitat de comunicació amb totes les seves cèl.lules i per tant, la capacitat de generar respostes i recordar-les.

Finalment, si ens endinsem encara més en la cèl.lula, trobem un altre argument a respondre sobre la possibilitat de la fàscia a emmagatzemar memòries: l’aigua. L’aigua és essencial per a la correcta funció cel.lular. L’aigua polaritzada i els seus ions, estructuralment s’ordenen dins el cos, formant una cadena de filaments que sostenen a les proteines juntes. Aquest sistema permet la circulació rapidíssima de protons, a una velocitat molt més ràpida que els estímuls nerviosos.

Cada cop hi ha més evidències que els organimes poden comunicar-se entre les seves cél.lules a través de radiacions electromagnètiques, amb fonons i fotons. I que aquests, i la nostra arquitectura fascial, tenen un constant ball d’informació i d’aprenentatge.

En definitiva, si observem el cos com un tot, bàsicament tenim un funcionament elèctric i electromagnètic, que genera respostes bioquímiques i que constantment està gestionant informació i aprenentatges, necessitant memòries per a poder avançar. Amb les teràpies manuals, i els efectes en les propietats del sistema altament interrelacionat del teixit fascial, es poden generar canvis profunds a nivell cel.lular. Per tant, cal suposar que aquests canvis, podríen alliberar una memòria que estigués atrapada en un teixit malmés.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

HOME, SWEET HOME

Mai hauríem pensat que aquesta frase tingués tanta raó en dies com els que estem vivint. Està clar, que quedar-nos a casa és la millor sol.lució a no contagiar ni contagiar-nos, però hauríem de tenir en compte, que allò que ens sembla un lloc molt segur podria ser un microcosmos de tot tipus de patògens. De fet, nosaltres mateixos som un microcosmos.

En l’article anterior, vaig posar l’èmfasi en com ens pot afectar la manca de mobilitat, a nivell fascial i emocional. En aquest, vull anar una mica més enllà.

L’equilibri en el nostre ph i microbiòma són essencials per a gaudir d’un bon estat de salut. Tothom sap que la neteja de l’interior d’una casa, ventilar, aspirar, fregar, desinfectar, és molt important per evitar la condensació de patògens en un lloc tancat, com àcars, bacteris, virus… Ara bé, per què generalment descuidem la nostra “casa interior”?

Durant el nostre dia a dia i amb els nostres hàbits, hem acceptat conviure i nutrir-nos de molts patògens ambientals com si fos un fet normal. Doncs és , aquesta “normalitat”, la que després ens obliga a enviar l’exèrcit de les nostres cèl.lules per a desinfectar-nos.

Un cop més, la naturalesa de l’ésser humà ens dóna una pista molt important de com s’haurien d’afrontar aquests “atacs” dels patògens.

El primer pas, i indispensable, passa en oferir les millors condicions a les nostres cèl.lules i microbiòta. Sense el material adequat, tot és molt més complexe, i el cos ha de realitzar autèntics malabarismes bioquímics, augmentant a la llarga el desequilibri.

El segon pas, i també bàsic, la cooperació i col.laboració de totes les cèl.lules del nostre cos.

És interessant observar com quan una o un grup de cèl.lules tenen un funcionament anòmal, el primer que fa el cos automàticament és enviar les seves cèl.lules especialitzades, per identificar-les i aïllar-les de la resta. És després, quan el cos intenta sol.lucionar el problema amb els recursos de què disposa.

Per tant, sense les millors eines i un sistema equilibrat, és complicat mantenir un estat òptim de salut.

Ara bé, per mantenir un nivell òptim de salut, hem de tenir presents tots els factors externs o ambientals, que incideixen en les nostres cèl.lules, i per tant, al nostre sistema immunològic. En aquest entorn, crec que hauríem de revisar i exigir, individual i col.lectivament: la contaminació en la nostra alimentació, la pol.lució química, la contaminació electromagnètica i radioactiva, la contaminació mental i/o informativa, el ritme de vida, i la distribució de recursos. Tot això, conjuntament ens afecta individual i col.lectivament com a humanitat. Si en algún moment algú s’ha plantejat un canvi de sistema, crec que tenim un exemple d’un funcionament eficient en la Natura.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DESCONFINEM L’ESQUENA

Les postures mantingudes, els moviments repetitius realitzats durant tot el dia, la manca de varietat d’estímuls, el sedentarisme i hores en el sofà davant la televisió, són els ingredients comuns en el que podria ser per exemple….. un confinament a casa? Però també són els components perfectes per a que el nostre sistema fascial vagi perdent elasticitat i eficiència.

La manca de mobilitat i d’estímuls i l’estrès emocional associat a un confinament a casa, ens produiran tensions indesitjades en el nostre cos. Per alleugerir una mica aquesta situació, és interessant aprofitar els moments “lliures” per exercitar el nostre cos amb estímuls diferents.

Hem de partir de la base que no hi ha cap moviment que sigui perjudicial per al cos, sempre i quan respectem la capacitat visco-elàstica del teixit. És a dir, saber de quina qualitat de moviment fascial i articular partim. Tendim a demonitzar certs moviments i d’altres els posem en un pedestal, però no hem d’oblidar que realitzem qualsevol moviment en funció de les nostres restriccions de mobilitat. Aquest fet, ens pot dur a patir lesions musculoesquelètiques cròniques, com hèrnies discals, pinçaments, lumbàlgies, etc.

Més que una pauta d’exercicis a seguir, crec més en donar el màxim ventall de moviments possibles al cos, respectant sempre la resposta del nostre teixit. La clau passa per recuperar la mobilitat perduda de les nostres zones restringides de moviment, i a partir d’aquí anar ampliant els exercicis de manera progressiva, sempre respectant com ho tolera el nostre cos. El factor temps i la paciència són determinants en el col.làgen.

Per mantenir lliure i estable la nostra esquena, us aconsello incorporar a la vostra activitat física que més us agradi, (i que aquests dies pogueu fer) els següents exercicis:

Gat-cavall: arquejem l’esquena en flexió i en extensió, buscant la lordosi i la mobilitat pèlvica.
CORE i paravertebrals: aguantar la planxa frontal uns 30 segons mantenint estable la cintura abdominal, i després aixecar en l’horitzontal, un braç i la cama contrària.
Rotacions d’espatlles d’ interna a externa, mantenint l’esquena recta.
Pont alternant les cames i propiorecepció en sedestació, realitzant basculacions pèlviques.
Relaxació col.lagenosa durant 5-10 minuts amb una pilota de roba o de tennis tova, en la regió subocciptal i lumbo-sacre.
Seguint l’exemple de l’exercici anterior, buscar la relaxació col.lagenosa de la zona lumbar, mantenint la lordosi lumbar amb un coixí, durant 30″ a 1 min.

Salut!

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

KLOTHO

Klotho o també conegut com el gen supressor de l’envelliment, va ser descobert l’any 1997 i va rebre el nom de la deessa de la mitologia grega Clotho , guardiana de la vida i del destí final dels humans.

Dins del mapa genètic s’ha localitzat la proteïna aKlotho, que té la capacitat de realitzar funcions enzimàtiques i hormonals, i sobretot es basen en la correcta administració dels minerals en el cos. De fet, l’administració de klotho ha demostrat augmentar la vida dels ratolins entre un 20 i un 30%. Cal destacar que l’expressió gènica del klotho entre ratolins i humans és gairebé idèntica.

Encara hi ha molt terreny per investigar i moltes incògnites sobre el comportament real del Klotho, però ja s’ ha demostrat que el seu dèficit i/o mutació, intervé directament en els símptomes més severs de l’envelliment, com per exemple: arteriosclerosi, fragilitat òssia, atròfia i calcificacions de la pell, displàsies, infertilitat, calcificacions en mucoses, cardíaques i en la glàndula pineal, insuficiència renals, augmenta la toxicitat mitocondrial, genera resistència a la insulina i càncer.

El klotho, se l’associa directament amb el procés de l’envelliment, ja que la seva manca i també les seves alteracions epigenètiques, afecten directament en tots aquests processos. Per contra, ja s’està investigant la manera de revertir aquest procés i ja hi ha científics que pronostiquen en uns 10 anys un increment de l’esperança de vida, i fins i tot encara que sembli ciència ficció, asseguren la immortalitat en un futur no molt llunyà.

Aquesta proteo-hormona, es genera majoritàriament en els ronyons i en els plexus coroidals del cervell. En aquesta regió del cervell també es genera la gran part del líquid cefaloraquidi. Per tant, podríem fer la hipòtesi que un bon funcionament del sistema crani-sacre, i una correcta elasticitat de les membranes cranials, sempre serà un estímul positiu per a la producció de klotho.

Clotho, Lachesis i Athropos. Les tres filles de Zeus que filen el destí de la humanitat

Però a dia d’avui, sabem que el klotho comença a disminuir la seva producció al voltant dels 40 anys, i de moment els avenços científics on estan trobant millors resultats per estimular la seva producció fan referència a substàncies com el resveratrol i la curcumina.

D’altra banda, sembla ser que l’augment de fosfats inhibeix la generació de klotho. Això realment és un problema, ja que el llistat de fosfats és molt extens i gairebé es poden localitzar en tot el menjar processat.

Tot i això, en el nostre dia a dia, fins que no aparegui la hipotètica “pastilla màgica”, podem estimular la nostra producció i qualitat del klotho. Hem de tenir en compte que els canvis de comportament han d’estar orientats de manera holística, ja que cada aspecte suma en el resultat final i dependrà de les característiques de cada persona. De manera general i a dia d’avui podem fer unes quantes cosetes per estimular el nostre klotho. A part del resveratrol (polifenol que es localitza a la pell del raïm) i de la cúrcuma, també ajuden al klotho: el mantenir un bon equilibri de la microbiota intestinal, el cordyceps, la vitamina D, els nabius, els dejunis controlats en les seves fases d’autofàgia i anabolisme, l’exercici, les vibracions i compressions d’hipotàlam i la teràpia crani-sacre, dormir a les fosques, prendre el sol, i també mantenir una actitud empoderada davant la vida.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

LA CARA I LES EMOCIONS

Una expressió o un gest, en moltes ocasions pot comunicar més que moltes paraules. Les expressions facials són bàsiques en la nostra comunicació no verbal i empatia, ja que ens donen informació de com es pot sentir el nostre interlocutor.

Depenent de com ens sentim, hi ha determinats músculs associats a l’expressió de les nostres emocions. Però, aquest fet és bidireccional. L’activació de determinats músculs de la cara envien l’ordre al cervell de segregar cortisol, adrenalina i noradrenalina, i d’altres, per contra, endorfines i serotonines. Amb el ritme de vida estressat generalitzat, és freqüent que els músculs destinats a segregar cortisol, estiguin hipertònics, i que per tant, constantment estiguem enviant ordres de neguit, i por al nostre organisme. És l’activació constant i adaptada de determinats músculs, que fan que el cervell rebi l’ordre de secretar unes hormones o unes altres.

La musculatura de la cara, a diferència de la resta de musculatura del cos, no conté fàscia profunda. Aquest fet és important ja que les insercions de la musculatura facial són directes al teixit fascial superficial i la pell. D’aquí que les arrugues ens puguin donar pistes de quins músculs estem fent servir freqüentment, i per tant, de quines són les nostres emocions d’ús més freqüent.

Per exemple, en el cas de la musculatura del front (proceros) ens genera un estat de preocupació, o un to elevat de la musculatura inferior del llavi, ens genera tristessa de manera inconscient. Per tant, el nostre cervell obtindrà com a estímul, alliberar cortisol i noradrenalina. Un exercici simple per activar les nostres endorfines, és dur un bolígraf entre els llavis per mantenir un somriure forçat durant un minut. És sorprenent, si ens hi fixem, com canvien les nostres percepcions davant d’un mateix problema.

A l’esquerra, es poden observar els músculs encarregats d’alliberar cortisol, adrenalina i noradrenalina (proceros,el depresor del llavi inferior i de l’angle de la boca). A la dreta, ens podem fer una idea de quines hormones està secretan.

Per tant, podem afirmar que amb el tractament del teixit miofascial de la cara, a part de millorar la qualitat del teixit i les seves possibles restriccions, estem incidint directament a l’equilibri del nostre sistema hormonal cortisol-endorfines. Aquest fet és interessant, no només per ajudar a problemes estrictament d’orígen emocional, si no també en possibles cicatrius i adherències del teixit.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

ANABOLISME I AUTOFÀGIA

El cos té una habilitat innata d’auto-regeneració i de reequilibrar-se constantment per a mantenir l’eficiència energètica i la seva permanència. Totes les civilitzacions conegudes, des dels antics egipcis, els grecs o els xinesos, per citar uns quants, han desenvolupat medicines i evidències de com mantenir el cos en plena salut. Totes elles, amb les seves diferències, les uneix un nexe comú que a dia d’avui, encara es comparteix; la certesa, que hi ha una sèrie d’aliments i hàbits que ens fan emmalaltir i que per contra, n’hi ha d’altres que ens fan sanar.

Certament, de teories de nutrició i de dietes hi ha per a tots els gustos, i totes són vàlides, sempre i quan tinguem en compte el punt de partida on paren l’atenció i el seu objectiu final. Però en moltes ocasions, que una dieta sigui vàlida no vol dir que sigui correcta per a nosaltres. Si partim de la base, que cada organisme cerca el seu equilibri en tots els camps, ens hauria de fer pensar, que realment, la millor dieta és aquella personalitzada. Una manera d’ajudar a reequilibrar el nostre metabolisme són els dejunis controlats, ja que sembla ser que tot i que allò què mengem és molt important per mantenir un estat òptim de salut, és determinant el com i sobretot, el quan.

Per a argumentar aquest raonament, es va realitzar un estudi amb ratolins, on dos grups s’alimentaven de la mateixa quantitat de pinso amb les mateixes calories i nutrients, però el grup A podia menjar-ne les 24 hores, i el grup B només 6. Els ratolins del grup A al finalitzar l’estudi havien doblat el seu pes i en canvi els del grup B amb horari restringit estaven en forma. Aquesta evidència ens demostra que el quan (les hores d’ingesta) és determinant per a afavorir l’equilibri en el nostre metabolisme.

Bàsicament, el nostre organisme funciona en etapes de creixement cel.lular (anabolisme) i en fases de destrucció cel.lular (autofàgia). L’equilibri i ajudar el cos durant aquests fases és clau per a poder gaudir d’un bon estat de salut. Aquest experiment, planteja seriosos dubtes sobre els beneficis de realitzar cinc ingestes diàries, o dels dejunis prolongats de dies sencers. El fet de respectar els estadis d’autofàgia i anabolisme cel.lular semblen ser essencials per a evitar un excés de creixement cel.lular i per tant de tumors, o un excés de suicidi cel.lular (toxicitat). L’equilibri entre anabolisme i autofàgia, afavoreix la regeneració cel.lular, millora la plasticitat neuronal, evita creixements tumorals, redueix l’excés de residus mitocondrials i afavoreix la pèrdua de pes mentre preserva la massa muscular.

D’altra banda, cada cop més, és habitual la ingesta de vitamines i antioxidants com a complement de les nostres dietes. Doncs bé, el que sembla que era fins ara un gran benefici, també s’ha evidenciat que l’excés d’antioxidants acaben alimentant els telòmers de les cèl.lules tumorals. Per tant,tornem a la premisa inicial, la base és l’equilibri.

De totes formes, la millor manera d’ajudar a equilibrar el nostre cos, és evitar que s’adapti a una rutina en concret, fins i tot, per més saludable que sigui aquesta. Òbviament, no cal dir que s’ha de fugir dels hàbits tòxics, però si som “massa estrictes” en els nostres hàbits saludables (cal destacar que, molts cops pensem erròniament que ho són) acabarem generant sense voler, una adaptació letàrgica del nostre metabolisme. Per tant, el fet de permetre’ns oxidar-nos de tant en tant, és més que recomanable.,

La millor manera d’estressar positivament el nostre cos per a què respongui millor en tots els nivells, és en certa manera en desequilibrar-nos, i després tornar als nostres hàbits saludables. Així, el nostre metabolisme està constantment actiu i preparat per als canvis. Per tant, ja sabeu, si més o menys us cuideu i havieu pensat en fer dieta aquest Nadal, potser no era bona idea..

Salut!

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

NO TENIM POR

La por, és aquell sentiment que ens fa témer quelcom. És una emoció que ens fa estar en estat d’alerta, perquè preveiem un possible mal cap a la nostra pròpia persona.

Com tota emoció, depenent del seu grau d’intensitat i de context hi trobem diverses octaves. La màxima expressió de la por és el terror, mot que prové del llatí i que significa, fer tremolar. D’ella s’originen altres mots com terrible, atemorir, terrorisme,“tremebundo”,“estremecerse”, terrorífic… totes elles, si ens fixem, altament utilitzades en el llenguatge diari dels mitjans de comunicació.

L’ésser humà des dels seus inicis com a espècie, ha lluitat en els seus orígens per a sobreviure. Gràcies a la por, ha pogut fer front a situacions de perill extrem, de vida o mort. Per ex, si ens trobéssim en mig de la sabana africana caçant unes lleures o recollint uns fruits, i ens adonéssim que un lleó se’ns vol cruspir, òbviament tindríem terror. Gràcies a aquesta emoció, les nostres cèl.lules reben una explosió d’estímuls hormonals, com el cortisol i l’adrenalina, que activen el nostre cos en un estat d’alarma i atenció. Concretament, aquestes hormones fan que els nostres músculs tinguin millor resposta per a fugir, però per a aconseguir optimitzar recursos, es fan totalment prescindibles el nostre sistema immune i reproductor. Ningú amb por faria altre cosa que córrer davant d’un lleó famèlic..

Ara bé, si aquesta resposta hormonal, originada per la por, es manté en el temps, tot i que en un grau o octava molt més inferior, l’estímul que li donem a les nostres cèl.lules és exactament el mateix. Hi ha un excés de cortisol, adrenalina i noradrenalina, que fan que estiguem en constant alerta i per tant, el nostre sistema immunològic estigui deprimit. De fet, podem parlar que és la percepció de la situació i dels estímuls que rebem del dia dia, que fa que allò, ho percebem amb por.

També, amb por mantinguda de manera crònica, les nostres cèl.lules deixen de realitzar les funcions desitjades. El nostre cos es paralitza i els nostres pensaments i projectes s’autocensuren, les nostres decisions són molt més conservadores i la pèrdua de confiança, seguretat i reconeixement comença a generar un cercle viciós molt perillós, tant per a la salut de la persona com a individu, com a col.lectiu.

A part dels missatges constants que a diari ens arriben per múltiples vies, un dels òrgans receptors que ens poden avisar si tenim por, són els ulls. Els nostres ulls, tenen la capacitat d’informar la sensació de seguretat al nostre cervell. Una pèrdua o limitació de mobilitat d’un ull, pot fer que la visió es vagi reduint o perdi eficiència. En ocasions, és aquesta percepció de manca de seguretat i por, per no voler veure segons quines coses que ens poden fer mal, que ens generen aquest cercle viciós.

D’altra banda, hem de tenir present, que tenim el poder de canviar el nostre comportament cel.lular. Tenir cura del cos holísticament, és una bona eina per empoderar-se i ser conscient de què modificant les nostres percepcions, estem incidint directament a les nostres cèl.lules.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

SOM UNA COMUNITAT DE BILIONS

L’estudi de l’ésser humà a nivell general, s’enfoca en un complexe organisme i en les seves parts i en els seus funcionaments aïllats. Altres cultures i ciències, donen un punt de vista més global, i potser no tant analític, però que al final totes van a parar al mateix objectiu, mantenir l’equilibri en la salut. Tot i això, encara hi ha moltíssimes coses per a descobrir en el funcionament del nostre cos, amb un munt de preguntes sense resposta, i respostes sense encara haver-nos fet les preguntes correctes. Potser, canviar la mirada en el funcionament del nostre cos, ens pot donar altres perspectives.

Cada cop és més evident, que per entendre els processos crònics com una malaltia per exemple, hem de canviar la manera de comprendre el cos. De fet, el cos humà, com a qualsevol ésser viu pluricel.lular, és i no és un sol individu. Estem formats per més d’un trilió de cèl.lules, que constantment i d’una manera eficient, consumeixen i generen energia, s’adapten als estímuls interns i externs donant respostes específiques, s’especialitzen segons les seves funcions i treballen en total cooperació per a un bé major.

Cada cèl.lula per si sola, pot subsistir fora del seu medi durant un temps, però la seva eficicàcia rau en la cooperació i col.laboració de tota la comunitat. De fet, no deixem de ser un exemple més del funcionament general de la naturalesa.

La premisa principal de la Teoria evolutiva de Darwin, es basa en la supervivència del més fort i més adaptat al medi. Però si l’analitzem en el context sòcio-econòmic de l’època, molt probablement interessava generar una mentalitat altament competitiva. Un col.lega contemporani de Darwin, va constatar el contrari, que era la col.laboració de les comunitats biològiques les que aconseguien sobreviure i evolucionar. Aquesta darrera teoria, dona la imatge que no cal ser el més fort per sobreviure, si no només et cal no ser el més dolent. La veritat és que les comunitats biològiques sobreviuen gràcies a una mica de les dues teories, però és cert que la cooperació dels seus individus és essencial.

D’altra banda, també compartim el nostre espai , amb una altra comunitat essencial per a la vida. Sense els nostres bacteris, la vida seria impossible. Cal recordar, que hi ha més bacteris que cèl.lules en el cos, i que l’equilibri entre les múltiples espècies, és clau per a un bon funcionament del nostre cos, tant a nivell bioquímic, emocional, físic com energètic.

Per tant, la vida i l’evolució, depèn essencialment de la cooperació. Sense el treball harmònic de cada una de les nostres cèl.lules, aìxò no seria possible, i el contrari, esdevé a la llarga, en malaltia. Comprendre el nostre cos no com un sol individu biològic, sinó com una comunitat de cèl.lules i bacteris, ens hauria de fer reflexionar i expandir fractalment aquesta manera de fer a les nostres vides per a un món en equilibri i lliure de malaltia.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

FÀSCIA I PROPIORECEPCIÓ

Podem entendre la propiorecepció, com la capacitat que té el cos per sentir la posició i localització, orientació i moviment del cos i de les seves parts en l’espai. El sistema propioreceptiu es basa en un mecanisme altament sofisticat, on una part especialitzada del nostre sistema nerviós (sistema lemniscal) i els neurotransmissors estan en constant intercanvi d’informacions. Aquests neurotransmissors tenen la capacitat de donar i rebre informació per tal de reequilibrar el nostre cos en l’espai, com per exemple, en el moment d’evitar una torcedura de turmell.

En l’àmbit esportiu, la propiorecepció és un treball essencial per evitar possibles lesions articulars, ja que a l’exercitar-la, es genera una resposta músculofascial més ràpida i efectiva als canvis posturals sobtats que poden sorgir en un acte esportiu. D’altra banda, el treball propioreceptiu també és molt important per les activitats físiques quotidianes per tal de reduir el perill de caiguda.

Sempre s’ha vinculat a la propiorecepció, la capacitat dels neurotransmissors ubicats a les articulacions, com per exemple en el cas del genoll, en el lligament creuat anterior (LCA). En els darrers anys, sembla que no és ben bé així, i la fàscia hi juga un paper determinant.

Els neurotransmissors destinats per les tasques propioreceptives estan localitzats majoritàriament entre la fàscia profunda i la superficial, on hi ha grans densitats de terminacions nervioses destinades per a aquesta funció (stecco et al 2008).

Per tant, després d’una intervenció quirúrgica d’un LCA, on es pensava que hi jugava un rol bàsic en la propiorecepció del genoll, la rehabilitació propioreceptiva d’un genoll operat, és gràcies a la fàscia.

En el cas dels receptors del dolor, podem parlar de la nocicepció, o capacitat d’interpretar les senyals del dolor a través dels nociceptors. En el cas de la regió lumbar, s’ha evidenciat que les microlesions continuades en el teixit fascial (per microtraumatismes posturals per exemple), són les responsables del dolor lumbar crònic i no pas les hèrnies discals.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook

DISTRIBUIDORS FASCIALS

A cada pasa que donem al caminar, els talons contacten amb tot el nostre pes, més la força de l’impacte, directament contra el terra. En el pas de la carrera, una persona d’uns 80 quilos, realment està transmetent directament sobre el calcani entre 225 i 280 quilos. L’ estructura òssia pot acceptar aquestes i més càrregues, però també té un límit. Com sempre, en el nostre teixit, el factor temps és determinant. El calcani és l’os del peu amb més fractures estadísticament parlant, i la gran majoria de vegades, és per una caiguda des de gran alçada. Un impacte d’aquest tipus, seria massa fort per ser absorbit i només caldria un sol cop per trencar l’os. Ara bé, després d’impactes repetitius, com per exemple, en una marató, els nostres calcanis rebrien uns 30.000 impactes d’uns 225 quilos. Segurament, suficient per a esquerdar els nostres preuats ossos. Però per qùe no es trenquen?

Sense un exquisit i complexe sistema fascial que reparteixi totes les forces de l’impacte i les tensions internes que es produeixen, els nostres óssos per si sols, serien incapaços d’aguantar més de tres passes. El nostre cos subministra un reforç extra de teixit a les zones que poden rebre més estrès biomecànic. Aquest reforçament és en un format de complexes insercions, a primera vista caòtiques, però dissenyades amb tot el sentit del món. Parlem d’unes zones que no són ben bé uns músculs en concret que realitzin aquesta acció de reforç, sinó que formen part d’una regió anatòmica fascial. A aquestes regions, se’ls anomenen distribuidors fascials.

Els distribuidors fascials, s’encarreguen d’absorbir, i repartir de manera eficient les càrregues i tensions mecàniques , per tal d’evitar-ne un excés a altres zones del cos que no n’està preparat. Per entendre la capacitat de resistència que pot arribar a tenir la fàscia, teòricament, realitzant un gran entramat de cèl.lules de col.làgen, podríem igualar la durèssa d’una armilla antibales.

En el cos tenim varies zones que actúen com a distribuidors: els turmells, els genolls, la banda lumbar i umbilical, la banda diafragmàtica, a nivell cervico-dorsal, la cintura suboccipital i el coll, la mandíbula i per últim la banda ocular. Aquestes zones, són regions on tendeixen a patir lesions per sobrecàrrega, ja que de fet, estan preparades per rebre’n un sobre-excés, per moviments repetitius. Una postura estàtica davant d’un ordinador, de fet, seria un moviment repetitiu de moltes estructures.

Un mal funcionament d’un d’aquests distribuidors, acabarà produint una lesió en un altre punt , a no ser que el següent distribudor de tensions ho permeti. D’alguna manera, el disseny d’aquestes zones anatòmiques està pensat per evitar mals majors en estructures més nobles. I amb un bon equilibri postural, els impactes s’haurien de transmetre sense problemes. Quan patim una lesió per sobrecàrrega en una zona més delicada, haurem de revisar amb tractament miofascial, quin o quins distribuidors han fallat.

Si vols compartir..Email this to someone
email
Tweet about this on Twitter
Twitter
Share on Facebook
Facebook